lo qui'l besá ab mes de cent patons y'l posá al bell costat de son
cor.
A l'endemá al matí lo gegant va pentinar á la noya; despres un per un
li va contar los cabells y trobantne un de menos se posá tot foll y
li preguntá ahont era. La noya li digué que'l gos li havia arrencat
tot juganthi y ell que mata al gos.
Lo príncep desde aquella hora en avant tot sovint eixia de cassa y
se'n anava cap al palau de la noya, ahont passava las horas mortas;
al cap d'un quan temps demaná á la noya si li volia donar un altre
cabell d'or, dels que tan guapa la feyan. Y ella que li diu:
--Y quan lo gegant me'ls conti?
--Li dius que'l esquirol te l'ha arrencat.
Ella que li dona un cabell que'l princep se posá al mitg del cor y á
l'endemá al matí, quan lo gegant li va contar los cabells, trobantnhi
á mancar un, se posá ab grossos crits y li demaná ahont era. La noya
li digué que tot jugant ab l'esquirol, aquest li havia arrencat; y'l
gegant matá l'esquirol.
Lo príncep continuava mes enamorat cada dia y passat un quan temps li
demaná un altre cabell d'or.
--Y quan lo gegant me'ls conti?
--Li dius que tot jugant lo gatet te l'ha arrencat.
Ella que li dona, 'l príncep se'l posa al mitg del cor y al matí
següent, quan lo gegant contá'ls cabells á la noya y n'hi trobá un de
menos, tot cremat va preguntarli qu'es lo que n'havia fet.
--Me l'ha arrencat lo gatet tot juganthi.
Y'l gegant feu matar lo gatet.
Heuse aquí que'l jegant se'n anava cada demati á passeig ab la noya
per aquells grandiosíssims jardins que'l palau voltavan y tot li
ensenyava. Tot passejant, passejant, arribaren á un roser d'unas
rosas molt y molt encesas, y'l gegant que li diu:
--Veus aquestas rosas tan encesas? agafantne un grapat de fullas y
tirantlas á terra surt un foch que tot ho abrusa.
La noya que n'agafa unas quantas y se las fica á la butxaca.
Seguint per un altre caminal, arribaren á un roser que tenia unas
rosas blancas com tofas de neu y la noya admirantsen, lo gegant li
digué que tirant sas fullas á terra, n'eixia desseguida un riu molt
gran.
La noya'n cullí també unas quantas fullas y se las ficá á la butxaca.
A tot aixó lo fill del rey cada dia era mes enamorat de la noya, y no
poguent resistir al seu amor, un dia li demaná que ja que'l gegant no
la volia deixar, que fugissen tots dos.
La noya hi convingué, y al dia següent posantla lo príncep en la grupa
de son cavall fugiren á mes corre.
Quan lo gegant va adonarsen se posá á perseguirlos, y com tenia las
camas tan llargas, prompte va atraparlos. La noya que tira las fullas
del roser á terra y surt un riu que era tan gros com lo mar, mes lo
gegant d'una sola camada va traspassarlo; ella que tira las rosas
encesas é isqué un foch tan horrorós que tot ho abrusava, y que en
cap manera pogué passar lo gegant.
Llavoras, una volta lliures los dos joves, se'n anaren al reyalme del
noy, ahont son pare'ls rebé ab gran agasajo, enviaren á cercar á la
mare de la noya, feren unes grans bodas y visqueren molt felissos per
tots los anys de la sua vida.
## La capseta.
Hi havia un home y una dona molt pobres que tenian dos fills y duas
fillas. L'home havia fet tots los esforsos posibles pera no quedar
reduhit á la miseria: havia traballat tant com havia pogut, mes no hi
havia hagut remey sempre era mes pobre. Veyentse d'aquella manera,
deslliberá lo anarsen pe'l mon á veure si en un puesto ó altre
trovaria alguna cosa. Camina que caminarás, s'allunyá tant de casa
seva que fent ja dos ó tres dias qu'era fora, los seus dos fills pera
alleugerar lo carrech de la sua mare en mantenirlos y lliurarse al
mateix temps de la miseria que'ls cercava, se'n anaren á ferse
soldats.
