Lledia: Tu 'ns dirás lo moment, y ara que ho sápiga...
Vernulf: (aturantla, y ab molta passió). Mes jo avans la vuy veure.
Lledia: En mi confía.
#### Escena IV
*Vernulf*
Vernulf: ¡Hont trobar esperit pera deixarla! ¡Y se'n irá... Que sol! que
sol sens ella! Com escalfar mon cor sens la mirada de sos ulls?; oh
Placidia, oh ma Placidia aborreixme si vols mes no t' en vajas. Si es un
crim mon amor jo ja 'm condemno, mes hont tu sigas deixa anar mon ánima,
que 'l teu cel, oh mon Deu, jo no 'l desitjo; vuy lo cel de sos ulls
sobre ma cara! Tot es envá: damunt d'aquellas onas lo baixell silenciós
cap á sa patria se la endurá ben tost: la nit tranquila vindrá després:
ab la claror del auba tornarán los plahers sobre la terra, mes en mon
cor jamay. Fulla del arbre seca y polsosa del mastral joguina seré sobre
del mon. Cor meu, coratge... Mes no, no 'l vuy: avaro de la ditxa que he
gosat una nit que m' estimava, vuy ab ella tancarme allá hont no puga
arrancármela 'l temps. ¡Si aquesta flama minvés un jorn!... No, no:
dintre 'l sepulcre me la enduré en mon pit; y avuy: las alas veja enllá
de la nau que se la emporta y 's clogan los meus ulls sobre l' imatge.
#### Escena V
*Ataulf*
Ataulf: Tot está ja: ni dech tornar enrera ni vuy tornarhi. Lluny de mi:
be massa qu' he dormit en sos brassos. Nova vida sento fondres al cor.
Veja á mas plantas l' odiós imperi corsecat pe 'ls segles y m' assenti
ab ma esposa entre dos rassas. Satisfet mon amor será aquell dia y la
Gothia felís y revenjada.
#### Escena VI
*Ataulf; Placidia y Lledia venen enrahonant.*
Placidia: (ab alegria). ¡Com ofegar lo goig, Lledia!
Lledia: (indicantli silenci). Senyora, per pietat!
Placidia: (per Vernulf). Mes, y ell?
Lledia: Lo Rey!
Placidia: Ves, calla.
#### Escena VII
*Placidia, Ataulf.*
Ataulf: Ma senyora... es precis.
Placidia: Donchs á mon poble vas á móureli guerra?
Ataulf: Si: m' ho mana lo seny y 'l cor.
Placidia: Y tu ets el que volias á Honorius ablanir: no per las armas;
per serveys d'amistat?
Ataulf: Mes hont se trova lo cor del teu germá? No he fet encara per
humiliarme prou? Pilots de runas eran las vilas de la feble Italia:
devant mon poltro, esporuguits, lo rostre tots los romans fins á la pols
baixavan. De cop, per sobre la maror de testas, sublim d'orgull, de
feredat, de rabia vaig veure erguida ta celest figura... y 's baixaren
mos ulls, y fou mon ánima de la teva al servey. Per t' alegría... per
ton orgull... ¡per mon amor!... oh! quanta feblesa dins mon pit desde
aquell' hora!