forasters, tan sols quedavan á Larrua los que hi tenian propietats: una
vintena de familias, que las unas pera esperar á fer lo vi y altres per
la desanimació que habitualment regna á Barcelona al més de Setembre, hi
feyan temps esperanthi las festas de la Mercé, en lo seu fort per l'any
1879, época de la nostra narració. La gran sala del Balneari, no era,
donchs, lo saló animat y bulliciós que havém vist á mitjans de Juliol.
Hasta á ben entrada la vetlla, no's donava forsa al gas, puig fins
allavoras no comensava á anarhi alguna que altra familia, que
arrebossada ab abrichs més ó menos lleugers pera resguardarse de la
humitat, anava á esperarhi l'hora de ficarse al llit, enrahonant una
estona quan la reunió era sols de senyoras, y acudint als passatemps de
la época de Carlos IV, ó sía jugant á jochs de prendas, quan á algun
dels pochs joves que encara s'hi esqueya ó algun cap de familia, deixant
lo billar, los escachs, lo tresillo ó la tassa de café barrejada de
política, li plahia alguna vetlla engruixir lo rotllo de las senyoras.
L' exemple es lo discurs més persuassiu y quan aixó succehia, fácilment
s'hi atansavan los demés, logrant animar un tros d'aquell saló, que
pareixia s'havia engrandit, al véurehi sols una trentena de noyas y
senyoras, assegudas al voltant del piano y una dotzena d'homes escampats
en las tres ó cuatre taulas de joch ó de pendre café, que'l vent y
humitat de las vetlladas de las darrerias de Setembre havia fet entrar
desde las galerias á un dels ánguls del saló. Allí lo vespre en que hi
torném á portar als nostres llegidors, s'hi trobavan reunits, al voltant
d'una de las taulas de marbre, ab peus de ferro, lo propietari senyor
Llansás, l'advocat don Joan Puigvernat, l'antich corredor de lletras,
senyor Campins, lo negociant de farinas senyor Gori y'l engenyer del
Estat don Esteve Torressants, los quals tot prenent sa tassa de café,
comentavan los darrers partes de las edicions del matí de *El Diluvio* y
de *La Crónica de Cataluña*, relativament á la presentació de
insurrectes á la Isla de Cuba y de las satisfaccions que'l gobern exigia
ab motiu dels successos de Santo Domingo; y de la conducta que's creya
seguiria respecte á en Cánovas, lo allavors jove ex-ministre senyor
Romero Robledo.
--Be, be; ¿ahont los han llegit vostés aquestos partes? --preguntava
lo senyor Llansás, qui feya pochs moments acabava de arribar al
rotllo-- jo vull véurels confirmats per lo *Brusi*: perque jo no'n faig
gayre cas de lo que diuhen tots los altres diaris...
--Pero home, si'ls partes en tots los periódichs son iguals. Que uns se
digan de *La Prensa Asociada*, que'ls altres se donguin lo tó de
telegramas particulars, en lo fons tots diuhen lo mateix --feu lo
senyor Campins.
--Be, be; vosté vagi creyentho aixís; pero jo li asseguro que hi ha
moltas noticias que'l *Brusi* las té de més bona tinta. Jo, lo que no
llegeixo en lo Diari de Barcelona com si no ho hagués vist en cap
periódich, encara que ho hagi llegit en tots los demés.
--Ja li dich jo --interposá somrihent lo senyor Gori-- que si per un
atzar lo *Brusi* deixés de sortir un dia qualsevulla, mitj Barcelona se
quedaria sens esma. Tots haurian d'esperar á que tornés á reapareixer,
pera sapiguer que es lo que haurian de pensar, ja qu'en Manyé
s'encarrega de discorre per la major part dels seus abonats.
--Donchs; ni que se'n rigui, que mitj Barcelona se quedaria sens esma!
Perque en havent llegit lo *Brusi*, jo ja no m'hi amohino en fer
conjecturas: lo mateix si's tracta d'Espanya, que del extranger, perque
no hi ha un criteri més clar, ni més just, ni més...
