feya basarda. Ell tot trist anava fent son camí, menyspreat de
tothom, rebujat y escarnit, fins que li aparesqué la mateixa dona de
las altres vegadas, qui li digué qu'era la Santísima Verge. Que havia
acudit á la seva ajuda per lo molt que l'estimava per lo bon minyó
qu'era; li torná la seva primitiva forma, lo acompanyá á casa seva y
l'entregá á sos pares que'n foren tots contents y joyosos, mentres lo
rey Herodes, cercantlo per tot arreu y no trobantlo, feu matar á
totas las criaturas del seu regne.
## En Joanot.
Hi havia una dona que quedá viuda y pobre, ab un noy que's deya Joanot
que de tan tonto de res li servia. La dona prou se'n esclamava de
tenir un fill com aquell qu'era causa de la seva ruina y de que anés
perdent lo poch que li restava. Per fi, quan se trobá sols ab una
gerra de mel per tot caudal veyentse la miseria massa aprop, aporriná
al seu fill dihentli qu'era la seva desgracia, lo qual feu que aquest
picantse del amor propi, agafés la gerra y se'n anés cap á mercat á
vendrela.
Heuse aqui que quan fou á plassa y vejé tanta gent quedá tan embobat
que las moscas camparen per la seva y abocantse totas á la mel, quan
fou hora de anarsen ja no'n tenia gens, donchs las moscas se la
havian acabada tota.
Quan lo noy se'n adoná va tot cremarse y ab la gerra vuida se'n va
anar á casa'l batlle.
--Venia á que'm fessiu tornar la mel que hi havia en aquesta gerra y
que me l'han robada.
--Y qui te l'ha robada?
--Las moscas, mentres jo mirava á la gent.
Lo senyor batlle esclafí en una grossa rialla.
--Donchs féstala tornar per ellas.
--No, que sou vos qui teniu de fer la justicia.
--Donchs be, aixi que vejis una mosca, clavali garrotada.
Heuse aquí que al senyor batlle se li havia posat en aquell entremitj
una mosca al front y com lo noy duya bastó, aixi que la vejé doná tal
garrotada al batlle, que'l deixá mitj estebornit á terra, n'hi vejé
una altre á la esquena y li doná altre cop de bastó y aixi l'aná
bastonejant que á l'ultim lo batlle, pobre home, li demaná per favor
que li digués quan valia la mel, que ell li pagaria, que se'n anés
y'l deixés estar en santa pau y quietut.
Lo noy digué que'n volia trescentas lliuras; lo batlle las hi doná y
aquell se'n va tornar tot content á casa seva. La sua mare quan las
va veure ne va quedar tota admirada y fins arribá á duptar de la
ximpleria de son fill.
Mes trescentas lliuras, en casa que ningú traballa, no duran molt
temps: acabadas, la mare torná á esclamarse y encarregá al seu fill
qu'anés á vendre un feix de borras que era ja lo unich que li
quedava.
Lo noy agafá las borras y ab ellas se'n aná al mercat ahont aixis que
las posá venals hi va compareixe un comprador.
--¿Quan, noy, d'aqueixas borras?
--¿Qui sou vos?
--¡Jo!...
--Teniu; ja 'us las en podeu endur.
--¡Jo!...
--Teniu home, enduyéuselas.
L'home va quedar tot parat mes va agafar las borras y va endúrselas,
mentres que lo noy tot content se'n va tornar á casa seva.
Al arribarhi, la seva mare que li diu:
--Que ja has venut las borras, noy?
--Si.
--Y quin preu te n'han donat?
--No me n'han donat res, perque las he venudas á un conegut que ja
m'ha dit lo seu nom.
--Y com se diu!
--Jo.
--¡Jo!
--Sí.
--¿Y qui es aquest Jo?
--Oh! no ho sé, es un que's diu Jo.
La pobre dona conegué la bestiesa.
--Ja pots corre, vesten de casa, y no tornis fins que'm portis lo preu
de las borras.
