nit, s'ohiren sons estranys y feréstechs: per tot arreu comensaren de
sorollarse las brossas y matas, los xisclets y riallotas ompliren tot
lo bosch, y era tan estrany lo que passava que'l geperut, de pór,
anava tremolant com fulla á l'arbre. Eixiren tot seguit, com si
brotessin de terra, ab una bellugadissa inmensa, tota lley de follets
y nanos, uns de cap gros y unglas afiladas, altres barbuts y camas
tortas, bruixots tot mal girbats y ab banyas y ompliren tot lo pla
del bosch de tal manera, que no's veya pas res mes tot al voltant del
arbre.
Encengueren un gran foch com l'altre volta, se agafaren de mans fent
rodona al costat del foch y's posaren á fer la sardana tot
acompassadament, cantant:
--_Lunes, martes, miércoles, tres; jueves, viernes, sábado, seis. ...
Lunes, martes, miércoles, tres; jueves, viernes, sábado, seis_.
Y'l de dalt de l'arbre, ab la impaciencia que tenia per pór de que no
se li escapés lo remey que'l devia fer dret é igual com un altre
home, aixis que sent, _sábado, seis_, ell que de cop diu, tot acabant
la cantarella.
_Domingo siete_.
Quan los bruixots sentiren aixó, com son tan enemichs del diumenge,
podeu pensar com se posaren de rabia; se llensaren al arbre d'ahont
havia eixit la veu, hi pujaren, tiraren daltabaix al pobre geperut y
una volta á terra, per mofa, resolgueren lo posarli'l gep que havian
tret del altre. Quan ell ho va sentir, se li trasmudá la color de
angoixa y demaná per favor que'l lliuressen d'aquella pena, mes los
bruixots y nanos, ab grans riallotas y befas, lo agafaren, lo
subjectaren be y, posant lo gep del altre al foch, quan fou ben
ruent, l'encastaren al devant del pobre home, que 'us dich que li
feren fer una figura estranya.
Una volta fet, com la claror del auba comensava á puntejar, tots
desaparegueren y'l geperut, ab perill á cada pas d'esbarrarse, apretá
á fugir cap al poble en lo que, com quasi ningú l'estimava per sa
grossa ruindat y enveja, ni gayre be'n tingueren llástima.
Lo cas es que desde llavoras tingué d'anar ab los dos geps, sempre
menos estimat de tothom per sa rancunia y mal geni, mentres que
l'altre, dret y ben fet, acabá'ls seus dias que tothom l'apreciava.
## La serpeta.
Eran uns carboners que, després de feta sa pila en lo bosch, se
n'anaren á vendre l'carbó per las vilas. Un de ells duya per
companyia á una seva filla, la qual, tot caminant, se trobá que una
serpeta, sens dupte en lo bosch, se li havia ficat á la butxaca.
Podeu contar com va esgarrifarse, mes entrantli la compassió, la
amagá de son pare, comprá una olla nova y ab llet la mantingué alli
dintre, fins que la serpeta's feu tan gran que no va cabrehi, que
allavoras, lo seu pare va adonarsen y volia matarla. Y ho hauria fet
si la noya no li hagués pregat que no, y que en tot cas li deixés fer
á n'ella.
Lo pare convingué en que la matés la noya, y aquesta enduguéntsela, se
n'aná cap á la platja y vessant moltas llágrimas, la amagá dintre la
sorra. Avans, empero, la serp se girá á la noya y li digué que estava
tan agrahida d'ella, que li volia fer mercé de que's convertís en or
tot lo que las sevas mans toquessin y que á mes, si may li succehia
una desgracia, no tenia mes que anar á ella y demanarli ajuda.
La noya se n'aná tota consolada, y al esser á casa seva, com sa mare
li manés que rentés los plats, ella que se n'hi va, agafa'l fregall
y'l fregall se li torna d'or, cull los plats y'ls plats també d'or se
li tornan. La noya no cabia en si de admiració, pero qui hi cabia
encara menos eran sos pares que no sabian com esplicarsho. Lo cas es
que la fortuna havia entrat á casa seva y comensaren á ferse richs y
mes richs, en tanta manera, que fins al mateix rey guanyaren.
