que tením de que prenga un determini y's casará. ¡Ell també necessita
qui'l cuydi... qui'l tregui de la vida que porta!... aquesta darrera
vegada l'he trobat magre, ullerós... ab aquestos grans y tacas á la pell
que no'l deixan... Jo ja corro als setanta; tinch massa anys, la meua
naturalesa forta, s'acaba ab lo temps y los disgustos... ¡Deu vulla que
ell ho reconega y's casi aviat; d'altre modo als pochs dias, aquesta
casa li cauria sobre! ¡Está tant sola, tan trista! ¡Una noya jove dona
tanta animació entorn seu! Y després la esperansa dels petits, dels
nets... ¿No es veritat que aixó nos fora un gran consol? --feu la
esperansada mare, colpejant carinyosament las balbas mans del seu marit.
En Bach, exhalá una munió de incoherentas sílabas, ab desitjos de formar
paraulas que no li eixiren; y com vejés que la seua esposa no'l
comprenia, ab un esfors, aixecá de dessobre dels genolls sas desvalgudas
mans, pera fregar repetidas voltas la punta del dit póls ab la del dit
índice.
--¡Ah! --saltá glassadament donya Francisqueta-- ¿vols dir que tinga
diners? ¿qué sía rica?... ¡Ditxosos interessos! --afegí veyent ab los
signos del cap de son espós, que li havia comprés perfectament la idea.
La Teresina, havia també escrit á volta de correu. La seua carta era
molt trista: estava desconsolada per la malaltía del seu pare, al qui
entranyablement estimava, y de la falta que regoneixia los hi feya en
aquesta tribulació: pero de moment era impossible de tot punt que
poguessin tornar. En la qüestió del negoci, cada dia'ls surtian novas
dificultats, novas complicacions... Pera més enredarho lo caixer feya
pochs dias que havia fugit als Estats Units, emportantsen una regular
cantitat... No era cosa pera ferlos anar malament; pero s'havia obert
una informació judicial... era qüestió de temps y de tenir
malhumoradissim á en Cuberta y dificultar la tornada.
Estava certa de que'l seu pare, ab son criteri per aquestas cosas, se
faria cárrech de que no es possible abandonar los interessos.
La pena d'aquesta carta, l'amortiguá lo rebren una d'en Felip, en la
que'ls donava part de sa vinguda pera últims de més. Lo calendari
marcava'l dia disset; no hi faltavan donchs més que uns tretse dias ó
tal volta menos per la seua arrivada.
Donya Francisqueta feu trasbalsar la casa; tot se tragué de lloch, tot
s'espolsá, tot se pulí y en particular la cambra d'en Felip, que la mare
no tenia may prou á gust seu. Lo llit, lo lavabo, lo secretaire,
l'armari mirall, las butacas, tot fou objecte d'un minuciós exámen. Era
precís que l'aposento fos molt bonich, que'l seu noy s'hi trobés ab
comoditat, pera que no tornés á pensar may més en anarsen per aquestos
mons de Deu, lluny dels pares, que á la seua edat y malalts, era ben
natural que tinguessen lo consol d'un fill ó un altre.
Apesar de que'n Felip, si be anunciava la seua vinguda, no'ls hi deya lo
dia ficso, donya Francisqueta envers las darrerías del mes, havia fet
anar cada dia al criat á la estació, pero com aquest tornés sempre sol y
fes dias que en Felip no hagués escrit, la mare comensava á estar ab
ánsia, quan rebé una carta del administrador del Hotel Bristol de París,
innovantlos que feya set dias que'l seu fill se trobava malalt al llit,
y com lo metje en aquell moment acabés de declarar que lo que al
principi cregué tan sols una indisposició sens consecuencias, eran
febres tifoideas, agravadas per estar lo malalt treballat per altra
malaltia infecciosa de carácter crónich, que per la postració en que'l
tenia, aumentava'l perill, se veya precisat á escríurels que
immediatament anés allí algú de la familia pera cuydarlo y pagar los
gastos; donchs d'altra manera, se veurian obligats á portarlo á una casa
de curació.
