alegria van tenirne, tant mes grossa quant era menos esperada, donchs
que despres de tant temps, y promesas cada any de venirne, may ho
feya. Empero hi faltava un fill: l'home recelós y agitat com estava
no se'n havia adonat, per fi va preguntar per ell y la seva dona li
contá que feya poch que havia eixit per anar á fer exercicis tota la
nit, donchs que s'havia fet capellá y l'endemá cantava la primera
missa.
L'home llavoras ho comprengué tot, abrassá á la seva dona y li explicá
lo recel ab que havia arribat, pero que mercés als consells qu'havia
rebut, s'havia lliurat de matarla y de perdres ell y tota la seva
familia. Com es natural tothom volgué saber quins eran aquestos
consells y qui'ls hi havia donat; l'home ho explicá tot fins los
perills de que l'havian tret durant lo camí y quan se pensava que
tots n'estarian contents vejé que la seva dona posava d'alló mes mala
cara.
--¿Y be, y donchs no dus res de tots aquets tres anys, y ab tres
consells t'has aconsolat? veyam si'ns donarán pa pera viure.
Y aixis comensaren contra ell una pila de recriminacions que'l home
tingué d'aguantar. Per fi's posá tota la familia á taula á sopar,
donchs que ja era hora, y recordantse l'home del pa que li havia
donat lo sabi Salomó, y de que li havia dit que no se'l menjés pe'l
camí, sino quan fos á casa seva, lo feu treure del sarronet, lo posá
al mitg de la taula y quan los fou menester'l ensetaren y ab gran
sorpresa vejeren eixirne diners de dintre, l'obriren pe'l mitj y
aparegué en monedas d'or, bo y comptant, tot lo que pujava la soldada
de las tres anyadas qu'havia estat l'home en casa lo sabi Salomó.
Llavoras tothom conegué la gran prudencia y sabiduria d'aquest y no
tenint boca mes que pera alabarlo, foren molt contents y per sempre
mes ben richs y felissos.
## Los dos germans.
Hi havia un pare que tenia dos fills, los quals eran molt ambiciosos,
aixi es que en ser un xich grans, trovaren petita la casa del seu
pare y estret lo poble en que vivian y determinaren fugirne.
Y un dia al dematí, tots dos ab lo farsellet á la esquena, se'n van
anar de casa seva: --Jo vuy ser bisbe, digué l'un. --Donchs jo rey,
respongué l'altre; y anaren seguint fins que'l cami's partia en dos,
que cada un tirá per un costat, l'un á la dreta y á la esquerra
l'altre.
Lo qui volia ser bisbe va trovar una bossa plena de diners, ell que la
pren, se'n va á la ciutat, se posa á estudiar per capellá, s'ordena y
com tenia tants y tants diners, era un gros las caritats que feya, de
manera que la seva fama de virtuós se feu pública y'l feren bisbe
quan morí'l que hi havia. Aquell ja havia lograt son objecte.
L'altre aná seguint son cami y en lloch va trobar res, ni medi pera
pensar com podria satisfer la seva ambició, solsament al cap de molt
temps va trobar dos xicots que's barallavan.
--Que feu aquí, com es que 'us baralleu?
--Es que tenim una cadira y una trompeta y tots dos la volem.
--¿Y per una cadira y una trompeta 'us baralleu aixis?
--Es que la cadira te la virtut de que assentantshi porta allí ahont
un vol, y la trompeta de que tocantla fa eixir tants soldats com se
vulla.
Lo noy va pensar aixó sí que fa per mí: ell que diu als noys:
--Ja 'us ho partiré jo, aparteuvos y 'us ho faré á palletas.
Los noys de bona fe hi caigueren, li donaren cadira y trompeta y ell
asseyentse á la primera, diu:
--A la ciutat del rey.
Y la cadira'l dugué á aquella ciutat. Quan hi fou, va llogar una casa
davant mateix del palau, y com veyés á la princesa, va comensar
d'enamorarla. La noya també s'agradá d'ell, donchs qu'era molt guapo
y poch á poch arribaren fins á enamorarse.
