per rentar y los hi portaré --digué una de las senyoras desde l'altre
estrém de la cambra.
--Li agrahiré moltíssim: com aixís mateix que ho fassan avinent á las
seuas amigas: si aquesta pobra tenia feyna abundanta, hi hauria molt de
guanyat. Y també'ls estimaria que si sapiguessen una col·locació per un
jove de disset ó divuyt anys, de la mateixa familia, que sap la
teneduria, lo francés y l'espanyol y's presenta molt bé, ja que son gent
que havian estat en molt bona posició, faria una gran caritat. Si alguna
de vostés te coneixensa ab casas de comers ó establiments de molta
dependencia y nos dona una recomanació, se podria probar si's col·loca
aquest noy, y aixó seria ja una gran ajuda per la mare.
--Jo tinch una amiga, que ho es íntima de la familia del Director del
Banch de Barcelona y li demanaré --digué una senyora inmediata á la
Montserrat.-- Ja nos posarém d'acort avans de sortir.
--Y Mr. Giers ¿cóm segueix de la seua malaltia? --preguntá ab interés
lo sacerdot.
--Mal, de la mateixa manera. Jo, al veure'l desconsol d'aquella pobra
senyora que's creya que'l metje de la Beneficiencia, perque visitava de
franch no hi tenia prou interés ó no era bastant inteligent, vaig
demanar al nostre, si'm volia fer la caritat d'anarhi pera donarlos lo
seu parer y ho va fer. Aixó, si verdaderament no ha obrat ab la
malaltia, puig que á mi m'ha dit que no hi havia remey, per la familia
ha sigut un gran consol veure que hi ha anat un metje d'anomenada.
Relativament á la part moral, no n'he tret cap més resultat que'l lograr
que las duas nenas petitas anessin á un col·legi católich. Lo que per
altra part me sembla un miracle, perque casi, casi, tinch la seguritat
de que Monsieur Giers, es masó...
--Aquí si qu'es precís treballar de ferm --feu lo sacerdot.-- Seria
una gran obra si's lograva aquesta conversió... De moment ja es un gran
pas, haver tret á las noyas de la escola layca ¡pobras criaturas!
--La Pilar hi treballa de ferm, y crech que Deu l'ajudará --digué la
Presidenta. Y seguidament preguntá á la senyora del costat:
--¿Y vosté Célia?
--Los meus pobres no hi há manera de tréuren profit. Las criaturas van
tot lo dia pe'l carrer y moltas voltas fins hi son de nit; y la més
grandeta, sé positivament que molts vespres corre per las taulas de un
cafetí del ensanxe. Los pares son d'aquestos pobres indolents de mena y
no se'n cuydan poch ni molt; la miseria hi es allí en los cossos y en
las ánimas. Jo he fet lo que he pogut y al fí me sembla que'ls hauré
persuadit de que deixin tancar á aquestas noyetas á la Casa de Caritat y
si es que á vostés los hi sembla bé...
--¡Oh, prou! ¡prou! --feu la Presidenta-- En aquest cás, está ben
indicat aconsellarlos que las tanquin!... ¡Pero Deu ajut, quan será! La
Casa de Caritat, es un dels mellors y més ben montats establiments de
beneficencia que tením á Barcelona, pero quan menos té sempre una
cinquantena de criaturas que esperan torn pera entrarhi, y quan la cosa
es apremiant n'hi ha un feix... En fí com més prompte's presenti la
solicitut, més aviat hi serán. La senyora secretaria pot esténdrela quan
vulla...
--¿Y vosté, senyora Bosch?
--Los meus pobres segueixen ab las mateixas necessitats, per no dir que
cada dia'n tenen de més grossas. Aquella dona es una santeta. ¡Tantas
penas y tanta resignació! Es una visita que edifica; pero trenca'l cor
de veure que no es possible remediar tanta miseria!
--Fashi lo que pugui, y pensi que'l verdader sacrifici de las sócias de
Sant Vicens de Paul, no está ni en fer la visita, ni en donar lo socorro
material, si no en esforsarse pera consolar als pobres á quals
necessitats no hi podém donar remey. Y ¿vosté, senyora Guerra?
--La pobra Desniu fá dos dias que ha desocupat un noy hermossísim.