Aqueix va saberho y volguent coneixe qui era mes rich que ell, se
n'aná á casa la noya y demaná que li ensenyessin totas las riquesas.
--No es aquí que son mes richs que'l rey?
Lo carboner que veya á sa filla hermosa y galana y al rey tan jove,
temé per aquella y la tancá en una cambra. Y com no podia privar la
entrada á tan gran hoste, li digué:
--Placia entrar á Vostra Altesa, que l'amo y senyor es de ma casa.
Y ab tot respecte li mostrá tresors y riquesas que fins quasi lo
mateix rey se n'admirava. D' una pessa á la altra, si la una era rica
y l'altra ho era mes encara: lo acompanyá per tot, menos á una cambra
qu'era la en que hi tenia á sa filla tancada.
Aixó va fer parar esment á un dels cavallers que al rey acompanyavan,
lo qui, curiós com era, va guaytar pe'l pany de la clau y vejé á la
noya, y aixi que lo rey ho hagué vist tot y eixi de la casa, dit
cavaller, ab lo degut acatament, se l'hi acosta y aixi va dirli:
--Vostra Magestat ha vist totas las joyas, mes no pas la millor de la
casa.
--¿Quina?
--Una noya hermosa y bella, jovencela gentilíssima, qu'estava dins
d'una cambra.
Lo rey que se'n torna á casa'l carboner y li preguntá per aquella
noya.
--Senyor, es ma filla.
--¿La podria veure?
--Lo senyor es de ma casa.
Y'l carboner obrí la porta y, bella y engalanada, aparegué la noya.
Lo rey se'n prendá y la va demanar per esposa; diu que ella's posá
tota vergonyosa, mes es lo cert que lo pare va otorgarli y,
celebradas bodas que no foren poch ricas, lo espós y rey s'endugué á
la noya.
Anavan fent jornadas curtas pera no cansarla y en una d'ellas, posaren
en un hostal ahont hi havia una noya, guapa, qui tingué enveja de la
reyna, y, la dolenta, va esperar que'l rey sortis una mica de la
cambra y aixi que'l vejé fora, se n'hi entrá, va agafar á la reyna,
se la enmená al defora, li tragué'ls ulls qu'eran sa hermosura y
despullantla de las sevas robas, la lligá á un arbre.
Després se'n torná al hostal, se posá los vestits de la reyna, y quan
arribá'l rey, res va coneixe, sino era'l semblarli que sa esposa ja
no era tan guapa. Mes emprengué camí ab la fingida esposa y no va
parar fins á son palau.
Ara deixém al rey y tornem á la reyna, la qual, lligada al arbre,
poden contar la pobre com plorava, fins que sentí remor de passos y,
coneguent que eran de dona, li diu:
--Voleume fe'l favor de deslligarme.
--Oh! jo no sé qui 'us ha lligada.
--No hi só per cap mala lley; feuho que no tindreu de que penedirvos.
La dona n'hagué compassió, va deslligarla, li dongué de sa roba y la
noya que li diu:
--Pentineume una mica.
Heuse aquí que ho va fer la dona y comensaren á caure diners y mes
diners dels cabells de la noya.
--Vostres son.
Per manera que la dona se n'aná tota contenta y ben pagada.
Una volta sola la noya, 's posá á escoltar pera veure si sentiria 'l
soroll de la mar brunzenta y allá al lluny, molt lluny, sentí com
bramava. S'hi aná acostant y quan fou á la platja, ella que crida á
la serp y aqueixa, eixint d'entre mitg las onas, li diu:
--¿Qué vols?
La noya li contá sa desgracia.
Y la serp que li diu: --No t'espantis.
Y d'una bursada ficantse á dins de la mar, tragué una poma
hermosíssima que doná á la noya y li digué:
--Ves á la ciutat del rey y pósat vora son palau á vendre aqueixa
poma; no la venguis pas á ningú per mes que te'n donguin, sino es á
la mateixa reyna á qui dirás que'n vols uns ulls de cristiana.
La noya se'n va anar ab la poma, camina que caminarás ab tot cuidado
per tal qu'era cegueta, fins que fou á la ciutat del rey; allí va
demanar per son palau y's posá á vendre la poma al peu mateix d'una
finestra.
