pero per altra part la nevoda de Mossen Jaume es una noya molt especial;
los qui la coneixen un xich á fondo diuhen que te molt de Nort-americana
y altres asseguran que si no es monja, es per no deixar al seu oncle...
En fí, cadascú hi diu la seua: pero jo crech que á no mediar cosas molt
grossas, lo senyor Rector no l'hauria deixat escapar; y ben pregadeta la
noya l'hauria prés. ¡Ja n'he vist massa jo d'aquestas noyas que's volen
fer monjas ó no's volen casar mentres no'ls hi surt cap partit
acceptable!
--¡Te rahó!
--¡Ja ho pot ben dir! --Exclamaren la senyora Campins y donya Ramona,
disposantse á alsar lo rotllo; en tant que la senyora Llansás deya tot
posantse sobre las espatllas son abriguet de franela color de tórtora:
--No'ls hi sembla, que avans d'anar á retiro s'hauria de passar per
casa en Bach, á veure com segueix l'Adela? A la veritat estaria tota la
nit ab ánsia... y després me sembla que aixó s'ha de fer... á ciutat, se
pot prescindir de moltas cosas, que al camp son ineludibles...
Tota la reunió estigué unánime ab lo bon pensament de la senyora Llansás
y tan plenas d'interés per la salut de l'Adela, com per los
aconteixements que á son modo de veure, havian ocasionat l'accident
nerviós que'l metje acabava d'innovarlos, l'aplech de las senyoras
després d'una breu esplicació de lo que ocorria á sos respectius marits,
ocupats en aquells moments en finir una molt compromesa partida de
billar, abandonaren entre una paraula irónica y una rialleta franca, lo
gran saló del Balneari, que tancats los alterosos finestrals que donavan
á la mar, buyt de l'animada concurrencia que hi formiguejava en las
xardorosas nits d'istiu, semblava que sentia caure damunt de sas jáceras
de ferro, la fredor del ivern que pausadament li anava arrebassant un
per un, los riallers encants de son passatjer regnat.
## Buydor.
Deu anys han transcorregut desde'ls aconteixements que acabém de
relatar. En la barroca esglesia de Betlhem de la comtal ciutat de
Barcelona, s'hi acabava de fer las oracions de las quaranta Ave Marias,
que durant las últimas setmanas del any se resan en conmemoració del
adveniment del Diví Redemptor dels homes. Aquesta funció no sol may
ésser de las que cridan gent á l'esglesia; se fá ab forana senzillesa y
per lo tant son pocas las personas que hi acudeixen, essent la majoria
composta de donas de edat de la classe treballadora. En la nit que'ns
ocupa s'hi notava encara més l'ausencia de senyoras, puig per ésser
vigilia de Nadal, la ocupació dels preparatius que s'acostuman á fer per
la gran festivitat del cristianisme, las retenia en los quefers de la
llar.
Una sola senyora jove, alta y d'esbeltas formas, vestida ab un llarch
abrich color de nutria, ab collet de castor y manguito d'igual classe y
cubert lo ros cap ab un sombrero dels anomenats de forma toca, després
d'haver permanescut un llarch rato de genolls davant del miraculós Sant
Cristo, col·locat á la part esquerra de la porta major, baixá entre un
aplech de donas, los grahons que donan al carrer del Carme, prenent la
direcció de la Rambla.
L' amplada del afavorit passeig dels barcelonins, no bastava en aquells
moments á contenir la gentada que de gom á gom l'omplia. Senyors,
obrers, minyonas de servey ab lo cistell tan curullat, que las fullas
del tradicional ápit, mantenia mitj obertas las tapas de la teixida
palla, algun que altre pagés ab musca barretina, donas y criaturas de
diversas edats y condicions, formiguejavan en compacta negror, entre la
filera de paradas de cassa y aus de corral estesas á la part esquerra, y
la llarga enfilada de taulas de turrons d'Agramunt, situadas á l'acera
de Betlém. Pareixia que tot Barcelona s'havia llensat al carrer, tantas
eran las empentas, trapitjadas y colps de colze que's rebian de tots
indrets. Més tothom los prenia sens ennuig; en totas las caras pareixia
que hi brillejava una dolsa espressió d'alegria; molts homes del poble
caminavan al costat de sas esposas, portant á la má la virám que
acabavan de comprar, ó en sos brassos fornits la criatura, que
l'aglomeració de la gent los havia fet aixecar enlayre. Lo pas dels
costats laterals no oferia gayre més facilitat: los tramvias, los
ómnibus y cotxes particulars, tenian treballs pera fer sentir sos
xiulets ó sos colps de xurriacas en mitj del soroll produhit pe'l frech
de las rodas sobre'l ferro dels rails ó las llosas del empedrat, dels
crits dels venedors y las ramors de las conversas que formavan un hu!