Un dia que com á bons enamorats tot s'ho explicavan, lo noy li digué
com tenia una cadira que portava alli ahont un volia y una trompeta
que tocantla feya eixir tot de soldats, y la noya tota curiosa li
digué que li ensenyés.
--Donchs ja veurás, seu á n'aquesta cadira y ves ab lo teu pare.
Lo rey tenia gran consell y quedá tot admirat de veure arribar alli al
mitj á la seva filla.
Aqueixa li explicá lo de la cadira y la trompeta, y'l rey li digué que
fes per manera de quedarsho, donchs qu'eran cosas que'ls podian
servir molt.
La noya se'n torná cap á lo seu enamorat y li digué que li deixes
probar la trompeta á lo qual aquest hi caigué de tal manera, que la
noya asseyentse á la cadira y tocant la trompeta desaparegué de la
seva vista. Eixiren desseguida los criats y llensaren al noy fora del
palau.
Lo noy s'encoratjá de tal manera que no es pera dir: lo cas es que's
trobá pobre y sens saber que fer emprengué camí fora de la ciutat.
Caminant, caminant, sense trobar res, al últim vejé una figuera.
Ell que se n'hi va, menja una figa, despres una altra y anava á menjar
la tercera quan s'adoná de que li havian nascut duas banyas al cap.
Llensá aquella mes que correns y baixá de la figuera ab las duas
banyas que no sabia com tréureselas ni taparlas, emprenguent altra
volta'l cami.
La gana l'aturdia, emperó no veya mes que figueras y no s'hi gosava á
enfilar ni tampoch á cullir cap figa. Camina que mes caminarás,
vingué un moment en que no pogué mes y banyas ó no banyas va
resoldres á menjar figas. Ell que se'n va á una figuera, menja una
figa y li desapareix una banya, en menja una altra y li desapareix
l'altra banya.
--Ja estich salvat.
Y cullintne mitja dotzena, va recular de camí, va cullir sis de las
altres figas que feyan eixir banyas y se'n va anar á la ciutat del
rey ahont las posá en venta.
Com era al mitj de l'hivern, tothom quan las va veure las hi va aná á
comprar, mes ell ne volia un preu tant crescut que ningú tenia prou
diners. Los reys quan ho sapigueren, las hi feren aná á comprar y'l
noy los hi vengué la mitja dotzena que feya sortir banyas.
Los reys, com podeu contar, no ho sabian, y partintselas, ne menjaren
duas lo rey, duas la reyna y las altres duas la princesa, y heuse
aqui que'ls eixiren á tots desseguida unas banyas que ni ells
mateixos savian avenirsen.
--Aixó es aquell home qu'ha venut las figas, potser eran encantadas!
Lo feren buscar y compareixe al palau, y'l noy que'ls hi diu:
--Aixó no es res, jo prometo curarlos, mes te d'esser patint molt.
Tots se'n aconsolaren.
--Comensarém per lo rey.
Y enduguéntselen dintre un quarto, li comensá á darli bastonadas fins
á cinquanta que li feu veure'ls ulls verts, despres li doná á menjar
duas figas de la altra figuera y las banyas li desaparegueren.
--Ara la reyna.
Y tancá á la reyna dintre lo mateix quarto; mes com la pobre dona no
hi tenia cap culpa, li doná solsament á menjar las altres duas figas,
fentli mercé de las bastonadas, y quedá curada.
--Ara la princesa.
Qu'era lo qu'ell volia y se la endugué al mateix quarto, ahont se
descubrí qui era y li comensá á donar tantas bastonadas, dihentli que
no pararia fins que li tornés la trompeta y cadira, que la noya no
tingué altre recurs qu'entregárlashi. Llavoras li doná las altres
duas figas y quedá la noya sense banyas.
Una volta torná á estar lo noy en possessió de sos maravellosos
objectes pensá com ho faria pera esser rey y recordantse del seu
germá, se n'hi volgué anar, s'assentá á la cadira y's trobá en un
palau grandiosíssim tot ple de criats los qui li preguntaren qui era
y lo que cercava.