--¿Qui vol comprar eixa poma?
Un aplech de compradors se posaren á son vol, donchs que la poma era
com cap ningú may n'hagués vista. La noya coneixent que no era encara
la reyna qui l'hi concertava, preu no volia posarhi. Per manera que
ja quasi comensavan de cremarse, quan la reyna, sentint desde dalt
que's venia una poma tan bona, va baixarhi.
Los mercadejants, quan la vejeren, respetuosament s'apartaren y ella
que dirigintse á la noya li diu:
--¿Quant ne vols d'eixa poma?
Y la noya que respon: --No pas or ni plata.
--¿Y donchs?
--Los ulls d'una cristiana.
Tothom va quedar admirat y mes la reyna, al oure tan estranya demanda,
pero com la noya insistí en lo preu y la reyna estava tan prendada de
la poma, ella que maná treure'ls ulls de un gat y'ls doná á la noya.
Aqueixa, tota contenta, va fer entrega de la poma y tot poquet á poch,
ab los ulls á la ma, se'n va tornar cap á la platja. Quan hi fou,
cridá á la serp y li entregá'ls ulls, mes aquesta li digué:
--Ay com t'han enganyada! Te, aquí tens una pera com no n'hi ha cap
altre; ves, tornaten á la ciutat del rey y no la donguis sino per
los ulls d'una cristiana.
La noya va empendre altra volta'l cami de la ciutat del rey y quan hi
fou, se n'aná al bell peu del palau, sota la finestra de la reyna, á
vendre la pera.
Aixi que la posá venal, altre volta hi aná un aplech de compradors á
mercadejarla, mes la noya no hi volia donar preu, fins que, sentintho
la reyna, hi baixá y aná á preguntarli lo que'n volia.
Los mercadejants quan la vejeren, gorra en ma se retiraren y ella,
dirigintse á la noya, li diu:
--¿Quan ne vols d'eixa pera?
Y la noya que respon: --No pas or ni plata.
--Y donchs?
--Los ulls d'una cristiana.
La reyna quedá tota admirada; mes s'havia enamorat de la pera y de
totas maneras volia tenirla, empero no savia com ferho. Llavoras una
camarista s'hi acostá, y li digué:
--Perqué la Magestat Vostra no dona aquells ulls que tan recatats
guarda?
Los dos ulls aquells eran los de la noya.
A la reyna li recava'l donarlos y duptá molt, mes lo desitg era
irresistible y, girantse á la camarista, li digué:
--Ves, tréulos de la caixa y pórtals.
La camarista ho feu, baixá'ls ulls que doná á la reyna, aqueixa los
baratá ab la pera y la noya se'n va anar tota contenta.
Camina que caminarás, arribá á la platja, cridá á la serp y,
donantli'ls ulls, aqueixa ficá'l cap de la noya á sa boca, l'engullí
tot y quan al cap d'una estona'l tragué, va apareixe la noya hermosa
y guapa, com avans gentilíssima donzella, que dava goig de veure, ab
dos ulls que ni pas del cel las estrellas.
¡Podeu contar quina alegría fou la de la noya! No savia lo que li
passava, va abrassar á la serp, y emprenguent camí, se n'aná cap á
la ciutat del rey demanant que li deixessin veure á Sa Magestat. Los
criats y patjes primer duptavan, mes per fi li concediren y ella,
ficantse endins, endins, se presentá devant del rey, qui, al
véurela, sentí renaixe tot l'amor de sa jovenesa, y coneixentla, se
girá á la altra y li preguntá qui era. La noya li esplicá tot y 'l
rey, foragitant á la malvada, la condemná á mort per sa felonía, y á
la noya la feu reyna, essentne felissos per tots los anys de la sua
vida.
## En Pere sense pór.
Hi havia un home y una dona que tenian un fill tot aixerit y
entremaliat y'l que may tenia pór, tirant sempre bravatas de que res
l'espantava.
