compendre que'l mal venia de lluny, que dins d'aquella dona de acer era
precís que l'amargor vingués de fons, perque sobreixís per la
superficie, y ab tants desitjos de esmenar lo que ell s'acusava de
negligencia seua, com de retornar la serenitat á aquella ánima
conturbada, agutsá son ingeni dins son fondo coneixement del cor humá, y
formant en pochs moments son plan de campanya y prenent lo tó carinyós y
persuassiu, que sols usava en lo confessionari quan tenia llagas per
curar, ó dolors que esmortuhir, digué:
--Vaja, deixemnos de filosofías, que per ben trobadas que fossin
tampoch te convencerian; y deixant de banda, que'l qui no porti ab
resignació la creu que Deu li destina en aqueixa vida, no sabrá pas lo
jorn que mori, ab aquins mérits presentarse al cel, aném á plantejar
alló de dos y dos fan quatre, que á la fí es lo més persuassiu perque es
lo més clar.
¿Es á dir, que tu 't creus desgraciada y veus aixó que'n diuhen
felicitat en lo convent ó en lo matrimoni? Be. Be. ¡Vaja, aném per
parts!... La claretat es una gran cosa.
Mira filla, lo primer, alló de tancarte en un convent, no cal, ni
posarho en discussió. Jo no he aconsellat jamay l'estat monástich, més
que á las ánimas verament enamoradas de son Deu; á aquellas que sols y
esclusivament veuhen en Ell lo que tu veus per igual en oposada
condició. No, no; Montserrat, tu no has nascut per monja: la felicitat
en un convent no li troba may, ni la que hi entra per conveniencia, ni
la que li portan humanas decepcions. Gira aquest capitol, filla, no está
escrit per tu y lo llegirias sens entendrel. Aquesta vegada lo teu bon
criteri s'ha eclipsat... No hi pensis més ab aixó...
En quant á lo altre --continuá don Pau, passant la má per son cap sense
cabells y dulcificant encara més lo tó de sa veu-- ne parlarém més
detingudament y tal vegada nos entendrém. ¡Oh! ¡aquest camí ja te altras
sortidas! ¡En parlarém noya! ¡En parlarém! y molt será que no sápigas
veure aixó del dos y dos fan quatre que 't deya. Tu ja no ets cap
criatura y tens lo cap clar, molt clar. ¡Llástima de un tros de
sentiment y un altre tros d'exaltació de magí, que te l'enterboleix de
tant en tant! Pero vaja, ets una dona que pensas, y aixó ja es alguna
cosa. Tant es aixís, que si no fos la por que'm fá la teua imaginació,
no tindriam de enrahonar gayre. Encara tens solter á en Corominas, lo
fabricant de panyos que'm parlá are fá tres ó quatre anys pera casarse
ab tú. ¿Perqué no'l volgueres? ¡A fé que mellor partit no'l podias
somniar, ni á vint anys!
--Allavors jo no estava tan horrorosament sola com ara --respongué la
Montserrat alsant per primera volta la vista de son llibre de
devocions-- allavoras m'omplia'l cor lo sentiment de la pérdua del
oncle Jaume, renovantme ab tota sa intensitat lo de la mort de la
mamá... ¡Oh li sembla estrany que diga que'ls sentiments omplan! ¡Y no
obstant, jo ho he probat per mi mateixa! Ab lo pensament plé d'ells, jo
no sabia encabirhi cap altra idea... ¡Tant de bó que la llima del temps
no m'hagués anat prenent de poch en poch, sens ni jo mateixa adonarmen,
la potencia d'aquell dolor que no'm deixava lloch pera cap d'altre!
Allavoras jo la volia, jo la cercava la soletat que'm permetia entregar
á tot pler al desbordament de la meua pena! ¡Y no es que ara no la
tinga, no! Pero no m'absorveix, no m'ompla com allavoras; no'm priva de
veure la felicitat dels altres; no'm tapa lo trist aspecte de la meua
vellesa, en mitj de una buydor, de una soletat que m'esglaya! --feu la
Montserrat tornant altra volta á sa idea dominant.