Lo noy'ls hi digué que cercava al amo, donchs que no tenia cap dupte
de que aquest seria'l seu germá, lo feren entrar y'l vejé assentat á
una gran cadira tot voltat de patjes que l'un li tenia'l bacul y
l'altre la mitra.
--Donchs que ja ets bisbe?
--Sí; y tu que no ets rey?
Lo noy li explicá tot lo que succehit li havia y lo seu germá li doná
una bossa plena de diners y li digué que se'n tornés á la ciutat del
rey á lograrho. Se'n hi aná aquell y quan hi fou, construhí un palau
molt gran davant mateix del que habitavan los reys.
--De qui será deyan aquestos, tan hermos palau? mes quan ho
sapigueren, recordantse de las burlas que'ls hi havia fet, no'n
volgueren sapiguer res, per mes que la noya, estimantlo encara,
intercedís ab los seus pares pera que li deixessin casar.
Lo noy torná á demanar consell al seu germá qui li digué que toqués la
trompeta; y fentho, per tots quatre costats de palau li comparegueren
una munió de soldats á las sevas ordres. Se posá al davant d'ells; lo
seu germá'l va acompanyar donchs qu'allavoras los bisbes anavan també
á la guerra y los pares de la noya quan vejeren aquell numerós
exércit en lo quin fins hi anavan bisbes, cregueren ben be que'l noy
era un princep que devia haver estat encantat, li concediren la
filla, casantlos lo germá bisbe, lo rey'ls entregá'l regne, donchs
que ja era molt vellet, y'l noy y la noya foren molt felissos regnant
molts anys en aquella terra.
## Altafulla.
Hi havia un poble en que tot eran bruixas, lletjas y vellas, que
tenian mes poder que no pas lo diable. Las altres pocas donas de las
que hi vivian, quan ne veyan alguna, amagavan sas criaturas y fins
ellas mateixas fugian per pór d'una mala mirada, amagantlashi sobre
tot las bestias de llurs casas, pus moltas vegadas sens saber com las
trobavan totas mortas de sols una mirada d'aquellas.
Las bruixas per aixó, encara que veyessin que tothom ne fugia, no'n
feyan gens de cas, ans al contrari, procuravan ferne de las sevas
aixis qu'ocasió se'ls presentava y anavan cada nít del dissapte á
juntarse en unas ruinas y á tenir sás conciliábuls.
Sobre tot si feya lluna, encara millor, y entre mitj dels xiulets de
las ólivas y dels cants dels grills treyan d'una cova una grossa
caldera, arrancavan de las escletxas de la paret las arrels y herbas
secas, encenian una foguerada, cada una hi tirava las herbas é
ingredients que duya, ho remenavan be ab una pota de cabra, se
posavan á ballar fent sardanas vertiginosas de tant depressa, entre
mitj de xisclets y crits horribles, y despres untantse,
cridant "Altafulla", quedavan convertidas en aucellots negres com á
mals esperits y's posavan á volar per damunt de la terra fent la
desgracia de per tot alli ahont passavan, fins á esser al demati
següent, que, tornantse altre vegada donas, cadescuna se'n anava pe'l
seu cantó, vellas y lletjas, ab la ma al gayato, la esquena corva y
la cabellera esperrucada, com si tal cosa.
Tot aixó's deya en lo poble y mes de quatre postas hi havia hagut
entre'l jovent per qui ho aniria á veure y fora prou valent pera
arriscarshi, mes ningú gosava. Un jove per fi, de cos gentil y ánima
ben disposta, volgué probarho: arribat lo dissapte, al esser al
foscant, se'n aná tot sol cap al castell de las bruixas y's posá á
esperar que la hora fos arribada.