--Vaja donchs, Llansás, --interrumpí'l senyor Puigvernat-- vosté ja
pot donar per segur los partes sobre la presentació d'insurrectes y
sobre las satisfaccions de Santo Domingo, perque jo ja fá dos ó tres
dias que'ls hi vaig llegir en lo *Brusi*, y á lo que's veu, á vosté ó li
van passar desapercebuts ó no se'n recorda. Y vegi, jo apesar de haverho
llegit en lo Diari de Barcelona, y en lo *Diluvio*, y en lo *Correo
Catalán* y en tots los altres; encara no la veig ben clara aquesta
qüestió!...
--Donchs no hi té que posar distingos, Puigvernat --interposá'l senyor
Gori donant una xuclada á son cigarro-puro y un altra á la seua tassa de
café.-- Santo Domingo donará las satisfaccions que'l gobern li ha
exigit, perque á més de no convenirli la resistencia, ha vist massa ab
lo garbo que se las ha arregladas á Cuba en Martínez Campos.
--Tant garbo tingués per ésser ministre, com per manejar lo sabre, ja
aniriam bé! --saltá'l senyor Campins-- pero d'aixó ¡si que n'está
desmanegat! Per lo menos hi ensopega deu vegadas cada dia, posant en
evidencia la seua nulitat per gobernar al país...
--Vostés volen que'ls homes públichs, sian universals en perfeccions; y
aixó no pot ser! --exclamá ab aire declamatori'l senyor Llansás,-- los
aconteixements portan los homes y avuy per avuy, l'estat d'Espanya
reclamava á en Martínez Campos en lo poder, com induptablement dins de
quatre dias hi reclamará á en Cánovas, quals dots de gobern son
innegables. Ja varen veure lo que diumenge'n deya en Manyé...
--Sí, sí; es fácil que pugi, perque nosaltres, avuy per avuy, ¡no'l
volém lo poder! --saltá vivament lo senyor Campins, tirant damunt de la
taula lo número de la *Crónica de Cataluña*, com si hagués sigut la
cartera d'Estat-- y no'l volém perque no hi há qui puga fer res de bó,
ab la manera com en Martínez Campos, ha posat la administració
espanyola...
--Home, ¡parli ab més propietat! --saltá acalorantse lo senyor
Llansás-- y digui com l'han posada los desacerts dels republicans, las
algaradas dels cantonals de Cartagena y las dels carlins á la montanya.
Vostés los sagastins, no's preocupan més que de fer veure lo blanch
negre... de predicar en la oposició una moral, que oblidan completament
lo dia que tenen en la má los medis de posarla en planta. Ben clar los
hi deya en Manyé l'altre diumenge, es més fácil criticar que fer ¡y si
no fos més que criticar! lo pitjor es calumniar. ¡Y vostés ho fan! ¡si
senyor! En materia de fer mal al gobern tot los hi apar legal... Totas
las armas las hi semblan bonas, encara que obrin feridas d'aquellas que
no las curan ni'ls pastels d'en Serrano, ni las xarramecas d'en
Sagasta... Créguim, lo dolent es dolent sempre; y la calumnia es y será
una arma de mala lley per totas las personas de bon sentit.
--Pero que vostés també saben usarla quan los hi pot convenir y sobre
tot quan están en l'oposició --interrompé'l senyor Torressants.
--¡Protesto, de que may los diaris conservadors hagin estampat en sas
páginas las calumnias dels diaris lliberals!
--Home, las mateixas, mateixas... no... ¡pero serán unas altras! --feu
irónicament lo senyor Puigvernat.
--Vosté es un escéptich en politica, y á tots los partits posa en lo
mateix nivell y, créguim Puigvernat, lo seu ecepticisme, es tant injust
y tan apassionat, com las nostres exaltacions. ¡Vostés son los que més
mal fan á Espanya!