Mentres tant l'home lluny, mes lluny cada dia, ab lo dalit ab que
anava, se trová ja quasi fosch sense poble algun ni casa sisquera
pera passar la nit; per fi despres de molt mirar y cercar, vejé al
cim d'un turonet un castell arruinat al que va dirigirse.
Tot caigut y malmés, sols se conservavan las parets altas y
feréstegas, ab los finestrals oberts per ahont hi xiulava'l vent y ab
nombrosos caus ahont feyan niu las xiuladoras ólivas, de manera que
dava basarda, mes ell s'hi arreglá un jasset en un racó ahont era
crescuda la herba, mitj cobert per un tros de teixinat qu'encara's
conservava y alli passá la nit.
Al mati següent, tot just era al clarejant, quan ell ja estava
despert, y tot jugant ab lo bastó per terra, mentres son cap rumiava
cap ahont empendria via, saltá junt ab las pedras que'l bastó feya
rebotre una capseta tota vella y lletja de la qual l'home ni'n feu
gens de cas. Mes repentsantse luego y sabent que res en lo mon era
inútil, ell que cull la capsa, se la fica á la butxaca y empren sa
ruta.
Heuse aquí que ja feya rato que caminava quan se li esdevingué lo
pensar lo tonto que havia sigut en no mirar lo que hi havia dintre la
capsa. A aquest efecte, s'atura, l'obre y aixis que ho fá li surt de
dintre un negre petit, pero molt petit, que quasi no s'ovirava, qui
li diu:
--Que se t'ofereix? demana lo que vulguis que tot podré donartho.
Ne voleu de admirat l'home? no savia lo que li passava, pero poguent
mes la necessitat que la sorpresa, s'apressurá á dir:
--Vuy pa pera mí y pera tota la meva familia.
Y tot desseguida comensan á eixirli pans y mes pans y com mes caminava
mes pans trovava. Per manera que torná á treures la capseta y demaná
al negre que fes parar los pans.
--Donchs que vols?
--Dónam diners.
Y comensaren á ploure monedas d'or y plata y l'home á arreplegarne
fins que'n va tenir plenas las butxacas.
Quan va arribar á casa seva, sa muller y fillas quedaren mes
qu'admiradas de veure tants de diners y vianda, mes no volgueren
tocar res fins que'ls hi digué que tot era adquirit de bona lley.
Llavoras arreplegaren las monedas, se posaren á menjar y tot fou
alegria, sino que'ls hí amargava'l recort de sos dos fills, sobre tot
per haver sapigut que s'havia mogut guerra fora regne y aquells hi
eran.
Com podeu contar, desde aquella hora en avant tot aná ab abundancia en
aquella casa, y encara que la seva mare y fillas preguntavan al pare
com s'ho feya pera treure tants diners, ell no'ls hi volgué dir lo
secret, ans al contrari tenia ben amagada la capsa. Mes d'aquella
hora en avant, també, entrá de tal manera á tots l'ambició, que
tingueren en poch lo habitar una casa tan mesquina y pobre, y l'home
trayentse la capseta demaná al negre una casa gran y espayosa, ab
bons estrados y sellers y camps pera conresarne.
Y tal com desitjava va obtenirho; era una casa hermosíssima ab terras
ufanosas pera donar la riquesa á qualsevol. Mes á ells al cap d'un
quan temps també'ls hi va apareixe pobre,'s cregueren rebaixats de
viure en poble y volgueren anar á viure en ciutat; l'home's tregué la
capseta y va demanarho al negre.
Y tot d'un plegat se trobaren en ciutat, en una de las millors y mes
vistosas casas. Llavoras volgueren tota mena d'honors y grandesa y
tot va eixirloshi com demanavan. Per manera que com ells no n'hi
havia d'altres, gosavan de una consideració y fortuna que al mateix
rey podian dar enveja. Sols de tant en tant lo recort dels fills
qu'eran á la guerra'ls amargava, mes entremitj de tan ben estar
prompte se'n refeyan.