La pobra senyora quedá glassada, tant pe'l colp dolorosíssim que rebia
en son entranyable amor de mare, com per tenir que pendre lo determini
de lo que debia fer, ella, qui desde'l dia que va casarse no havia pres
per compte seu la més insignificant resolució.
Donya Francisqueta no tenia parents d'aprop y ab los de lluny, gent de
poca posició, lo seu marit no havia volgut que s'hi fes may. Aquest
tampoch ne tenia á Barcelona y ab los de fora ni's coneixian: las
relacions socials, un colp monja l'Adela, casada la Teresina y per lo
tant acabadas las reunions y festas de la casa, no s'havian sostingut ab
la limitada intel·ligencia de donya Francisqueta, y ab son apocat
carácter, que las penas y'ls anys havian encongit més encara. Pagant
tribut á la moda del dia los Bachs havian tractat las amistats al
engrós, prodigantlas ab tanta estensió, que no'ls havia quedat lloch
pera conreuharne cap de verdadera; y de las anomenadas de cumpliment,
pocas vegadas se'n treuhen los amichs fidels, que fan sacrificis, que
prenen part en las afliccions y ab interés y rectitut se desvetllan pera
treure d'un apuro.
Donya Francisqueta girá donchs los ulls entorn seu y's trobá sola: pero
en Bach li havia tan dit sempre que ab diners se tenia tot, que la pobre
dona ab las mans plenas de bitllets de Banch, cercava y cercava, sens
que se li acudís lo que tenia de fer pera salvar lo conflicte que li
havia caygut á sobre.
A no veure'l seu marit postrat en un silló, necessitant d'ella, més que
del ayre que respirava, son instint de mare, sense necessitat de
reflexions, l'hauria portada al costat del seu fill, ¿pero cóm deixar á
en Bach al qui ningú comprenia ni cuydava com ella? Es veritat que hi
podia enviar á algú del servey de la casa: pero á aquestos, encara
que'ls diners y la perspectiva d'un viatje á París, los esvahís la por
de la enfermetat, no pendrian determinacions de cap mena, no demanarian
consultas, no llegirian en los ulls del malalt, no li endevinarian lo
que volia y necessitava... serian gent estranya, gent pagada,
indiferenta.
La pobre senyora feta un mar de llágrimas, passá un quart d'hora y dos y
tres fent plans, fent combinacions que per irrealisables, los refusava
tan bon punt los acabava de concebir. Llegia y rellegia la carta;
mirava'l relotje que impassiblement li marcava'l temps que perdia; y
apesar seu, pensava en l'Adela, en las reixas del seu convent; en la
Teresina, en la mar que las separava; en lo seu fill malalt, sol en una
fonda, cuydat per gent estranya, patint, agonitzant tal volta y després
de tres quarts d'hora de infructuosas cavilacions, sentí los crits
incoherents, enrugallats de'n Bach que la cridava, y la pobre mare mitj
folla, com assedegat que troba la font desitjada, hi corregué, se li
posá al costat, li agafá las mans, y entre plors y gemechs, li llegí la
carta y li digué que li tragués una part d'aquell doble suplici; que li
digués lo que havia de fer...
D. Joaquim contragué un bon xich més sa boca torsada y volgué parlar,
frisós de treure á fora lo debassell de ideas que s'apilavan á sa pensa,
davant de la nova, tant dolorosa com inesperada, que acabava de rebre;
mes l'esfors de la voluntat s'estrellá al contacte de la impotencia
física, y sos ulls, únichs membres que's movian á son impuls,
guspirejaren de aytal manera y sapigueren espressar tant clarament
l'anguniosa exaltació de sa ánima empresonada, que donya Francisqueta
sentintse refer á la vista d'aquell sufriment major que'l seu, que á la
fí podia esplayarlo á sa voluntat, digué:
--¡Asserenemnos, Bach, asserenemnos; y tal volta Deu nos inspiri lo que
havém de fer! Tu, tranquilisat, y del modo que pugas, orientam... Encara
faltan horas pera'l tren de la tarde... aném pensant... ¿Que 't sembla,
si tu 't quedessis ab la Quima y jo me'n hi anés ab en Joan?... ¡No
t'exaltis! No ho vols... no tingas por... ¡No 't deixaré!... Cercarém,
cercarém, entre'ls coneguts lo qui'ns sembli qui hi podria anar
¿veritat?