¡hu! indescriptible y difícil de compendre per qui no hagi vist en tal
diada las nostras Ramblas, y particularment la dels Estudis, de vuyt á
deu del vespre.
La jove senyora qui acabava de sortir de la esglesia, doná una mirada
sobre aquella immensa massa negra que onejava desde Betlém á la gran
plassa de Catalunya, clapada en son centre per la faixa de claror blanca
dels fanals de llum eléctrica, col·locats davant dels magatzems del
*Siglo*, y vorejant com li fou possible, la passera que vá desde'l
carrer del Carme al de la Portaferrisa, pujá á l'acera de casa en Lopez
prenent la direcció envers la dita plassa. Apesar de observarse ab
bastanta escrupulositat la costum de pujar per l'acera dreta y baixar
per la esquerra, la gentada aquella nit era tan grossa, que's notava
bastant més que'ls altres dias los molts que trencavan la consigna, lo
qual unit als qui lo pas dels cotxes obligava á pujar sovint á l'acera y
á dos ó tres grupos de ceguets que ab son desafinat violí imploravan una
almoyna, cantant enragulladament las anomenadas cansonetas de Nadal,
feya que'l pas per l'acera se fes casi tan difícil com pe'l mateix
centre de la Rambla. Apenas, ab prou treball, acabava la jove senyora,
en qui tal volta los nostres llegidors hajen ja reconegut á la nevoda
del rector de Larrua, de pendre entre'ls que pujavan amunt lo lloch més
arrimat á la paret, quan se sentí agafada pe'l abrich, per una noyeta de
sis ó set anys que ab un platet de llauna á la má, demanava caritat per
uns músichs, col·locats devall del mur del jardí de casa en Lopez.
--¡Senyoreta! --feya l'espellingada criatura, acompanyant sas paraulas
ab monótona cantarella-- ¡Una caritat per amor de Deu pels pobres
ceguets! ¡Tinga llástima y compassió! ¡Qué Deu li deixi passar ab tota
felicitat aquestas festas, en companyia de tota la familia!...
La Montserrat, que en los primers prechs havia fet moviment d'aturarse,
mormolá tristament:
--¡Deu t'ampari filla! --y apretant lo pas, tant com entre aquella
gentada li fou possible, continuá lo seu camí. Un xich més amunt
arrambat á la paret un home de mitja edat vestit ab un paltó de color
café, lo barret de forma hongo á la má y en lo coll penjada una bossa á
la fayso dels canons de llauna en que'ls soldats hi portan la cobejada
llicencia, demanava caritat sens obrir la boca. Tan sols la figura
tristament recolsada, la bossa dessobre'l pit, los ulls immóvils, deyan
als transeunts lo que sa llengua callava. La Montserrat, que al passar
l'havia vist de rellisquentas, retrocedí unas quantas passas y depositá
á la bossa una moneda de deu céntims. Al tornar á empendre'l camí, li
feu girar lo cap lo sumicor d'una criatura de quatre ó cinch anys, á la
que darrera d'ella, un home y una dona del poble, portavan de la má.
--¡Jo vuy un gay, ¡hi!... ¡hi!... Jo vull *tudons... ns!... ns!*...
--cridava la criatura accentuant cada vegada més son ploricó.
--¡Vaja, Quima! --feu l'home ab cert malhumor,-- no sé perque no li
has comprat lo pollastre al noy! Aixís com aixís, no n'hem de tenir may
cap de diner nosaltres!... Al menos per una vegada al any, treuriam lo
ventre de pena!
--¡Si, si; podém comprar pollastres ab catorse pessetas que m'has
portat! ¡Ja'n dech més á la fleca de pá atrassat! --respongué la dona.
--Be, be; ¡que diantre! de Nadal no n'hi ha més que un al any... Tenim
salut... y jo treballo... demá es dia de goig... dia de familia. ¡Vaja!
¡vaja, menut! ¡si no es pollastre será conill! --esclamá l'home prenent
lo petit al bras y atravessant envers al centre de la Rambla.