--Ja t'he dit que ab una altra imaginació tot aixó tindria fácil
sortida, pero ab la teua es diferent. A tu es precís que se 't fassan
veure las cosas tal com son, y que si algun dia 't casas, que no seré
pas jo qui t'ho desaconselli, vagis al matrimoni pe'l camí del amor ó
hasta pe'l de la conveniencia, si vols, més no ab la il·lusió de la
felicitat absoluta. Es precís que hi entrém tots dos per aquestos
viaranys, segons tú t'imaginas plens de flors, que haurian de portarte á
una vellesa rodejada d'un marit bó, de fills com cal y nets com
angelets: perque si no es aixís, la cosa ja no es tant de color de rosa
¿veritat? Y per lo mateix, com una cosa son paraulas y un'altra lo dos y
dos quatre, que t'he dit, tu mateixa vas á treure comptes; no escoltant
lo que jo 't diga, si no responent á lo que vaig á preguntarte.
La teua ávia Villadó, se va casar joveneta; trobá bon marit, bona
posició social, que ja es molt trobar, y tingué ¿quants fills? Fes
memoria, la teua mare devia haverten parlat moltas vegadas. ¡Vaja
recorda! ¿quants?
--Set --contestá lacónicament la Montserrat.
--¡Set! Donchs de set, qui'n treu dos, en Jaume y la teua mare, quedan
per cinch los morts. Cinch punyidas, que jo no he estat may mare
--digué don Pau fenthi una mitja rialla-- pero he tingut ocasió de
veure, que son punyidas que van á fondo, molt á fondo!...
Es á dir: á la vellesa, cinch fills y'l marit morts, y grans pérduas de
fortuna... pero quedavan los dos petits y dos que valian per quatre, per
sa bondat y sas bonas qualitats... Aixó ja es alguna cosa: pero aném
liquidant... En los darrers anys de sa vida, y per lo tant en la seua
senectut, ¿ahont eran aquestos fills que havian de ferli aquesta
companyía, que ab gran rahó tant t'enamora? Vaja ¡fes memoria! Vejém si
jo t'ajudo. En Jaume navegant forsosament á causa de sa falta de
salut... La teua mare á Madrit. ¿No es veritat?
La noya Gil, mogué afirmativament lo cap y don Pau continuá: --Resultat
de la primera suma: que si Deu te deixa arrivar fins á aquesta vellesa
que tems, tan desgraciada com ara --y'l doctor Valls acentuá la paraula
desgraciada-- te trobaras d'igual manera que's va trobar la teua ávia,
esceptuant las penas de la mort del marit, dels fills, de las
obligacions, de tots los neguits en fí, que son inherents á la esposa y
á la mare de familia... Y com la pobre de la teua mare, no trobá tampoch
en l'estat del matrimoni, aquesta felicitat que tu creus veure en lo mon
que 't rodeja, y aixó podria semblar un trist heretatje, vinclat en la
teua familia, eiximnos del rotllo y mirém defora.
Tu coneixes á la senyora Castells ¿veritat? Fa molts anys que sos
cabells ostentan ja la blancor de la neu y molts anys que apoyantse en
lo bras d'una cambrera, á causa d'una cama trencada, la veig assiduament
á la Catedral. ¿Es soltera, aquesta bona senyora?
La Montserrat torná á baixar lo cap sense respondre.
--Feste cárrech que jo no la conech á aquesta persona y contesta á lo
que 't pregunto --feu don Pau sens deixar son accent afectuós, pero
donantli un cert tó d'autoritat.
--Es viuda: --respongué la Montserrat.
--Y ¿no te fills?
--No senyor: Diu que havia tingut duas nenas que las va perder petitas.
Y en Cárlos, vosté ho sap prou, va morir als pochs dias de la mamá: fa
ja dotze anys.
