girantse envers las seuas duas companyas, que no s'havian atrevit á
bestreure en la conversa, la senyora Agulló per desconeixer la situació
de la pobre, que per primera volta visitava, y la Montserrat perque la
emoció la tenia corpresa, las digué:
--Ab la pobra Juliana, fa molt temps que Nostre Senyor hi pensa; y ella
es molt bona, y s'ho pren ab resignació; pero de tant en tant, s'exalta
y ella mateixa s'engrandeix las cosas, y encara es pitjor. Perque vaja,
ab quatre anys que fá que es viuda y quatre anys que la Conferencia
l'ajuda, es veritat que ha passat moltas penas, perque una pobra dona ab
tres fills, (dos y un que se li morí l'any passat), pera pujarlos no més
que ab lo seu guany, li costa molts fatichs, pero lo cert es que'l noy
que tenia nou anys, ja'n te tretse; y ja es aprenent y guanya alguna
coseta y cada dia guanyará més; y com Deu l'ha protegida per passar
aquestos quatre anys, la protegirá d'aquí endavant si ella no's
desespera...
--Jo ja ho voldria no desesperarme --feu la dona, bon xich aplacada,
per las rahons de la senyora Valls,-- pero quan me veig que á sobre de
totas las meuas penas, ara se m'hi afegeix la poca salut del noy, me
desespero y'm surto de tino y no sé lo que'm dich ni lo que'm passa pe'l
enteniment. ¿Cóm vol que ho pensi, que'l noy guanyará més, si'l veig tan
poca cosa y que'ls remeys que'l metje'm diu que necessita per
reforsarse, jo no'ls hi puch comprar? ¡Tenir un fill malalt, y no
poguerli donar lo que necessita per curarse, per viure, es horrorós!
--afegí la pobra dona, rompent en un mar de plors.
--En los grans mals Deu ajuda --digué la senyora Agulló prenent per
primera volta la paraula, tot aixugant duas llágrimas que li humitejavan
los ulls.
--¡Ay, á mí no m'ajuda ningú! --feu altra volta la dona plorant
sempre-- jo ja sé de molts pobres que tenen uns senyors que los hi
pagan lo lloguer del pis. ¡Ay Deu meu! ¡Lo lloguer, que es lo que mata
als pobres! pero á mí ja ho sab donya Balbina, llevat de vostés y la
Beneficencia de la Parroquia, ¡ningú, ningú m'aussilia en res!
--L' aussilia Nostre Senyor que no l'ha deixada, ni la deixará may: que
de totas aquestas llágrimas, n'hi fá en lo cel una corona, que tal volta
no tindrém nosaltres, y que vosté si sufreix las seuas penas ab
resignació, la disfrutará al costat del fill que ja hi té y d'aquestos
dos si sap criarlos com Deu mana. ¡Vaja, no s'afligeixi més! que d'aixó
sols se'n treu ferse malbé'ls ulls y esverar aquestas pobras criaturas,
que necessitan que vosté las animi.
--¡Ay Deu meu! ¿Cóm volen que m'animi si ara á falta de penas, se m'hi
ha afegit la d'aquesta criatura que está morta de necessitat, que li
tinch de fer caldo? y ¡mirin! ¡mirin! --repetí la Juliana altra volta
bon tros exaltada, girant dessobre de sa falda la butxaca de las
faldillas de la que'n caygueren vuyt ó deu céntims.-- ¡Es tot lo que
tinch á casa!
--Aixó ray, aixó ray --feu donya Balbina tot aixecantse. Y dirigintse
á una porta del costat de l'arcoba preguntá:-- ¿Es aquí en Quimet?
--No senyora --respongué la pobra, seguint darrera d'ella y apartant
las cortinas de indiana.-- He tingut de posarlo en lo meu llit, perque
á lo menos, aquí hi tinch márfega, que en lo seu catre no hi ha més que
la tela...
--Pero dona, dona, ¿perqué no m'havia dit qu'en Quimet no tenia
márfega? --esclamá donya Balbina, atansantse al capsal del llit del
noy.-- De la mateixa manera que la Conferencia li doná la de vosté, li
hauria donat la d'en Quimet...
--Com sempre tinch de demanar tantas cosas, ¡me fá pena, amohinar
tant!... Y ja sap que la meua, si no hagués estat per la malaltia de la
noya tampoch l'hauria demanada...