Heuse aquí que sos pares lo posaren per escolá, y'l rector, cansat al
cap d'algun temps de tanta fanfarronería, un dia digué: donchs jo't
faré coneixer lo qu'es pór, y agafant una olla de terrissa, li feu
dos forats com ulls, després un altre forat pe'l nas, una boca ampla
y grossa, ab alls ben blanchs per dents, la posá sobre un sach plé
que feu tenir dret, encengué dintre de la olla un llum, ab caps de
mistos feu ratllas en lo sach y ho posá tot á dalt del campanar, un
xich avans de pujar lo noy á fer lo toch d'ánimas.
Aquest no sabia res y quan fou l'hora, se n'entrá per dintre la
iglesia, fosca y sola, ahont tant sols cremava una llántia mitg
apagada devant del Santissim, qu'anava fent sombras estranyas y
bellugadoras per las parets y alt sostre; se dirigí cap á la escala
del campanar, estreta y tortuosa, la pujá y, aixis que fou á dalt,
aparegué á sos ulls, posada en lo últim replá, la fantasma aquella,
fosca ab son cap horrible de calavera y l'ossamenta que li lluhia y
s'apagava moventse sempre.
Lo noy se la mirá una estona, esclafí una mitja rialla y tot d'un
plegat li digué:
--Oh, qualsevulla que sigas, ánima ó persona, ja pots eixir d'aquí al
moment si no vols que jo te'n tregui.
Mes la fantasma, fosca y estranya, anava brillant de tot arreu y sobre
tot de sos ulls y boca, donchs que'l vent feya moure la flama, que
donava verdadera basarda. Tant es que li diguessin com que no li
diguessin. Lo noy li torná á cridar:
--Sigas qui vullas, te dich que te'n vajis.
Y vejent que la fantasma no's movia, ell que se n'hi va, la agafa, la
rebot escalas avall y's posa á tocar pausadament lo toch d'ánimas,
mentres que la olla, trencantse per los esglahons y cayent lo que
dins del sach hi havia, mogué tal estrépit, que no semblava sino que
la escala é iglesia tot s'enrunava.
Lo noy, ab tota calma, quan hagué fet los tochs, baixá del campanar,
atravessá per la iglesia sola y fosca sino es la llántia qu'ab sas
llargas sombras encara feya mes basarda, y se n'aná cap á la
rectoría, ahont lo senyor rector, tot admirat, li preguntá si li
havia succehit alguna cosa.
--No pas res.
--¿Y donchs aquest soroll qu'hem sentit?
--Ah! era una fantasma que hi havia dalt de la escala y á qui, no
volentme fer puesto, he tirat escalas avall; si la vol veure,
potser encara la trobará per allí terra.-- Y tot tranquil se n'aná
á dormír.
Lo Senyor Rector quedá mes qu'admirat y, al matí següent, tot lo poble
n'anava. Per aixó comensá á estendres la veu y tothom anava á
preguntar al noy sino s'havia assustat gens, donchs no ho podian
creure, pero'l noy sempre'ls hi responia que no sabia perque havia
d'assustarse, y qu'encara no havia conegut la pór ni era ningú capás
d'ensenyarli.
Heuse aquí qu'en lo poble hi havia una casa molt gran y deshabitada,
que feya temps que ningú gosava acostarshi, pus deyan que hi havia
ánimas en pena y s'hi sentia soroll de cadenas, morinthi tots quans
s'hi ficavan.
Tothom comensá á dirli que si anés allí sabria lo qu'era pór y, si ho
fes una vegada, no hi tornaria duas, y tant van picarlo, que digué
que hi volia anar, mes que avans li donessin una paella, llenya y
vianda pera sopar.
La gent, llavoras, va esferehirse, li pregaren que no hi anés pas, que
sino moriria y era llástima essent tant jove. Lo noy ni sisquera
volgué escoltarsels, agafá las tres cosas y se n'aná cap á la casa.
Hi va entrar, tancá be la porta, 's dirigí cap á la cuyna, encengué un
foch y aixi qu'anava pera coure la vianda, sent una veu desde la
xemeneya, que, tota fosca, deya: --Ay, que'm cau una cama; ay, que'm
cau una cama.
--Donchs déixala caure.-- respongué'l noy.