--Y crech ¿que ja era un home, quan Deu lo va volguer per Ell? ¿Y que
era un bon fill y un jove de profit, estudiós, plé de porvenir? ¿No es
veritat?
--¡Es veritat! --feu la noya Gil inclinant tristament lo cap.
--Resultat del segon compte: Que haventse casat, es molt fácil trobarse
á la vellesa, ab las mateixas condicions, de buydor, soletat, etc.,
etcétera, del qui ha permanescut solter...
¿Y donya Faustina Torras? --prosseguí don Pau ab matemática
inflexibilitat-- aquella senyora també amiga teva y meva, que fa set ó
vuyt anys que'l marit li fugí deixantla casi arruinada ab un fill
idiota: ¿qué'n sabs de la felicitat que li ha capigut á n'aquesta pobre
dona en l'estat del matrimoni?
--¡Oy, Jesús! ¡quina idea! --esclamá la Montserrat posant sa má
esquerra sobre'ls ulls, com esgarrifantse del pensament que s'havia
ocorregut al doctor Valls.
--¡Oh! es una cosa que afortunadament no es molt general... Ja ho sé...
pero ¡qui s'hi troba... s'hi troba, noya!... Y en fí, aném á la darrera;
continuá don Pau resolt á apurar fins al últim límit son programa
d'analítica indagació. --Y donya Agustina Comas? ¿Y la meua pobre mare
que després d'haver estat deu anys sense sapiguer res del meu germá
gran, que en contra de la voluntat dels pares, s'havia embarcat pera la
República Argentina, després d'haberlo plorat sense consol, mesos y
anys, un dia, sense preparació de cap mena, ab sos propis ulls, llegí en
una correspondencia del *Brusi*, que acabava de morir escuarterat, en
una de las revoltas d'aquells llunyans paíssos? ¿Creus tu, que totas las
atencions del meu pare, que era un sant home, y tot l'amor dels fills
que li quedaren, pogueren en sa vellesa, serli compensació pe'l dolor
d'aquella espasa, que sols li arrencá la mort? Y ¿creus tu, que en
aqueixa vall de llágrimas ahont nian dolors d'aqueixa magnitut, tens
dret á creuret desgraciada pe'l sentiment de la teua soletat, de la teua
buydor?
La noya Gil abaixá'l cap confosa devant d'aquella lógica que ab
investigadora destresa, havia anat fentli caure, una per una, las
garlandas de flors ab que la seua fantasia havia adornat lo mon que
s'agitava entorn seu, pareixentli que un nou aplech d'ideas oblidadas ó
desconegudas per ella, anavan obrintse lloch per entre mitj del
pensament de sa soletat; d'aquell pensament que ab inquebrantable
tossudesa, havia anat amparantse de son cor y de son cervell, no
deixanthi lloch més que pera veure en mitj de la negrura, de la buydor
que la rodejava, l'escletxa exuberant de llum del mon estern, sobreixint
d'animació, d'alegria, de felicitat... Pero'l doctor Valls ab son
coneixement de la vida, ab sa experiencia del cor humá, cercant ab docta
discreció las tintas més negras, acabava de ferli escorcollar per ella
mateixa, la falsa consistencia dels raigs de llum, que ab tal vivor
l'enlluhernavan. Verament sos ulls no hi havian vist bé, y son cor havia
participat de son ofuscament; en aquell instant en que ab més serena
mirada lo sondejava, li pareixia trobarlo tan egoista com oblidadís y
los recorts de sa primera jovenesa y las imatjes de la seua mare, d'en
Felip y de l'ermita en que l'havia vist per última volta, li semblava
véurelas pendre cos, pero entremitj de las paraulas del doctor Valls,
pera donar major forsa á sas argumentacions, pera ferli mellor
compendre'l no res de las afeccions de la terra...
¡Cóm lo temps, la tristesa y la soletat havian lograt transmudar lo seu
cor! ¡Com li havian esmortuhit de mica en mica, l'amargura de las seuas
decepcions!
