jove sería un princep á qui un mal fat havia tingut subjecte fins
allavoras y li dongué entrada á son palau mes sens per aixó deixarlo
casar ab sa filla. Prou li demanaren jove y noya, y aquell se
presentá cada dia ab mes riqueses; lo rey, sens saber perqué, no
volgué en cap manera consentirhi.
Heuse aquí que fou declarada guerra al rey per un vehí de sas terras
qui tenia un exércit molt mes numerós y aguerrit que'l seu, y'l rey
va espantarse tant, que feu fer unas cridas de que donaria sa filla
al qui li salvés lo regne.
Lo jove, així que va sentirho, aná al palau del rey y va dirli qu'ell
lo salvaria.
Y'l rey que li diu: --Que vols pera ferho?
Y'l jove: --No res, jo sol me basto.
Lo rey se n'estranyá molt y's pot dir que ni sisquera'l va arrivar á
creure, mes li doná consentiment pera anar contra'l rey enemich: y'l
noy, anantsen tot sol cap al regne vehí, quan fou á la ratlla, vejé
un gros exércit enemich com entrava y ell que quan lo va tenir al
punt que desitjava, frega'l fanal y'l fanal que li diu:
--¿Qué mana, bon mestre?
--Que fassis sortir á milers de bastons que bastonejin be á totas
aquestas tropas.
Heuse aquí que comensan á sortir bastons, y plif, plaf, los soldats
contraris no savian d'ahont los hi venian los cops, mes feyan uns
crits que esgarrifavan; y'ls bastons plif, plaf, no pararen fins que
van deixar á mitg exércit mort y al altre mitg fugitiu cap á sa
terra.
Lo rey, quan va saberho, quedá tot admirat y cumplint sa paraula, doná
sa filla al jove, celebrantse unas bodas com pocas se'n haguessin
vistas y anant á viure princesa y jove al palau d'aquest.
A tot aixó, l'oncle del jove, veyent qu'aquest no tornava, pensá si
hauria pogut endevinar la virtut del fanal y se l'hauria quedat, y
aixis determiná d'anarlo á buscar. A n'aquest fi, carregá un barco
tot ple de fanals y se n'aná de ciutat en ciutat, cridant qui
cambiava un fanal vell per dos de nous. Podeu contar si va
arreplegarne de fanals, tothom li entregava'ls vells que tenia, mes
l'home semblava que may estava content.
Lo jove, quan son oncle arribá á la ciutat del rey, se n'havia tingut
d'anar dos ó tres dias y una criada del palau, sentint alló que
aquell home cridava de cambiar un fanal vell per dos de nous, ella
que sense dir res á ningú, veyent aquell fanalet vell que'l jove tant
temps guardava y pensant que farian mes servey dos de nous que no pas
un de vell, va anar á fer lo cambi ab lo marxant de fanals.
Aquest, aixi que va veure'l fanal, lo va coneixe y tot content se'l va
endur no cambiantne ja mes, y'l jove, quan torná y's va trobar sense
fanal, ja's conegué perdut. Efectivament, son oncle, volentse venjar
d'ell, fregá'l fanal y'l fanal que li diu:
--¿Qué mana, mal mestre?
--Que destrueixis desseguida tot lo palau del jove, sas joyas y
riquesas.
Y en un moment quedá tot destruit, no quedant altre recurs al jove ab
sa esposa qu'anarsen á viure en una barraca, donchs tot quan de bo
adquirian ó'l rey'ls hi donava quedava destruhit desseguida.
Lo jove n'estava tot trist y'l rey enfellonit que no savia lo que li
passava; aixi es que pera enaltir á son gendre va convocar un torneig
de tots los cavallers del regne y d'amagat, perque no li
destruhissin, va donar cavall, armas y bons vestits al jove.
Arribat lo dia de la justa, lo rey feu guarnir un cadafalch pera ell y
sa cort, sos trompeters entraren á la rodona y á tots quatre vents
llensaren sos sons cridant als que volguessen pendre part en la
lluyta: lo poble de ple á ple s'abocava damunt la tanca y un jove tot
tapat y sens divisa fou lo primer qui eixí á la arena, donchs que
tenia d'amagarse.