--Dispensi, dispensi Llansás --feu calmosament lo senyor Puigvernat--
vosté no ha dit be lo que acava de sentar. Protesto del dictat
d'escéptich ab que acaba de afavorirme ab lo seu acalorament. Jo no soch
un escéptich en política: soch senzillament un home que te'l cap blanch
y que per lo mateix, ha vist moltas cosas, ha assistit á molts
daltabaixos polítichs y sap lo que's pot esperar de tota aquesta gent
famolenca del pressupost de la nació, que fan de la politica lo seu modo
de viure, anteposant lo seu profit, la seua vanitat y las mesquinas
petitesas de partit, als interessos de la Espanya, y sobre tot als de
las provincias, y en particular Catalunya que éssent la qui més
contribuheix á las cargas del Estat, es la que per fas ó per nefas, paga
sempre los plats trencats, sens trobar may un sol gobern, que's preocupi
de lo que verdaderament nos es útil y necessari pera'l desarrollo de
nostras produccions, de las que sols per aumentar los impostos, nos hi
saben trobar los mérits. ¡Escéptich jo! Aquest calificatiu se'l poden
molt mellor aplicar á vostés y á tots los que més gallejan de polítichs
lo dia d'avuy. ¿Qué'n saben vostés d'entussiasmarse y sobre tot de
sacrificarse per la patria? Los qui com jo de jovenets havém presenciat
l'any trenta tres, los entussiasmes per la jura de la reyna Isabel, los
qui havém vist los deliris per María Cristina y las bojerias per
Espartero, tots los entussiasmes d'avuy, nos semblan parodias fetas ab
veus de falset, per inconsciens ninots de cartró! Demani avuy
lluminarias per lo que vosté més cregui que ha de plaure al poble: (ja
veu las que s'han fet per la tornada del rey, y lo mateix pera las del
seu casament) y pregunti á algú dels meus anys, las que's feren per la
jura de la reyna, ahont fins á las finestretas dels quints pisos s'hi
veya lo seu grasolet d'oli cremant. ¡Alló eran entussiasmes! Y que no
eran sols per fer pacíficas lluminarias! Miri, jo encara no tenia vint
anys, quan á las ordres del general Mina, varem pujar á Sant Llorens
dels Piteus. Lo fret era horrorós, la boyra no'ns hi deixava veure á
quatre passas de distancia y ab tres ó quatre pams de neu, pujavam per
uns camins inaccessibles ¡ab uns canons, que lo que menos sabiam era de
manejarlos! ¡Y com rediantre los haviam de pujar per aquells espadats de
cabras! Més en Mina nos sapigué tocar l'amor propi, dihentnos:
--*¡No es en la Rambla de Barcelona luciendo el traje de miliciano,
donde se defiende la libertad! ¡Aquí! ¡Aquí! delante el peligro, ante
las dificultades, es donde se honra el uniforme que se viste! Aquí es
donde se defiende la constitución!*. Y'ls canons rodaren y'ls milicianos
y las tropas, pujarem amunt, y fentnos matar com á gats, traguerem á en
Miralles ab tota la seua partida ¡que'ls hi asseguro que també
sapigueren fershi á mossegadas! Alló era lluytar y sacrificarse per una
idea!
--Home, ¡si aixó s'ha fet y's fará sempre! --interrumpiren á l'hora'l
senyor Campins y'l senyor Gori-- ¿Creu vosté, que ara mateix á las
Vascongadas y á Alcolea, no hi han hagut rasgos com lo que vosté acaba
de relatar?
--Si, ¡per l'exércit! ¡los hi concedeixo! pero no per homes com jo, que
en aquella época voluntariament abandonavam las comoditats de una
posició desahogada, per los perills y calamitats de la guerra. Parli,
párlili á la joventut d'avuy, de deixar las comoditats de casa seua y de
exposarse la vida pera defensar á tals ó quals institucions y veurán com
mirántsel com si no estigués bó del cap, se'n entornarán pacificament á
fer l'ensa á la cantonada de casa en Llibre ó á menjar un beefteach á
ca'n Justin. Aixó relativament á la joventut, que en quant á nosaltres,
fa ja molts anys que mentres no'ns toquin lo qu'es del nostre interés
personal, no se'ns endona un grá d'anís de tot lo mal dels demés,
valdament deixin al vehí sense camisa! Vosté, refregantse las mans
devant d'una filípica d'en Manyé; vosté d'un discurs d'en Sagasta y
vosté d'un refilet d'en Castelar --feu lo senyor Puigvernat senyalant
alternativament als senyors Llansás, Campins y Gori-- se quedan tant
satisfets com si verament haguessin fet alguna cosa de profit. Aquest
indiferentisme, ha de portarnos á mals irremediables, particularment
pe'ls catalans, que com no hem de viure de la política, nos interessa
pensar y obrar de molt distinta manera que la gent de Madrid...
