Sigerich: Rey, no t' enujis si mancat me trobas del ayre cortesá: soch
d'una terra hont los pares als fills lo joch del arma y 'l govern del
cavall sol los hi ensenyan.
Ataulf: Tu no ets gal ni ets burgond... ¿Ets fill de l' Hunia?
Sigerich: Só goth.
Ataulf: Y donchs? aquesta patria es teva: entre goths ara 't veus. Com!
en la Thracia d'Ataulf no 's recordan? Tan lleugeras han sigut mas
petjadas en la vida que avans que jo 'l meu nom desaparega?
Sigerich: Oh senyor!... Més aten: Desde la infancia mos pares he perdut;
sentint las gestas dels héroes nostres que han estés la patria del fret
Escans fins á la mar Tirrena, á una edat so vingut, en qu' he sentida la
onada de la sanch bótre en las venas, y l' arma he prés que brandejá 'l
meu pare, y al mitjorn he llensat com la tempesta l' esperitat caball.
De poble en poble seguint ton rastre he corregut la terra. En los
portals de las ciutats d'Italia demanava per tu: las gents feyneras
arronsant las espatllas me mostravan lo curs del sol. He traspassat las
serras gegantinas dels Alpes: en las rocas m' ensenyava tothom l' ample
rodera de tos carros feixuchs. Pels camps de Galia perfidiós he creuhat:
los boscos verges la llarga serp de ton estol dragaren; los tronchs dels
arbres esllomats se veyan del refrech al passar, y escuts polsosos
jayent trobava assí y allá en la terra semblant escatas de la serp
caygudas. Un dia, al lluny, en l' horisont, encesas pel sol ponent, las
torres de Narbona s' aixecaren de sopte: aquí 'm digueren, ell vencé y
fou vensut; carrers y plassas tremiren al estrépit de sas festas: sentat
al ombra de triomfant arcada, ohint l' acort de divinals orquestas, baix
tálam d'or que sos capdills li duyan, esclau s' ha fet d'una gentil
donzella: y entremitj de sarcásticas riallas la llonga vía m' han signat
d'Iberia. Y aquí ja soch: y encara á Barcelona del rey goth Ataulf vaig
en la cerca: y es que, Senyor, al peu de tas murallas, al portal de ta
casa, en ta presencia, trobant per tot la Roma corrompuda escalfantse al
calor de ta grandesa, me pregunto cent cops, si un jorn de lluyta
disputantse l' imperi de la terra va finar Ataulf cubert de gloria, y
ets tu l' usurpador de sa feresa: tu, que un mon has perdut y humil t'
amagas á raser de las timbas pirenencas, y fins la purpra dels vensuts
te posas per conta de las pells dels que venceren.
Ataulf: Oh fill soperb de ma volguda patria, y com me plau ta fréstega
noblesa! tu 'm parlas ab lo cor; no es la mesquina ambissió del servil
qui mou ta llenga. La tempestat s' ha fos: més ningú ovira entre 'l cel
y la plana, mitj perdentse al lluny, en l' horisont, un cap de núvol: y
aquest núvol so jo. De la vil terra que m fa l' olvit! á aquells que no
m' esguardan ja 'ls esguarda Ataulf baix sas empresas: encara mos
soldats son los de Roma y mas armas també; prou las coneixen. Quan vulga
mon desitj, lo cap de núvol oblidat de tothom, com tromba inmensa
rehinflat s' estendrá d'un cap al altre sobre del mon, y al buf de la
tempesta com mar d'espigas las potents nissagas las jeurá sobre 'l llot
fins que 's pudrescan. Allá hont es Ataulf allá es la Gothia: hont es
Gothia es lo centre de la terra.
Sigerich: Grat es, Senyor, perduda l' esperansa revenirhi de sopte; hi
ha en ta llenga quelcom que atrau é imposa.
Ataulf: Ets jove encara. (Ab tristesa). Aquest mon que trepitjas es
reflecte d'un altre mon en eternal batalla... lo cor de l' home: tu n'
ho saps! Espera!