En Bach mogué'l cap en senyal d'afirmació, y donya Francisqueta comensá
á passar revista de tots los amichs y coneguts; pero don Joaquím que per
sa mateixa manera de sentir, judicava molt justament de la dels altres,
y que ab lo poch temps que portava de malaltia havia pogut veure de la
manera com havian anat desapareixent las relacions de la casa, anava
rodant lo cap á tots los noms que li deya la seua muller, qui després de
haver apurat tots los que li havian vingut á la memoria, esclamá
sobtadament:
--¡Ay, ja'l tinch! ¡ja'l tinch! ¡Aquest si que hi anirá! ¡En Francesch
que tinguerem d'aprenent quan los noys eran petits! Aquest que feya
tants anys que no havia estat á casa y que desde que va sapiguer que
estavas malalt, ha vingut tots los diumenges! ¡Tan honrat, tan bo! ¡Ell
lo fará'l sacrifici de deixar sa casa per nosaltres y sobretot se
mirará'l noy ab interés! N' estich certa... n'estich certa.
En Bach acabava de donar ab totas sas forsas son assentiment á las
paraulas de la seua esposa, quan la cambrera prou enterada de lo que
succehía entrá en la cambra cridant:
--Senyora ¡un parte! ¡un parte! ¡Tal volta diuhen que no hi pujin! ¡que
está mellor!
Donya Francisqueta sentí un violent sotrach al cor y abalansantse á la
cambrera li arrebassá'l telégrama, esqueixá ab mans tremolosas la fulla
del paper tancat ab goma y llegí:
*Monsieur Philippe Bach, mort deux heures matin: détails comptes poste*.
La pobre mare no sabia'l francés, pero tan bon punt obrí'l parte,
comprengué de sobte lo mot que deya *mort*; y llansant un crit, caygué
en terra, presa d'un fort accident nerviós.
En Bach ab los ulls que li saltavan del cap, sens poguer llegir lo paper
que la seua dona tenia estretament tancat en sas mans, pero endevinant
de sobres lo seu contingut, torná altra volta á sos crits estridents,
que'ls criats escoltaren ab la indiferencia de la gent mercenaria, y als
que donya Francisqueta ja no podia respondre per haberla portada á pes
de brassos á un dels llits de las salas del devant.
De moment, los vehins ompliren la casa. Quan los coneguts sapigueren la
nova, molts hi anaren; alguns se retragueren dihent que una volta que la
senyora era al llit, esperarian que's posés mellor; altres deixaren
tarjetas; y al poch temps aquella professó de gent estranya que pujava
la escala ab un ayre indiferent, que procurava fer compungit en
l'instant que trucava á la porta ó allargava la má á don Joaquím pera
repetirli com fetas ab un mateix patró, las paraulas que havia dit lo
company que acabava de sortir, aná aclarintse fins á tornar á deixar en
sa trista buydor, la espayosa casa del antich mantegayre.
Donya Francisqueta tingué de quedarse al llit. Ab l'estat nerviós se li
havia barrejat lo dolor reuma, y per més que ab gran insistencia demaná
que ab lo silló de rodas li portessin en Bach al seu quarto, com lo
metje per la temensa de que se li reproduhís l'atach digué que no ho
permeteria fins á estar més forta, no hi hagué medi de que'l servey la
complagués en una cosa que'l facultatiu havia privat, y que havia de
donarlos la seua feyna, y tal vegada aumentar la excitació de don
Joaquím, ab lo que'l criat que dormia aprop seu, era segur que no
tindria un moment de repós en tota la nit.
Mes passats alguns dias, una tarde com donya Francisqueta hagués ja
menjat una mica y's trobés bastant millorada, aprofitant una de las
moltas estonas en que la seua cambrera la deixava sola, se vestí com
pogué y tirantse l'edredon dessobre de las espatllas, tot agafantse per
las parets, arribá fins al quarto d'en Bach, qui al véurela llensá una
mena de alarit d'alegría.