Al instant los millors cavallers del regne se presentaren, mes tots
foren vensuts l'un detras de l'altre. Lo poble n'estava tot admirat y
fins los cortesans del rey que res ne savian. Per fi's presentá
l'oncle del jove armat de cap á peus, ab una armadura que fins al sol
podia dar enveja: tothom, al veurel, va temer per lo jove. Mes com
aquest savia tant d'anar á cavall y jugar la espasa, per mes que la
lluyta fou incerta una pila de temps, per fi, un cop del jove feu
caure á son oncle á terra, y aquell, tirantshi á damunt, lo feu
declarar vensut ab alegría de tothom, li feu donar lo fanal y
descubrintse, mostrá esser lo casat ab la princesa. Los victors del
poble foren allavoras encara mes grans: l'oncle se'n torná á viure,
ple de vergonya per haver sigut vensut, á sas isardas selvas, y'l
jove y la princesa, ab lo fanal maravellós foren tant felissos, que
no's parlava de res mes en tota la terra.
## La cabreta.
Heuse aquí qu'era una cabreta que volgué ferse una caseta pera ella y
los seus fillets. Comensá á agafar pedretas y de la una á la altra,
anava pujant la casa que boy acabada la tenia, quan se li
esdevingué'l caureli una pedra damunt sas camas y acoixarla.
--Ay pobreta de mi, com ho faré ara? Me n'aniré á Sant Jaume de
Galicia á ferme curar las camas.
Feu uns quans formatges, los deixá á sos cabridets y, emprenguent son
sant romiatje, se despedí d'ells, encomanantlos que no obrissin la
porta á ningú com no fos á ella, la qual, pera que la coneguessin,
avans los diria:
--Obriu, obriu, cabretas,
porto llet á las mamelletas,
porto brots á las banyetas,
vinch de Sant Jaume de Galicia
de curarme las cametas.
Obriu, obriu cabretas.
La guilla, qu'es molt traidora y tot ho espia, aixi que vejé á la
cabreta fora, se n'aná á la porta de la casa y fingint la veu de la
cabra, digué:
--Obriu, obriu, cabretas,
porto llet á las mamelletas,
porto brots á las banyetas,
vinch de Sant Jaume de Galicia
de curarme las cametas.
Obriu, obriu cabretas.
Los cabridets, que cregueren qu'era sa mare que tornava á buscar
alguna cosa, corregueren tots contents á obrir la porta ¿y quina no
fou sa sorpresa al trobarse ab la guilla? Tots soptats fugiren á
amagarse y la guilla, veyent lo camp seu, ella que'n pren los
formatges y pera estar mes lliure s'enfilá á dalt d'un pí á
menjarsels.
Heuse aquí que hi havia per aquellas terras un llop gros y famolench
que tenia espahordida tota la encontrada. Lo qual s'ensopegá á passar
sota del pí en que la guilla s'menjava'ls formatges y com n'hi
caigués una crosteta sobre seu, ell qu'alsa'l cap y't veu la guilla.
Y li diu: --Comare guilla, qu'es lo que menja aquí dalt del arbre?
Y la guilla que li respon: --Compare llop, menjo garrotxas de pí.
Y'l llop: --Si las crostetas son així, que farán las molletas: d'ahont
las has tretas?
Perque ell ja coneixia bé qu'era formatje lo que la guilla menjava.
Aixi es qu'encara que la guilla volia escusarse de dir d'ahont
l'havia tret, lo llop la amenassá de tal manera, qu'ella que li
digué: --Ves á casa las cabretas, trucas á la porta y dius:
--Obriu, obriu cabretas,
porto llet á las mamelletas,
porto brots á las banyetas,
vinch de Sant Jaume de Galicia
de curarme las cametas.
Obriu, obriu cabretas.
Y veurás com ellas t'obren, donchs que's pensarán qu'ets sa mare.