Lo vent ab impetuosa furia, passant d'un cantó á l'altre, feya
estremir las parets y cambras, la nit era fosca, las herbas y arrels
fregant per tot, produhian sorolls estranys y ferestechs, si alguna
cosa s'ovirava, era sols de tant en tant los dos encesos ulls
d'alguna óliva posada al cim d'un capitell ú oberta finestra, fixant
sa mirada com si escudrinyés alguna cosa, y'l jove amagat allí en un
racó d'una cambra, entre mitg d'un munt de pedra, anava esperant la
hora. Quan va ser prop de la mitja nit, vejé arribar una porció de
vellas, las quals se besaren en lo front mentres s'esgarrapavan ab
las unglas, y carregada cadescuna ab un manadet d'herbas, encengueren
un gran foch, hi posaren una grossa caldera, tiraren en ella mentres
anavan murmurant cosas estranyas, ara una, ara altre de las herbas
que duyan y prenent aquestas diferents colors y visatjes se posaren
aquellas á ballar una llarga sardana. De tant en tant s'aturavan y
una nova sustancia estranya anava dins de la caldera; fins hi
arrivaren á tirar un bras de criatura. Llavoras lo foch prengué un
color estrany y s'alsá una fumarada tan calitginosa y pudenta que
quasi no's podia respirar, ni las unas bruixas ab las altres gaire
be's veyan y anavan resant y murmurant mentres la caldera's refredava
y ellas s'anavan fent los untets fins que en un rellotge lluny se
sentiren las dotze, que dihent totas de cop "Altafulla" quedaren
tornadas en aucellots negres y emprengueren lleugera volada.
Lo jove que ho havia estat veyent tot y que las havia vistas
desapareixe, no quedant satisfeta encara tota la seva curiositat,
volgué corre la aventura fins al últim estrem y sapiguer ahont anavan
y lo que feyan, volgué ser com las bruixas, y aixis que las vejé
empendre son vol, aná correns cap á la caldera, s'untá be ab tots los
ingredients qu'en ella hi havia y pensant que si deya "Altafulla"
tindria d'anar tan alt com las bruixas y aquestas lo veurian y'l
matarian, ell que diu
"Baixafulla" y sens saber com quedá convertit en burro.
No hi hagué remey; la paraula estava dita y sentí creixers las orellas
y allargárseli'ls brassos, arrodonirseli peus y mans fins á esser
potas, al detras eixirli cua, no podent fer mes que brams y ab una
forsa tant gran que lo impulsava que no tingué altre recurs que
posarse á corre seguint sempre lo vol de las bruixas. Aixis es
qu'eixas volant en un moment eran d'un cantó á l'altre y ell anant
per terra, saltant barranchs, tot arreu espinantse, topant ab casas y
arbres, sempre seguintlas, no tenia esma ni savia lo que li passava,
ni de quin modo eixirse. Volia cridar mes sols brams eixian de sa
boca y foll, sentia las imprecacions d'algú que'n los camps regava ó
passava per los camins á qui tocava y fins li aparegué sentirse corre
al detrás, mes may podia aturarse. Qui sab quantas terras arrivá á
atravessarne fins que per fí per la sua sort vejé clarejar l'auba y
comprengué que s'anava acostant cap al castell de las bruixas.
Llavoras comensá á respirar, mes arribá á aqueix al mateix temps que
las bruixas y aqueixas vejent lo burro, esclafiren en una mofadora
rialla, l'agafaren, li lligaren un ronsal ben fort que fermaren á una
reixa y cada una ab lo seu bastó li aná pegant cops y mes cops per la
sua esquena fins á llevarli la pell, que allavoras poch á poch li aná
eixint la de home, fins á recobrar sa primitiva forma, mes tan fet
malbé, tot espinat de camas y fet un blau lo seu cos, que caigué en
terra sense que ningú l'hagues pogut coneixe y demanant misericordia
á las bruixas, mes ja no'n va veure ni una; totas havian
desaparescut. Com va poguer va alsarse, se'n torná al poble, en lo
que tothom n'hagué grossa llastima y ningú volgué tornar á esser
curiós ni á fer cap mes probatura.
Y ara:
Acabat amen Jesús detrás de la porta n'hi ha un fús.