Lo noy conegué qu'anava de serio y va marxar; entrada de fosch,
s'amagá dintre de un cementiri, pe'l peu del qual passava un caminet
y alli's va estar decidit á no deixar pasar á ningú que no li digués
lo seu nom.
Al cap d'una estona sentí remor de passos y aixis que'ls tingué
dessota seu, s'alsa y diu:
--Qui hi ha aquí?
Lo viandant tot soptat esclamá: --¡Jo!...
--A tu't buscava, donam las trescentas lliuras de la borra que l'altre
dia't vaig vendre.
--¿Jo?...
--Tú, tú mateix.
Y veyent que l'altre feya'l tonto, li comensá á donar bastonadas á
dreta y esquerra, que'l pobre home no tingué altre recurs que
demanarli misericordia y donarli las trescentas lliuras.
Ab ellas tot content se'n aná lo noy á casa seva y'n tingueren ab sa
mare per un quan temps mes, empero acabadas, com sols los hi restés
un tocino, la mare maná al noy que lo anés á vendre.
Lo noy va agafar lo tocino y tot xano, xano, se'n aná á mercat. Heuse
aqui que'n aquest, com sempre, hi corria una colla de tunos y lladres
que aixi que vejeren al noy, van coneixe qu'era pasta pera ferne de
las sevas. Y'l capitá d'ells que'ls hi digué:
--Tenim de robar aquell tocino, ja ho veureu, jo hi aniré y diré que
es un bou, lo noy dirá que es un tocino, jo'm sostindré ab las
mevas, li diré que hi juguem la mateixa bestia y que ho descideixi
lo primer que passi. Llavoras passeu un de vosaltres, jo li
preguntaré si alló es un bou ó un tocino, dirá bou y'ns endurém lo
tocino ab nosaltres.
Una volta descidit, lo capitá s'acostá al noy y li digué:
--Quan ne vols noy d'aquest bou.
--¡Si es un tocino!
--No, home, qu'es un bou.
--Que no, qu'es un tocino.
--Quan t'hi vols jugar, posemhi la mateixa bestia?
--Jugada.
--Ho preguntarém al primer que passi.
Lo primer que va passar, va esser un dels lladres.
--Company,'ms, diriau si aixó que ven aquest noy es un bou ó un
tocino!
--Quin dupta hi ha, un bou, es.
Lo pobre noy no tingué altre recurs que entregar lo tocino.
Y tot capficat se'n va anar cap á casa seva, en la que quan la seva
mare'l va veure sense la bestia, de tonto y ximple no va deixarlo.
--Ja pots anar corrents á que te'l paguin ó sino't mato.
Lo noy va empendre camí y pensant, pensant com ho podia fer pera
tornar á tenir lo tocino, s'imaginá lo vestirse de noya y al esser
entrada de fosch anarsen cap al arruinat castell ahont vivian los
lladres. Esperá donchs al vespre, se vestí be que no's conegués que
no era'l seu trajo, se n'aná al castell y no veyenthi als lladres se
posá á fer la adormida.
Quan aquells de bella nit hi arribaren, al veure aquella noya,
quedaren tots sorpresos, y'l capitá de lladres fentse valer los seus
drets, la despertá y va endúrsela cap á sa cambra.
Una volta á dins, lo noy que's treu un garrot que duya amagat y
comensa á garrotada seca al capitá de lladres.
--Era porch ó bou, era porch ó bou.
Com lo capitá estava desprevingut y sense armas, va quedar atuhit
desseguida.
--Era porch ó bou, ó dónam trescentas lliuras.
Lo capitá no tingué altre recurs que donarli las trescentas lliuras
y'l noy tot content se'n torná á casa seva. Mes sa mare li digué
que'n volia trescentas mes.
Lo noy se vestí de metje y al dia següent se n'aná al castell.
--Diu que aquí hi ha un home qu'está tan malalt.
--Sí, senyor, ja pot entrar, senyor metje, ja pot entrar; li
respongueren los lladres.
Lo noy qu'entra, y quan va esser á la cambra y vejé al malalt, digué:
--Sí aixó no es res mes que un fart de bastonadas. Ja ho veureu; vos
aneu á buscar aixó, vos aixó altre, que jo mentres tant ja m'estaré
aqui á cuidarlo: y aixi va anar treyent á tots los lladres.