¡Allá si que hi há que fer! L' ávia impossibilitada; lo marit encara ab
l'aufech desde'l dia que va caurer al moll dessota de las pacas de cotó,
que ajudava á descarregar... La situació no pot ésser més trista. A un
germá d'ell que segons diuhen está molt arreglat de diners, li anaren á
esplicar la situació de la casa, pera veure si s'emportava alguna
criatura ó ausiliava á la mare, pero ahir al vespre, que jo hi vaig
tornar, encara no s'hi havia acostat... Sort dels vehins que essent casi
tan pobres com ells, fan més de lo que poden pera cuydar á l'ávia y á la
partera.
--¡Ay dels pobres, si no fossin los pobres! --esclamá tristament la
Presidenta. Y tot seguit digué dirigintse al sacerdot:
--¿No li apar que's podria fer una solicitut á la Beneficencia de la
Parroquia? ¿vosté ja ho recomanará, veritat?
--Si, si; que la fassin avans del dissapte. Y si l'home fa llit,
també's podria cercar la cooperació de la Caritat Cristiana.
--¿Vosté se'n podrá encarregar senyora Guerra de fer aquestas
diligencias?
--Jo tinch al meu marit un xich delicat y no sé si podré sortir aquesta
tarde; pero ja havém quedat ab la meua companya que si jo no hi podia
anar, ella faria las diligencias necessarias per aquesta pobre familia.
Si alguna senyora te robeta petita, llensols vells, camisas, en fí, lo
que sía, que fassa la caritat d'enviarho pensant que en aquella casa tot
hi fa falta. ¡Allí si que serian precisos á més dels bonos de pá, los
que's poguessen donar pera caldo, mentres se corra pe'ls demes ausilis!
--¡Válgans Deu! ¡com més déficit més necessitats! --esclamá la
Presidenta; y dirigintse á la Tresorera digué:
--Pósili sis bonos de carn.
--Y ¿vosté, senyora Prats?
--Jo crech que aquesta setmana quedará llest lo dels orfanets Campins.
Nostre Senyor nos ha ajudat y com la superiora del Albergue de Sant
Antoni en la providencia d'aquesta barriada, hem quedat que si surt
alguna almoyna pera pagar la mesada de la nena li donarém y sino será lo
mateix: ella se la queda. Y pe'l noy malalt també s'ha pogut alcansar
una plassa gratuhita al Asilo de noys escrofulosos de Sant Joan de Deu.
Lo Padre superior apesar de no tenir cap vacant, l'ha admés. S' ha fet
cárrech de la desgracia d'aquestas pobras criaturas...
La Presidenta continuá preguntant ab la mateixa forma á cada una de las
senyoras allí reunidas y al acabar digué:
--Ara m'es precís á mi exposar la situació de la familia Dominguez,
aquella pobra senyora andalussa, viuda de un empleat ab quatre noyas,
que quan nosaltres anarem á visitarlas per primera vegada, ja li havian
fugit de casa las duas grans... La infelis está esparverada ab las que
li quedan, tement que'l mal exemple de las altras y la miseria que
passan...
--¿Qué no treballan? --interrumpí'l sacerdot.
--¡Treballar! Fan calsotets, que'ls ne donan noranta céntims per
cusirne una dotzena!; y encara tenen que posarhi'l fil y pagar catorse
rals cada setmana per la máquina de cusir que las ha fet tornar mitj
tísicas á totas duas! Y aixó no es tot. La Emilia, tenia promés. Ja feya
tres mesos que entrava á la casa, quan la mare ha sapigut que era un
trampós, un home de mala conducta. La pobra dona desatinada l'ha tret;
pero com segons sembla es dels que va armat á las casas de joch, ha dit
que si no'l tornan á admetre, allá ahont las trobi las matará. La pobra
dona vá venir á casa esglayadísima y me digué que si ella tingués diners
pera anársen á Bilbao, ahont hi té un germá que sembla que está
arregladet y las vol, marxaria immediatament, aixís per fugir del promés
de la noya, com per tenir un apoyo...
--Pero'l viatje d'aquí á Bilbao...
--La senyora Sanmartí, ja ho ha gestionat y la Companyia del
ferrocarril del Nort ha fet la caritat de donarlos mitj pasatje
franch... Las dificultats son per l'altre mitj... Ja hi há recullida
alguna cosa, pero no basta...
Lo sacerdot parlá de baix en baix, algunas pocas paraulas ab la
Presidenta y aquesta digué:
--¡Deu li pagui! Aixís me sembla que aquest assumpto quedará arreglat y
aqueixa pobra familia podrá sortirse de tan trista situació. Ara aném á
la familia Saleta. Ab la senyora Marsal varem anar á casa de don Melcior
Ferrer, qui s'ha portat nobilíssimament ab la Conferencia; donchs á més
de donarme una almoyna per aqueixa desventurada familia, m'ha promés que
apesar de sas moltas ocupacions s'encarregaria del assumpto d'aquest
pobre home, que ben ignocentament lo poden portar á un presiri.