--Miri, don Pau --feu la Montserrat, admirada interiorment de la
evolució que aquella hora de conversa havia obrat en son esperit,-- jo
no sé si la soletat y la buydor en que visch, sino desgraciada, árida,
estéril y trista al fí, tornarán demá ó un altre dia, á portarme al
estat d'ánimo ab que avuy he vingut á trucar á la porta de sa casa. No
ho sé... lo temps s'ha cuydat d'ensenyarme com sa llima vá escarbotant y
derruhint montanyas y asperesas, que á vint anys, jo hauria assegurat
que jamay havian de rebaixarse ni d'un grá de pés, ni d'una línea
d'alsada... Repeteixo que ja no fío en la estabilitat, ni en la ficsesa
del meu criteri; pero las seuas paraulas m'han fet tornar la vista
enrera y m'apar que han asserenat lo meu esperit... que han calmat la
meua exitació nerviosa... y estiga cert, que ab tot lo meu cor demanaré
á Deu, que las grabi en mon enteniment perque no pugui oblidarlas may
més...
--Farás molt bé en demanar avans que tot los aussilis de la divina
gracia, ja que sens ella ni res som, ni res podém, pero es precís que
després fassas alló de ajudat que t'ajudaré; que hi pósis quelcóm de la
teua part; que á la pregaria hi uneixis lo teu esfors; que pensis que
si'l temps ha lograt ferte desapareixer la impressió de fets que han
passat per tu mateixa, reflexionis ab quanta més facilitat se t'endurá
las meuas paraulas, y com pera curar á un malalt es precís, no sols lo
diagnóstich y recepta del metje, sino que'l malalt prenga materialment
la medecina, vaig á posarte en camí de que tu prengas en forma tangible
lo que jo crech necessari per la curació de la teua enfermetat. ¿Quín
dia som avuy? --preguntá don Pau girantse envers son calendari de
paret.-- Divendres. Donchs, dilluns á dos quarts de deu del matí, vina.
La meua germana t'esperará per ensenyarte horitzons que no coneixes y
necessitas; vias novas, per ahont, en lloch de divagacions sempre
inútils, deurian esplayarse totas las donas que están en tas condicions;
y després... si 't vols casar, te casas. Jo no desaconsello may l'estat
del matrimoni instituhit per Deu en Sagrament, pero no aprobo que
s'abrassi ab absoluta creencia, de que es la única condició en que la
dona hi pot trobar la seua felicitat. ¡N' he vistas massa de llágrimas
vessadas per haverse fet la il·lusió de que las rosas no tenen espinas!
Ja hi há alguns sers privilegiats, que alcansan la sort de trobar
arestas que no punxan. Pero, ¿hi há algú que puga assegurarte que tu
serás d'aquellas, pera mirarho com lo Non plus ultra de totas las
felicitats de la terra?
La ditxa, en aqueixa vall, que l'esglesia anomena molt justament vall de
llágrimas, no es lo patrimoni de un estat, ni de un altre. La nostra
poca fé, lo nostre ergull, las nostres passions, son los qui conspiran
en contra seua. ¡Nosaltres; nosaltres mateixos, som los nostres pitjors
enemichs! Per més que 't sembli un sofisme, estigas certa de que moltas
de las nostras penas las tenim tan sols en la imaginació. Sí, filla, sí;
la major part de las vegadas lo nostre malhestar moral, es purament
qüestió d'óptica, ja que pocas voltas nos creuriam desgraciats, si no
fos la comparació ab los que creyém felissos y que sols Deu que llegeix
en l'interior de cada hú, sab los quilats de verdadera felicitat, que
atresora l'insondejable cor de cada individuo.