Quan quedá sol ab lo capitá, torná á treures un garrot y á
bastonejarlo ab totas sas forsas.
--Era bou ó tocino, era porch ó bou.
Lo capitá de lladres feya uns crits qu'esgarrifava.
--Era porch ó bou ó trescentas lliuras mes.
No tingué altre remey lo capitá que donárlashi; lo noy, tot content,
feu camí de casa seva, mes la mare á qui havia entrat l'ambició, li
demaná trescentas lliuras mes.
Llavoras lo noy se'n va anar á trobar un marxant de terrissa que per
allí passava, y li digué:
--Te donaré un diner si vas allí dalt d'aquell castell y't posas á
cridar ben fort, ve en Joanot, ve en Joanot, pero fuig desseguida
perque no't fassin mal.
Lo marxant, pera guanyar lo diner, se n'hi va anar y encara no's posa
á cridarho, que com desaforats ixen los lladres de dins ab bastons á
la ma, corrents cap avall. L'home, quan ho va veure, tot espahordit
apretá també á corre, cayentli la terrissa y fent tal terratremol
que'ls pochs lladres que havian quedat á dalt també eixiren al
defora.
Aixó era lo qu'esperava'l noy: se'n aná cap á dalt á la cambra del
capitá y bastonada ve, bastonada va.
--Era bou ó tocino, era bou ó tocino, ó trescentas lliuras mes.
Lo capitá no tingué altre remey que donarli altra volta trescentas
lliuras. Quan tornaren los lladres tots cansats y esbufegant, lo
capitá va queixarse d'ells y per pór de no tornarse á veure
bastonejat d'aquella manera, resolgué tornar lo tocino al noy.
A n'aquest fi, feu arreglar una mula, carregarhi lo tocino y
qu'anessin uns quans lladres á durli.
Y quan foren á casa'l noy, aquest no volgué en cap manera que se'n
tornessin sense fer beguda, aixi es que'ls feu asseure y'ls doná vi
fins á veurels una mica alegroys, qu'allavoras, anant á cercar á la
justicia, los feu agafar, aixis com també anar á agafar als que hi
havia á dalt del castell que per esser pochs y tenir lo capitá malalt
no pogueren defensarse, y'l noy quedá ab la mula, 'l tocino y mes
noucentas lliuras, quedant la terra neta de lladres.
## La cirereta.
Hi havia una mare que tenia una filla á qui va manar que se n'anés á
costura. Mes la noya va passar per prop d'un cirerer, las cireretas,
encesas y grossas, li feren denteta y en compte d'anar á costura,
s'enfilá á dalt del arbre á menjar cireretas.
Mentres ho estava fent, va passar un home y li va demanar que li
dongués una cirera, pero com la noya era un xich golosa, no n'hi
volgué donar cap, de lo que cremantsen l'home, 's va enfilar á dalt
del arbre, agafá la noya, la va ficar dintre d'un sach que duya y
carregantsel al coll, se'n va anar al poble mes vehí á guanyarse la
vida.
Y aixis que hi es, se despenja'l sach y diu:
--Canta sarró
ó't dono cop de bastó.
Canta sarró
ó't dono cop de bastó.
La noyeta per pór se posá á cantar:
--Mal haja la cirereta,
mal haja la cireró,
si hagués cregut á la mare
no fora dintre'l sarró.
Heuse aquí que la gent donavan una pila de cuartos al home, y éll:
--Canta sarró
ó't dono cop de bastó.
Canta sarró
ó't dono cop de bastó.
La noya anava cantant:
--Mal haja la cirereta,
mal haja la cireró,
si hagués cregut á la mare
no fora dintre'l sarró.
Mentres tant en lo poble anavan assenyalant á missa y, com l'home no
hi havia anat y n'era dia, se n'entrá á dintre d'una casa y demaná si
li guardarian aquell sach.