--¡Clach! ¡Clach! ¡Clach! --prorromperen á l'hora los quatre polítichs
de la taula, entant que don Esteve Torressants deya en tó mofeta.--
Ja's veu prou que apesar dels seus cabells blanchs s'ha deixat embuhir
de las ideas catalanistas del seu fill, amich Puigvernat. Una moda com
un'altra... Quatre poetas, quatre caps calents que somnian al só de
l'arpa, del fluviol y de la tenora, portarnos als temps dels concellers,
dels gremis, dels...
--Mirin, senyors --interrompé sériament lo senyor Puigvernat-- jo no
sé ahont poden portarnos las ideas que sustenta'l meu fill; pero lo que
si'ls hi diré, es que quan en mitj de l'atmósfera ó indiferent ó
pestilenta, en que hi veig vegetar á una grandíssima part de la joventut
barcelonina, sento al meu noy y als seus amichs parlar plens
d'entussiasme, de las reivindicacions de Catalunya, y no solsament
parlar, que aixó no costa gayre, si no gastarse'ls seus estalvis y
cremarse'ls ulls y emplear las horas del seu esbarjo, fundant periódichs
y revistas, y escorcollant arxius y encontradas de la nostra terra, me
sembla que torno á ser jove, que encara ha quedat viu quelcóm d'aquells
folls entussiasmes que feren heroismes en los penyals del Bruch y en los
espadats de Sant Llorens dels Piteus. Qué volen que'ls hi digui? Vostés
m'han acusat d'escéptich, y jo crech una desgracia l'esperit analítich y
matemátich del nostre sigle: jo vell, prefereixo somniar ab los poetas,
que endinzarme en lo que'n diuhen ciencia dels racionalistas. Jo
rendeixo cult als ideals de bona mena per exagerats que sían, perque en
lo cor humá, la extremositat del sentiment es lo que ha fet als héroes,
desde'ls mártirs en la religió als mártirs de la pátria. Jo tinch la
seguretat de que será més profitosa á Catalunya, tota aquesta jovenalla
dels Jochs Florals que té per divisa *Patria Fides Amor*, que tota
aquesta altra fornada de joves-vells que á vint anys fan gala de no
créure en Deu y d'estar desenganyats de la patria, dels amichs y de las
donas! Creguin que se'n pot esperar molt poch d'aquesta joventut á la
moda francesa... Bon exemple es lo que li ha passat al pobre don Joaquim
ab lo tarambana d'en Felip.
--Lo fill d'en Bach? --feu ab estranyesa lo senyor Gori.
--Te rahó que vostés han arrivat avuy de pendre'ls banys de las
Escaldas francesas... Preguntiu, preguntiu al senyor Torressants que com
á vehí n'está enterat, fil per randa, de tot aquest negoci...
--Pero ¿qué vosté avans d'anársen no sabia que'l noy de'n Bach, era
l'amich íntim ab la dona d'en Casals? --preguntá lo senyor Llansás.
--Veurá, d'aixó quan nosaltres nos en anarem á mitjans d'Agost, se'n
deya alguna cosa... es á dir, se'n parlava molt... pero en concret...
També podia ésser enrahonaments... xismografías... apreciacions...
--Ba, ba; ja veig que vé dels llims amich Gori --feu lo senyor Campins
fregantse las mans ab la satisfacció que acostuma á donar á molta gent
lo poguer treure á relluhir alguna cosa desgradable del próxim.-- Ja
veig que está á las foscas y'l vaig á orientar ab duas paraulas. Donchs
figuris, que sembla que la Clarita, ¿sap? li convingué anar á Mataró, y
á en Felip també n'hi vingueren ganas... Res, la cosa més natural...
pero algú que no li trobá tant (que may falta un bon amich) se cuydá
d'avisarho á en Casals, que aquell dia havia anat á Barcelona... Y que
succehí alló dels dramas... que'l marit los trobá en una conversa que no
fou del seu agrado... que l'home se sortí de tino y com apar que té tan
bons punys com bonas carns... ne va fer feyna. Res de pistolas, ni de
desafíos... sembla que en Casals aixó dels *lances de honor* los deixa
per las comedias... Que li agradá més fershi á colps de bastó... Y que
ho feu á lo salvatje y que del devassell de bastonadas n'ha sortit la
Clarita ab un ull mitj perdut y en Felip tan estomacat que de primer
moment diu que fins cregueren que agonitzava... Figuris que aixó va
ésser á las derrerías d'Agost y ha estat malalt, fins fá pochs dias
que'l seu pare se l'ha emportat á no sé quinas ayguas ó banys de Fransa.