Y caygué llarga y estesa una cama d'home: lo noy se la mirá y sense
ferne gens de cas, se'n torná á coure la vianda. Mes encara no s'hi
havia posat, quan torná á sentir la mateixa veu que deya: --Ay, que'm
cau una cama; ay, que'm cau una cama.
--Donchs que caygui.
Y cau una altra cama. Lo noy torná á sos quefers y la veu á dir que li
queya un bras y d'aquest l'altre y després lo cos y per últim lo cap,
y quan tot fou á baix, aixi que'l noy vejé'l cap á terra, l'agafa,
posa dret lo tronch, hi junta las camas y brassos y posa al capdemunt
lo cap pera veure quina figura faria, quan de sopte, los trossos
forman un home y un mort se li apareix devant.
--Hola, ja tinch companyía.
Y ab tota flema, 's posá á coure'l sopar y'l mort á mirarsel. Una
volta hagué cuita la vianda, 's posá á taula, convidá al mort y
veyent qu'aquest no mes se'l mirava sempre fixo, li digué: --Tu
mateix, fes lo que vulguis. Y's posá á sopar; després s'apariá un jas
y's posá á jeure al bell costat del mort, donchs no hi havia mes
puesto, dormint tranquilament fins á l'endemá al matí que ja era
clar, que despertantse y no veyent á ningú, obrí la porta y se n'aná
cap al poble.
Quan en aquest lo vejeren, tots foren admirats, no savian avenirsen,
pero li digueren que lo que no li havia succehit á la primera nit,
potser li succehiria á la segona, y ell, prenent peu d'aixó y
desitjant saber lo qu'era pór, digué que també hi aniria aquella
altra nit. Com de fet, quan aqueixa fou vinguda, se n'aná cap á la
casa, se ficá á dins, fermá be la porta y tot de dret á dret, se'n va
anar cap á la cuyna. Allí apariá lo foch y quan ja ho tenia tot
arreglat á punt de coures lo sopar, sent una veu que ab grans crits
deya:
--Ay, que'm cau una cama; ay, que'm cau una cama.
--Donchs déixala caure.
Y plam, freda y erta, caygué ab estrépit una cama d'home.
Mes lo noy no'n feu gens de cas, quan al cap d'una estona, torna á
sentir la mateixa veu que diu:
--Ay, que'm cau una cama.
--Aixi serán duas.
Y cau una altra cama.
--Bon servey poden ferme si se'm fan malbé las mevas, mes veig
qu'están fredas.
Y las posá dretas á la bora del foch pera que s'escalfessin. Al poch
rato caygué un bras y després un altre y després lo cos, y'l noy tot
ho va posar á la vora de las flamas.
--Semblas un home decapitat.-- Y encara no acabava de dir aixó, rebotí
per terra un cap d'home.
--Vaja, ara si qu'ets complert y tindré companyía pera sopar.-- Y
acostant tots los membres, aquests se juntaren y formaren un home
que's posá al seu costat y li demaná de lo que menjava.
Ell li acostá una mica de vianda y'l mort, agafantli en compte d'eixa
ma, li va estrenye ab la sua freda y esgarrifosa, que ja no li va
deixar anar mes, y ajeguent lo cap damunt d'ell, li va quedar com
adormit. Lo noy, al veureho, s'incliná també una mica damunt lo mort
y's posá á dormir ab tanta tranquilitat, que ja era ben clar quan va
despertarse y's trobá enterament sol.
Va alsarse y se'n va anar cap al poble, ahont ningú creya qu'hagués
pogut eixirne. Si s'ha salvat duas nits, no ho fará la tercera; ningú
n'ha tornat, digueren. Y'l noy, que no desitjava altre cosa
qu'arribar á coneixer la pór, arribant la tercera, tot poch á poch se
n'hi aná, 's posá á coure la vianda y desseguida sentí la mateixa veu
que cridava:
--Ay, que'm cau una cama.
--Donchs, déixala caure.
Y després una altra y un bras, y'l cos y per fí'l cap. Llavoras li
aparegué un home horrible, groch, que'ls ulls li sortian, los cabells
erissats, las mans crispadas y ab veu regullosa com si hagués eixit
d'una caverna, se posá á cridar com un boig.