La mestressa que li diu: --Poseulo detrás de la porta.-- Y l'home,
fentho, se'n aná á cumplir lo sant precepte, mentres aquella seguí sa
feyna de passar farina.
Heuse aquí que la noya per la veu de la dona conegué qu'era aqueixa
una seva tia, y aixi que'l home fou fora, ella que's posa á cantar:
--Tia Maria,
passeu farina,
katrik, katrak,
treyeume del sach.
La dona, al sentir alló, va aturarse tota estranyada y la noya torna á
dir:
--Tia Maria,
passeu farina,
katrik, katrak,
treyeume del sach.
Llavoras la dona ja no tingué cap dubte y, coneixent que la veu eixia
de dins del sach, corregué á deslligarlo, y quina no fou sa sorpresa
al veure alli dins á la seva neboda! Aqueixa li esplicá com hi era, y
perque quan l'home tornés no conegués lo cambi, tiraren dintre del
sach uns quans gats y gossos.
L'home, tot confiat, al eixir de missa se n'aná á cercar lo sach, se'l
carregá al coll y sens coneixe res, va anarsen.
Quan va esser á la primera casa que's trobava, ell que's despenja'l
sach y diu:
--Canta sarró
ó't dono cop de bastó.
Canta sarró
ó't dono cop de bastó.
Mes lo sach no deya res. Ell que tot cremat li dona un cop y se
sentiren desseguida uns crits tals d'udols y marramaus á dintre, que
l'home tot estranyat va obrir lo sach y tots los gats y gossos y
altres bestias que hi havia se li tiraren á sobre mossegantlo, que no
tingué altre remey que fugirne mes que depressa.
## Los cabells d'or.
Una vegada era un pare que tenia tres fills y era tan pobre que no
tenia res pera dárloshi. Lo pobre home estava molt capficat, pensant
lo que faria d'ells pera que's guanyessin la vida, pus li dolia
separarse de tots tres al plegat y no sabia ab quin quedarse.
Un dia que estava ab sos fills, assegut á la porta de sa pobre
barraca, va compareixe un cavaller ja de anys que va dirli si li
volia dar lo mes gran de los seus fills, que ell se cuidaria de ferlo
felis y rich: lo pare accedí tot content y agrahit, y lo noy, mes
trempat que un jínjol, se'n va anar ab lo cavaller deixant als seus
germans plens d'enveja y curiositat per la seva ventura.
Heuse aquí que caminant, caminant, arribaren á un palau molt gran y
bell que si hermós era per fora mes hermós encara era per dins: las
parets eran de miralls que per tot lluhian, lo sostre de corals ab
uns dibuixos de perlas y brillants, las taulas, cadiras, llits y tot
era d'or que 'us dich que n'hi havia pera quedarse encantat al veure
cosa tan bonica; lo pobre noy estava tot admirat que no gosava moures
per por de fer alguna malesa, quan lo senyor li digué:
--¿Noy, t'agrada la meva casa?
--¡Ja ho crech que m'agrada si es tota d'or!
--Donchs bé; la sola feyna que tindrás será cada dematí, al llevarte,
espolsar lo sostre y las parets ab aquest plumero; jo m'en vaig,
fes per no descuidarten may y sobre tot no obrissis pas la porta
del quarto tot d'or per que si ho fessis, al tornar jo't mataria.
Lo cavaller se n'aná y'l noy quedá tot parat de trobarse sol en un
palau tan gran y bonich: lo primer dia no gosava moures del puesto
per pór de fer algun mal, mes lo segon comensá sa feyna de espolsar
y lo tercer li va entrar gran curiositat de obrir la porta
prohibida pera veure lo que dins hi havia. Primer pogué mes la pór
del cástich promés per lo cavaller, pero pensant després que potser
podria enganyarlo, obrí la porta y's trová en una cambra si es
possible mes bella y rica que las altres, en la que hi havia al
bell mitg una gran roda d'or que lo mateix va esser tocarla'l noy
que llensar, per mil forats que tenia, uns polvos d'or tan
brillants y fins que li empolvaren tots los cabells sens que ja mes
sels pogués treure. Tot trist lo noy vejent que's descubriria la
seva inobediencia,
's lligá al cap un mocador pera provar si podria amagar al cavaller
sos empolvats cabells: arribá aquest y aixis que'l va veure, li
digué:
--¿Per que no m'has cregut? Cara pagarás la teva desobediencia:
preparat, vas á morír.