A tot aixó l'home s'anava fent mes vell cada dia y essent ja prou rich
que res li era menester, feya tan poch cas de la capsa, que morí
sense dir ahont la tenia y que d'ella provenia tota la riquesa.
Despres morí també la seva dona; y sas duas fillas casantse, plenas
d'orgull, arreconaren tot lo qu'era de sos pares, ho pujaren á dalt
de las golfas y amoblaren la casa ab tan luxo y boato que
verdaderament maravellava.
Heuse aqui que'l noy gran, qu'era á la guerra's feu invalit, y pobre y
ple de feridas, ab la llicencia per tota paga, se'n torná á son
poble. En ell li digueren que sos pares per lo richs que s'havian fet
se'n eran anat á viure á la ciutat, y ell emprenguent cami va
dirigirshi.
Quan hi fou, demaná per la casa de sos pares, la hi ensenyaren y aixis
que hi fou, quan sas germanas lo vejeren tan pobre y mal vestit, se'n
donaren de menos y no'l van voler reconeixe trayentlo de casa seva. Y
al pobre no li quedá altre recurs que posarse á demanar caritat pera
guanyarse la vida.
Al cap d'un poch temps s'acabá la guerra en que l'altre germá encara
militava, torná l'exercit al regne ab alegria de tothom, se doná la
llicencia als soldats cumplerts, y aquell, obtinguda la seva, se'n
aná cap al seu poble en lo qual li fou feta la mateixa relació que al
germá gran.
Se'n aná á ciutat, comensá á buscar y per fi trobá la casa en la que
li digueren que sas germanas habitavan. S'hi dirigí, trucá y quan va
dir qui era, aquellas veyentlo tan pobre, pera que no'ls avergonyís
lo rebujaren y pe'ls criats manaren treurel.
Mes era ja tant fosch que'l pobre soldat demaná per favor á un dels
criats que'l deixés dormir en qualsevol racó pus no savia ahont anar
ni tenia diners pera pagar cap hostatje, y encara que aquell no
gosava, per fi li doná acullida y d'amagat lo dugué á dalt de las
golfas.
Lo soldat una volta alli dalt, s'arreglá del millor modo que va poguer
y veyent una caixa ab roba del seu pare, la remená tota per los
recorts que li duya y trobá la capseta que's quedá com á una bona
memoria.
Al mati següent á primera hora se'n aná y quan fou al carrer, la
curiositat lo mogué á mirar la capseta, la obrí y li eixi lo negre
que li demaná que volia.
Lo noy tot parat no savia que respondreli, fins que li va dir que li
dongués lo necessari pera mantenirse. Y desseguida's trobá tot lo que
havia de menester pera ben viure. Cercá á lo seu germá gran ab qui
visqueren junts, y ab la capseta tingueren tot lo que desitjaren
fentse richs y poderosos, pero may ab desmasia, mentres que sas
germanas, gastant á tot plér, sense guanyar res, plenas de orgull y
boato, s'arruinaren de tal manera que cap per vall, cap per vall,
aviat los hi fou precis viurer d'almoyna.
Quan los dos germans ho sapigueren, encara que tenian motius pera
estar ressentits d'ellas, com tenian bon cor, las cercaren y
perdonantloshi sa ofensa, se las endugueren ab los seus marits á casa
seva, neta y ben arreglada, mes ab gens de vanitat y luxo y'ls
tractaren á tots com á germans y amos ab ells de tot lo que en la
casa hi havia, de lo qual aquellas mes de quatre voltas quan los hi
venia á la memoria la seva antigua conducta se'n avergonyían y'ls
donava forsa pena. Los dos germans may los hi retragueren, ans al
contrari feyan quan los podia complaure y tots junts visqueren molt
felissos.
## Lo Xisclet de Caldas.
Lo Xisclet de Caldas era un home molt viu y ardit á qui may
contratemps ni desgracia alguna espantava per tal que ab las sevas
manyas de totas se'n sortia; aixó no privava de que sempre fos mes
pobre qu'una rata, tant, que tot sovint li era precís inventarsen
alguna pera procurarse lo necessari per viure. Ab eix intent havia
agafat un llop feya ja alguns dias, que mitj domesticá y's posá á
vendre, dihent per tot que era un gos grossísim travessat de ca y
llop, que son los millors pera guardar los remats.