La nevoda de Mossen Jaume los seguí per un moment ab los ulls, per
entre'l nus de cotxes, ómnibus y tramvias que's forma devant del
Continental y enfilá resoltament envers al carrer de Fontanella, en lo
que á mida que anava avansant pareixia que hi respirava ab major
llibertat: la gent anava aclarintse com més s'atansava al antich portal
del Angel, per ahont lo tránsit semblava ésser encara més escás que en
los altres dias: més la falta d'animació no treya lo sagell de la diada.
També per allí passavan minyonas de servey ab lo cistell al bras, que
per fugir de las empentas de la Rambla, anavan ó tornavan de la Boqueria
per la Portaferrisa; matrimonis ab fills ó sense ab plechs á la má, en
los que dessobre'l blanch paper, s'hi endevinava la forma llarga y
estreta de las barras de turrons; gent del poble, ab un capó ó una
gallina agafada per las potas; mossos y aprenents de confiterias y
colmados, portant dolsos y ampollas de vins generosos: tot un seguici de
detalls, que pareixia s'empenyavan en fer arribar fins á la quieta
plassa de Urquinaona, quelcóm del bullici y clamoreig de las Ramblas.
La Montserrat al arribar al carrer d'Ausias March trencá pe'l de Claris,
també aquell vespre ab major animació de la que sol haverhi en las demés
nits del any; atravessá ab pas marcadament apressat la Gran Via, lo
Carrer de la Diputació y lo del Concell de Cent y á las pocas passas se
ficá en la escala d'una casa de modesta apariencia del ja anomenat
carrer de Claris. Al ésser al segon replá, al que havia pujat de la
primera embestida, la Montserrat se detingué y respirá com si's trobés
lliure d'una crudel persecució. A la fí, s'havia acabat tot aquell
llarch enfilall de gent ab cistells de vianda, ab galls, ab vins y
turrons, que á no ser per l'alegria de sas caras, hauria semblat que's
preparavan pera un siti ó que á Barcelona tan sols se menjava un dia al
any: al fí n'estava fora; pero sens dupte estava escrit que en totas
parts y recons aquella nit hi sobreixís la alegria que semblava brollar
ostentosament de tots los cors. Fins allí, fins en aquell recés
d'escala, se sentia clar y distintament los crits y gatzara, que movian
las senyoretas del primer pis, tocant ó mellor dit, esgarrapant en lo
piano, entre vuyt ó nou compassos de la antiga cansoneta *Lo noy de la
Mare*, un tros del vals del *Faust* ó del brindis de la *Lucrecia*. La
Montserrat torná á empendre la pujada y arribá fins al replá del segon
pis. Allá no s'hi sentia'l piano, pero per entremitj dels vidres de la
reixa, que durant lo dia donava claror á l'escala, s'hi veya brillejar
ab tota sa forsa la llum del gas de las finestras de las cuynas, y se
sentia clarament la cridoria de duas ó tres criaturas, que per l'ayre
que portavan sas exclamacions y xiscles, deixavan veure l'entussiasme
que'ls hi produhia la contemplació del farsiment del gall, que sens
dupte s'estava efectuant dessobre dels fogons. Lo tercer pis estava
quiet; pero al passar la Montserrat per davant de la porta, aquesta
s'obrí donant pas á una jove parella, que després de saludarla
ceremoniosament ab lo cap, baixaren las escalas agafats del bras...
parlantse á mitja veu... ofegant alguna petita rialla que indiscretament
sobreixia del goig que omplia sos cors, nuats feya pochs dias pe'l sant
llas del matrimoni.
La nevoda de Mossen Jaume los mirá desapareixer per entre'ls simétrichs
trams de la escala y trucá nerviosament á la porta del pis quart: més
com aquesta no s'obris desseguida, estirá per duas voltas consecutivas
lo botó de porcelana del timbre.
Una dona de uns trenta cinch á quaranta anys, que per son aspecte se
deixava veure son estat de minyona de servey, passant la má esquerra per
sos ulls endormiscats, obrí la porta, dihent:
--¿Qué feya estona que trucava? ¡Ay, Jesús! Jo no l'havia pas
sentida... Es clar, que estant tota sola m'havia vingut un xich de
son... pero...
--Pujava cansada --digué la Montserrat, com donant disculpa á la
vivesa de geni que acabava de desplegar, y entrant en lo recibidor y
donant ab sas propias mans, duas voltas de clau als dos panys de la
porta, se dirigí envers á la dreta del pis, tot dihent á la minyona:
--Pósim lo sopar á taula.