Ves, Montserrat, ves; --feu don Pau aixecantse de son silló de cuyro,
en senyal de que sa conferencia havia acabat-- ves á casa teua,
recordant lo que acabo de dirte; llegeix sovint, meditantlos, lo llibre
tercer de La imitación del sagrado corazón de Jesús, del Padre Arnoldo,
y *Arenas de oro*, un altre llibre tan petit de tamanyo, com gran y
hermós per son fondo, y veurás com embridas aquesta imaginació que se 't
desboca y que molt més de lo que 't sembla te la clau de la teua
felicitat. Y tan cert es lo que 't dich, que vaig á contarte un cás, que
't recomano lo tingues molt present, per la ensenyansa que'n pots
deduhir:
Fa quinse ó setse anys, que's casaren ab poch temps, una del altre, duas
amigas de la meua familia; una per anar á viure á Valladolid, l'altra á
Barcelona. La d'aquí, la veyam sempre trista y malhumorada, fins que al
cap de alguns anys de matrimoni, assentada en lo mateix silló que tu has
segut, vingué á dirme que estava resolta á separarse del seu marit.
--Pero tu deus tenir motius de molta entitat: --vaig dirli jo-- una
separació matrimonial, no es com beures un vas d'aygua... Es precís que
la cosa sía molt gran, que hi hajan mals tractes, que...
--Ja sé que no puch demanar lo divorci --m'interrompé ab vivesa--
pero es igual: estich resolta á anármen: ja estich cansada de patir y de
consumirme. Figuris que desde'l dia que'm vaig casar, jo no he estat may
mestressa de res. Jo no he tingut may cap diner. El meu marit s'enten ab
tot; ho compra tot; ho fa tot... Ell dona'ls diners á la cuynera; ell
paga á la modista; ell compra las robas, las sabatas, los sombreros; tot
lo meu y tot lo de las criaturas; fins per betas y fils, tinch de
esperar á sortir al vespre ab ell, pera comprarho!
--Pero á tu 't falta menjar, ó vestir, ó...
--No senyor; no'm falta res: ¿pero li apar que per una dona que no ha
donat may un que dir, y es ja mare de quatre fills, es una cosa poch
crudel, poch denigrant, no poguer disposar de rés, ni tant sols comprar
un parell de guants, sense consentiment del meu marit?
Jo, com era natural, vaig procurar dissuadirla de son intent; vaig
consolarla com Deu me va inspirar; pero tinch de serte franch, ho vaig
ferho, pensant que sens ésser una dona desgraciada, ni molt menos, ja
que la paraula desgraciada, ja t'he dit que no sempre s'usa ab tota la
rahó, era lo que se'n pot dir, una dona ¡ben mortificada!
Més, vetaquí que aquella mateixa tarde al sortir de la Catedral me trovo
en lo carrer del Paradís ab la de Valladolid, que segons me digué feya
dos ó tres dias que havia arribat á Barcelona.
Com era del cás, vaig preguntarli pe'l marit, pe'ls fills, pe'l seu
benhestar, etc., etc..
--¡Ay, don Pau! --me digué ab veritable efusió-- ¡soch la dona més
felís de la terra! ¡Ja n'hi poden haver al mon de donas qu'estigan bé,
pero tan com jo, li fío que no n'hi há cap més! Figuris que'l meu marit,
¡es un cer! Ell s'enten ab tot; ell ho fá tot; ell ho compra tot: ell
brega ab la cuynera, ab la modista, ab lo sabater, ab la planxadora, ab
los mestres dels noys, ab tot, ¡enterament ab tot! Jo no sé may ni quan
las cosas s'apujan, ni quan s'abaixan; ni si'l gasto es petit, ni si es
gros, ni si'ls vestits costan cars ó baratos... Res, res d'aixó... ell
se queda ab los maldecaps... ¡Jo no faig un sol compte; jo no passo'l
més petit amohino; jo no tinch lo més insignificant enfado!... ¡En fí,
que no'm cambiaria ni per la reyna d'Espanya! ¡A bon segur, que la pobra
senyora, no viu tan descansada com jo!... ¡Y jo,'l canonge Valls, ab un
xich d'esperiencia del mon y de sas frivolitats, me vaig quedar sense
paraula que respondre... parát com un ensa, en mitj del carrer; pensant
que lo mateix que á aquesta la feya tan felissa, era exactament lo que
estava á punt de fer divorciar á l'altre!