--Per tú fa tres nits que vaig errant per eixa casa, per tú so obligat
á eixir del lloch ahont so pera veure si't puch fer seguir, per tú
no tinch repós ni sossego.
Y abrahonántseli, 'l estrenyé ab tanta forsa, que lo hauria mort si'l
noy, previngut, no lo hagués esperat y desnuat los brassos que
fortament l'estrenyian, dihentli:
--Tú pensas guanyarme, donchs té.-- Y li doná tal revés que'l feu
caure á terra.
Llavoras s'assegué ab tota calma á taula y's posá á sopar, quan
alsantse'l mort li digué:
--Tú has guanyat y has sapigut vence la pór: aixó t'ha salvat, vinaten
ab mí.
Lo noy se posá á seguirlo y camina que caminarás per corredors estrets
y foscos, varen arrivar á un pati de la mateixa casa ahont hi creixia
la herba y en lo qual lo mort feu agafar una aixada al noy y li digué
que's posés á cavar.
Aixis ho feu aquest, y cava que mes cava, quan lo clot era ja un xich
fondo, trobá una caixa.
--Tréula, li digué'l mort.
Y'l noy se la carregá al coll, la pujá á dalt y la deixá damunt de la
herba.
--Cava mes fondo, digué'l mort.
Y altre vegada'l noy's posá á cavar y mes al fons aparegué una altra
caixa.
--Tréula.
Lo noy se la carregá al coll, la pujá á dalt y la deixá damunt de la
herba.
--Cava mes fondo, torná á anyadir lo mort.
Lo noy ho feu, trobá una altre caixa y també la pujá á dalt. Quan
totas tres hi foren, lo mort li digué:
--Obralas.
Lo noy obehí; va obrir las caixas y la primera la trobá tota plena de
quartos, la segona de plata y la tercera d'or, que tota relluhia.
Llavoras lo mort se dirigí al noy, y li digué:
--Tú has sapigut vence la pór y aguantar la prova fins á la tercera
nit: teu es lo premi; dels quartos, fesne caritat als pobres, de la
plata, fesmen dir be per la mia ánima y l'or, quédatel que be l'has
guanyat ab la teva valentía.-- Y va desapareixe.
Lo noy quan se vejé ab alló, podeu contar quina alegría va tenir;
cumplí los manaments del mort y ab l'or que li tocá fou rich per tota
la sua vida.
## Lo fanal maravellós.
Eran dos germans, dels quals un era molt y molt pobre y tenia un fill,
mentres que l'altre, tot sol, vivia lluny en mitg d'inmensos boscos y
era tant rich que no savia que ferse de la moneda.
Tant rich y sol, veyent l'estat del seu germá, li aná á demanar que li
deixés lo fill qu'ell ja's cuidaria d'ensenyarlo. Lo pare hi vingué
be y enduguentsen aquell lo noy, lo va portar á la seva isarda terra
y allí li doná un cavall y li digué.
--Cavalcal nit y dia, no t'espanti res y sempre á damunt d'ell, viu en
mitg de la boscuria.
Lo noy agafá'l cavall, va pujarhi y encara que de primer tenia pór,
després aprengué tant d'anarhi que travessava d'un bot xaragalls y
torrenteras y tot quan á davant se li presentava.
Quan ne sapigué prou, lo seu oncle li doná una espasa y li digué:
--Aquí tens aquesta espasa, aprenla á manejar be per manera que,
corrents á dalt de cavall, arrivis á travessar d'un cop fins las
fullas mes petitas que davant se't posin.
Aixis ho feu lo noy y semblava un llamp corrent per entremig d'aquells
arbres, brandant sempre la espasa y mitj partint quan li feya nosa.