## Lo espabilat.
Una vegada era un jove que tingué de corre moltas terras y al tornar á
casa seva, despres de molts anys de ausencia, la seva mare fou tan
soptada que fins arribá quasi á caure malalta d'alegria. Lo jove
s'abrassá ab ella, li feu paibagar lo plor, y quan se creya felis de
trobarse altre volta á casa seva, sa mare li manifestá que en mitj
del goig tenia novas ben tristas que darli y era que mentres ell
havia estat fora havia mort lo seu pare y qu'ella, viuda, havia
arribat á tal grau de pobresa, que allavoras mateix no tenia res pera
menjar.
--Y per aixo 'us espanteu? no teniu res, absolutament res á casa?
--Res.
--Ja ho veureu. Y cercant, cercant, sols trobá cendra en la cendrera.
--Donchs ja'n tinch prou.
--Sí, pero de cendra no se'n menja.
--No hi fa res, treyeula y fiqueula dintre d'un sach fariner.
La dona ho feu, doná'l sach ple á son fill y aquest carregantsel al
coll se'n aná cap á un molí ahont ja savia que no hi havia aygua,
deixá'l sach á terra, donchs que li pesava molt, y cridá al moliner.
--Ola, moliner, venia á veure si'm voldriau moldre aquest sach de blat
que porto.
--Jo prou, mes no tinch aygua.
--Donchs á fe que'm convindria molt.
--No pot ser de cap manera.
Lo jove, sentint aquella resposta, agafá'l sach, sino que'n compte de
pendre'l seu, en culli un que n'hi havia al costat mateix ple de
farina y se'n aná cap á casa seva, en la que trobá á la seva mare
que'n fou tota contenta de veures ab tant be de Deu.
Mentres tant lo pagés, amo de la farina, se'n aná al molí, demaná'l
seu sach, y va endurselen, mes quan fou á casa seva y's trobá ab que
á dins hi havia cendra se'n cremá d'alló mes y va anarsen desseguida
al moli, ahont lo moliner quedá mes que parat de lo que succehia.
--Sino qu'haji estat aquell xicot qu'ha vingut de llunyas terras.
A tot aixó un vehí que hi havia que no era gaire amich del moliner,
comensá á mofarse de la burla que li havian fet y'l moliner se cremá
tant que se'n aná á casa del jove á dirli que li dongués lo sach de
farina que li havia cambiat ó sino, si se'l volia quedar, ja li
donava ab tal que anés á pendre y li dugués lo cavall del seu vehi;
donchs que aixó era per ferli una burla.
Lo jove s'estimá mes pendre lo cavall que no pas tornar la farina, lo
moliner pagá aquesta al pagés y aquell se posá á escriure una carta
al vehí del moliner dihentli qu'aquella nit li tenian de robar lo
cavall que tenia.
Aixi que'l vehí la va rebre, se posá en guarda, tancá be totas las
portas y maná á sos criats que no deixessin pas may de vista al
cavall.
Heuse aqui que al foscant:
Truch. Truch.
--Qui hi ha?
--So un pobre, si'm voldriau dar aculliment per aqueixa nit.-- Lo jove
s'havia vestit de pobre.
--No pot ser germá qu'aquesta nit nos tenen de robar lo cavall.
--Be, mes que hi tinch que veure jo ab lo cavall?
Per fi, despres de molts duptes y enrahonaments li obriren la porta.
Lo pobre com de costum se'n aná cap á la establa, se hi apariá un jas
de palla y's posá á fer veure que dormia.
Los mossos vetlla que vetllarás allí al peu del cavall, al últim se
posaren á jugar y'l pobre, tot fingint que ab los crits se
despertava, volgué esser de la partida y's posá á jugar també.
Ab lo jugar, enrahonant y cridant, vingué molta set als mossos y'l
pobre treyentse una carbasseta de vi'ls hi dona beure. Mes en lo vi
aquell, lo pobre hi havia posat dormitori y'ls mossos comensaren á
adormirse qu'ells mateixos s'admiravan de no deixondirse.
--Com ho farem, deyan, si'ns adormim y'ns roban lo cavall!