Un sastre que prop de casa d'ell vivia, home manifasser y curiós,
d'eixos que per tot arreu se fican y en tot volen entendre, quan va
saberho, se'n aná desseguida á casa'l Xisclet y's feu ensenyar lo
gos, sabentlo enganyar tan be'l Xisclet ponderantli lo bo qu'era y'l
bon servey que li faria, que'l sastre hi caigué y li comprá'l llop
per preu ben pujat. Tot content lo sastre ensenyá lo llop á sa
muller, la qui conegué l'engany, mes no gosá á dir res, per pór que
tenia á son marit. Est agafá'l llop y tot content lo dugué al remat
en lo qual feu aquell tal destrossa, que's pot dir que no va deixar
bestia sencera.
Quan lo sastre ho va sapiguer, podeu contar quin enfado va tenir; fet
un foll se'n aná á casa'l Xisclet lo qui pensantsho per tal que li
coneixia'l geni ja estava preparat per una altre befa y era que havia
comprat duas llebras vivas, n'havia deixada una á sa muller y la
altre se la havia enduta ell al traball, dihent á sa esposa que si hi
anés lo sastre deixés anar una llebra manantli que anés á cercar á
son amo y qu'ell d'amagat ja ho observaria y compareixeria ab la
altre llebra.
Del dit al fet, aixi succehí; lo sastre se'n aná á casa'l Xisclet
dient á tothom que hi hauria una desgracia, que no hi havia remey
pera aquest, que ja havia acabat la seva vida, y fent tantas y tantas
alharacas, que tothom se'n reya per lo molt que'l coneixian.
Efectivament, arribá á casa'l Xisclet, ab un gran crit y malmodo
preguntá si l'amo hi era, y com la dona li digués que nó, li maná
qu'inmediatament lo anés á buscar sino volia morir tambe ella. La
dona li digué que no hi podia anar ella mateixa, empero que hi
enviaria una llebra que tenia, qu'era molt ben ensenyada, y trayentla
de dins, la deixá anar, li doná un cop á las ancas y li digué: ves á
cercar al teu amo. La llebra podeu contar com va fugir desseguida.
Al cap d'una estona arribá tot serio lo Xisclet ab una llebra al coll
y al entrar digué: --Qui es que'm demana, qu'aquesta m'ha vingut á
cercar?
Lo sastre creyentsho tot admirat, digué: --Jo que 'us venia á veure.
--Y qué voliau?
--Oh res, ¿y aquesta llebra 'us á vingut á cercar?
--Vaya! per aixó la tinch ensenyada; ja li podeu manar lo que vulgueu,
sigui lo que sigui, que 'us ho fará desseguida, jo no necessito de
cap mosso ni de ningú per avisarme, ni dur recados; aixi estalvio
una mesada, la meva dona no's te de destorbar y sempre estich ben
servit.
--Y que'n voldriau molt?
--Home! encara no se si me la vendria, perque com 'us dich m'estalvia
un mosso, mes si tant me la pagavau?
--¿Si no m'enganyavau?
--Que 'us he enganyat may per ventura?
--No, pero aquell gos que 'us vaig comprar ahi, tant va esser arribar
al remat com menjarsem totas las ovellas.
--Home, no veyeu que no las coneixia!
Lo sastre quedá satisfet ab eixa resposta, concertaren abdos la llebra
que'l Xisclet se feu pagar á bon preu y carregat ab ella se'n ana
aquell á casa seva ahont sa muller no pogué menos de murmurar mes ab
beu baixa, com si diguessim una miqueta, perque lo seu marit no la
sentís. Lo sastre's guardá la llebra fins que se li esdevingué enviar
algun recado, qu'allavoras trayentla, li esplicá be ahont tenia
d'anar y lo que havia de fer y la aviá. ¿L'heu vista corre? encara
no's vejé lliure, camas ajudeume, pel cantó que primer va poguer va
fugir deixant al sastre ab un pam de boca.