--Mal fet; mal fet; --digué la senyora Agulló, que junt ab la nevoda
de mossen Jaume, s'havian atansat als peus del llit-- vosté, tot lo que
necessiti ho demana; nosaltres, no'ns amohinem, sino de no poguer donar
tot lo que voldriam. Pero si no's pot fer tot, á voltas se fa una
mica... y val més una mica, que res. Márfegas, llensols, flassadas, la
Conferencia no'n te tantas com ne voldria; pero per una necessitat
forta, ¡sempre n'hi ha alguna de mal desada!...
--Y donchs, Quimet ¿cóm te trobas? --preguntá donya Balbina al noy,
qui al veure á las senyoras s'havia enfonsat en lo llit, cubrintse ab la
manta, fins més amunt dels ulls.
--¡Home! ¡Quimet! Respon --feu la mare, apurada, al veure que'l seu
fill, en lloch de respondre, havia acabat per taparse tot lo cap.
--¡Déixil estar, que deu dormir! Un altre dia, quan estará més bo, ja
coneixerá que lo que está fent, quan hi ha senyoras que l'estiman y que
s'interessan per ell, no está gayre be ¡y no ho fará més! --digué
somrihent donya Balbina. Y sortint de la arcoba y girantse envers á sa
mare afegí:
--Avuy nosaltres anirém á avisar á la Caritat Cristiana, que li donará
bonos de carn y gallina; mes com aixó ja no ho tindrá fins demá y al noy
li convé'l caldo, d'aquí á una hora, arribis fins á casa ab una olla
mitjaneta y n'hi donaré per avuy. Demá ¡Deu provehirá! Y quan aquest noy
estiga bo, s'haurá de veure si'l pot seguir ó no l'ofici de manyá... A
mi'm sembla que te poca robustesa per aquest treball; y allavors n'hi
haurém de cercar un altre...
--¡Ay! ¡prou fa temps que'l metje m'ho diu aixó! ¿Pero com ho haig de
fer pobra de mí? Si ab las tres pessetas que'm porta cada setmana, me
trobo ab aquestos apuros ¿cóm ho faré sense cap? Perque d'aquí á que ab
un altre ofici me las guanyi... ¿y'l lloguer? ¿Y'l pá, que se me'n
menjan un y mitj cada dia? ¡No hi ha remey, ha de fer com jo que estich
plena de dolor y haig de rentar! Ell ha de seguir ab l'ofici ¡no hi ha
més! y encara que'l vegi que se'm mor ¡jo, jo mateixa tinch que
caragolarli'l dogal! --esclamá la dona tornant ab major forsa á
abandonarse al seu sentiment.
--Vaja ¡que Nostre Senyor, no vol que la gent se desesperi d'aquest
modo! --feu la senyora Agulló bon tros afectada, passant carinyosament
la má per la espatlla de la pobre. Demanin al Sagrat Cor de Jesús y á
Sant Joseph que es lo protector dels pobres y tinga confiansa, que quan
Deu tanca una porta, diu que Maria Santíssima n'obra una altra. Y ¡també
la obrirá per vosté! Entretant digui al procurador, que una volta que
tants dias s'ha esperat, que prenga paciencia fins á la setmana entrant,
que nosaltres demanarém á la Conferencia que li pagui algún lloguer
atrassat; y després se fará lo que's puga per veure si's pot alcansar
per via del bon Almoyner d'aquestos senyors, que vosté diu que sab que
fan tant be als pobres, que li donguin alguna coseta per ajudarli á
pagar lo lloguer de la casa...
--¡Ay, si Deu ho volia! ¡Si María Santissima me fes aquesta gracia! ¡Lo
lloguer! ¡Lo lloguer que es lo que mata als pobres! --esclamá la dona
plena d'alegria ab aquell raig d'esperansa.
Donya Balbina contentíssima interiorment, de las paraulas de la seua
companya, en las que hi veya realisarse lo seu generós intent, doná'ls
bonos á la pobre, dos borregos á la criatura y's despedí tot fentlos la
promesa de tornar l'endemá á veure'l noy.
La Montserrat que havia sortit de casa, no portant més que duas pessetas
que havia tirat á la bossa, al ferse la col·lecta de la Conferencia,
visiblement emocionada per la escena que acabava de presenciar y per
haberse vist en la impossibilitat de socórrela, al tornar á pendre lloch
en lo carrer entre sas duas companyas d'escursió esclamá ab la habitual
impetuositat de son carácter:
--Conech que jo ¡no serviria pas per sócia de las Conferencias! Aixó
tant sols se pot fer portant una butxaca ben plena, per remediar
aquestos horrors socials...