Sigerich: Perdona si t' he ofes. Roma es enclusa, ¿quí si no tu es lo
mall? M' has fet reneixer.
Ataulf: Lo teu nom?
Sigerich: Sigerich.
Ataulf: ¿Vols en ma guarda un lloch d'honor?
Sigerich: Servit ma vida entera.
#### Escena IV
*Los anteriors, Varogast, Velia, Cavallers. Entran conversant alguns
versos anteriors.*
Ataulf: Aquest valent, senyors, ve de la Thracia: pregunteuli; us dirá
de nostra terra. Te seny y pit; d'avuy entra en ma guarda y 'l faig
vostre company.
Sigerich: (volentli besar la ma). Senyor...
Ataulf: (negántsehi). No aprengas á humiliát, Sigerich: aixó es de Roma.
(Celius deixa de escriure y 's reuneix als caballers). Que res li
manqui, Celius. Tots m' ensenyan á alsarme de la pols. Oh ma Placidia,
quant car es ton amor per ma conciencia!
Se'n va Ataulf.
#### Escena V
*Sigerich, Varogast, Velia, Celius, Cavallers.*
Varogast: Ho ha dit lo Rey; d'avuy ets company nostre.
Li donan la ma.
Sigerich: Y ab tot lo cor. (A Celius). Tu no; jo no haig d'estrenyer la
ma vil d'un romá.
Velia: Vens de la patria y encara ets pur.
Celius: (A Sigerich). La voluntat suprema d'Ataulf m' ha fet goth.
Sigerich: Si t' aborria per fill romá... sabent que la renegas!...
Senyors; vosaltres qu' heu seguit tants pobles: ¿quín es lo mot que
ohíreu que servesca per escupir traidors?
Celius: Oh miserable, sobre ton cap caurá tanta soperbia!
Se'n va.
#### Escena VI
*Sigerich, Varogast, Velia, Cavallers*
Varogast: Si com tu fessim tots, no s' alsaria devant del trono tanta
gent funesta.
Sigerich: L' odi aqueix será etern: ja des l' infancia mon noble pare l'
infiltrá en mas venas: ¡Ay dels iníchs si despertés del somni!... mes va
morir assessinat!...
Velia: Oh! sempre vil ha estat lo romá.
Sigerich: No: fou dels nostres l' assessí.
Velia: Y t' has venjat?
Sigerich: ¿Cóm? ¡Deu!... Conéixel, y matarlo, y morir; veyeu ma gloria.
Se sent al lluny la veu d'un corn. Cavallers, aqueix corn?...
Varogast: Es que la reyna ja s' acosta al palau: senyal dels guaytas que
han vist lo resplandor de sas teyeras. Ataulf li ha aixecat per sa
alegría, del festós Llobregat á la ribera, un castell y uns jardins:
quan ve la fosca se'n torna á la ciutat.
Velia: Vina; aprop d'ella tot es romá.
S' acostan tots á la finestra enrahonant y mirant á fora.
#### Escena VII
*Vernulf, Varogast, Velia, Sigerich y Cavallers.*
Vernulf: (desde 'l foro, fins que li parla Varogast). Ja fosch, cada
vegada que 'l corn retruny mon esperit s' altera. ¡Encara avuy esclau
d'aquesta dona!... No es viure 'l viure eternament en guerra lo cap y 'l
cor: guanyar volém als pobles y nosaltres, mesquins, no'ns podem véncer!
Varogast: Vernulf!
Vernulf: Oh Varogast, aquí vosaltres!
Se li acostan tots menos Sigerich que queda mirant al defora.
Velia: Veyent entrar Placidia en la llitera.
Varogast: Tu sempre capficat: qué!... t' agravian los teus amichs?
Vernulf: No, may; y tu ho pots creure?
Sigerich: (apartantse de la finestra, diu per lo que ha vist) Allí 'ls
vensuts son vencedors! Vergonya! (Per Velia y Varogast). No, com ells jo
no soch. Fins ira 'l véurels!
Se'n va.
#### Escena VIII
*Vernulf, Varogast, Velia y Cavallers.*
Varogast: Es amor contrariat?