La noya Gil, atravessá un corredor ab duas finestras, de quals porticons
ja tancats repassá las llevas y entrá en una petita sala, senzillament
amoblada ab un sofá y cadiras entapissats de buret de seda, y lo piano
que donya Teresa, li havia comprat al sortir del col·legi. Una volta
allí, apartá l'estor posat devant del balcó y després de tancar los
finestrons, passá á la sala del costat, en la que s'hi veyan los antichs
mobles dels avis Villadó, ab que Mossen Jaume havia amoblat la cambra de
la seua germana, quan aquesta y sa filleta anaren á la rectoría de
Larrua. La Montserrat feu ab lo balcó d'aquest quarto la mateixa feyna
que havia fet en l'altre; incliná'l cap devant del quadro de la Dolorosa
colocat dessobre de la calaixera y resanthi un curt moment, torná á
sortir á la saleta immediata, pera ficarse per lo mateix corredor que
havia entrat, y tot donant ab lo llum, una mirada á dos quartos
interiors, passá devant de la oberta porta de la cuyna y entrá en un
petit menjador amoblat ab taula, cadiras y un buffet de noguera, desde'l
que passá á una saleta y arcova del costat, guarnida ab los mobles de
Viena que Mossen Jaume li havia comprat després de la mort de la seua
mare.
Nets y brillants, semblava que acabavan de sortir de la botiga, lo llit
de columnetas cubert ab sa corresponent banova blanca, l'armari de
mirall colocat devant de la porta, lo secreter ab un bonich gerro de
cristalls de color de rosa, sostenint un ramet de coronados y nadalas, y
los dos balancins, colocats al costat de las blancas cortinas del balcó.
La Montserrat, continuá en aquesta cambra la feyna de tancar los
porticons, se tragué lo petit sombrero que mitj cubria l'esplendidesa de
sos incomparables cabells rossos: deixá dessobre'l balancí, lo coll de
pell de castor y lo llarch abrich que cubria sa esculptural figura, un
xich més pronunciada de formas, que la última vegada que la vejerem deu
anys enrera en la vella ermita del Ramey, y tirantse dessobre las
espatllas un mocador de llana blanca, s'assegué davant de la taula del
menjador, enfront d'un plat de sopa de farigola que la criada acabava de
posarli.
--¡Pero avuy vosté no menja! ¡Jo no crech que'ls dejunis s'hagin de fer
d'aquesta manera! ¡Ja veurá si á la quaresma ho fá aixís, com no'ls
acabará! --esclamá la minyona, veyent que la seua mestressa li havia
fet treure, sense casi tocarla, la sopa, l'escarola, y la plateta
d'espinachs, que consecutivament li havia anat posant sobre la taula.
--Tinch mal de cap... ¡Entórnisho! --feu la Montserrat ab pocas ganas
d'allargar la conversa.
La criada, tot preferintli entre dents, si volia una tassa de tila, se'n
endugué á la cuyna los plats de la vianda, mentres la seua mestressa, ab
lo cap apoyat en la má dreta, restava en la taula, fent ab la esquerra,
dibuixos y més dibuixos, dessobre las blancas estoballas, ab la rodona
punta del ganibet. Sos ulls estavan ficsos en las líneas que deixava
marcadas en l'endomascat de la roba, mes per entre mitj d'aquell aixám
de petitas ratllas paralelas, tan aviat perpendiculars com inclinadas, á
la Montserrat, li semblava veurhi passar l'apinyada multitut de la
Rambla, bulliciosa y alegre, formant una massa compacta, que al arribar
á la plassa de Catalunya anava perdentse, disgregantse, pero sempre en
grupos de cinch, de tres ó quan menos de duas personas que portavan á
sas llars, quelcóm de la vida y animació que aquella nit pareixia
sobreixir de totas parts. Fins li semblava que entre'l sepulcral silenci
del seu menjador, arribavan fins á ella los crits dels venedors y las
conversas dels transeunts, barrejats ab las notas del piano del primer
pis y las paraulas á mitja veu dels nuvis del tercer.