L'agafá, y portantlo en una fosca cambra diferenta en tot de las
demes, li mostrá las calaveras d'altres noys com ell, dihentli:
--Com tú'm desobeiren y tú com ells morirás.
Y sens fer cas dels prechs del noy lo matá.
L'endemá al dematí se n'aná'l cavaller altra volta á casa del noy y
digué al pare que anava á buscar lo mitjá, pues lo gran s'anyorava
d'estarse sol. Al pare li recá una mica pus li dolia quedarse sol ab
lo mes petit, mes per la felicitat de sos dos fills accedí. Lo petit
quedá trist y morintse de ganas d'anar ab lo cavaller que, si no fos
per deixar sol al seu pare, ja li hauria demanat també d'anarsen.
Emprengueren camí'l cavaller y'l noy, y al arribar al castell, li
digué lo mateix que al gran, ço es, que's guardes be de obrir la
porta del quarto d'or.
Al quedarse sol lo noy, li entrá la mateixa curiositat que al germá
gran y sens poder resistir á la tentació obre la porta, toca la roda
y queda ab tot lo cap empolvat d'or. Al tornar lo cavaller, quan lo
vejé ab lo cap tapat, tot mustich y capficat, li digué:
--Ja't pots amagar los cabells, la culpa te descubreix y la teva
confusió diu ben clar que m'has desobehit: vina, que com lo teu
germá has faltat y com ell tens de morir.
Y portantlo á la cambra fosca'l matá, anantsen després á buscar lo noy
petit ab la escusa de que los seus germans lo necessitavan pera
jugar. Lo pare, si bé quedá tot sol, se consolá pensant que era pel
bé y per la felicitat de sos fills y aixis va procurá distreures.
Quan foren al castell, lo cavaller doná al noy las mateixas ordres
qu'á sos germans y se n'aná, dihentli que tingués forsa compte en
obehirlo y que fes per no tenir lo fí de sos germans.
Lo noyet cada demati's llevava, espolsava las parets cuidant los
tresors que per allí hi havia y com que era ros com un fil d'or, pera
no empolsarse'ls cabells se lligava un mocador al cap. Heuse aquí que
un dia comensá á pensar lo que hi hauria en aquell quarto y que hi
devian haber vist los seus germans; y no fent cas de res, obrí la
porta tan prohibida, pero com duya'l cap lligat, per compte de
empolvarse los cabells, van anar tots los polvos d'or al mocador lo
qual va llensar lo noy aixis que's va adonar que tot empolvat d'or
era. Arribá lo cavaller y veyentlo ab los cabells naturals, li
digué:
--Veig que m'has obehit, vina y t'ensenyaré lo que en aquesta cambra
hi ha.
Entrá'l noy ab lo seu amo y com duya lo cap descubert, al tocar aquell
la roda, caygué com una pluja d'or que li cubrí los cabells y ja li
quedaren daurats per sempre mes. La cambra era tota plena de cosas
preciosas, y agafant lo cavaller tres capsetas, una de plata, una
altra d'or y la altra de brillants las hi doná dihent.
--Guárdalas bé, que si may mentres jo so fora vinguessin lladres, ab
ellas te pots defensar.
--¿Y com? digué'l noy.
--Trencant la primera't sortirán tota mena de bestias feras que sels
menjarán, mes si ab aixó no basta, trenca la segona y't sortirá un
bosch tan frondós que no'l podrán passar.
--¿Y la tercera? preguntá'l noy.
--La tercera es per si las duas primeras no valguessin, que allavoras
la trencas y't sortirá un gros foch qué'ls abrusará.
Lo noy que ja temps feya que rumiava com podria matar al cavaller,
donchs li volia mal per haver mort als seus germans, en sent que
aquell va tornar de ahont se'n havia anat, fugí com si alguna
malifeta hagués comés dins del palau, y veyent lo cavaller que de
cridarlo res ne treya, li corregué al derrera allunyantse aixis tots
dos bon tros del palau.