Lo llop, golós y afamat, se n'aná cap á la casa de las cabretas, trucá
á la porta y's posá á dir:
--Obriu, obriu cabrassas,
porto llet á las mamellassas...
--Uix, uix, no sou pas la nostre mare.
Lo llop no tingué altre remey que tornarsen y tot cremat se n'aná á
trobar á la guilla.
--Comare guilla, no m'han volgut obrir la porta.
La guilla li feu esplicar com ho havia fet y veyent son erro, li torná
á esplicar punt per punt de la manya de que's tenia de valdre.
Heuse aquí que mentres tant, havia arribat la cabreta de son romiatje
y tota contenta ab las camas ben curadas, se n'aná á casa seva, truca
y diu:
--Obriu, obriu, cabretas,
porto llet á las mamelletas,
porto brots á las banyetas,
vinch de Sant Jaume de Galicia
de curarme las cametas.
Obriu, obriu cabretas.
Mes com aqueixas estavan escarmentadas no volian obrirla y la cabra
tingué de repetir tota la cantarella. Llavoras la conegueren bé, li
obriren la porta y las cabretas li esplicaren lo perqué estavan
recelosas. Ohit lo qual, veyent descubert son secret, ella que las hi
diu:
--Donchs, no obriu á ningú la porta que primer no 'us ensenyi la
poteta.
Y se'n va anar á la pastura á cercar recapte.
A tot aixó, la guilla havia ensenyat ben bé al llop pera que las
cabretas li obrissin la porta y aquest se n'hi havia anat.
Truca y diu:
--Obriu, obriu, cabretas,
porto llet á las mamelletas,
porto brots á las banyetas,
vinch de Sant Jaume de Galicia
de curarme las cametas.
Obriu, obriu cabretas.
--Veyám las cametas?
Lo llop se'n va teme alguna y corrent se'n aná á ficar sas potas á una
bassa de cals y ab ellas emblanquinadas va anar á casa las cabretas á
ensenyárlashi.
Aqueixas, totas refiadas de qu'era sa mare, van obrirli la porta y no
reberen poch susto quan se trobaren cara á cara ab lo llop; camas
ajudeume, no pararen fins á dalt de tot de la casa. Sort que'l llop
era golós y, veyent los formatjes, va enamorarse d'ells, deixantlas á
n'ellas.
Quan la cabra torná, las cabretas, totas espahordidas encara, li van
contar lo susto que havian tingut per l'engany del llop, y ella que
diu:
--Dels formatjes no'n tindrá prou; ja veureu com demá tornará pera
menjarvos, mes es precís escarmentarlo.
Al dia següent, tal com havia pensat la cabra, lo llop torná; la cabra
li feu obrir la porta per sos fills mes al boy indret d'ella hi havia
posat una caldera d'aygua bullenta, y aixis que'l llop, sense mirar
res, se ficá á dins, caigué dintre la caldera y tot va escaldarse.
Podeu contar de quina manera va fugir: se'n va cap á la guilla y li
diu:
--Ja veyeu, comare guilla, com m'han posat. Cureume bé ó sino 'us
mato.
Y la guilla que li diu: --Aixó ray, aneusen á n'aquell pla de sorra,
fregueus'hi bé y vos curareu.
Lo llop que se n'hi va, comensa de revolcarse bé, pero com mes ho
feya, tocantli los grans d'arena á la llaga viva, encara mes mal li
feyan, per lo que, tot cremat, se'n torná á la guilla.
--Comare guilla, si mal estava mes mal estich encara. Cureume bé ó
sino
'us mato.
Y la guilla que li diu: --Aneusen á n'aquellas bardissas y
fregueus'hi.
Lo llop, tot totxo, se n'hi va anar y, frega que fregarás, com mes ho
feya mes mal se posava. Aixi es que tot encés de rabia s'entorná á la
guilla y li diu:
--Comare guilla, si mal me n'anava pitjor ne torno. Cureume bé ó sino
'us mato.
Y la guilla que li diu: --Bé, home, aixó es que'l vostre mal es de
molt cuidado, haveu de menester remeys ben forts; aneusen á n'aquell
pagés que llaura y demaneuli que 'us curi qu'ell te remey pera
ferho.
