desseguida allí ahont un desitja.
--Y'l sombrero, digué l'altre, fa invisible al que se'l posa.
--Donchs bueno, no 'us baralleu mes, doneume las duas cosas y jo en
cambi 'us donaré tot lo que dintre'l sarró ha posat lo meu pare.
Com lo sarró era ple, y de cosas ben bonas, los noys hi convingueren,
y totas duas parts foren contentas del cambi.
Ab las sabatas y sombrero, lo noy que's posa aquellas y diu: --Allí
ahont es la meva germana gran.
Y posantse á corre molt, pero molt depressa, las sabatas lo portaren
al peu del bosch, davant d'una inmensa roca, en la qual lo noy va
trucar.
--Qui hi ha?
Lo noy sentí qu'era una veu de dona qui li preguntava y tenint la
seguretat de qu'era la seva germana donchs que las sabatas no podian
enganyarlo, respongué:
--Obram que so'l teu germá.
Mes la noya gran que sabia que sols tenia duas germanas, li
respongué:
--No pot esser, perque jo no'n tenia cap de germá.
--Es que'l teu pare quan va donar la filla petita's torná á casar y
m'ha tingut á mí de son segon matrimoni.
La noya va obrir y's presentá als ulls del noy un palau tot de plata
guarnit de richs domassos y catifas. Aquella's mostrá tota contenta
de coneixer un nou germá y saber noticias de son pare, mes sentint
arrivar lo bou, tota va esglayarse y demaná á son germá que s'amagués
desseguida.
Lo noy que li digué: --No t'espantis ja'm posaré'l sombrero.
Se'l posá y va quedar del tot invisible.
Lo bou va arribar y al moment va coneixe qu'havia entrat algú á son
palau.
--Aquí ha entrat algú?
--Oy, no.
--No ho neguis, que prou que's coneix.
--Donchs, sí, ha arribat lo meu germá y li he obert la porta.
--Ahont es que m'agradaria veurel.
La noya pregá al seu germá que's mostrés y aquest treyentse'l
sombrero's presentá al bou y á la seva germana.
Lo bou ne fou molt content, l'agassajá be y arrencantse un pel li
doná, dientli que l'aceptés com á present seu y qu'ab ell podria
ferse obehir de totas las bestias que'n la terra's crian.
A l'endemá lo noy prengué comiat del bou y sa germana y posantse las
sabatas digué:
--Allí ahont es la mitjana.
Las sabatas se posaren á corre y'l portaren al bell arran de la
torrentera, dins de la aygua, sota una grossa pedra.
Hi trucá y una veu de dona li va preguntar.
--Qui es?
--So'l teu germá.
--No pot esser, perque jo sols tenia duas germanas.
Llavoras lo noy va esplicarli com havent quedat sol lo seu pare per
haver donat la noya petita á una águila, s'havia tornat á casar y
l'havia tingut á n'ell del segon matrimoni.
La noya'l va creure, li obrí la porta y aparegué als ulls del noy un
palau hermossísim tot de crestall, ab columnas d'aygua y perlas
qu'encantava.
Un y altre'n foren contents de coneixes y mes la noya, per saber de
son pare, mes arribant lo peix, lo noy va posarse'l sombrero y va
quedar que ningú'l veya.
Aquell no obstant conegué qu'havia entrat algú y va preguntarho á la
noya y encara qu'aquesta primer ho negava, tingué al últim que
confessarho y dir qu'efectivament havia obert á son germá.
--Donchs qu'ha tornat á casarse ton pare?
La noya li contá tot lo que li havia esplicat aquell y'l peix tingué
ganas de coneixel. Per aixó la noya va demanar á son germá que's
presentés y ell ho feu llevantse'l sombrero.
Lo peix ne fou content y li doná una escata dihentli qu'ab ella podria
manar á tot lo que dins de l'aygua's cria.
Permanesqueren tot aquell dia junts y á l'endemá, havent pres comiat
d'ells, lo noy's posá las sabatas y dihent: --Alli ahont es ma
germana petita--'s-- trobá á dalt d'una roca feréstega y dreta que
quasi donava basarda.
Ella que hi truca y una veu de dins li respon:
--Qui hi ha?
--So'l germá teu.