Y á fé que segons los metjes apar que'n tindrá per temps d'aquí á que
torni á ésser lo que era... ¡Vaja que aixó del ofici de Tenorio també's
veu que te'ls seus quebrantos!...
Mentres los companys del senyor Gori afegían nous aditaments á la
relació del senyor Campins, duas taulas més avall los tres únichs joves
que aquella nit havian concorregut al Balneari, sens atendre á las
miradas que desde'l rotllo del piano los hi dirigían las mamás y
senyoretas obligadas de tant en tant á obrir lo vano pera amagar algun
que altre inoportú badall, sostenian animada conversació tot apurant las
curulladas copas d'alemanya cervesa.
--Si tardan gayre á venir me'n vaig á buscarlos... No'm sé esplicar
¡qué hi poden fer en aqueixa casa desde las vuyt fins á dos quarts de
deu! --deya ab tó d'enuig un dels tres joves de la taula, baix,
rebassut, moreno, ab ulls negres y espressius que no paravan de recorre
de l'una á l'altre las tres portas del saló.
--Calma! home, calma! No'ns mullem pas. Potser los han convidat á sopar
--feu ab ayre de mofa'l que estava al seu costat.
--¡Vaja no bromejes de cosas tan sérias! Ja saps en lo concepte que jo
tinch á las donas... Encara que's fonguessin totas d'un colp. ¡Malviatge
lo que las trobaria á faltar!... ¡Valentas comediantas! Ab un ull ploran
y ab l'altre miran de rehull l'efecte que 't fan las seuas llágrimas!...
Pero vaja, no vull creure que s'hagin entretingut en convidarlos á
sopar... Mes per altra part ¡voldría sapiguer qué hi fan tanta estona!
--¡Oh! ¡oh! ¡qué 't pensas que es arribar y moldre! Potser no eran á
casa... Y de tots modos no'ls ho podian pas dir, com qui tira una
escopetada... Aixó exigeix la seua preparació... Ja saps que en Canyada
portava tot un discurs aprés de memoria... Si no hi arriba á anar ab en
Puigvernat, crech que fins los hi fá en castellá...
--Vaja, sembla impossible que ni ab una cosa com aquesta pugas deixar
de ferhi la teua brometa... En Canyada está tan afectat com jo mateix y
t'asseguro que no haurá estat per adornos... Ja haveu fet bé de no
deixarmhi anar á mí, perque crech que n'hauria dit quatre de frescas...
--¿Y ab quín dret? --preguntá desde l'altra part de la taula lo que
semblava més reposat dels tres-- ¿Quína culpa hi té ella?
--¿Qué no hi té culpa? ¡Ho sapiguesses ab tants pormenors com jo!...
¡Ell m'hagués cregut á mí! ¡Un xicot que valía un imperi! ¡Un cor
d'ángel! Un romántich, un enamorat á lo Valter, á lo Dante, á lo Romeo.
¡Y encara diuhen que estém en plé positivisme! ¡Llástima de somniadors
que encara quedan! Ell y jo, éram los dos polos; no estavam dos moments
junts sense fernos la quantra; sense discutir desesperadament y no
sabíam passar un dia sense véurens. Teníam la visualitat completament
distinta... ell en véureho tot de color de rosa, jo negre com un carbó.
¡Pobre Arenas! ¡Y quants esforsos de elocuencia per arrencarme de
l'ánima lo que ell ne deya lo corch del escepticisme!... Es clar, com
que sempre mirava enlayre, li ha mancat la terra y ha desaparescut... Jo
no puch pensarhi sens agafarme una sensació de rábia, que m'apar que
donaria cops de puny á dreta y esquerra.
Y com lo jove, ab lo calor de sa peroració donás un colp á la taula que
feu trontollar las copas y ampollas, lo qui semblava més reflecsiu digué
subjectantli'l bras:
--Vaja, noy; pensa que no som al Suis... Aquí tothom nos mira. Per
esser que sempre te las donas de filosoph, sembla que aquesta t'ha
entrat molt endintre: y apar que á tú, quan te cou de veras també saps
fer extrems...