Lo llop, tot adolorit, va anársenhi y quan hi fou, ell que li diu:
--Pagés, bon pagés, voldriau curarme d'aquest mal que'm mata?
Y'l pagés:
--Llaurím, llaurám,
aquest any es any de fam.
--No dich aixó, sino si voldriau curarme.
Y'l pagés:
--Llaurím, llaurám,
aquest any es any de fam.
Y veyent una bestia tan perfidiosa, li doná un cop d'arada que quasi
va estebornirlo.
Lo llop que se'n torna á la guilla y aqueixa, aixi que'l veu venir, li
diu: --Aneusen á n'aquell ferrer que es home de mes forsa.
Lo llop que se n'hi va:
--Ferrer, bon ferrer, voldriau curarme d'aquest mal que'm mata?
Y'l ferrer, tot picant cops de mall:
--Ferra, desferra,
aquest any es any de guerra.
--No 'us dich aixó, sino si voldriau curarme.
Y'l ferrer:
--Ferra, desferra,
aquest any es any de guerra.
Y veyent que tornava á importunarlo, li pegá tal cop de mall que
quasi'l deixá mitg mort.
Tot dolorit, lo llop se'n va tornar cap á la guilla. Pero aquesta,
aixi que'l vejé venir, tot mofantsen per l'estat en que ja'l veya, li
diu:
--Aneusen á n'aquell manyá que puleix lo ferro.
Lo llop que se n'hi vá y aixis que feu la sua demanda, lo manyá que li
diu:
--Ja veurás, posa la llengua aquí.
Y li feu posar la llengua damunt la enclusa. Llavoras, agafá un
martell, y pegant un cop ben fort á n'aquella, li partí en dos
trossos.
Lo llop, furiós, se'n va anar cap á la guilla, mes aquesta havia
fugit, y'l llop recordantse de que las cabretas havian estat causa de
son primer mal, se va dirigir á sa casa é hi trucá. Mes com no tenia
llengua, no pogué fer mes qu'embuts, y la cabra, veyent l'estat en
que estava, cridá á sos cabridets que ja eran grossos, eixí ab ells y
á cops de banyas y cotadas no pararen fins que'l deixaren sens vida
estés á terra.
## Lo bou d'or.
Era un home molt aficionat á antigüetats y á cosas estranyas. Ab
aquesta afició havia corregut moltas firas y no trobant ja en ellas
cosas bonas pera adquirir, aparellá un barco y se n'aná dret á
Morería. Allí corregué tots los mercats y lo mes notable que trobá
fou un bou d'or que va comprar. Ab ell emprengué vela cap á la seva
terra y, una volta á casa seva, li aparellá una bona quadra
mantenintlo á tot regalo.
Heuse aquí que comensá á adonarse de que quasi cada dia li mancava una
de las preciositats que tenia guardadas. No sabia á qui atribuhirho:
primer pecá ab los seus criats, despres ab algú dels seus coneguts ó
de sa familia y per fi, volentho esbrinar, ell qu'un dia s'amaga ben
amagat detrás d'una cortina y quan mes atent estava, mirant qui
entraria, te sent aletejar pe'l seu dessobre, alsa'l cap y veu un
aucell hermosíssim d'uns colors vius y encesos, lo qual se tira
damunt d'una de las joyas que á n'allí hi havia y apreta á fugir.
Podeu contar si quedá parat l'home; tot ho esperava menos lo que va
succehirli. Al dia següent, ell que's torna á amagar ben preparat
pera agafar á l'aucell, pero aquest, així qu'hagué pres la cosa,
emprengué volada sens que l'home pogués agafarlo y sí solzament
seguirlo ab la vista y veure que's ficaba á la boca del bou d'or.