Apesar de que'l metje, comprenent la seua ansietat, cada dia li havia
donat l'asseguransa de que la malaltía de la seua esposa era un
accident, tan sols agravat pe'l dolor reuma y per la estremada fredor
del hivern, aquell marit, que durant tot lo temps de son matrimoni,
s'havia acostumat á veure en la seua dona una mena de maniquí, al qu'ell
tenia la creencia de que li donava vida y acció, y que á bon segur sis
anys enrera hauria pogut desapareixer de la familia sens que li hagués
semblat que perdia cosa d'importancia; durant aquells dias en que havia
pensat que se li podia morir ó tal volta quedar en la trista situació en
que ell se trobava, la seua pena havia estat tant fonda, que al véurela
entrar en lo seu quarto, demacrada y envellida, pero caminant per sos
propis peus, li dirigí la més tendra y amorosa mirada, que la encongida
muller havia rebut del seu espós durant sa llarga vida matrimonial. Mes
la desolada mare, sens adonarse del lloch que per tant tristos
aconteixements adquiria en lo cor de'n Bach, tan bon punt lo vegé y
contemplá aquell quadro de tristesa y soletat, avivántseli en la
imaginació la persistent idea d'aquell fill, mort lluny dels pares,
assistit per gent estranya ó tal volta sense ningú que li aixugués la
suor, ni acostés á sos llavis assedegats una sola gota de cordial,
esclatá en un mar de llágrimas, més abundosas com més s'esforsava pera
contenirlas, y tambalejant arribá fins á en Bach, li tirá'ls brassos al
coll y flaquejantli las camas aná lliscant en terra, fins á amagar sa
cara banyada ab plors dessobre'ls genolls del seu marit.
En Bach afalagá ab sas balbas mans los emblanquits cabells de sa muller,
y sentint serrárseli'l cor devant d'aquell sentiment que sa trabada
llengua no podia aconsolar, girá'ls ulls envers als vidres de son balcó
entre'ls quals se dibuixava lo boyrós espay de son jardí, que las
primeras ombras del capvespre embolcallavan ab son plomisch mantell. Mes
de sopte per entre mitg d'aquella vegetació migrada, que esllanguidament
s'estenia per dessobre dels parterres, d'aquellas voradas de vaynillas y
rosers formant manats de tronchs nuosos y sechs, d'aquells plátanos
americans que assotats pel vent gelat de las derrerías del mes de Janer,
onejavan sas llargas fullas grogas esqueixadas en cent bossins, per
entre mitj d'aquells caminals deserts que en alguns llochs l'herba
clapava, per un d'aquestos estranys fenómenos de la imaginació, li
semblá que totduna hi veya aparéixer la enlluhernadora claror del sol de
Juny, cayent de plé dessobre del frondós jardí de son chalet de Larrua,
il·luminant la gentil silueta, bulliciosa y somrissenta de sos tres
fills y la d'aquella Montserrat, joveneta, hermosa, ab sos grossos ulls
blaus que'l miraban plens d'un sentiment dols, dols, com lo d'un ángel
del cel... Don Joaquím ab la pensa enfonzada en lo mon dels recórts, los
veya bé á tots quatre agrupats devall de las acácias del costat del
surtidor, ellas assegudas brodant ab sos telers á la falda, en Felip,
apenas als disset anys, alt, moreno, escardalench de galtas, pero fort,
plé de vida, enjogassat esfullant manats de flors dessobre'ls caps de
las noyas, que'l vent de la marinada esbullava tot ajuntant uns ab
altres los bucles de sos cabells.
Un jemech trist, adolorit, eixí penosament dels torsats llabis d'en Bach
y duas llágrimas grossas, rodonas, bullentas, lliscaren per dessobre de
la arrugada pell de sas galtas. Foren las absoltas consagradas á sas
il·lusions de pare, que'l pobre home no sabia esplicarse com en mitg de
sa opulenta posició, la sort s'havia atrevit á trossejarlas!...
Barcelona, Maig de 1893