Destre com se feu, ágil y fort, arribá á esser com pochs joves hi
hagués en la terra, y'l seu oncle que se'l mirava cada dia ab mes
goig, quan lo vejé tal com lo volia, lo cridá y li digué:
--Has arribat á la millor edat de la joventut; ja es hora de que
fassis valer ta ardidesa. Vesten travessant serras y mes serras;
quan siguis allí al capdevall, trobarás un palau de grans arcadas,
lo palau es encantat, tente compte de que no t'encantin y't fassin
quedar allí per sempre. Veurás patis inmensos y despres jardins y
en ells un lleó que solsament de veuret, estarrufará sa cabellera y
fará uns crits molt grossos; tú no t'espantis perque no pot res ab
la jovenesa, jo per aixó no hi vaig, solsament te poder ab los que
contan mes de trenta anys; tú endins sempre, veurás en los jardins
unas fruytas riquíssimas, no'n toquis tampoch cap, fins que al
últim, dins d'un encanyissat, trobarás un fanalet que l'agafarás y
me'l durás.
Lo noy muntá á cavall y se'n va anar; travessá mes y mes serras y al
capdevall de totas, veu un castell bastit de dalt á baix tot de pedra
ab unas grans torres; se n'hi entra y's trova ab un lleó
qu'espahordia tan sols de veure. Mes ell no'n feu cas y endins,
endins, travessa'ls grans patis, seguit sempre del lleó que ab sos
crits aixordava, arriba als jardins, se n'hi entra, veu la fruyta que
per poch lo tenta y al capdevall de tot recull lo fanalet que li
havia manat son oncle.
Ab ell s'entorna y allavoras no pogué resistir mes, sino que cullí una
d'aquellas fruytas, y tant va esser lo ferho com caure á terra y al
mateix temps sentir una veu que li deya:
--¿Qué mana, bon mestre?
Ell que s'alsa, pero torna á caure desseguida, y aixis que toca á
terra, torna á sentir la mateixa veu que li diu:
--¿Qué mana, bon mestre?
Heuse aquí que li sembla com si la veu eixis de sa butxaca, torna á
alsarse y pensa, si m'ho torna á dir, li contestaré que'm tregui fora
del palau: y altra volta torna á caure á terra y sent la veu que li
diu:
--¿Qué mana, bon mestre?
--Que'm treguis del palau.
Ell que's trova á fora y quan s'hagué refet, va palparse y passant la
ma pe'l fanal que'l tenia á la butxaca sent la mateixa veu que li
diu:
--¿Qué mana, bon mestre?
Ola, aixó es lo fanal, pensá'l noy, potser ab ell puch fer lo que
vulgui, donchs: vuy anar á la ciutat del rey.
Ell que toca'l fanal y sent la veu que li diu:
--¿Qué mana, bon mestre?
--Vuy anar á la ciutat del rey.
Y ell que s'hi troba. Quan hi fou, se n'aná á la vora del palau y
sapigué que'l rey tenia una filla hermosíssima. Pensá que la voldria
veure, ell que frega'l fanal y's troba en los jardins del rey sota
una finestra en la que hi havia la princesa.
Enrahonaren una bona estona y s'agradaren molt, com que fins van
enamorarse. Al mati següent al llevarse'l noy y al eixir de casa
seva, va trobar tot lo palau del rey voltat de soldats. Va preguntar
perque era alló y li digueren que lo dia avans, un criat del palau
havia vist á un jove dintre dels jardins com enrahonava ab la
princesa y que'l rey havia fet voltar tot lo palau pera veure si
l'atrapava.
Lo noy que pensá: aquest so jo. Donchs ja veureu; frega'l fanal y
aquest diu:
--¿Qué mana, bon mestre?
--Que fasses sortir á cents, bastons que garrotejin be als soldats del
rey.
Heuse aquí que comensan á eixir bastons y plif, plaf, los soldats no
savian com fersho. Tot eran crits y jemechs, mes los bastons may
paravan.
--Ay, ay, per l'amor de Deu deixeunos estar.
A la fi vingué que'ls bastons pararen, mes era perque allí ja no hi
havia mes soldats.
Llavoras lo noy que's fica á dins del palau y va enrahonar tant com va
volguer ab la noya.
Aixis enrahonant, enrahonant, lo jove estava cada dia mes enamorat y
pensá que per casarse ab la filla del rey era precis tenir un bon
palau, vestits y joyas; y á aquest efecte va fregar lo fanal y aquest
li respon:
--¿Qué mana, bon mestre?
--Que'm fassis sortir desseguida un bon palau devant del del rey y
forsa vestits y joyas.