--¿Y la familia? --preguntá ab interés lo Director.
--La seua dona fa molta llástima. La desgracia li ha vingut tant de
nou, que no hi há pas manera de que s'hi conformi. Las criaturas apesar
de sos pochs anys, sembla que comprenen la terrible pedregada que'ls ha
caygut á sobre. Allá no hi há recursos de cap mena, puig lo que s'ha
pogut recullir jo'ls hi guardo per si es possible que ell se'n vaji á
Fransa, fins á esperar l'éxit de las gestions del advocat, que com es de
primera talla, hi ha molt que confiar.-- Y girantse seguidament envers
la Tresorera digué:
--Reparteixi'ls bonos.
La Secretaria aná cridant una per una, á totas las senyoras allí
reunidas, afegint al nom de la sócia, lo del pobre que li corresponia,
pera ferli entrega dels bonos de pá, arrós, carn, llet y patatas, que
estavan destinats á la familia que visitava.
Acabat lo repartiment, lo sacerdot ab tó persuassiu y elegant dicció,
feu una breu y sentida plática plena d'evangélica caritat, que fou
atentament escoltada y tot seguit la Tresorera passá una grossa bossa de
felpa blava, en la que cada senyora hi ficá la má, depositanthi la seua
almoyna.
Acabada la col·lecta aquesta se vuydá dessobre la taula. Las sócias
reunidas eran vinticinch y en la cantitat recullida s'hi trobaren divuyt
pessetas en monedas de cuatre rals, una de vuyt, dos duros y cinch
mitjas pessetas.
La Tresorera recullí la cantitat; la Secretaria l'apuntá en lo llibre
d'actas y la Presidenta agenollantse seguida de las sócias, resá unas
curtíssimas oracions que donaren per acabada la sessió, qu'escassament
havia durat una hora, portantse ab un órdre y rectitut verament
monástica. Mes tan bon punt s'hagué fet la senyal de la creu y
s'aixecaren las senyoras, paresqué qu'en la cambra s'acabava d'obrir la
resclosa d'un riu impetuós. Com esbart d'aucellas que l'esparver
destria, quedá trencada en vint parts la simétrica renglera de cadiras;
y las senyoras aplegantse en rotllos de tres, de cinch, de cuatre,
segons s'esqueya, romperen en animada conversa que contrastava ab la
severa rigidés fins aquell instant escrupulosament observada.
Aquella cambra pareixía una miniatura del saló de conferencias del
Congrés, tant per l'animació y efervescencia que hi regnava, com per
sentirse que en un rotllo se demanavan recomanacions; en l'altre feyna
de roba blanca; en altre mitjas á fer; en aquell se combinava dia y hora
pera fer alguna diligencia relativa á tal ó qual pobre ó sensillament
pera ferli la visita de la setmana; en tant que en lo de més enllá se
tractava la manera de pagar un didatje ó gestionar la entrada en las
Hermanitas dels pobres d'algun vell desamparat. En la taula'l rotllo era
molt més nombrós: totas las sócias tenian quelcom que ultimar ó
recomenar al Director ó á las quatre senyoras que formavan la junta de
la Conferencia y que á totas las sócias rebian ab fraternal afecte.
La Montserrat contemplá ab creixent interés l'animada escena que's
desplegava devant de sos ulls. Ni en visitas, ni en passeigs, havia vist
á senyoras de tan diversas edats y condicions, impregnadas per un igual
d'aquella atmósfera de goig, de benestar, que resplandia en la cara de
las que veya entorn seu. Ni una expressió d'enuig, ni un gesto de
desdeny, ni una sombra d'ergull, ni un signe de cansanci... ¿Era que
totas tenían lo dó de la felicitat, ó mellor dit, de la perfecció moral?