Velia: Ves qui se'n fia! dona y vent...
Vernulf: (senyalant l' espasa). Mon amor es per aquesta.
Varogast: Fins lo Rey ja'n fa esment: ahí á sa esposa quan tu passavas
vaig sentir li deya...
Vernulf: (ab interés). Sí? cert?... Qué li va dir?
Varogast: Res; que 't trobava ja fa temps trasmudat.
Vernulf: Digas... y ella?
Varogast: ¿Quín interés, Senyor, tens per un guarda? digué: y 'ls ulls
de ton costat va treure.
Vernulf: Parlem d'altre, us ho prech, de mi m' enuja.
Velia: Pobre company! estás febrós; si cremas!
Vernulf: Donchs bé: ja prou fingir; m' abrasa l' ira. Per qué guardas lo
fel? per qué, cor? véssat. Aborreixo á esta dona, á eixa romana hont
nostres cops s' embotan. Pitjor qu' Eva ha sigut per nosaltres: un sol
home la nostra mare al paradís va perdre; y á tots Placidia, sonrisent
lo llabi, del paradís del mon, á tots nos llensa. Quan recordo que jo,
jo lo pervindre tinguí en mas mans del Rey, dels goths!... la pensa se
'm contorba sobtat, boira sangnosa me rodola pels ulls, y 'l pit me
sembla que 'm salta fet á trossos. Oh Placidia... ¡Y pensar que una nit,
la nit aquella pera Roma nefanda... ¡y per la Gothia! la vaig dur á
Ataulf sa presonera! ¡Perqué al tenirla sobre 'l pit, en conta de darli
vida, no la vaig estrenyer en mos brassos d'acer fins ofegarla com
lleona dormida en las anellas de la serpent del Atlas! Bé ho recordo:
d'aprop seguit de nostras hosts guerreras vaig entrar per la porta
Mamertina: era per tot la nit: tant sols se veyan nostras armas brillar;
y allá en las vías, ben lluny de nostres ulls, clapas lluhentas de roja
sanch á la claror duptosa que ara creix... ara minva, de las teyas dutas
pels goths: marxant sobre cadavres hont vaig anar no ho sé: claror
intensa de cop arriva á mos esguarts: la vista clavo en avant: las casas
son fogueras!... y corro á la ventura: 'l foch me volta: grahons de
pórfit devant meu s' aixecan: sento un crit anguniós d'enmitj lo núvol
com jemech d'una cítara que 's trenca... y pujo com lo llamp aquellas
gradas: voltas per tot que á mon trepitj s' esquerdan, repós y fum: tant
sols la xiuladora veu de las flamas. De repent s' esqueixa un mur
d'aprop y vetj d'entre las runas un goth sortir ab las faccions encesas,
no del foch... de luxuria! y en sos brassos estrenyent á una dona que
forseja per fujir d'aquell llas. De cambra en cambra lo vaig seguir per
tot com una fera; y al cim mateix d'aquellas altas gradas al ropatge del
vil mon bras s' aferra enfonsantli l' acer en las entranyas y agonitsant
prenentli la donzella, mentre 'l cos d'éll per los grahons rodola botent
entre las jáceras encesas. ¡Y aquesta dona á qui he salvat la vida de
carrer en carrer, com una presa sobre mon cor portantla desmayada més ab
honra á Ataulf, be saps qui era! La germana d'Honorius; la orgullosa
Gala Placidia en fi.
Varogast: Calla; la Reyna!
#### Escena IX
*Placidia, Lledia y 'ls anteriors*
Cavallers y esclaus ab antorxas encesas acompanyan á la Reyna fins á la
porta del foro: després de las dos paraulas de Placidia 's retiran sens
haver entrat en escena.
Placidia: (als que l' acompanyan). Cavallers, gracias. (A Lledia). Vina.
Vernulf: (Varogast y Velia 'l volen calmar. Vernulf apartantlos diu:)
No; ja es hora; quant per ella he sofert vuy que ho sofresca.
Placidia: Saludant tot anantsen á sa cambra. Senyors...