L'endemá á la mateixa hora, se'n va á la bora del bou per compte
d'anar á la sala ahont tot ho guardava, y al cap d'una mica, veu
eixirne de dintre d'aquell á l'aucellet qui, així que'l vejé, apretá
á volar mes que depressa. L'home's pensá que se n'havia anat á dita
sala com cada dia: hi corregué, mes no va trobarli, y creyentse que
no s'hagués ficat altre volta á dins del bou, feu venir los matadors
y feu obrir á aquest pe'l ventre, pero no hi va trobar tampoch res.
L'aucell, veyent que l'havian descubert, volá cap al ayre.
Volant, volant, arribá á una altura inmensa, ahont quasi no s'ovirava,
y un aucell gros, habitador d'aquells espays, quedá tant estranyat al
veurel, que va dirigirse cap ahont era y quan hi fou aprop, li va
preguntar ahont anava.
Y l'aucellet li contesta qu'era una princesa encantada y que anava als
palaus del sol, de la lluna y las estrellas, qu'era l'unich medi que
tenia pera contrarrestar la influencia de qui la havia tornada
d'aquella manera, y desencantarse. Y l'aucell gros li digué qu'ell li
duria, mes que tenia de dur molta de carn per sempre qu'ell n'hi
demanés, pus lo viatje era mol llarch y, si no tenia vianda apunt,
defalliria.
L'aucellet se'n baixá á la terra, feu forsa provisió de carn y quan la
tingué tota apariada, se'n aná á trobar al aucell gros que ja
l'esperava, li posá damunt tota la carn, s'hi enfilá y l'aucell gros
s'enlayrá cap á munt ab un vol tan rápit que ni quasi podia
respirarse.
Y cap amunt, cap amunt, sempre's girava á demanar carn que l'aucellet
li donava, y travessant espays y esferas, arribaren per fi al palau
del sol cabalment quan aqueix era al mitg de sa ruta.
Trucaren, y'ls eixí á obrir una velleta, la qual, aixi que'ls va
veure,
'ls digué: cap al fosch ja 'us obriré la porta y podreu entrar, ara
no, perque 'us cremariau.
Los aucells, se retiraren un poch pus que semblava que tot s'encenia y
quan lo sol fou á la posta, eixí la vella y'ls feu entrar dintre'l
palau.
Allí n'hauriau vist de riquesas! tot era d'or macis y ab una
exuberancia y plenitut de vida tal, que no compon res lo que hi ha en
la terra; arbres inmensos de grossa capsalada plens de daurats y
richs fruyts, montanyas colossals, rius vertiginosos de tant
abundants y rápits y tot tan hermós y sorprendent que la vista s'hi
encantava. L'aucellet se presentá davant del rey del sol, li feu son
degut acatament y ab la sua llicencia se n'aná á cercar la pedra de
la riquesa.
Remená per tot arreu ab son bech, picá per terra y habent trobat la
pedra que cercava se'n puja altre volta damunt l'aucell gros y aquest
emprengué camí vers lo palau de las estrellas.
S'engolfaren per l'inmens espay, passaren per entre mitg
d'infinitissims mons y per últim arribaren al palau ahont se
dirigian. Los sortí á obrir una velleta, qui'ls hi digué que ja
podian entrar, y trobaren á tothom que dormia, ab una quietut y calma
tal que per tot arreu regnava, que fins los dos mateixos aucells
quedaren encantats. Se ficaren endins y mes endins y tot resplandia
ab una claror suau y viva y bellugadora sempre, essent tot cubert de
brillants y perlas. Per entre mitg d'ells se n'anaren al palau del
rey de las estrellas, li feren acatament y li demanaren llicencia
pera anar á cercar la pedra de la hermosura. Lo rey los hi doná y
l'aucellet, de brillant en brillant y de perla en perla, la aná
buscant y quan la tingué, pujant damunt l'altre aucell, emprengueren
novament sa ruta cap al palau de la lluna.
Heuse aquí qu'ab tants llarchs viatjes s'havia anat acabant la carn
que de provisió l'aucellet duya; l'aucell gros ne menjava tanta, que
vingué una ocasió en que aquell no'n tingué mes pera donarnhi y
defallint, acabá sas forsas, deixant caure l'aucellet qu'aná á parar
al mitg de la mar.