Y ara, noya, aplicat, no'l qüento, sino la historia que 't conto, y
convéncet de lo molt que influeix en nosaltres mateixos la diversa
manera de apreciar la nostra respectiva situació.
## Nous horitzons
La Montserrat, enardida tant per l'afany de son goriment, com per
l'ánsia de la curiositat, sigué puntual, y lo dilluns, dia trenta de
desembre, arrebossada sa rossa testa ab la negra mantellina de blonda
catalana, al mateix punt que'l relotje de l'esglesia de Sant Francisco
de Paula, tocava tres quarts de deu, trucava ella á la casa del canonge
Valls, en la que la seua germana Balbina, senyora d'uns cinquanta anys,
grossa, baixeta, vivaratxa, simpática y espressiva, vestida ab un
sensill trajo negre, una grossa valona de pell de nútria sobre las
espatllas y una mantellina de manto arronsada al voltant del coll, la
esperava en lo menjador. Sens dubte, don Pau l'havia iniciada en los
seus projectes y la bona senyora satisfeta del encárrech, estremant
encara més sa espressió bondadosa, rebé á la Montserrat ab una mitja
rialla y després de repetir duas ó tres voltas consecutivas sas órdres
al servey, baixaren juntas las escalas de sa casa situada á la plassa
d'Urquinaona, y tot parlant de cosas indiferentas, enfilaren pe'l carrer
de Lauria fins arribar al encreuhament del d'Aragó, ahont donya Balbina
adelantantse envers al xanfrá de la dreta, trucá en la macissa porta del
convent de las Mares Escolapias.
Seguint las instruccions del doctor Valls, la bona senyora no havia
parlat á la seua companya de res que tingués relació ab lo lloch ahont
la portava, y encara que á la Montserrat no li faltavan desitjos de
sapiguerho, coneixent que hi havia deliberat propósit de no dirli res,
tampoch s'atreví á interrogarla.
Una monja de mitja edat, moreneta, d'encesos colors y agradós ayre, sens
ferlos la més insignificant pregunta com qui reb á gent de casa, obrí la
porta y atravessant pe'l recibidor las introduhi en una espayosa cambra,
en la que assegudas ab duas fileras de cadiras arrambadas á las parets
laterals y unidas en un extrém per la taula de la presidencia y en
l'altre per un improvisat altar, s'hi veyan unas vinticinch senyoras de
diversas edats y fesomías, pero emmantellinadas totas y vestidas ab
trajos negres ó foscos.
Apenas la Montserrat atravessá'l llindar de la porta, comprengué, apesar
de no haverhi assistit may, que's trobava en una reunió de las
Conferencias de Sant Vicens de Paul y seguint lo que vejé fer á la seua
introductora, s'agenollá davant de la imatge del Sant, colocada en un
senzill quadro damunt del altar, resá de baix en baix, una Ave Maria y
després de haber fet una petita inclinació de cap, s'assentá en una de
las cadiras que vejé desocupadas, en tant que la germana del doctor
Valls, atansantse á la taula presidida per un sacerdot y quatre
senyoras, parlava en veu baixa algunas curtas paraulas ab la que ocupava
la dreta del capellá. La Montserrat comprengué que's tractava d'ella y
baixá'ls ulls en terra en lo moment en que una de las socias, en mitj
d'un profundíssim silenci comensava á llegir en alta veu un capítul del
hermós llibre titulat Manual del visitador del pobre. Acabat aquest, la
Presidenta llegí dos articles del Reglament, la Secretaria l'acta de la
sessió darrerament celebrada, y la Tresorera ab tanta claretat com
concisió, doná compte del estat de fondos de la caixa, en la que hi
resultava un déficit de xexanta duas pessetas cinquanta vuyt céntims.