--Lo mateix vaig dir jo la primera vegada que vaig fer visitas de
Conferencia --feu calmosament donya Balbina.
--Y jo --afegí ab lo mateix ayre la senyora Agulló.
--A totas las senyoras que visitan per primera vegada se'ls hi acut lo
que acaba de dir vosté; pero quan se convencen que aixó, com la major
part de las cosas d'aquest mon, qui las fá casi sempre es qui menos
condicions materials té per ferlas, cambian de pensament.
--Perque estarán en altres condicions que jo; perque á falta de diners
sabrán trobar com vostés mateixas paraulas de consol, que á mi encara
que se m'haguessen acudit, no hauria pogut dirlas, perque jo á n'aquesta
dona com una tonta, no li he sapigut obrir la boca. Crega que lo únich
que hauria pogut fer era plorar ab ella.
--Lo que proba que vosté está en possessió de la primera qualitat que's
necessita pera visitar pobres, que te cor; y que per lo tant, pensaria
que val més fer bonament lo que's pot que no fer res; perque, veu,
nosaltres en aquesta visita de primer moment sembla que havem fet molt
poca cosa, pero anantho reflexionant ja's troba que no es tan poch; puig
que la caritat com te sempre l'ajuda de Deu, molt sovint fa miracles.
Aqueixa dona demá tindrá carn y gallina y la senyora Agulló que ha
presenciat l'apremiant necessitat d'aquesta infelis mare, jo ja sé que
posará tota la seua influencia per alcansarli una de las almoynas que
mensualment reparteix la caritativa familia de qui ella nos ha parlat; y
si lo que no es probable, no li fos possible lograrho, ella y jo y vosté
també, cercariam manera de obtenirla de qualsevulla persona, de las que
la experiencia en l'exercici de la caritat nos diu que se las troba quan
se las té de menester; y en ultim cás l'assistiríam nosaltres; si no
podia ésser ab vuyt, fora en cinch ó en tres, pero sempre ab la
seguretat de que la nostra conciencia nos diría que havém obrat molt
mellor ajudantla ab la nostra petitísima cooperació, que abandonantla en
lo seu desespero. Perque aixó que diuhen molts, de que no volen visitar
pobres, perque no están en condicions de tréurels de la miseria, es
posarse al nivell del metje que deixés morir al malalt pera no véurel
patir. ¡Ah Montserrat!, cregui que es molt diferent sapiguer una
necessitat ó véurela ab los propis ulls y estiga certa de que no hi há
res tant ingeniós com la caritat, ni cosa tant súptil en escusas com
l'egoisme ó l'indiferencia...
Enfront de la realitat y de la claríssima manera d'expressarla, la noya
Gil bon xich més reposada de la seua emoció, trobá que donya Balbina
parlava maravellosament, y deixantse portar d'aquella falda de cabells
blanchs y mantellina de manto, l'acompanyá la tarde del mateix dia á la
casa del encarregat de la Caritat Cristiana del barri y á la visita
d'altras duas familias de pobres de la Conferencia, deixant pera
l'endemá l'anar á cercar una fé de baptisme á la parroquia de Santa
Madrona y gestionar ab una bona senyora la manera de desempenyar un
farcell de roba d'abrich al Montepío de la Mare de Deu de la Esperansa.
A dos quarts de nou del vespre la Montserrat, plé'l cor de la impresió
de las visitas que havia fet aquell dia, y de la idea de que la seua
existencia, anava desde aquell moment á tenir també sa noble utilitat en
lo concert de la vida, pujá sens casi deturarse las escalas de sa casa,
dihent á la minyona tan bon punt li obrí la porta del pis:
--No'm posi'l sopar á taula. Quan jo'l vulgui ja l'avisaré.
Seguidament entrá al seu dormitori y una volta desfeta del abrich
prengué una cadira y assentantse devant del secretaire obrí la tapa y
tragué un gros Dietari, ahont desde la mort de Mossen Jaume havia
apuntat escrupulosament tots los seus gastos ab sos corresponents
ingresos.
La noya Gil ab la vehemencia de son carácter, no's veya ab cor de dormir
aquella nit sens sapiguer positivament, lo que sens desmembrar son petit
capital de set mil trescents duros, que li produhían escassament sis
pessetas diarias, podria estalviar dels seus gastos en favor de las
novas obligacions que plena d'entussiasme estava decidida á imposarse.