En ella, tot voleyant, aná per dessobre de las aiguas d'un cantó á
l'altre, cercant puesto ahont reposar ó vianda pera no morirse de
fam, quan per sa ventura ovirá al lluny una vela.
S'hi dirigí, se posá en un pal y'ls mariners, aixi que'l vejeren, com
era tan bonich, procuraren agafarlo y'l tancaren á dins d'una gavia.
Presonera llavoras la princesa, ja 'us podeu figurar si'n passaria de
tristesas ¡tan poch que li faltava pera esser desencantada y veures
entre mitg de ferros! Per aixó demati y tarde plorava sa desventura,
mes ho feya ab tan dols accent y ab una ternesa tal que tots los
mariners s'hi encantavan.
Y aixis anavan fent cami y sempre lluny y mes lluny, fent voltas y
tirant tot arreu las mallas de pescar, fins que vejé que un dia
tregueren un peix hermosissim, que'ls feu posar tots contents pus era
lo peix perqui anavan navegant y que'ls hi havia encomanat lo rey de
la lluna.
Per aixó desseguida se'n hi anaren, á fi de donarli, y l'aucellet,
entenentho, 'ls demaná que li portessin també á n'ell y qu'alli'l
deixessin lliure.
Los mariners li prometeren, feren via cap á la lluna y quan aqueixa ix
del mar hi arribaren. Van trucar á son palau y'ls hi sortí á obrir
una velleta que'ls digué que no entressin, que havia arribat un
aucell molt gros ab una fam tan espantosa que'l rey li havia concedit
que's menjés á tothom qu'arribés aquell dia á lo seu palau. Mes
l'aucellet li respongué que no hi feya res, donchs que l'aucell gros
ja'l coneixia á n'ell y, tot cantant pera que aquest lo conegués be,
se'n entrá junt ab los mariners cap á dins.
Heuse aquí que quan lo rey sentí aquell cant tan hermós, va
enamorarsen y no pará fins qu'hagué agafat á l'aucellet y, tancantlo
en una gavia, se'l posá al seu quarto. L'aucellet dintre de la gavia,
canta que mes cantarás, deya tot lo que en la ciutat passava, de lo
qual n'estava tot content lo rey pus aixi savia tot lo que's deya y
pensava en ella.
Un dia van arribar emissaris de l'amo del bou d'or, que n'havia enviat
per tot arreu del cel y terra en busca del aucell que li havia pres
totas aquellas joyas, y aixi qu'aquest va saberho, fent tota mena
d'esforsos, fugí de la gavia.
Lo rey, trobantlo fugit, lo cercá per tot y com lo vejés al jardi,
s'hi acostá poch á poch pera cullirlo y sols li agafá una pluma que
tenia al cap y que li eixia mes que las altras. Pero tan bon punt la
tingué, quan lo aucell quedá convertit en una hermosíssima noya.
Lo rey ne quedá mes que admirat; li preguntá com podia ser alló, y la
noya li digué com era una princesa encantada á dintre d'un bou d'or,
que solzament podia tornar á sa primitiva forma anant al palau del
sol, de las estrellas y de la lluna y que, complerts los seus
viatjes, arrencada aquella ploma qu'era per medi de lo que la havian
encantada, tornava al estat de princesa.
Vingueren los emissaris, demanaren per l'aucell á fi de recobrar tot
lo que havia pres al seu amo, sels presentá la princesa qui'ls contá
tot lo que havia succehit, y que'ls doná totas las joyas que
demanavan, de lo qual ne foren tots contents, y la princesa, regna de
la hermosura y riquesa per las pedras que tenia, 's casá ab lo rey,
essent felissos per sempre mes de la sua vida.
## La coloma blanca.
Hi havia un rey, qui's casá ab una dama plena d'hermosura com no ni
hagués cap altra. Tots dos, joves y plens d'amor, sols de veure davan
enveja; ell ocupat en los alts quefers de la nació y ella en las
virtuts que tota reyna deu tenirne, quan tots dos desafeynats junts
se trobavan, sols, en la santa pau de la familia, davan ample esbarjo
á son esperit y passavan dolsas horas de una felicitat complerta.