--Com pot esser si jo sols tenia duas germanas?
Llavoras lo noy li feu relació de com son pare despres d'haverla
donada á n'ella, trobantse tan sol, s'havia tornat á casar y l'havia
tingut á n'ell de segon matrimoni.
La noya'l va creure, li obrí la porta y aparegué als ulls del noy un
palau tot d'or y esplendent que per tot lluhia.
Nóy y noya'n foren contents de coneixes y la noya tambe de saver novas
de son pare, y estavan enrahonant quan la noya sentí venir á la
águila: pregá al seu germá que s'amagués y aquest posantse'l
sombrero's feu invisible.
Quan va arribar la águila, no obstant, va coneixe qu'havia entrat algú
al palau y ho preguntá á la noya, la qui, encara que de primer ho
negava, despres tingué de dir qu'havia arribat son germá.
--Donchs que seguí'l meu consell lo teu pare?
--Si, va tornarse á casar y ha tingut un noy.
--Ay, que m'agradaria veurel!
La noya demaná al seu germá que's presentés y aquest treyentse'l
sombrero, 's feu visible.
L'águila ne fou contenta de coneixel, li doná una ploma dihentli que
ab ella seria en lo seu poder tot lo qu'en l'aire's cria y li contá
com lo bou, lo peix y ell, eran tres princeps germans á qui tenia
encantats un vell que vivia allí al demunt seu y que sols ab sa mort
podian desencantarse, mes qu'aixó era difícil per no dir impossible,
donchs que per matarlo s'havia d'obrir una roca molt grossa que hi
havia dintre de la mar, treuren de dins una coloma que desseguida
s'escaparía, arrancarli un ou que tenia al mitg del front y tirarlo
al cap del vell.
Lo noy qu'era ardit y coratjós, digué que ó ell podria poch ó ho faria
y encara que al instant ressoná una veu terrible ab uns crits
horrorosos qu'eran del vell, lo noy no per aixó s'acobardí sino que
se n'aná á fer la seva.
Se posa las sabatas y diu:
--A la bora de la mar.
Y en un instant hi fou, allí treu la escata y li mana que fassi
compareixe tots los peixos mes grossos; y las ballenas, dufins y tota
altre mena de peixos en un instant foren á la platxa.
--Aneu al bell fondo de la mar y porteume aquella grossa roca que en
ell hi ha.
Los peixos obehiren y al cap de una estona tots plegats alsant l'aygua
fins á una altura inmensa, deixaren la roca damunt la arena.
Llavoras ell que's treu lo pel y crida á tots los bous de la terra.
Tots los bous hi comparegueren.
--Ab vostra forta testa obriume aqueixa roca.
Y'ls bous que tota la forsa la tenen al cap, despres de una bella
estona, la esberlaren.
Lo noy era apunt per agafar la coloma, mes aqueixa escapantse per la
escletxa pegá una volada y no pará fins al cel.
Lo noy que treu la ploma y crida á totas las águilas que per l'aire
volavan.
Y quan foren totas allí, ell que las hi diu:
--Agafeume la coloma.
Y las águilas obedientas, alsant son magestuós vol, se tiraren damunt
aqueixa, l'agafaren y la dugueren al noy que ab tota ansia la
esperava. Lo noy obrí'l cap del colom, li prengué l'ou y se n'aná en
vers lo palau del vell, lo qui, mentres tant, anava cridant tot lo
que'l noy feya ab una veu que tot lo mon estremia: --Ara pujan la
pedra. --Ay! que ja la trencan. --Ja agafan á la coloma. --Ja li
prenen l'ou. --¡Ay! que ja venen á matarme. --Ja son aquí.
Y encara que'l ressó era tant, lo noy per aixó no va espantarse sino
que agafant l'ou, lo tirá al bell mitg del front del vell y aquest
quedá mort. Desseguida van desencantarse los palaus ahont vivian las
noyas; lo bou, lo peix y la águila tornaren princeps y junt ab las
noyas se n'anaren á buscar á son pare á qui n'esdevingué una grossa
alegria y proclamant al noy lo mes brau y ardit caballer de la terra,
feren unas grans festas y tots junts foren felissos per tots los anys
de la sua vida.