Sens dubte que, subjectes com tots los éssers creats á la ineludible
lley de las debilitats humanas, cada una tenia sos defectes, y ab sos
més ó menos graus de felicitat, sas penas ó sos rosechs; pero era que en
aquells moments gosavan en comunitat de la més hermosa y més consoladora
de las virtuts: s'oblidavan de si mateixas, per endolsir y socorre
infortunis, que aixís per sa magnitut, com per ésser vistos per sos
propis ulls, los feyan agrahir més l'afavoriment de la seua posició ó ab
més facilitat conformarse ab las propias penas; era que's desenrotllava
davant seu la transformació del cent per hú, de la hermosa promesa de
Jesucrist; la petita almoyna, que individualment no hauria bastat pera
res, ajuntada al fondo comú operava lo miracle dels peixos y pans del
Evangeli; y la probabilitat del éxit, la interna satisfacció de servir
d'instrument de la Divina Providencia, la emulació del bé, la comunió de
las bonas obras, com tots los goigs dels plahers místichs, enlayrantse
envers lo cel, apartavan lluny de sí las engrunadas petitesas de la
terra...
Mes eix raig de celístia del paradís durá poca estona: la porta s'obrí,
donant pas á las senyoras que anaren sortint de la cambra; y la veu de
donya Balbina indicant á la Montserrat son desitj de presentarla á la
Presidenta, tragué á la noya del ensimismament en que l'havia sotmesa
l'interés y novedat de la sessió á que acabava de assistir.
Atansantse á la taula pogué veure d'aprop á la persona que anava á
saludar. Era aquesta una senyora d'uns cuaranta anys, de distingidas
maneras, d'atractiva fesomía, de cabell castany graciosament ondejat, de
mirada dolsa y penetrant á la vegada, de escayenta y baixeta figura, que
encara que sensillament vestida ab lo trajo negre, que pareixía ésser lo
preferit per la Associació, deixava veure la elegancia de la dama de
societat.
Donya Balbina li feu la presentació de la Montserrat y la Presidenta li
allargá la má dihentli afectuosament:
--¿No tindrém lo plaher d'haverli fet entrar desitj d'ésser germana
nostra?
--¡Ay! senyora --feu la Montserrat ab la vehemencia de la impresió de
lo que acabava de presenciar-- los desitjos no'm mancan, pero vist lo
que vostés fan, no'm reconech ab suficients qualitats pera tenir aquesta
honra. Jo coneixía de nom las Conferencias de Sant Vicens de Paul, pero
li confesso francament, que no tenia idea de lo que son. Me creya, per
haverho sentit explicar, que era una Associació que ajuntava las
almoynas que recullía pera comprar comestibles que donava á las familias
pobres y... res més. Cregui que no sé tornar en mí de l'admiració que
m'ha causat lo que he sentit... Aixó es una cosa tan grandiosa com nova;
una Associació de Caritat, ahont apar que'ls diners son lo de menos...
perque verdaderament al pobre que se li col·locan los fills, que en sas
malaltías se li cercan ausilis, que se li busca feyna ó medis pera
guanyarse la vida, se li fá un bé cent vegadas més gran que donantli un,
ni tres, ni quatre duros...
--¡Oh filla, filla, aixó no ho alcansém sempre ni molt menos!
--interrumpí somrihent la Presidenta.-- ¡Tant de bó que ho logréssim
tan sols la meytat de las vegadas que ho solicitém!
--Pero vostés ho intentan, ho treballan y's veu que moltas voltas
l'éxit corona los seus esforsos. Cregui que tot aixó m'ha cautivat sobre
manera, pero reconech que per pertanyer á aquesta Associació es precís á
més de poguer disposar de medis pecuniaris, un talent, un tacte...
--¡Cá! No ho cregui. Per ésser de las Conferencias no's necessitan més
que las tres cosas que recomana Sant Vicens de Paul. Caritat, Caritat y
Caritat.
Com vosté pot compendre, entre quaranta duas sócias que avuy compta la
nostra Conferencia, n'hi ha de moltas intel·ligencias y posicions, y no
n'hi ha una sola que deixi de ferhi lo seu bon servey. Es com un ram de
flors en lo que aixís hi dona la seva fragancia la aristocrática
gardenia, com la humil maría-lluísa; aixó deixant de banda que la forsa
de la caritat es prodigiosa: senyora hi há, que si vosté hi enrahonava,
li semblaría que es una intel·ligencia que no arriva á mitjana, y si jo
li comptava las cosas que ha lograt per los seus pobres y la sutilitat
de la seua diplomacia, per reconciliar lo marit ab la muller, los fills
ab los pares y fins lo fadrí despedit ab l'amo enutjat, se'n faria
creus. Caritat de cor, d'ánima ¡res més que Caritat! Miri, hi há sócias
que la Conferencia se'n refía pe'ls diners, altras per las influencias,
altras pe'l temps que poden dedicarshi, altras per la bona voluntat; y
de tots aquestos elements que disgregats se pot assegurar que foran molt
poca cosa, cooperativament, gracias á la ajuda de Deu, á la emulació y á
la forsa imitativa del exemple, naix aquest tot que á vosté li apar tan
admirable. Y vaig á dirli una cosa de la que'n tinch plena convicció: un
dels elements que més bé podrian fer á la nostra obra, es lo de las
senyoretas solteras que passan dels trenta anys y las viudas sense
fills. La dona deslligada de las obligacions més íntimas de la familia,
que arrossega entre la efervescencia del mon la buydor y lo aislament
del seu estat, seria una adquisició per las Conferencias, á las que hi
podrian fer un gran bé, consagranthi la forsa de la seua joventut, de la
seua inteligencia y dels seus sentiments, fent de pas la felicitat de
son cor ab una hermosa manera d'omplir la buydor de la seua vida.