Vernulf: (Sortintli devant). Un sol instant.
Varogast: (volentlo contenir). Vernulf!...
Placidia: (aturantse sorpresa y preguntant). Qué?
Velia: (á Vernulf). Cálmat.
Placidia: (á Vernulf). Si es una gracia... al Rey. Lledia, segueixme.
Vernulf: (aturantla). No: tot ho sé: la llum que 'l Rey nos dona de tu
la rep, Senyora: foll te d'esser qui al sol s' escalfa reflectit en l'
aygua y no al sol qu' es al cel.
Placidia: Qué vol, ma Lledia? Ja ho he dit: á Ataulf qu' es Rey... y es
home; y jo d'astre no'n soch.
Vernulf: (ab amargura). Si ho ets; que 'l cegas.
Placidia: Acostantshi de sobte com ferida. Quí ets tu?
Vernulf: (ab ironía). So un vil, un goth.
Placidia: (á mitja veu). Ja m' ho semblava.
Velia: (á Varogast). Oh Varogast!...
Placidia: (ab imperi y despreci). Qué vols?
Vernulf: (Ab odi y deixant sa espasa assobre la taula prop d'ella). Vuy
ferte entrega d'aquest' arma hont avuy sobre sa fulla mas galtas miro
per l' afront encesas. Jo só esclau de ma patria: d'una dona, jamay.
Lledia: (voléntsela endur). Senyora!...
Placidia: Oh míser!... soch ta Reyna! ¡mes est home está ubriach!
Vernulf: Senyors, ohiula; sols l' insult li mereix lo bras que trenca
son jou embrutidor.
Placidia: (ab ira). ¿Quína ventada á eix gra de pols en mon ropatje
aixeca?... (Cambiant de cop diu ab despreci volent anarsen á sa cambra).
¡Qué respóndret! mirat fora vergonya!
Vernulf: (esclatant en odi). Oh cor fuhetejat! puja á ma llenga fet un
mar de verí!
Varogast, Velia: Vernulf! (Volentlo contenir).
Vernulf: Abócat sobre esta dona que ha venut sa terra, las cendras de sa
llar y sa familia per sentarse en un trono; qu' en la venda fins hi tira
son cos á la balansa y son ánima y tot! Sombra severa del gran
Teodossius; mírala: es ta filla; dins lo tálam del barbre; al goig
desfeta; confonent ab la sanch de sas entranyas la sanch de sos butxins!
Cayga sobre ella ta dempnació de pare!
Varogast: No l' escoltes, Senyora.
Placidia:(ab soperbia). Sí! Vull aixecar ma testa fins matar eixa vibra
ab la mirada.
Vernulf: Oh, gosa ab enuig, ánima meva!
Placidia: Tu, vil; no per amor, que 'ls vils no estiman; per l' orgull
de se' esclau de ma grandesa, devías en la pols arrossegarte, devant meu
de genolls. A la ampla terra l' heu vensuda, que hi fa vencent á Roma si
jo he somés als vencedors? jo fembra! més en lo triomf damunt de las
feridas us he posat de rosas las cadenas, y la marxa incessant de
vostras ordas he aturat, y ja 'ls pals de vostras tendas tráuen arrels y
brosta: teniu patria qu' es tenir llibertat y fortalesa. Deu sap per que
jo ho vuy; Deu y mon pare que fa moure mon cor. De ta soperbia, ¿qu' es
lo míser esclat? Viu: mor: en ira bull ó cálmat... Importa á ma altivesa
tant com importa á la pesanta roda lo cuch polsós que aixafa en la
rodera. (Trencant l' espasa y tirantli als peus). Mira: te: y pas:
recull-la aquesta espasa: digna de tu 't la torno.
Vernulf: Qui 'm la entrega com ha fet ab l' acer tot ho deshonra al
posarhi las mans: la rassa meva deshonrada ab tu 's veu; trobi sa fulla
en lo fons de ton cor sa digna veyna.
Recull un tros de la espasa de'n terra y 's precipita sobre la Reyna:
tots lo deturan y ella se 'l mira impassible.