Quan lo noy lo vejé venir, trenca la capseta primera, surten las feras
y voltan al cavaller per tots costats sens deixarlo passar, mes
vejent lo noy que no'l matavan, trenca la segona y ab los boscos y
las feras, li voleu mes al cavaller d'apurat? pero'l noy tingué pór
de que encara se'n lliurés y per ço trenca la tercera capsa, y aixís
que ho hagué fet s'encen tot no veyentse mes que foch y rojas flamas
per tot arreu y morí lo cavaller.
Lliure ja'l noy del cavaller, se'n torná al palau quedant amo de tots
los tresors, mes al fí va cansarse d'estar tot sol y resolgué anar á
seguir lo mon, lo que feu, carregat de forsa diners, pedras preciosas
y demés tresors.
Camina que caminarás, arribá á una ciutat ahont vejé á la filla del
rey; se n'enamorá y la demaná per esposa. La noya contenta va
accedirhi, mes com may lo veya ab lo cap descubert, li van entrar
ganas molt grans de descubrir perque s'amagava'ls cabells y se posá
malalta y trista de curiositat.
Lo noy se n'adoná y volguent probar si de veras l'estimava, li digué
que'l motiu de dur lo cap tapat era per que ell havia estat encantat
en figura de borrech y que tenia duas banyetas com lo dimoni que sols
volia ensenyar quan ja fossin casats. La noya'n fou tota trista, mes
com de veras l'estimava, no per aixó va desdirse de casarshi y en lo
seu corresponent dia ho feren ab tota solemnitat.
Quan foren reunits en lo palau del rey tots los convidats, lo noy se
posá al mitg d'ells y ab molta gracia's tregué lo mocador que li
cobria sos empolvats cabells d'or, deixant á tots admirats de lo
hermosos que'ls tenia y mes á la princesa que's vejé enganyada per
son bé, y tots dos visqueren molts anys contents y felissos.
## Los dos geperuts.
Hi havia un home á qui Deu havia dat la desgracia d'esser geperut,
pero era tan bo, tan treballador, tan bon pare de familia, caritatiu
y amant de son prohisme, que tothom lo volia y estimava, per tal que
ben be s'ho mereixia.
Heuse aquí qu'era un bon xich pobre y moltas vegadas passava grossos
afanys pera mantenir á sa familia, aixi es que tot sovint, quan li
mancava feyna en lo seu poble, se n'anava pe'ls altres á cercarne, y
encara que no molt sovint, alguna qu'altra vegada se li esdevingué lo
tenir de dormir fora de casa seva.
Un dia que s'havia allunyat massa, li sobrevingué la nit sens ell
pensarsho, y no tingué altre recurs que quedarse en un bosch que per
sa molta espessura li enfosquí del tot la eixida; precisament era
aquella la nit del dissapte en la qual follets y bruixas tenen sas
reunions y juntas. Per tot arreu comensaren de sentirse remors
feréstegas y una fressa tan estranya y pahurosa que'l pobre geperut
agafá pór y mes pór, que no savia lo que li passava: be volia fugir
d'allí ahont sentia'l soroll, que desseguida n'hi eixia un altre al
encontre; be's girava cap allí ahont veya moures alguna mata ó sentia
la fressa, res hi veya; llavoras comensá á pensar mal y no volentsen
fiar, com únich y mes salvador recurs, s'enfilá dalt del arbre que
mes prop tenia.
Una volta hi fou, la bellugadissa de baix fou espantosa, las remors
mes fortas y estranyas y esclatant com á bolets de dins de terra y de
tot arreu, comensaren á eixirne homes menuts y deformes, d'ull viu y
barba que'ls arrossegava, follets de aquells tan petits, quasi
invisibles, que's diu que's fican pe'l pany de la clau y quan las
minyonas se n'han anat al llit sense rentar be'ls plats ó deixant la
ayguera bruta las descotxan y donan mala jeya fins que ho rentan, y á
las noyas mal endressadas las hi embullan be la feyna pera que al
endemá las renyin, nanos de cap gros y unglas afiladas, altres de
barbuts y camas tortas, bruixots tots mal girbats y tota lley de
follets y bruixas que sols de veure davan basarda.