Tant mes quant se'ls esdevingué lo haverne fruy de son tendre amor y
naixels un noi de gentilissimal figura.
Mes vingueren mals fats y ell tingué d'anarsen á la guerra; se despedí
de sa esposa ab ánima ben entristida, ella li passá'ls brassos pe'l
seu coll, l'estrenyé contra son pit y donantli á besar son fill, lo
deixá anar rodejat de sos escuders y patjes, ab sas valentas tropas,
no perdentlo de vista fins qu'arbres y montanyas esborraren sa
derrera sombra.
Desde llavoras, cada tarde, quan lo seu cor habia donat eixida á tot
lo sentiment que de dia hi covava, plena d'anyoransa, se n'anava á la
finestra de sa alta cambra á veure si son espós potser arribaria, ó
ab la esperansa á lo menos de tenirne quelcuna nova. Ja's figurava
veure entre mig de las llargas sombras de la arbreda la lluhentór
d'alguna arma ó l'onejar de una ploma, ó ja li pareixia sentir lo
renill d'algun poltre; mes cada dia, l'hora quieta anava baixant,
baixant, revestintho tot ab lo color de la tristura, sens que ni
marit ni novas n'arribessin. Y ella, plena d'anyoransa, se'n tornava
á dins á esperar un altre dia:
'us dich que feya condol, y era guapa y atractívola ab sa figura
airosa, son dols mirar y sa tan trista cara.
Heuse aquí que pe'l peu del mur ahont hi havia la finestra hi passava
un regueró d'aygua tan trasparent y clara qu'enmirallava tot quant se
posava damunt d'ella y un dia, volgué l'atzar que hi anés á omplirhi
sa cantereta una gitana d'una errant comitiva que per aquells entorns
passava. Al acostarse á la aygua y veurehi la cara de la reyna se
figurá qu'era la seva y'n fou tant contenta que mes no podia. Mes
poch va durarli'l goig, donchs com la reyna s'hagués mogut una mica,
feu alsar lo cap á la gitana, la qual, aixi que la va veure, per
rancunia y enveja jurá venjarsen.
Y la manera com ho feu va esser que's vestí de mora y portant ricas
joyas, demaná permís al palau, si volian darli, d'entrar á veure á la
reyna donchs que li portava presents y joyas del marit que tant
estimava.
La reyna, quan va saberho, hi corregué ab delitosa ánsia y per mes que
la mora volgués besarli los peus ab tot acatament y reverencia, ella
la feu asseure á son costat y li demaná de la guerra y com havia
pogut escapar de son país y anar á las tendas de son espós, si mora
era y quinas novas duya y qu'es lo que feya'l qu'era tota la vida per
ella. Y la mora s'inventá bonas novas y's tragué un collar tot d'or y
perlas que digué era present del seu espós, y ab enganyadora falsia
li demaná que li dongués llicencia per posarli al coll, cosa á lo
qual vingué bé la reyna, y aixis que'l tingué posat, li semblá á la
reyna perdre'l mon de vista, sentir un extremeixement tota ella, en
lo seu cos naixer tot de plumas, y poch á poch, poch á poch, anarse
tornant coloma, ara sos peus tornantseli potetas, qu'eran hermosas y
vermellas com coral, ara sos brassos tornantseli alas, ara volent
parlar y no fent mes que murmulls y en fí, tornantse tota ella una
colometa blanca y hermosa, sino un collar com de foch que per tot lo
coll li rodejava.
La gitana la avalotá y feu fugir al defora, 's vestí ab las robas de
la reyna, s'emposessioná del palau y quedá en ell com á senyora,
mentres que la coloma ab son murmull trist per entre la jemada y
frondosa arbreda, de l'un arbre á l'altre arbre ara anava cap al
palau á veure, encara que fos de lluny, al fill seu, ara cap allá al
camí, com cada tarde, á veure si venia'l seu espós ó d'ell sabia
alguna nova.