Lledia: Ah!
Velia: Vernulf!
Varogast: Insensat!
Vernulf: Es que m' abraso! es que 'm sento morir!
Placidia: (ab serenitat). La vostra testa me respon de la testa d'aquest
home.
Vernulf: Marbre es: mes s' ha estremit: oh pler! la he ofesa! Y ara
vinga la mort.
Se l' emportan pe 'l foro.
#### Escena X
*Placidia, Lledia*
Lledia: Senyora, cálmat.
Placidia: Patria, per ton servey!
Lledia: Se l' endugueren. Oh! ploras?... Tú!
Placidia: Sí: ploro: mes de rabia per no haber humiliat tanta soperbia!
Y ha invocat la memoria de mon pare! ¡Oh gran Teodóssius! tu qu' ho
saps, aixecat y confon als malvats; que més ta filla per lo trono del
mon hont tu 't vas seure qué més pot fer? Quan ja vensuda Italia més que
vensuda, morta: baix la petja d'un mostre del infern ja rodolava cap al
sepulcre engolidor dels segles, jo ab lo voler, al cayre del abisme, de
mos brassos fent arch, la vaig sospendre; y aprés la vaig alsar; y aprés
la vida vaig infundir dintre sa carn ja freda ab mon alé, com Deu al
primer home l' univers al formar. Qu' hi há ma Lledia; dins Rávena com
jo? Qué puch donarli ja á ma patria volguda del que 'm resta? Tu be ho
saps que Ataulf jo no l' estimo: ¡per l' homeyer de Roma l' odi
sempre!... fins si 'l cor en lo pit se 'm revelava jo 'l faría callar!
Més ja es complerta ma missió en aquest sol. Vensut se troba besant mas
plantas la indomable fera. Per estrenyem á mí dintre sos brassos
d'enmitj sas urpas li ha caygut la terra. Tot ho he sofert ardida per ma
patria: odi y... amor; si... amor! que tota 'm gela, d'aquest home que
apar fins quan amoixa es sa ma la del tigre!... Oh... se 'm desperta
avuy un altre cop ma sanch dormida! Sopte. Cóm se diu eix soldat?
Lledia: Vernulf.
Placidia: Las queixas ofegadas al cor totas á l' una sobre son cap
caurán! Y aprés, oh Lledia... que mon secret no surti de tos llabis ni
que 't costi la vida!...
Lledia: May; só teva; só ta esclava y t' estimo ma senyora.
Placidia: Esclava no; l' amiga de mas penas. Escolta: més aprop: vuy
torná' á Italia.
Lledia: Oh ventura! Sí?...
Placidia: Aquí l' ayre m' ofega y aborreixo á tothom. L' obra grandiosa
consumada ja está. Lliure s' aixeca de las armas dels goths ma dolsa
patria: ¿cóm tornar á la Italia en só de guerra, ja tots ells enmollits?
Lledia: Si l' abandonas, ¿lo Rey que viu del goig de ta presencia que
será sense tu?
Placidia: Si jo finava la esposa d'Ataulf, tota la terra m' escupiria
horroritzada al rostre. Jo aqui no puch morir: cal que conegan las
rassas del pervindre que traidora no he donat per un trono 'l cos de
verge. De enganyar á Ataulf ja no tinch forsas; ¡quí es que combat la
víctima indefensa!
Lledia: Mes, cóm... senyora, cóm?...
Placidia: Sé que Constancius de part d'enllá dels Pirineus s' apresta
per caure assobre esta ciutat; si fallan las armas... oh... llavors.!
Lledia: Lo Rey.
Placidia: Ves, déixans.
Lledia se'n va.
#### Escena XI
*Placidia, Ataulf*
Ataulf: Ma volguda Placidia, t' anyorava.
Placidia: Ataulf!...
Ataulf: Tot lo dia sense véuret! Pera mon mal bastí prop de las onas
d'eix felís Llobregat ta fortalesa. Lluny de tu jo no visch: quan tu 't
separas trobo 'l buyt en lo cor: instints de fera sento en mi rebrotar y
sols las llágrimas dels que 'm voltan me plauhen: en t' ausencia poruch
s' aparta qui mercés desitja. Mes quan tu tornas!... oh Placidia
meva!...