Lo relotje colocat en l'angul d'enfront del buffet marcá un quart d'onse
y després dos y després tres, mes quan seguidament deixá sentir per onse
voltas, lo toch acompassat de la vibranta campaneta, la nevoda de Mossen
Jaume llensá de revés lo ganibet sobre la taula, tirá enrera lo ramell
de rinxets que mitj cubría son nevat front, aixecá dreta sa esbelta
figura, y com si acabés d'entrar per primera volta en aquell petit
menjador, en lo qui acabava de passar set quarts d'hora, doná una
investigadora mirada entorn seu. Res havia mudat de lloch, la lámpara de
gas cremava ab sa irreprotxable igualtat penjada damunt la taula y en lo
fosch corredor situat enfront del balcó, s'hi veya la faixa de llum que
sortia per la oberta porta de la cuyna. La Montserrat, s'hi atansá
estranyada de no sentirhi la més petita remor, mes al arribar al llindar
de la porta pogué assegurarse de la causa de la estremada quietut que la
rodejava. Sentada enfront de la taula de fusta blanca, los brassos
creuhats desde'l colze á la má, lo cap posat dessobre, la seua criada
dormia ab lo mateix descans que hauria pogut ferho damunt del llit més
cómodament acondicionat. La neta de l'antiga casa Villadó, se la mirá
per breus instants, fregá una ab altra, sas mans arraulidas pe'l fret y
movent ab marcada tristesa son cap, mormolá ab un tó en que l'amargor
sobrepujava al sentiment.
--¡Infelissa! ¡Tan inutil ets al mon tu, com jo!
Tres dias després, la Montserrat, vestida ab igual trajo que la trobarem
á l'esglesia de Betlhem, la vista concentrada y'l cos agitat per intern
tremolor, s'asseya en un gros silló de vellut vermell, del quarto
d'estudi del il·lustrat sacerdot don Pau Valls. Lo canonge de la Seu de
Barcelona, amich desde l'infantesa de la familia Villadó, gosava de
general prestigi, entre l'alta societat barcelonina. De sólidas virtuts
y d'instrucció vastíssima, li havian fet adquirir gran coneixement del
cor humá los trenta y tants anys de confessionari, que portava repartits
entre la esglesia de la Mercé y la Catedral, ahont tots los dissaptes
una grossa currua de senyoras esperava que li toqués lo torn pera
escoltar sas amonestacions ó sos consells. De una afabilitat estremada
en lo confessionari, era tan sols lo que s'en diu una persona educada en
lo tracte social, en lo que hi pecava més per reservat, que per
espansiu.
Dedicat per sas aficions al estudi, y presidint unas voltas per gust y
altras per compromís un sens fí d'Associacions benéficas, tenia lo temps
ocupadíssim y ab tanta dificultat rebia gent en sa casa, com visitava la
dels altres.
Nombrat marmessor en lo testament de donya Teresa y en lo de Mossen
Jaume, qui en sos darrers moments li havia fet prometre que vetllaria
per aquella seua nevoda, que anava á deixar sola al mon; lo doctor
Valls, si be pera evitar murmuracions, tan sols al aposentarla á
Barcelona havia pujat las escalas de sa casa, l'atenia ab carinyosa
solicitut, y quan ella volia véurel, ja pera consultarli alguna cosa ó
senzillament pera visitarlo, trobava sempre oberta de bat á bat, la
porta del seu estudi, que no sempre era accessible pera tothom.
Lo dia en que hi trobém á la nevoda del difunt rector de Larrua,
s'havian ja creuhat entre la noya y lo doctor Valls totas aquestas
preguntas y respostas que constituheixen los preliminars de tota visita
d'amigable intimitat, y lo bon senyor, que, com sempre, estava prou
agoviat de treball, tot preguntantli si sentia gayre'l fret y si li
havia agradat lo notable sermó, que derrerament havia pronunciat lo
canonge Ribas á la Seu, cercava interiorment la manera de que la
Montserrat comprengués lo seu desitj de continuar son interromput
treball. Pero aquesta, ab los ulls fixos en lo llibre de Missa, que
havia tret del manguito y del que feya estona obria y tancava
maquinalment la tanca, no semblava observar que'l doctor Valls,
afluixant de poch en poch, la conversa, havia tornat á rependre la feyna
de omplir unas fullas que tenia dessobre de sa taula d'estudi. Dos ó
tres minuts degueren haver transcorregut, en los que sols se sentia la
remor de la ploma, al relliscar sobre'l paper y lo klech de la tanca, al
enquibirse en lo seu encaix, quan la Montserrat, que havia passat horas
y horas pensant un llarch discurs pera exposar lo seu pensament, deixant
de banda lo pensat exordi, digué lacónicament y com qui está frisós pera
treures un pes del damunt:
--Miri, don Pau; jo he vingut avuy determinada á que vosté'm tanqui en
un convent ó'm casi... Lo que vosté cregui que'm pot ser més
convenient...