--Ara si que'l mato, no se'm escapa.-- Y se'n va anar cap á casa'l
Xisclet.
Heuse aqui que'l Xisclet lo va veure venir y digué á la seva dona:
ompla una bufeta de sanch y pósatela al pit; la dona ho feu y ell que
comensa com si tingués unas grans barallas ab la seva dona, crits
d'açí, crits d'allá, movia un terratremol tant gros que quan lo
sastre hi va arribar, volgué paibagarlos, mes lo Xisclet agafant en
aquell moment un sabre vell que tenia, doná tal cop á la seva dona,
que brollá desseguida un gran doll de sanch y aquella caigué en
terra.
--¿Que heu fet, home de Deu, que heu fet, ja no 'us lliureu del pal y
encara lo que's pitjor condemnat á la altre vida? ¿y com ho fareu
are, qui cuidará de vós, qui 'us courá la vianda, qui...
--Oh, per aixó ray, lo que's pel menjá poca pena'n passo, aqui tinch
una olla que per ella sola bull y sense foch, basta que un li mani
perque ho fassi desseguida, mireu com ho fa.-- Efectivament, vora
del foch hi havia una olla que al moment d'arribar lo sastre havian
tret del foch en lo mes fort del bull y qu'encara anava fent
bombollas.
--Home, aixó es admirable, y quina olla tan sorprendent! pero y la
vostra dona? y la justicia que 'us agafará tan prompte com ho
sapiga y á mi també? oh! estem perduts, estem perduts.-- Y'l
pobre's desesperava.
--Per la dona, no'n passo cap cuydado, si vuy la puch tornar á fer
viure y desseguida, ja ho veureu.
Y agafá una trompeta que tenia per alli arreconada y comensá de tocar.
Al primer só, la dona feu una mica de sospir, al segon ja's comensá á
moure y poch á poch aná alsantse fins á quedar enterament dreta y dir
que no havia estat cosa.
Lo sastre no savia tornar en sí de la sua sorpresa y com tot sovint
tenia rahons ab la seva dona. s'agradá tant d'aquella trompeta que á
tot preu volgué comprarla juntament ab la olla que donaria descans á
sa muller.
Lo Xisclet se feu pregar una miqueta, mes á la fi li vengué las duas
cosas y tot content se'n aná lo sastre cap á casa sua, en la que la
seva dona s'enfadá tant que'n tingueren una de mil dimonis.
--Donchs demá ho veurem.
--Si, senyora, demá ho veurem, te trobarás ab lo dinar fet, sense que
tu sisquera te'n adonis.
L'endemá al matí, lo sastre tot satisfet posá la vianda á l'olla sense
gens de foch á sota y's posá á esplicar á tothom, lo de la olla tan
bona que tenia: mes anavan passant las horas y la dona rabiant fins
que foren las dotze del mitjdia que la aygua y vianda eran tan fredas
y cruas com quan las hi havian posadas.
Ne voleu de befas y bromas per part de la dona? apesar de que la tenia
aturdida s'arribá á desmandar y va comensarne una dintre d'aquella
casa que 'us dich que'ls dimonis hi ballavan. Lo sastre fora de sí no
sabia lo que li passava, lo cas es que de un cop deixá estesa á la
seva dona. Llavoras torná de son arrebato y tot lo qu'eran furias, se
convertí en pór y congoixas. Afortunadament se recordá de la
trompeta, hi corre, comensa á bufar, y bufa que bufa, la dona no
s'alsava,'s treu de la boca la trompeta, se la mira, la palpa d'un
cantó á l'altre y bufa mes fort, semblava un perdigot de vermell, mes
la dona tampoch s'alsava, per fi despres de molt temps conegué'l seu
erro. Llavoras comensá la sua desesperació, y veyentse perdut y
desesperat, isqué al defora, cridá á dos homes, aná al camp ahont
traballaba'l Xisclet, lo lligá, 'l va ficar á dintre d'un sach y
pujantlo á dalt de la mula del mateix Xisclet, se'n aná ab los dos
homes á tirarlo daltabaix d'una timba.