Mes un d'ells qu'era mes viu que'ls altres va respondre: --Ja sé com
ho faré, posaré la sella al cavall, jo hi pujaré á dalt y aixi,
encara que m'adormi, si se'n duhen lo cavall jo tindré de sentirho.
Lo jove, quan los vejé á tots adormits fins lo qui era á cavall, agafá
quatre estacas, afluixá la sella, las hi ficá per entre mitg y fent
seguir poch á poch al cavall obrí la porta y fugí, deixant á l'altre
adormit dalt de la sella sostinguda per las estacas.
L'endemá al demati, l'amo, desde'l seu cuarto, cridá als mossos si
tenian encara guardat lo cavall y'l de dalt de la sella li respongué
que sí, donchs qu'ell encara'l muntava. Mes quan aquell arribá á la
establa y's vejé burlat d'aquella manera, s'encoratjá d'alló mes y
comensá á cridar d'un cantó á l'altre movent tant esbalot que eixiren
tots los vehins y un, qu'havia vist las burlas que feya l'altre dia
al moliner, no pogué menos que riuresen, cosa la qual resentí en gran
manera al burlat.
--Es lo pobre, es lo pobre,-- digueren tots, --mes qui podrá ser
aquest, qui podrá ser?-- Per últim pensaren que no podia ser altre
que'l jove vingut de llunyas terras.
L'amo del cavall que se n'hi va y li diu: --Tú m'has pres lo cavall,
t'ho perdono per la gracia ab que ho has fet, mes te de ser ab una
condició y es que prenguis los llansols de mon vehí mentre estigui
adormit.
--Prou ho faré.
Ell que guarneix un ninot de palla, espera que sigui fosch y quan
conegué que tothom era al llit, s'enfila á la finestra del vehí, hi
posa'l ninot, baixa y quan es á baix tira una pedra ben grossa á la
finestra.
La dona's va despertar y ab la por al cos tocá al seu marit y li digué
com havia sentit fressa á la finestra. L'home s'alsá y de puntetas
se'n va cap á la finestra y aixis que la obre y't veu un home li dona
una espenta y'l tira á daltabaix. Desseguida se sentí un crit
horrorós.
Llavoras comensá la por: --Potser l'hauré mort.
La dona que li diu: --Ves, baixa, agafal y llensal ben lluny.
L'home's llevá, baixá, obri la porta y se'n aná á llensar un xich mes
lluny al ninot, mentres lo jove se n'entrá á dins de la casa y digué
ab veu baixa á la dona.
--Tú, donam los llansols que lo embolicaré perque no's veji tant.
La dona, creyent qu'era'l seu marit, ho feu y quan arribá aquest y
vejé'l llit sense llansols, li preguntá com es que'ls havia trets.
Y la dona que li diu: --Ay! ay! si tú m'ho has dit!
Llavoras conegueren la burla.
--Qui podrá ser, qui podrá ser? Sols ho pot haver fet lo jove que ha
arribat de llunyas terras que ja n'ha fetas d'altres.
L'endemá al demati l'home se'n aná á trobar al jove y li digué que no
li perdonava la burla sino'n feya una, pero ben grossa, á un usurer
que en lo poble hi havia.
Heuse aqui qu'aquest usurer era un home molt avaro y pera no gastar
llum, aixis qu'era entrada de fosch se'n anava á la Iglesia á fer
veure que resava; lo jove l'espiá be y al vespre, quan la Iglesia era
deserta que no mes hi havia l'usurer, ell que s'hi fica, 's posa al
peu del altar y comensa á cridarne.
--Qui vulgui anar al cel ara es l'hora, qui vulgui anar al cel ara es
l'hora.
L'usurer que tenia la conciencia molt bruta ho va sentir y digué.
--Jo.
--Donchs porta tota la riquesa que tinguis.
L'usurer se'n va anar cap á casa seva y com era tant avaro, ne prengué
no mes una part y se'n torná á la Iglesia. Mes lo jove que ja'l
coneixia, encara no va sentir qu'entrava, 's posá á cridar:
--No la portas tota, no la portas tota.