Ella que may havia estat ambiciosa ¡cóm sentia no tenir major fortuna
pera disposar, més talent pera aplicarhi, més número de relacions
socials pera ésser útil á la nova Associació en que anava á entrar!...
Pero per més que en alas del seu desitj sentia ja bullir en sa
imaginació un sens fí de plans y de projectes, pensant que en aquells
moments lo que més la interessava, era veure ab lo que podia comptar
pera portar las seuas il·lusions al terreno de la práctica, comensá á
resseguir las planas del seu Dietari, ahont després de diferentas
combinacions numéricas y cálculs de tota mena y d'haver passat un
rigurós exámen á cada un dels reguerons per ahont s'escorren las
imprescindibles necessitats de cada dia, fent una petita incisió á lo
menos apremiant y fins lo sacrifici d'algun accessori en lo refinament
del seu bon gust, la Montserrat ab una interna satisfacció que
saborejava per la primera volta de sa vida, tragué victoriosament las
cuatre pessetas mensuals que ella cregué en conciencia, que donada sa
modestíssima posició necessitava pera esser sócia de las Conferencias.
Es clar que faltavan los extraordinaris, pero tantas voltas en aquell
dia havia sentit parlar de la miraculosa ajuda del cel en las obras
bonas, que no vacilá un moment en creure que, ja en posició de lo més
apremiant, Deu li inspiraría la manera de suplir ab son ingeni y bona
voluntat lo que no li fos possible donar en metálich.
Una forta sensació de defalliment, li feu de sobte consultar son petit
relotge de butxaca que li marcava un quart de dotze, lo que aixecantse
de la cadira la feu anar en busca de la criada, escruixida de l'hora que
era y del modo com li havia passat la vetlla y lo dia que acabava de
transcorre.
Al arribar enfront de la porta de la cuyna, se presentá devant de sos
ulls lo mateix cuadro de la vigilia de Nadal, é instintivament recordant
á la desconsolada mare, que havia vist aquell dematí y á duas novas
familias de pobres que havia visitat aquella tarde, tot donant una
mirada á la seua casa, que may havia trobat tan hermosa, y á la seua
minyona dormint descansadament junt á uns fogons provehits y á un ros pá
de tres lliuras encetat per dos cantons, la Montserrat pensant en
l'efecte que la vigilia de Nadal li havia fet lo mateix que en aquell
moment estava mirant, exclamá ab la vehemencia d'aquell cor que acabava
de transfigurarse al seráfich amor de la Caritat:
--¡Deu m'ho perdó!...
## A las vellesas.
La casa de don Joaquim Bach havia sofert notables transformacions
desde'l jorn en que deu anys enrera hi vejerem per primera volta á las
seuas fillas, arreglant gentils y rialleras l'equipatge pera marxar á
Larrua.
Aquell bonich primer pis, sempre ben compost, sempre á punt de rebre, ab
sas cambras encortinadas, ab sas cadiras y sofás entapissats de domás
groch, de satí vermell y de satí blau, ab que s'havian adornat las tres
pessas del devant al estrenarse la casa, lo dia que hi torném á entrar
feya dos anys que las blancas cubertas de madapolam no s'havian tret de
las cadiras, ni las glassas s'havian apartat de dessobre dels miralls,
ni dels quadros que en amples y luxosos marchs s'hi veyan pintats per en
Napoleon los retratos d'en Bach vestit de negre, ab un gruixut
chalequero d'or y'l medallon penjant, y lo de donya Francisqueta ab cos
de vellut negre y un carregat adrés d'or y brillants, que'l pintor pera
més satisfacció de la familia, havia engrandit estraordinariament de
tamanyo.
Apesar d'ésser al cor del hivern, las salas estavan sens encatifar, los
balcons sense cortinatjes, las entradas sense portiers y los finestrons
fortament tancats. En lo menjador y en las duas cambras de la part del
darrera, únichs punts de la casa en que s'hi veyan senyals de vida,
també s'hi trobavan á faltar aquella pulcritut y carregament d'adornos
que tant encisava á don Joaquim. Allí hi havia posadas las catifas de
moqueta, pero'ls gerros estavan sense flors, lo piano tancat, lo
musiquero buyt de partituras; per totas aquellas salas s'hi notava un
cert ayre de tristesa, que invadia fins la cambra de las noyas y lo
quarto d'en Felip, en quals llits s'endevinava que feya llarch temps que
ningú hi havia dormit...