Placidia: Ah senyor...
Pausa.
Ataulf: Muda estás; de mi 'ls apartas los ulls radiants; las mágicas
estrellas qu' en lo cel de ton front per goig del náufrach sobre onadas
de sanch li aparegueren. Mes tu has plorat! amor! No, no 'ls separis
dels meus tos ulls. Qué hi ha sobre la terra que 't donga enuig,
senyora? digas, parla!
Placidia: Donchs, bé, sí; jo he plorat: jo, jo, la Reyna; la esposa
d'Ataulf; en esta cambra devant de tos servents. Lo plor me crema encara
'l pit y ulls.
Ataulf: Parla, senyora.
Placidia: Un goth, un dels soldats de ta noblesa, ubriach d'orgull, com
dona miserable lo meu honor ha arrossegat per terra, alsant contra mon
pit l' arma homicida.
Ataulf: Oh! digas lo seu nom.
Placidia: Y haurá ma llenga de pronunciar lo nom del miserable! Es...
Vernulf!
Ataulf: Morirá.
Placidia: Mon cor sedeja de sa sanch aborrida; no só dona: só furia
avuy.
Ataulf: Veurás d'eixa finestra son cap al cim de la més alta torre del
sol ixent á la claror primera.
Placidia: Per mon desitj y quína nit més llarga! Oh llum del dia!... Si
pogués encendre lo crudel horisont ab la mirada!...
Ataulf: Senyora, per pietat, calla; que 'm sembla so jo la causa del
orgull d'eix monstre.
Placidia: Jo só aburrida de tas hosts guerreras.
Ataulf: Mon amor es inmens.
Placidia: Més lo seu odi.
Ataulf: Que hi fa que odihen ab lo cor, si en terra baixan lo front al
ras de ta petjada!
Placidia: Que hi fa que caigan de genolls si cerca son bras que ve del
pit l' arma traidora! Jo 'ls conech á tos goths: quan en sas festas m'
assech al teu costat, lo front contráuhen, y dels vasos de corn lo vi se
'ls llensa tremolant al alsarlo. Quantas voltas al creuhar los carrers
en ma llitera ajustan los vehins las portaladas y s' allunyan los nins
de ma presencia poruchs somiquejant. Recordo un dia que roja de vergonya
una doncella eixí al portal y m' entregá una toya de rosas y de llirs:
noble revenja! que al passarhi altre jorn, era la casa pilot de runas
fumejants!... Oh déixam á ma patria tornar! jo t' ho demano de jenolls,
Ataulf!
Ataulf: Mon goig, serénat. Cóm viure sense tu? los nostres cossos l'
esperit han llassat, com dos teyeras l' una aprop l' altra 'l resplandor
confonen. Quan me vulgas deixar, Placidia... vesten! Los tronchs més
braus de mos corcers de lluyta junyeixlos en mon carro de conquesta; jo
't guarniré de jorn las llargas vias ab la purpra de tálams y banderas
de tants pobles trofeus, velam de gloria; y á las nits farán llum mas
fortalesas y mas vilas per tot, gegants antorxas d'assí d'allá
escampadas en rengleras; y á ton esguart, mas tropas encisadas, mes may
vensudas, s' obrirán las venas per apagar la pols devant ta via; y
cayent anirán y tu soperba damunt ton carro esclafarás sos cossos jirats
los ulls cap á la dolsa terra; sense véurem á mi que obrinte 'ls brassos
cadavre dret, mes de tu foll com sempre, tot sol y al lluny te seguiré
entre 'ls boscos!... y al caure l' últim dels soldats, y al pérdres ton
carro d'or per las vertents d'Italia, lo ferro altívol que d'un llamp va
neixer rebrá 'l meu cor, á qui has donat las alas, y 'l cor á l' una de
la patria meva. Mes no será; no es veritat, Placidia? sospiras! ah ma
esposa, tu tens d'ésser la dona més volguda de la Gothia! Ay
d'aquells!...
