Vernulf: Ma existencia l' ha omplert aquest amor que tu ignoravas. Oh!
¡tu que saps d'entre la pols que aixecas quants de sospirs enamorats hi
moren! No deixantla parlar. No; calla, no m' ho digas; m' aborreixes. Jo
ja sé qu' es un crim, un crim qu' esglaya fer que voli mon cor á ta
altivesa, y 'l dirtho un altre crim: mátam cent voltas, mes escóltam un
cop. T' estimo! oh Reyna. Jo he fet lo teu camí; la sort pels núvols á
tu t' ha dut; á mi sobre la terra: entre 'ls dos está Deu; mes jo ta
marxa la he seguit sens descans: l' áliga fera esclarida pel sol, tu en
las alturas; jo seguint d'assí baix l' ombra que feyas! Mes un dia,
senyora, aquestos brassos, esclaus avuy, esborronats de febre sobre ton
cos dolcíssims se corbavan.
Placidia: Tu!... á mi!
Vernulf: Blanca de por, ta noble testa á la meva estrenyias, y en ma
espatlla rodolava ta flonja cabellera com la cascata que 's despren
revolta sobre fréstech penyal. ¡Hora suprema degué ser per lo mon!... l'
un sobre l' altre confonent sos glatits: ¡lo cor dels céssars damunt lo
cor dels barbres!...
Placidia: Tu tens vida per sufrir cent dolors! ay si menteixes!
Vernulf: Duptas!... oh Deu! Si es que la vols mon ánima que aquesta dona
ans de morir me crega! Treyéntse del pit una glassa brodada. Mira: es un
tros de glassa: quan te duya de Roma agonisant entre fogueras, tot
flagellantme 'l rostre m' ubriacava revolta ab tos cabells!...