--Vosté te molt talent y molta amabilitat, senyora --interrumpí la
Montserrat-- y tinch por de que no li costaria de convéncem...
--Pero jo tampoch desitjo catequisarla de moment. M' estimo més que
primer ho vegi sobre'l terreno, que fassi la práctica de lo que acaba de
sentir --digué la Presidenta; y girantse envers la germana del doctor
Valls li preguntá:
--Vosté Balbina ¿ab quí visita?
--Ab la senyora Agulló.
--Perfectament. Fassin las visitas juntas, y si en lo camp práctich li
agrada tant la nostra obra, com en la sessió que ha presenciat avuy,
tindré molt gust en proposarla la vinenta setmana.
Pochs minuts després la Montserrat caminava carrer d'Aragó amunt, entre
donya Balbina Valls y la senyora Agulló, que apesar de las escusas de la
neófita s'empenyaren en portarla al mitg de totas duas. Al arribar al
carrer del Bruch la senyora Agulló, preguntá á la sua companya.--
¿Visitém á la Treno primer, ó á la Roca?
--Casi si á vosté li venia be, preferia anar primer á la meua --digué
donya Balbina,-- perque dins del manguito porto una camiseta de llana
del meu germá pe'l noy de la Roca y no'm deixa ficar be las mans; y com
lo fret se deixa sentir...
--Com vulgui; com vulgui --repetí la senyora Agulló. Ho deya, per
dirigirnos cap á la dreta ó cap á l'esquerra; donchs crech que la seua
pobre está molt per munt.
--¿Vosté no l'ha visitada may?
--No; sols la conech per lo que he sentit parlar d'ella en la
Conferencia á vosté y á la senyora Santmartí.
--¡Y tant que convé que vosté la vegi á aquesta familia! --feu la
senyora Valls.
--¡Jo!
--Vosté, vosté. Es una pobre que interessa sobre manera y jo estich
segura, que una volta l'hagi visitada, vosté fará lo que ha fet per
tantas altres.
La senyora Agulló semblá compendre perfectament lo que's volia d'ella y
digué:
--Per lo mateix que ho he fet per tantas, ja no sé com lograrho per cap
més. Tinch por d'abusar massa... y més que tot, me consta que lo que
aquestos senyors, comensaren per una cantitat ja molt crescuda, ha
arribat á triplicarse y quintuplicarse, y que per lo tant costa
moltíssim de que acceptin cap pobre nou.
--Ja'n sé alguna cosa d'aixó; pero en fí vosté veurá á aquesta pobre
viuda y estich certa que hi fará lo que pugui y Nostre Senyor se cuydará
de lo demés. Miri, ja hi havém arribat --feu donya Balbina, dirigintse
á una casa de pobre apariencia de las últimas edificadas en lo carrer
del Bruch.
--¿Saben que mirant l'ensanxe de pas, ningú diria que hi visquessin
pobres tant necessitats, ni que entre mitj de tanta llum y de tanta
esplendidesa, hi hagin aquestas escalas tan foscas, tan encofornadas y
brutas? --saltá la Montserrat fixantse que després del primer tram
d'esgrahons, la escala que pujavan á més d'anarse estrenyent fins á uns
vuytanta centímetres, estava plena de pols, papers, encenalls y altres
immundicias per l'estil.