--¡Es que ara que no'l tinch, --respongué'l jove rabassut ab veu
fondament commosa-- ara que no'm pot fer la quantra, es quan
desgraciadament las circunstancias m'han vingut á donar la rahó! ¡Y ell
no ho pot veure! ¡Y ha mort, creyent que jo li portava la contraria,
sistemáticament! ¡Per ódi á la rassa! ¡Y era ell, ell qui me las feya
aborrir á las donas, ab la bojeria que li havia agafat per aquesta
Adela, que l'hi havia trastocat lo cervell! ¡Perque jo ni n'he vist ni
n'he tractat de donas! Per mi en lo mon no hi han més que homes y
dispeseras; es lo únich que he conegut... Sens dubte debia ésser per
aixó que jo no he sapigut veurelas may ab los ulls que ell las veya...
Encara que ho haig de confessar francament tres anys enrera, algunas
voltas á forsa de sentirli los seus entussiasmes poétichs y religiosos,
apesar de que esteriorment me'n hi burlava, allá en lo fons de mon
esperit, me feya bó d'escoltarlo; me semblava com si'm sentís inundar
l'aspresa de mon ésser ab una rosada que m'omplía de dolsor, de
benestar... Allavoras jo no'ls hi tenia ódi á las donas; l'Arenas me las
havia fet mirar com á uns sers superiors, als que mon carácter barroher,
me privava d'atansar... Pero quan li agafá la bojería per aquesta noya,
quan ja no tingué més que ulls per ella y paraulas per ella, y cor per
ella y vaig comensar á veurel patir y desesperarse y engelosirse...
--Tú per no ésser menos que ell --interrumpí lo més mofeta de sos
companys de taula-- te'n vares engelosir també...
--Mira, creu que més de duas vegadas m'ha assaltat aquest pensament;
pero després quan vaig llegir en los diaris la primera nova de la pérdua
del Santiago y quan vingué confirmada la seua mort, allavors, vaig
convéncem de que l'ódi, la rábia que jo sentia per aquesta xicota, era'l
pressentiment de que ella havia de ser la seua mort, la seua desgracia
--feu lo jove fregantse nerviosament las mans;-- per aixó quan la
pobre de la mare del Arenas me doná l'encárrech de cumplir ab l'Adela
las disposicions que, tal volta pressentint lo fí que l'esperava, li
encomaná'l seu fill, vaig dirli ¡Deu me'n reguart! si la visita pogués
ésser per dirli que ha estat una ambiciosa, una dona sense ánima que ha
sacrificat á un grapat d'or la vida d'un home, no m'ho hauría de dir
duas vegadas ¡ja'm sembla que m'hi trovo! ¡Pero are! No, no; aixó es
exprés per en Canyada, que sap fer á la perfecció lo seu paper en
aquestas comedias que'n diuhen debers de societat; no per mí, que no sé
més que dir al pá, pá y al ví, ví... Pero noys! tocan las deu y aquestos
xicots no venen! --exclamá lo desconsolat amich del Arenas, aixecantse
soptadament, en tant que'l relotje del saló tocava pausadament las deu
batalladas.
--Be ¿y qué pensas fer? --digueren á l'hora sos dos companys,
aixecantse també.
--Anarlo á trovar: á veure qu'es aixó... Es á dir, jo no hi entraré.
¡Deu me'n guard de tornarla á veure! Pero vosaltres ja es un'altra
cosa... Estich nerviós y no tinch prou paciencia pera passar la nit
assegut en aquesta taula...
En lo moment que'ls tres joves anavan á sortir per la porta central del
saló, hagueren de detenirse un moment per obrir pas á un senyor de
cabells blanchs, baixet, de simpátich aspecte y espressiu mirar, qui
donant una rápida mirada per tots los indrets de la sala, se dirigí
directament al rotllo que las senyoras formavan al costat del piano. Un
moviment de simpatia, de respectuosa deferencia, s'iniciá entre mamás y
senyoretas fent esclamar á duas ó tres á un mateix temps:
--¡Y quín miracle, que'l doctor s'haja recordat de nosaltres!
--Sense necessitat de miracles, jo'm recordo sempre de totas vostés
--feu cortesment lo senyor que acabava de arribar, sens pendre la
cadira que la senyora Puigvernat li allargava-- pero avuy, no'm puch
tampoch donar lo plaher de gosar de la seua amable companyia. Vinch
solzament per donya Antonieta...