No tingué altre remey l'usurer que anar á cercar tots los diners que
tenia, y deixarlos al peu del altar; lo jove los prengué, tapá d'ulls
al usurer y lo feu pujar per la escala del campanar donantli un cop á
cada replá, dihent: --Ara som al primer punt de la gloria, ara som al
segon, ara al tercer.
Despres lo feu baixar y corre sempre tapat d'ulls per diferents
carrers dihent á cada cantonada despres d'haverli donat un bon cop á
las espatllas: --Ara som al primer carrer del cel, ara som al segon
carrer, ara som al tercer.
Al últim lo pobre usurer se cansá y volgué desferse lo mocador, y lo
jove despres d'haverlo aplansonat una mica, apretá á corre ab los
diners y'l deixa allí sol ahont á l'endemá lo trobaren los vehins
malmés y pobre, no tenintne ningú llastima, mentres lo jove
enduguentsen la seva mare aná lluny á disfrutarne de las riquesas.
## La noya dels cabells d'or.
Heuse aquí que una vegada era una dona que se'n aná al bosch á fer
llenya. Talla que talla, á lo millor se li aparegué un gegant que li
va dir qu'era l'amo del bosch y que volia matarla per la llenya que
li robava.
La dona's posá á plorar y li demaná gracia no fos mes que per l'infant
que duya en sas entranyas, y'l gegant consentí en no matarla si li
donava'l fill ó filla que li nasqués.
Hi va accedirhi la dona y tota trista se'n aná á casa seva, en la qual
á son degut temps fou deslliurada d'una noya qu'era un tresor de
gentilesa, mes que tot per sa cabellera qu'era tota d'or.
La noya anava per allí, al voltant de la casa jugant sempre, y tot
sovint se li apareixia un gegant que li encomanava que digués á la
seva mare que li cumplís la promesa. Ella no ho entenia y ho anava á
dir á aquella, la qui may li tornava resposta, fins que'l gegant
cambiant de dita, 'l dia que va trobar á la noya, va dirli que digués
á la seva mare que si no cumplia lo que li havia promés ell s'ho
pendria.
La noya ho feu tal com lo gegant li havia dit, y la seva mare
arrencant un gran plor li feu tres patons y una abrassada y li digué:
si torna á dirtho, digas que s'ho prengui.
Heuse aqui que un dia la noya s'estava jugant tota contenta prop de
casa seva quan se li apareix lo gegant qui li diu qu'advertís á la
seva mare que si no li donava lo que li havia promés, ell s'ho
pendria. Y la noya ab tota ingenuitat ella que li diu:
--M' ha dit la mare que 'us ho prenguessiu.
--Donchs be.-- Y'l gegant qu'agafa la noya, la qual arrencá ab un gran
desespero, y se la endugué vers un palau lluny molt lluny, empero
hermosíssim com cap altre.
Allí la noya hi estava be, prescindint del recort de sa mare, y era
complascuda de tot lo que volia y agassajada del gegant, qui li doná
un gos, un gatet y un esquirol pera que s'entretingués y cada demati
la pentinava, contantli un per un los cabells d'or que tenia.
Conta que contarás, la noya era cada dia ab ells mes guapa, y heuse
aqui que un dia'l fill del rey anant de cassa s'enfonsá per aquellas
boscurias y veyent lo hermós palau ahont habitava la noya, tot
estranyat va acostarshi.
Cabalment la noya s'estava en finestra y'l princep va agradarse tant
d'ella que li cobrá gran d'amor y comensá á tirarli mes amoretas que
no pas estrellas te'l cel ni la platja arenas.
De la una anava á la altre y queyan be á la orella de la noya, qui
galantment las hi tornava, de modo qu'era alló un joyell de dictats
com no n'hi hagués d'altres en tota la terra.
Tant y tant s'agradaren, que'l príncep li demaná si volia ferli mercé
d'un d'aquells cabells d'or que tant guapa la feyan. Y la noya que li
diu:
--Y si'l gegant ho sab? com que cada demati me'ls conta!
--Per un mes per un menos, digas que'l gos te l'ha arrencat.