--Ja ho veuhen --digué la Presidenta tant bon punt acabá de llegirse
l'estat de comptes-- apesar del donatiu de quaranta pessetas que havém
rebut de la senyora Fábregas nos trobém ab un déficit que á cumplir ab
lo Reglament nos veuriam ab la pena de tenir que visitar aquesta setmana
als pobres, sense bonos. ¿Qué li apar senyor Director --preguntá
bondadosament, dirigintse al sacerdot que presidia á son costat--
cumplím ab lo reglament ó confiant en la Providencia, repartím bonos?
--M' apar que no perderém res en confiar y repartir --respongué
somrihent, lo sacerdot; en tant que la senyora, girantse envers la
Vis-Presidenta, li preguntá:
--Vosté senyora Arenya ¿ha visitat?
--De duas visitas tinch de donar compte: --respongué la interpelada--
de la primera dech dir á la Conferencia, donchs sé que será una
satisfacció per totas las senyoras, que la meua pobre que la acullirem
fa deu anys en tan miserable situació avuy gracias á Deu, als aussilis
de Sant Vicens y á la seua activitat, ja no necessita dels socors de la
Associació. Lo seu fill ha acabat l'aprenentatje de fuster y ella ab la
seua petita industria de la venta d'ous, se troba en un relatiu
passament. La Conferencia pot estar satisfeta de haber ajudat á aquesta
pobre viuda sense salut á donar un ofici al seu fill y á haberse
ingeniat ab una honrada manera de viure.
--Y á vosté per lo molt que ha fet per ella --interrumpí la
Presidenta.
--No; no, jo no he fet res; Deu y Sant Vicens ho han fet tot
--respongué ab senzilla humilitat la senyora Arenya. Y sens donar temps
á tornar sobre l'assumpto digué:
--Relativament á la segona visita, com veig que la meua companya no ha
vingut, donaré compte del seu pobre y per cert que no es tan agradable
lo que'm resta dir d'aquesta familia. La pobre Sajol fa tres setmanas
que'l seu marit está sense feyna y'l fill bessonet que té raquítich, lo
vejerem en tan mal estat, que ab la meua companya determinarem ferlo
visitar per un metje, especialista en aquesta classe d'enfermetats.
Aquest senyor, diu, que si es possible alimentar degudament á aquesta
criatura y's te constancia en ferli pendre la medicina, curará; pero'l
remey, son unas ampollas que costan quinze rals cada una. Si la
Conferencia...
--Impossible, senyora Arenya --saltá ab marcat sentiment la
Presidenta.-- Aquestos medicaments moderns, no s'han fet pe'ls pobres.
Ells sols s'emportarian tots los diners dels bonos. La Conferencia, y
encara ab molta pena, tan sols pot donar las medicinas de recepta
ordinaria y l'oli de fetxe de bacallá; ab las especialitats no hi pot
entrar. Impossible.
--Prou que ho sé; per aixó pensarem ab donya Rafela, de veure si entre
las relacions de l'una y de l'altre, se trobava alguna bona ánima que'ns
ajudés en los medicaments, y com si no es possible fer res en aquest
sentit, en cambi's podria assistir una mica ab la alimentació: per
exemple la llet...
--Sí; sí; --respongué ab vivesa la Presidenta-- se fará tot lo que's
puga. ¡Pobre angelet! ¡Fa molta llástima! --y dirigintse á la senyora
que exercía'l carrech de Tresorera digué:
--Pósili set bonos de llet á més dels que se li donan cada setmana. ¿Y
vosté? --preguntá seguidament á la mateixa senyora-- ¿Ha visitat?
--La familia francesa Giers continua ab la mateixa necessitat. Si
alguna senyora --digué dirigintse envers las seuas companyas
d'associació-- tingués feyna pera donar á fer á aquesta pobra francesa
que trevalla primorosament en tota classe de puntas, aixís per
aplicacións, com per lo ram d'estirar transparens y cortinatjes, rentar
blondas y brusselas, faria un gran be á aquesta familia que ha de viure
sola y únicament del treball d'aquesta infelís dona.