--¿Per mí? --preguntá soptadament la senyora Torresant.-- ¿Qué se
m'ha posat algún noy malalt?
--Res d'aixó; tranquilisis; no es cosa de casa seua: ni tampoch res de
gran importancia... La senyoreta Bach, l'Adela, está fa més d'una hora
ab un persistent atach nerviós... passará, no hi ha cuydado... pero las
he tingudas de deixar pera fer la visita á dos malalts gravíssims, y la
Teresina, m'ha demanat que una volta que tenia de passar per aquí á la
vora, li demanés á vosté que'ls fes l'obsequi d'arribarshi; puig com don
Joaquim ja sabém que fá dos ó tres dias va marxar ab en Felip y donya
Francisqueta no havia vist may ab cap atach á las noyas, la pobra
senyora ha tingut ja dos desmays y la Teresina no sap com acudir á totas
duas...
--¡Pobre criatura! ¡Vaja! ¡No faltava més! Me'n hi vaig corrent
--exclamá donya Antonieta cercant lo seu abrich.
--¡Y jo!
--¡Y jo! --digueren ensemps duas ó tres senyoras de las que més
amistat tenian ab la familia Bach.
--M' apar que bastará ab que n'hi vagin un parell: no hi ha per que
molestarsen més... en aquestas cosas, ab que hi hagin los més
necessaris, basta. Es únicament per ferlos companyia... Porta
sinapismes, se li han donat antiespasmódichs... Ara es qüestió de temps
y quietut --feu lo metje saludant afectuosament á las senyoras que tant
bell punt hagué sortit del saló junt ab donya Antonieta y la senyora
Puigvernat, comensaren á preguntarse unas ab altras lo motiu del atach
de l'Adela.
--Si fos la Teresina, casi m'ho esplicaria per la satisfacció del
prometatje. Las alegrias devegadas afectan tant com los disgustos.
--Ja ho pot ben dir, Ramona --feu la senyora Campins accentuant sas
esclamacions.-- ¡Vegi! ¡vegi! després de haver lograt un prometatje que
tants afanys los ha costat! Als quatre dias de tenir aquesta
satisfacció, trobarse ab aquest disgust! Perque, desenganyis allí hi ha
d'haver passat alguna cosa grossa... L' Adela no es noya de nervis... Jo
l'he vista aquesta tarda y estava com sempre... Ja veurá, ja veurá com
surt lo que li dich... ¡Vaja, vaja, que en aquest mon may hi pot haver
res cumplert! Jo feya estona que las esperava, creguda que vindrian á
ensenyarnos lo nuvi, que aquestos dias l'han tingut á Barcelona...
--¡Ja! ¡Ja! ¡Ja! --feu ab forsada rialla la Encarnacion Llansás
desde'l rotllo de las noyas.
--Ensenyarnos lo nuvi, ¡com si no'l coneguessim! --afegí la Felissia
Calcell.
--Be, donas, ¡á ensenyarlo com á promés! ¡Pobre Cuberta! ¡Com á ell, be
fa prou temps que'l coneixém!... Tal volta un xiquet massa... perque
aixís, desbrossat de las primeras formas de societat, com á inteligencia
es ben poca cosa... ¡Válganli'ls diners! ¡Y de formalitat no sé que'ls
hi diga! perque per Larrua, ha corregut ab molta insistencia la veu de
que havia demanat á la nevoda del senyor Rector... Fins hi ha algú que
diu que'l prometatje ab la noya Bach ha sigut un punt... En fí, jo'ls hi
dich com si'm confessés, al principi me va fer certa il·lusió... totas
las mares desitjém acomodar lo més ventatjosament á las noyas... pero
conegut més á fondo... m'apar que m'hi hauria molt pensat en donarli la
meua filla; perque á gent de tan lluny, sempre se'ls coneix á mitjas. Y
després, á mí m'hauria fet molt pensar aixó de la Montserrat... perque
si es cert que va demanarla ¿no'ls hi sembla que ha de haver sigut
precís que á la rectoria se sapiguessin molts mals antecedents d'aquesta
persona, per haver refusat un partit d'aquesta mena una noya d'una
posició tan modesta com la Montserrat?