Placidia: Ataulf! serán per sempre nostras rassas dos núvols de batalla:
quan s' acostin los llamps de la tempesta surgirán de son cor... y, ay,
que la pluja será sempre de sanch!
Ataulf: Placidia meva, reposa aquí ton cap.
Placidia: (retxassantlo com qui 's desperta). No, 'l miserable viurá
entretant.
Ataulf: Donchs, bé: la nit aquesta d'altras morts cridará lo seu
cadavre. Vuy que 't tingan amor, mes que á la verge de sos somnis de
nit; més que á sas mares; més que á son deu y tot.
Placidia: Soch ta serventa oh! mon rey y senyor.
Ataulf: (donantli un petó en lo front). Placidia, vina: aquest petó es
sagell de la sentencia d'eix goth abominat.
Se'n va pel foro.
Placidia: (com trayentse ab la ma 'l petó del front). Ja es fora: y ara
só filla de Teodóssius.
Se'n va á la cambra real.
#### Escena XII
*Sigerich*
Sigerich: Ja ets á Iberia, Sigerich, en lo fons de la teva ánima amaga
lo secret: pregunta, observa, no perdis un sol mot: quan siga l' hora,
quan descorras lo vel, en las tenebras clava á fons lo punyal: per las
espatllas com van fer ab ton pare, y sens clemencia. Mes quí es lo
matador? potser ma vista s' ha trobat ab sos ulls!... potser ma destra
ab la seva ha encaixat!... Botent de rabia m' ho haguera dit lo cor!...
no; espera! espera!... Sento passos... Potser... Pels que arrivan. Son
fills de Roma y jo sé qu' ell es goth.
#### Escena XIII
*Sigerich, vora la finestra. Celius, Marcius que entran enrahonant.*
Celius: Ja es nit complerta.
Sigerich: (per Celius y Marcius). Lo patri orgull hont es!
Marcius: Bentost la vila semblará un lloch desert...
Celius: Ho fos de veras!... Qué fem aqui tant temps?
Marcius: Y m' ho preguntas? calla y... viu.
Celius, saludant á Sigerich. Sigerich...
Marcius: Sí; ni 't contesta.
#### Escena XIV
*Lledia y 'ls anteriors*
Lledia: Senyors...
Celius: Bella es la esclava: vina.
En tota aquesta escena Marcius riu.
Lledia: Apártat: servent dels goths.
Sigerich: Me plau!
Celius: (á Lledia). La teva llenga vuy castigar.
Lledia: Per compassió!
Celius: No, ara.
Sigerich: La lluyta es digna de qui sou.
Celius: (á Sigerich). Observa...
Lledia: (pregant á Sigerich). Senyor!...
Sigerich: (á Celius). Segueix, segueix. ¡Contra una dona! ¡Gloriós
bregar!
#### Escena XV
*Varogast y 'ls anteriors*
Varogast: (molt agitat). Companys!
Marcius: Qué hi ha?
Varogast: Escolteume: vostre aussili reclamo.
Celius: Qu' es? qué passa?
Varogast: Vernulf que va á morir...
Celius: Qué dius!
Varogast: La Reyna aixís ho vol; y 'l Rey... lo qu' ella vulga.
Sigerich: Oh Gothia, en quin estat!
Marcius: (indiferent). Si es culpa seva, que mori.
Lledia: Cert.
Sigerich: Los vils!
Varogast: Diu que á Placidia parlarli vol.
Celius: Mes cóm?
Varogast: Es que interessa á la Gothia y á Roma.
Lledia: No es possible.
Varogast: Si tots li demanem... Tu...
A Sigerich.
Sigerich: May: no prega mon ánima als romans.
Marcius: Per un dels vostres!
Sigerich: Un cobart no es dels meus. Té por: finesca.
Se'n va.
#### Escena XVI
*Lledia, Varogast, Celius y Marcius.*
Varogast: Se tracta de la sort de vostra patria; demanauli, senyors;
sabrá compendre...
Lledia: Y jo us ajudaré.