Los aucells joves que tanta vida y animació escampavan entorn seu, cada
hu per motius diferents havia abandonat aquell niu, ab tant dalé
fabricat.
L' Adela, terriblement ferida al cor, en mitj dels joyosos somnis de sa
pensa de divuyt anys, ab la crudel nova de la mort del Arenas, de la que
ningú pogué tréurela d'acusarsen ab la desapietada severitat d'un jutje,
després d'un sens fí d'accidents nerviosos, caygué en un capficament del
que sols ne sortí després d'alguns mesos d'internas lluytas, pera
exposar terminantment á la seua familia, sa ferma voluntat de ficarse
monja en lo convent de Pedralbes. Don Joaquim s'hi oposá ab totas sas
forsas; la seua mare ab las llágrimas de una pena, que ja no havia de
acabárseli may més; la Teresina, ab tots los arguments que sugeria á la
seua imaginació viva de mena lo fraternal amor que li portava. Més com
passat un any vejessin, que no sols no hi havia medi de persuadirla,
sino que anava postrantse y emmalaltintse de dia en dia, de bon ó de mal
grat acabaren per otorgarli'l consentiment.
Las satisfaccions que no li havia donat l'Adela, en Bach las obtingué de
la Teresina, la qui realisá totas sas esperansas casantse ab en Cuberta.
Més estava decretat que son goig no havia d'ésser sens espinas, puig que
als tres anys d'haverse instalat á Barcelona, en un magnífich chalet del
Ensanxe, que omplia á curull totas las luxosas aspiracions del antich
mantegayre, D. Francisco comensá á dir que sos negocis de la Isla de
Cuba, no marxavan com era del cás, é insinuá la probable necessitat de
tenir que anar personalment á realisar la seua fortuna, com ell ja volia
fer avans de casarse, y que allavoras en Bach, temorós de que ab la mar
pe'l mitj poguessen sortir destorps al casament de la seua filla, posá
tot son empenyo pera que no hi anés.
Lo colp fort en un principi, esdevingué terrible, desconsolador, quan se
digué qu'en Cuberta desitjava emportarsen á la seua esposa, y's vejé que
la Teresina, encara que vivament afectada davant del sentiment de deixar
á sos pares, consentia en marxar á América.
Lo gendre, atenuá la cosa ab totas las esperansas possibles: lo viatje
fora curt; lo temps precís pera realisar y posar en ordre y en bonas
mans, lo que de moment no's pogués vendre y tornar tot seguit; cosa d'un
any, tal volta no hi arribaria.
No hi hagué donchs remey, y ab los ulls plens de llágrimas y un bon feix
d'inquietuts al cor, los pares Bach despediren al moll de Barcelona á la
seua filla Teresina y al seu espós, los qui no's cansavan de parlarlos
de sa prompta tornada. Més al arribar á América, las noticias vingueren
plenas de dificultats pe'ls enredos esdevinguts en negocis cinch anys
abandonats á mans estranyas; lo cambi cada dia més pujat del or; la
escassetat de compradors que ho adineressin mitjanament... en fí, que la
Teresina que en lo seu país natal no havia tingut familia, tingué allí
un fill y una nena, y un altre fill, y que passaren dos anys y tres y
quatre, ab cartas sempre esperansadas ab la promesa d'un retorn que no
arribava may!...
Ab en Felip, no hi havia que comptarhi. Acostumat á la vida de París y
Londres, no's trobava manera de tenirlo á Barcelona tres mesos seguits.
Per més que la pobra de la seua mare prenia las mellors cuyneras y
enviava á cercar plats á las fondas de més nom, en Felip se desganava ab
la cuyna barcelonina y's posava trist, malhumorat y exijent, fins al
punt de no haverhi en la casa un menjar sense un disgust. No hi havia
medi de ferli un senzill roast-beef com lo menjava á Londres, ni la
choucroutte com li servian á París. Don Joaquim desatinat, li proposá un
sens fí de casaments, ab l'esperansa de retenir aquell fill que semblava
un estrany en sa propia casa; pero en Felip, á cada proposició hi feya
unas grossas riallas; era en los únichs moments que semblava posarse de
bon humor... hi reya molt, pero no n'acceptava cap; y á la primera
conjuntura favorable se'n tornava al extranger. Aixís passaren dos ó
tres anys; més com don Joaquim se resistís ab ferma energía á donarli la
exorbitant pensió que'l seu fill necessitava, aquest qui estava disposat
á tot, menos á fer lo qu'ell ne deya vida de són ó de provincia, se
ingeniá pera fer comisions á Inglaterra y á Fransa, ahont los entristits
pares, per la temensa de que se'ls quedés allí definitivament,
continuaren enviantli cantitats, que si no eran com las que en Felip
desitjava, ab lo producto de lo que ell se feya, ne tenia prou pera
passar la vida en los llochs en que hi vivia á tot son pler. Lo que als
vint anys havia fet obligat pe'l seu pare, prompte li fou un gust, y més
tart una costum que acabá per serli una necessitat.