Pe'l camí passaren per una hermita ahont tocavan á missa y'l sastre
volgué ficarshi pera lo qual lligá la mula á un arbre. Y mentres ab
los dos homes era á missa lo Xisclet se posá á cridar desde dins del
sach:
--Pobre de mi, que'm volen fer esser rey, pobre de mi, que'm volen fer
esser rey.
Un pastor que va sentirho, s'hi acostá y li digué:
--Jo'n seria de rey.
--Donchs, ja veureu, deslligueume, fiqueuse dintre del sach y ho
sereu.
Lo pastor s'ho va creure, 'l deslligá, se ficá ell dintre del sach y'l
Xisclet lo pujá y'l fermá be á dalt de la mula y marxa, mentres que
l'altre boy lligat quan se creya que lo anavan á fer rey, sentí la
conversa del sastre y'ls seus dos companys que s'enrahonavan sobre la
timba ahont lo tirarian y va comensa á cridar:
--Ja no'n seré de rey, no m'hi tireu, ja no'n seré.
Y pobre home, cop de voler sortir del sach. Mes los altres, creyentse
que era'l Xisclet, encara lo lligaren mes, se'n mofaren y quan foren
al peu de la timba tiraren lo sach á daltabaix.
Desseguida se'n anaren y quan estavan tots satisfets creyentse haver
castigat al Xisclet, ab gran sorpresa'l vejeren prop de la hermita
ahont havian ohida missa, que tot cantant pasturava un gros ramat
d'ovellas. Lo sastre quedá fret, no sapigué lo que li passava, mes es
lo cas que may mes va sapiguerse d'ell.
## En Pere Patufet.
Era un noy tant petit, petit, que ni un gra de mill. Heuse aquí que un
dia á casa seva l'enviaren á buscar un xavo de safrá y quan es á la
botiga ell que diu:
--Donguim un xavo de safrá.
A la botiga tot era mirar, mes no veyan á ningú, de tant petit qu'era;
veyan solsament un xavo que's movia, mes no podian pensar qui'l
duya.
Y'l noy que torna á dir:
--Donguim un xavo de safrá.
Los de la botiga vejeren una cosa petita com una pussa, prengueren lo
xavo hi posaren en son lloch un xavo de safrá y vejeren com aquest
se'n anava.
Heuse aqui que quan lo noy fou al carré van comensar á caure gotas y
ell que per no mullarse se fica sota una col.
Tot quiet dessota d'ella s'estava, quan va venir un bou y's menjá col
y Pere Patufet.
Los de casa seva veyent que no venia, comensaren á estar ab ansia y
eixiren á buscarlo:
--Pere Patufet ahont ets? Pere Patufet ahont ets?
--Dintre la panxa del bou
que no hi trona ni hi plou.
--Oy! Senyor! ahont será, tot era anar d'un cantó á l'altre,
cridantlo:
--Pere Patufet, Pere Patufet, ahont ets?
--Dintre la panxa del bou
que no hi trona ni hi plou.
Los de casa seva admirats. Pero ahont será, deyan, ahont pot esser?
Heuse aquí que quan mes atrafegats estavan cercantlo, tot d'un plegat
Lo bou va fe un pet; vet aqui en Pere Patufet.
## Lo rey Herodes.
Una vegada eran un home y una dona que tenian de son matrimoni un fill
qu'era molt bon minyó y á qui estimavan molt. Petit, petitet com era,
li donaren una piloteta d'or y ell content y aixerit se'n aná á
jugarhi, sens heure esment d'ahont ho feya ni tampoch si de sa casa
s'allunyava; lo cas es que tot jugant li caigué la piloteta dins del
jardí del rey Herodes, que era molt dolent y matava totas las
criaturas que podia haverne, y aixis que vejé al noy entrar en sos
dominis hi corregué desseguida pera matarlo y ho hauria fet si no fos
estat que'l noy tot plorant li demaná qu'avans li deixés tornar á sos
pares la piloteta que li havian donat y qu'era d'ells molt estimada.