Celius: Ja que res costa.
Marcius: Si te un secret, que 'l sápiga la Reyna.
Varogast: Oh, jo 'l tinch de salvar.
#### Escena XVII
*Placidia y 'ls anteriors*
Varogast: Noble senyora, Vernulf que va á la mort humil te prega...
Placidia: Res de perdó: jamay!
Varogast: Es que la vida no demana Vernulf.
Placidia: (á Lledia que va á pregarli). Tu també, Lledia! Y donchs, qué
vol?
Varogast: No més, ma soberana, parlar ab tu.
Celius: Senyora, s' interessa la sort de nostra patria.
Placidia: (ab despreci). Nostra?
Celius: Roma.
Placidia: Ah, sí, senyors; ja ho veig: es la manera d'arribar fins á mi.
No, he dit: que mori.
Varogast: Cóm lograr, Marcius?...
Marcius: Si fos cert, si 's pérden secrets preuhats ab ell per nostra
patria?...
Lledia: (molt humil). De ser inexorable tu estás certa: si á tos peus s'
humilía, ma senyora, major lo goig será: tens por de véurel? tens por
d'ell ó de tu? Oh, no, perdona; Ajenollantse. t' he agraviat.
Placidia: No: veig lo teu cor, aixécat.
Celius: Tots t' ho preguém.
Marcius: Sí.
Varogast: Tots.
Placidia: Y donchs, bé;... sia.
Varogast: Senyora...
Placidia: No es bondat; res d'agraheixer!
#### Escena XVIII
*Placidia, Lledia, despres Vernulf lligat entre Soldats y Varogast*
Placidia: Y he consentit!
Lledia: Oh sí!
Placidia: (abstreta y sentada prop de la taula). Si l' aborria avans,
ara molt més que l' haig de veure. ¡Oh Roma y tot per tu!
Vernulf: Bon amich, gracias.
Varogast: Humilíat, Vernulf; potser clemencia...
Vernulf: Si 'l perdó jo no 'l vuy: la mort desitjo.
Varogast: Repara...
Vernulf: Varogast, no 'm pots compendre!
Placidia, ab despreci. Es aquí aqueix soldat?
Varogast: Aquí es, senyora.
Placidia: Deixaulo sol. Oh cor! que aixó sufrescas! (Tots se'n van menos
Lledia. A Vernulf ab ira). Parla. (A Lledia). Ves á ma cambra.
Lledia: (molt humil). Ab ell tu sola? d'aquí no 'm mouré pas.
Placidia: (ab ira). Esclava, vésten!
#### Escena XIX
*Placidia, Vernulf*
Placidia: Digas!
Vernulf: (anantshi á acostar). Senyora...
Placidia: Lluny!
Vernulf: No es la confiansa d'ablanir lo teu cor la que m' enmena fins á
tu en aquest lloch: si un raig encara d'esperansa tingués des l' hora
aquesta á tos peus lo perdria.
Placidia: He sigut folla; qué 'm pot dir aquest home? per qué véurel?
Vernulf: La mort es mon desitj: Deu que 'm perdoni si un cop menteixo:
no sé res, oh Reyna, de ta patria y sos fills. Placidia alsantse per
cridar. Pietat, senyora! escóltam per pietat! Mon cor se trenca perque
'l mirin tos ulls. L' augusta sombra de dos solis t' envoltan de
grandesa: tot lo gran de la mort á mi: so digne de als peus parlarte.
Placidia: (Es jove 'l vil). (A mitja veu cridantla). Qué!... Lledia:
prou.
Vernulf: (suplicant). Per haber callat tota una vida, ¡un moment sol!...
Placidia: (Y es bell).
Vernulf: Crémam la llenga perque t' ho dich; y 'l cor, lo sant hostatje
de ton rostre: Ab tendresa y á mitja veu. T' estimo!
Placidia: (esglayada). T' atreveixes!... Oh!
Vernulf: (molt baix). Sí!
Placidia: (Ab molta agitació ben marcada que deu creixer fins al final
del acte). Quí?... Tu!
Vernulf: T' estimo.