Lo geperut dalt del arbre, tot aturdit, pensava en que vindria tot
alló á parar, quan vejé que arrimavan prop del seu arbre, en un
puesto que feya un clar, grans feixos de branquillons y llenya seca y
encengueren una grossa foguerada. Llavoras comensá la alegría. ¡Quins
crits y xisclets y paraulas que ningú era prou pera entendre! tots
saltavan y ballavan y anavan per la vora del foch atiantlo y juganthi
que semblava que l'anavan á saltar; era alló una bellugadissa
inmensa. Per fi semblá com si tots s'ajuntessin, se donaren las mans
fent rodona al voltant del foch y's posaren á fer la sardana al
compas de la que pausadament cantavan:
--_Lunes, martes, miércoles, tres. ... Lunes, martes, miércoles,
tres_.
Mes may acavavan ni s'eixian d'aixó, sempre lo mateix y ab la mateixa
cantarella. Lo geperut, tant y tant, arrivá que vá cansarsen y tot
d'un plegat quan acabavan y eran al _miércoles, tres_, ell que de cop
diu:
--_Jueves, viernes, sábado, seis_.
Sentir aixó'ls bruixots y follets y quedar tots parats, fou una cosa;
mes se coneix que'ls feu tanta gracia que'ls acabessin la cantarella,
que's posaren á donar salts y crits d'alegría y á repetirho cinquanta
mil vegadas, fins que volgueren saber qui los hi havia ensenyat.
Vejeren lo geperut, lo ajudaren á baixar del arbre, lo voltaren tots
ab grans festas y convingueren en ferli un bon present pera que's
recordés de ells per tota la vida: discutiren llargament y per fi
trobantlo geperut, qu'era lo que tant lo enlletgia, deslliberaren
ferlo dret é igual com qualsevol de nosaltres, y per art
d'encantament posantlo al mitg d'ells, li tragueren lo gep ab tal
llestesa que ni temps tingué d'adonarsen.
Podeu contar quina alegria tingué'l pobre home: no s'ho podia creure,
se palpava y ni gayre be hi savia passar las mans. Quan torná en si
del goig que tenia, se girá per tots costats á donar las gracias als
seus benefactors y's trobá sol, pus que tots desaparescut havian.
La suau claror del auba ab sa gentil puresa per tot arreu comensava á
estendres y ell, ab la joya al cor, se n'aná cap á casa seva, en la
qual, al veurel tornar ab tan bella forma, sense gep que l'enlletgís,
hi hagué tal alegría, que muller y fills no savian lo que'ls passava
y corregueren á dirho á tothom, per tal que la cosa ben be s'ho
mereixia.
Mes heuse aquí que en lo mateix poble hi vivia un altre home, geperut
tambe, dolent y ple de rancunia, qui, aixi que va saberho, tot
envejós se n'aná á la casa d'aquell pera convencers per sos propis
ulls y, cas que fos cert, preguntarli com havia pogut lograrho.
Y lo primer ab tota senzillesa li esplicá, y ell, dihent y murmurant
que no era pas una cosa tan sorprenent y maravellosa y que li
semblava com si no fos ben tret lo gep sino qu'encara s'hi coneixia
una mica, cosa que no era certa, se n'aná á esperar lo dissapte
següent que á mitja tarde ja emprengué cami cap á la boscuria
senyalada.
Aixis que va entrarhi, en tots aquells corpulents arbres y grossas
matas hi creya veure un bruixot ó follet, de tanta pór que tenia; los
barranchs y torrents ni gayre be gosava á baixarlos pera passar á
l'altre banda, lo fullam sech li semblava com si llensés veus
estranyas al trepitjarlo y, era tant lo seu esferehiment que, al
veure l'arbre ahont devia pujar, ho feu tan depressa que de poch no
cau y s'esguerra.