Lo rey Herodes de primer no hi consentia, mes al veure los plors del
noy y que tant de veras li demanava, li deixá anar mes ab la condició
precisa de que tornés desseguida, desseguida.
Lo noy li va prometre, se'n va anar, arribá á casa dels seus pares que
ja ab molta ansia lo buscavan, los hi doná la piloteta y d'amagat
d'ells se'n torná á cumplir la seva paraula.
Camina que caminarás, tot trist anava fent sa via, quan troba una dona
que li diu:
--Ahont vas noy, tant trist, que sembla que passis una pena molt
grossa?
Y'l noy que li respont:
--Vaig al palau del rey Herodes, que'm va fe prometre que hi tornaria
pera matarme.
--Veshi y no tingas cap pór que no't succehirá cap mal ni desgracia.
Lo noy que se'n va, arriba al palau del rey Herodes, y est al veurel,
li diu:
--Perque has cumplert la teva paraula no't mataré si dintre de un
quart m'has fet un palau tant hermós y gran com no n'hi hage un
altre en tota la terra.
Lo noy se posá á plorar; se'n aná á un racó tot desconsolat, quan se
li apareix la mateixa dona del camí, la qual prenentlo per la ma se'l
endugué al defora y á sa veu totas las pedras de per terra se
juntaren ja treballadas, las ayguas eixint de lloch ab las rocas de
cals y arena formaren argamassa, los arbres ells mateixos se
ribotejaren y en poca estona aparegué un palau bell y hermós, tot ben
fet y muntat, ab altas torres, y cambras del tot aparelladas, tot
arreu espayós y gran que'l mateix Herodes quan ho va veure va
trobarlo fins mes bonich del que esperava.
Mes son instint sanguinari contra'ls tendres infants lo dugué á no
estarne content y maná al noy que si dintre de una hora no li duya la
espasa que havia perdut temps feya y qu'era la mes forta y bona que's
coneixia, tota ella traballada d'or y plata, lo mataria.
Lo noy sense saber com ferho's va posá á plorar que á fe condolía,
quan se li apareix la mateixa dona qui li diu:
--¿Qué tens que tant ploras?
--Es que'l rey Herodes vol que li porti la espasa que té perduda y jo
no se ahont trobarla.
La dona que'l pren per la ma, se'n va á la vora del mar, crida un
peix, y n'surt un de tot gros y de lluenta escata; la dona diu al noy
que's fiqui dintre de la boca del peix y fentho'l noy, se'n entrá lo
peix mar endintre tornant al cap d'una bona estona ab una espasa tota
cisellada y forta, que deixá junt ab lo noy damunt la platja.
Lo rey Herodes ne quedá content, mes apesar de aixó volgué matar al
noy y li digué:
--No't perdono la vida si ab tot l'espay del dia no'm portas l'exércit
mes nombrós que hi hage en tota la terra.
Lo noy altra volta se posá tot trist fins que se li aparegué la
mateixa dona, qui li digué:
--No t'espantis; vineten ab mí.-- Y anantsen al defora, convertí ab sa
sola veu totas las formigas en homes, ben armats y dispostos per la
guerra, que'l mateix rey quasi va espantarse al veurels.
Lo cas es que ab tanta munió de formigas tot lo seu regne se li ompli
de soldats que quasi no hi cabian ni sabia com mantenirlos, y'l noy
aprofitant tota aquella gran confusió apretá á fugirne.
Pe'l cami trobá una pila de juheus, donchs que tot lo regne estava ple
de gent, los qui se comensaren á mofar d'ell y li digueren:
--Digas Adeu.
Lo noy que diu: --Adeu.
--Cara de juheu.
Y aparesqué lo noy ab una cara de juheu tan lletja y negra que tothom
se'l mirava ab repugnancia, fins que'n trobá una altre comitiva que'l
prengueren pe'l seu compte y li feren un sens fi de burlas fins que
li digueren:
--Digas Adios.
Lo noy que diu: --Adios.
--Cara de gos.