--Vaja, ja conech que será bona observadora --digué donya Balbina que
á causa de patir d'ofech, tenia que reposar una estoneta á cada replá--
sens que ningú'n fassi esment, sembla estrany com lo visitar pobres
predisposa á la observació y á fer filosofías. Apesar de que la nostra
feyna es sempre pe'ls voltans de las Salesas, com també nos donan lo seu
que fer las porterías y quints pisos dels extréms del carrer de Lauria,
Bruch, Girona, Concell de Cent y Valencia, y entre ells hi há també las
seuas casas de luxo y fins los seus palaus, quan un baixa de veure
tantas miserias, involuntariament se li ocorren ideas, que estich segura
es impossible las concebeixi qui no s'hagi dedicat á la tasca de visitar
pobres. ¡Quants miracles se podrian realisar ab lo concurs de tots los
que tenen cor y possibles per ferho!... En fí ja li he dit que aquest
terreno --feu la senyora Valls arrivant al replá del quint pis y
trucant en la última de las quatre portas que hi havia arrengleradas--
fá acudir á la imaginació moltas ideas que la gent que no veuhen més
pobres, que'ls que corran pe'ls carrers ne diuhen utópias ó follías...
Ab lo mohiment de trucar, la porta que sols estava ajustada se mitj
obrí, y una noyeta d'uns quatre anys flaca y esgroguehida, tragué'l cap
per la escletja y després de deixarla oberta de bat á bat, se ficá
endintre cridant ab tó d'alegria.
--¡Mare! ¡Mare! ¡Las senyoras de la setmana entrant!
--Aquesta criatura com que al despedirnos dihem sempre: "Fins á la
setmana entrant" nos ho ha deixat per nom --feu donya Balbina tot
ficantse per un estret corredor que acabava ab una petita sala ab
arcoba.
Unas cortinas de indiana ratlladas de blanch y vermell que tapavan lo
llit; una taula de fusta pintada, sis ó set cadiras, de diferentas
formas y edats, segons se veya per ésser unas bastant més vellas que las
altres; un bagul y un mitj armari, que's coneixia devia haver tingut en
son temps lo seu corresponent sócol y al que á més d'aquest, hi mancava
mitja porta, constituhía lo moblatje del quarto, que rebia llum per un
petit balcó, obstruhit en aquells moments, per una corda plena de roba á
mitg assecar, que una dona d'uns trenta set á trenta vuyt anys, anava
girant á fí d'aixugarla més prompte.
Tan aviat entraren las senyoras, la dona tancá com pogué'l balcó y
s'apressá á donarlos cadiras, cercant las més novas y reforsadas.
--No s'amohini, Juliana; en qualsevulla estarém be --digué
carinyosament donya Balbina, deixant á las seuas companyas que feyan
festas á la criatura, las duas més bonas, y assentantse ella en una de
mitjaneta, foradada del assiento.
--Pero ¡Si hi estará malament! --feu la dona.
--¿Qué creu que s'hi pot caure?
--¡Tant com aixó!...
--Donchs no s'amohini, y díguins com está desde dilluns passat...
--Tant malament com vulgui --respongué secament la dona, assentantse
entre mitj de las senyoras y creuhant las mans sobre la falda.
--¿Y aixó? ¿Qué hi ha de nou?
--Desde'l dimecres que tinch lo noy al llit...
--¡En Quimet! y donchs ¿qué té? ¿Qué no ha anat á cercar al metje?
--Lo divendres veyent que li havia donat sal de Madrit y que encara
estava de la mateixa manera, vaig anar á cercar al metje de la
Conferencia.
--Ben fet ¿Y qué li ha dit?
--Li va receptar una medicina, la prengué y'l dijous lo trobá més
aliviat y me va dir que li fes caldo, y que li donés com més bó mellor.
¡Figuris quin caldo li puch donar jo! Vosté sab com estich de diners y
del dolor reuma, que la major part dels dias me té ab un crit etern,
sens deixarme bellugar... La setmana passada, de tres pessetas que'm
guanya'l noy, com que estigué malalt y no hi aná més que al principi,
l'amo no me'n doná més que una... Jo ab los dias que m'he trobat menos
malament, entre la setmana passada y aquesta, he guanyat cinch rals al
safreig ¡y ab tot aixó compri quan menos pa!... ¡Y'l procurador ha
vingut avuy, dihent que l'amo no vol esperar un dia més! ¡que si no pago
me treurá al carrer!... ¡Y jo casi voldria que ho fes! Si á la nit nos
troban al mitj de la via, pot esser que'ns recullin y'ns portin á un
lloch ó altre... Dech tres mesos de lloguer de casa ¡y jo no sé pas de
que pagar, ni aquets, ni'ls altres que vingan!...
--Vaja, vaja, Juliana, ja veig que estém fins al cap de amunt...
Paciencia! ¡paciencia y Deu provehirá!
--Ja fa molt temps, que Deu no se'n recorda de mí...