Lo doctor Valls, al sentir tan inesperada sortida, aixecá sobtadament lo
cap que inclinava sobre'l paper que estava escribint, assegurá en sas
orellas las ulleras d'or, que ab lo moviment li havian lliscat sobre'l
nas y tirant lo cos enrera y apoyant sas duas mans en los brassos del
silló en que estava assentat, clavá ab viva persistencia sa vista
penetrant y observadora en lo descolorit rostre de la Montserrat, que ab
los ulls fixos damunt de sa falda, continuava en sa feyna d'obrir y
clourer la tanca de son llibre.
Passaren breus moments, sens que cap dels dos tornés á pendre la
paraula, fins que'l doctor Valls, digué fregantse una ab altre sas mans
blancas y afiladas.
--¿Que 't fiqui en un convent ó que 't casi?... Com si digueses la llum
ó la fosca, l'orient ó l'occident. ¿Vaja qué tens? ¿Qué t'ha passat?
¡Esplicat! --feu don Pau sens deixar de fixar sobre la noya sa
investigadora mirada.
--Res. Res --respongué nerviosament la Montserrat-- que la gelor del
temps se m'ha ficat dins del cor... Que no puch seguir ab la buydor
espantosa que'm rodeja... que vull viure la vida que viuhen los
altres... que vull fer lo que fa tothom... riurer, gosar, ésser felís...
com ho es tot aqueix mon que veig sobreixir de vida y animació per tots
indrets, en tant que jo, entremitj de son calor me gelo de fret, en mitj
de sa efervescencia, me moro d'inactivitat. Vosté'm pregunta ¿qué m'ha
passat? ¡A mí may me passa res! Tots los dias me son iguals; avuy com
ahir, demá com avuy... Res ¡sempre'l no res! Ni aspiracions, ni
desitjos, ni esperansas y ja crech ¡que ni casi sentiments! La buydor en
que visch m'ho absorveix tot... m'ho aclapara tot... Y avuy tinch forsas
y soch jove! Pero ¿y després? ¡Oh no, no: --feu la Montserrat
exaltantse per moments y donant á sas paraulas un tó de marcada
firmesa-- are hi soch á temps y vull fer lo que fá tothom! ¡Vull
prepararme per la vellesa, vull cercar companyia de gent que'm vulga,
que m'estimi, si es que Deu me te destinada á la pena d'arribarhi!
--Y no es poch lo que desitjas ¡pobre Montserrat! --esclamá don Pau,
que ab visible atenció havia anat escoltant son desfogament.-- ¡Gosar!
¡ser felis! procurarte companyia que t'estimi á la vellesa. Son molt
naturals! molt naturalíssimas aspiracions!
¡Pobre humanitat! Que may recordas que la terra no es lo cel, y que
l'argila, com argila que es, la major part de vegadas, s'esmicola... y's
descompon... y torna fanch... y llot y... ¡Vaja, prou filosofias! --feu
de sobte don Pau, trencant lo fil de son apenas iniciat discurs, que
sols havia comensat pera donar temps á sa imaginació, en fer la tasca de
cercar la fórmula més apropósit pera tractar ab mellor acert la malaltia
d'esperit, que tenia enfront seu.
Lo Doctor Valls coneixia á la Montserrat de criatura, tenia plena
convicció de lo cristianament que s'havia educat; quan quedá sola en lo
mon y per lo mateix arribada l'hora de la pedra de toch, pera pesar los
quilats de discreció de una dona, á las pocas assentadas, conegué que se
las tenia d'heure ab un cap clar y un criteri discretissim, y tranquil
per aquesta banda, una volta hagué complert á conciencia, ab lo que ell
creya de sa obligació relativament á sos interessos, lo Doctor Valls,
prou enfeynat en sas habituals ocupacions, no s'havia preocupat poch ni
molt, en pendres lo treball de sondejar un esperit, que per altre part,
fins á aquell instant s'havia mantingut reclós en si mateix. L' acomesa
de la Montserrat, lo deixá donchs tan sorprés com preocupat de moment:
sorprés, perque la creya si no felissa, resignada á sa sort; preocupat,
perque li tenia un veritable afecte y en sa rectitut de conciencia, al
véurela en aquell estat d'ánimo, s'acusá interiorment d'haver estat un
amich adotsenat y negligent, y no l'apoyo moral y material, que Mossen
Jaume tenia dret á esperar d'una amistat de tota la vida.