Una tarde que don Joaquim tornava d'acompanyarlo á la estació del
ferrocarril de Fransa, lo cotxero admirat de que'l senyor al arribar á
casa seua, no baixés del cotxe, obrí la portella y lo trobá ab un fort
atach de feridura. Ab l'ajuda del porter lo pujaren á brassos al seu
pis; s'anaren á cercar los millors metjes, s'aplicaren seguidament tots
los remeys. Deu no'l volgué encara, y en Bach no morí; pero'l pronóstich
científich fou de que restaria impossibilitat pera tota la vida.
Donya Francisqueta ho escrigué immediatament á la Teresina y feu tirar
un parte al seu fill. Pero la carta hagué de quedarse encara sis dias
esperant correu pera l'Habana; y'l telégrama, s'enviá repetit als
primers hotels de Marsella, de Lyon y de París, puig en Felip havia dit
al marxar, que regularment se quedaria dos ó tres dias en cada una
d'aquestas poblacions, encara que sens deixar los la direcció de cap; ja
que no tenia costum d'escriurels fins á esser aposentat á la fonda en
que habitualment s'hostatjava á la capital de Inglaterra, ó á la de
Fransa quan hi havia de passar llarga temporada. Aixís fou que'ls
telegramas que se li van trasmetre de Barcelona, als deu dias d'haverne
sortit, los llegí junt ab duas cartas de la seua mare, en las que li
deya que'l perill de mort ja havia passat, y li donava tota mena de
noticias y detalls relatius al curs de la malaltia. En la fetxada
darrerament, donya Francisqueta li esplicava que á la fí, s'havia pogut
llevar á en Bach del llit pera assentarlo en un silló fet ab los darrers
adelantos científichs, puig encara que'l cervell funcionava bé, la
llengua estava poch menos que trabada, los brassos sense energia, las
camas inútils... La afligida esposa li comptava que se'l havia de cuydar
com á una criatura; sort de que si be las paraulas sortian incoherents y
enfarfegadas de sa boca, á mida que anava passant temps, ella comprenia
sino totas las qu'estavan més en relació ab las necessitats de la vida.
La pobra senyora termenava la seua carta pregantli ab tota l'ánima que
vingués á cuydar dels interessos de tots y á compartir ab ella la tasca
de cuydarlo.
En Felip li contestá á volta de correo, dihent que si en sa darrera
carta no hagués vist que, encara que malalt, lo seu pare estava fora de
perill, s'hauria posat tot seguit en camí, pero que una volta que de
moment aquell havia cessat, com se feya cárrech d'atendre als seus
prechs, quedantse resoltament á Barcelona, li precisava deixar liquidats
los negocis, que aixís á París com á Londres tenia entre mans.
Donya Francisqueta s'enterá de la carta ab tota l'alegria compatible ab
las penas que la voltavan y la llegí al seu marit, tot besant entre un
somriure y un doll de llágrimas lo párrafo en que hi parlava del seu
prompte retorn. A la fí, encara que per tant trist motiu, dels seus tres
fills ne recobraria un; en Felip tornaria á casa seua de la que ja no
se'n mouria més: y una volta establert definitivament, podia ésser que
Deu li toqués lo cor pera dar gust al seu pare, que de tant temps lo
instava pera que's casés, ab la esperansa de fixarlo á Barcelona. Ab
l'estat d'en Bach y ab lo d'ella mateixa, que ja feya temps estava
atacada de dolor reuma y ab l'amenassa constant de que'l mellor dia se
li posés al cor, era impossible que en Felip, no pensés seriament en
casarse.
Al arribar á aquest punt de las seuas refleccions, donya Francisqueta,
se sentí ab necessitat de desahogarse fent participar á en Bach del goig
de las seuas esperansas.