d'ells, me fessis la contra á mí! Fins á primers de Setembre crech que
es una imprudencia portar la nostra filla á Barcelona, quan més que'l
mar está be y á la nena los banys li proban admirablement; per un
centenar de duros més ó menos no vindrá d'aquí la cosa, y més que ja 't
dich que la mamá me'ls enviará tan prompte jo li diga que la nena ho
necessita... Quan me vaig casar, com no'm doná dot, ja'm digué que li
enviés á cercar lo que'm fes falta... Ja saps que al hivern jo no t'en
gasto gayres de diners, ni tampoch n'envio á cercar á la mamá, perque un
colp posada á casa meua, d'estalviar ne sé tant com la primera y com
gracias á Deu, no'm falta gust, ni trassa, y avans no'm compro un vestit
ho regiro tot, lluheixo jo més ab una friolera que altras que disposan
de molts cents duros; y á fé que jo si m'hi enfondo tant en lo vestir,
es per tú... Per ferte goig... perque la gent digan: ¡Mira quína dona
més elegant que té en Casals! Ja sé que aixó també porta las seuas
envejas y que potser hi ha algú que'm retalla... pero jo també sé que al
meu maridet no li agradaria que jo fos d'aquestas donas que al cap de
quatre anys de casadas ja no's preocupan d'agradar al seu espós, y jo
sí; perque vull que m'estimi sempre, ¡molt, molt! --feu afalagadorament
la Clarita abrassant al seu espós, qui la besá carinyosament en la galta
impregnada d'olorosos cosmétichs.
Una hora més tart la Clarita ab la seua filla y la Carmeta pujavan pe'l
camí dels arsos á la ermita del Remey. Tan bell punt estigueren á la
plasseta d'ahont partian lo caminal dels garrofers que anava á la masia
de ca'n Busqueta y lo caminet que portava á la capella, la Clarita digué
á la nena:
--Me sembla que estás cansada, Victorina, ¿vols anar ab la Carmeta á
jugar ab los nens d'aquella casa de pagés, que l'altra tarde me digueres
que t'hi havias divertit tant?
--No, no, mamá, jo vull anar ab tu: vull anar ahont tu vagis! --repetí
la nena, interposantse al pas de la seua mare y agafantse ab sas petitas
mans, als plechs de son vestit de color de rosa.
La Clarita, desfeu suaument las manetas que s'aferravan á sos genolls y
abaixantse pera besarla, li digué trayentse de la butxaca un grapat de
caramelos de menta:
--¡Mira! ¡mira! quants te'n donará la mamá perque sias bona minyona!
Vaja la Carmeta te'ls guardará pera donartels després... quan hages
berenat... Pero has d'anar á casa en Busqueta... La mamá tornará
desseguida, desseguida... pero no vull que pujis aquesta costa... y
després que á la ermita no hi tindrías aygua pera berenar y allá'n
trobarás... Té; dona aquestos quartos als noys de ca'n Busqueta y
aquestos per tu; per comprarte confits quan tornarém á Larrua --afegí
la Clarita donant algunas monedas á la nena, en tant que deya á la
Carmeta:
--Mentres jo pujo á la ermita, tu vesten ab la Victorina á aquesta casa
de pagés que's veu al cap devall dels garrofers... Ja la coneixen á la
nena... que cada dia nos guardan los ous frescos... Mentres m'esperas,
que 't recullin los d'avuy; jo ja'ls pagaré quan torni... ¡Vigila á la
Victorina que no s'aboqui al safreig!
--¿Y vosté se'n vá tota sola?
--Tota sola, ¿que 't pensas que hi ha llops per aquestos camins? Per
aquí si que no s'hi troba may ningú --feu ab gran seguritat la Clarita
petonejant á la nena, que continuava fent lo ploricó, en tant que la
cambrera deya ab un petit moviment de llabis molt parescut á un maliciós
somriure:
--Vagi descansada... Ja m'encarrego jo de la nena... No s'apressi...
La Clarita no havia estat en lo cert al afirmar que no's veya gent pera
aquells voltants, donchs si be era veritat que usualment aquell turó era
un dels llochs menos concorreguts á la temporada d'istiu, en que tota la
animació dels forasters era per la gent á la moda, á la via del
ferrocarril, y pe'ls altres als camins que portavan á la mina, aixó no
podia sentarse en absolut; y tan era aixís, que aquella tarde un quart
d'hora avans, á la mateixa plasseta en que ella acabava de deturarse,
s'hi havia parat una hermosa noya vestida de negre y una dona de mitja
edat, que per son port se coneixia esser criada de servey. La noya era
la nevoda de Mossen Jaume, qui essent vigilia de la Assumpta, havia
volgut anar á cambiar lo vestit de la Mare de Deu del Remey; la dona era
la Munda, qui portava en una má un farcell ab la roba de la Verge y en
l'altra las claus de la capella, que durant tot l'any estavan
depositadas á la rectoria, ja que la ermita sols en senyaladas festas
estava oberta al públich.
Al arribar á la partició dels dos camins, la Montserrat s'adoná de que
deixava bon tros enrrera á la Munda que, atacada d'aufech, li
pantejava'l pit per l'esfors de voler seguir lo rápit caminar de sa jove
mestressa, qui retrocedint unas quantas passas, li digué carinyosament:
--¡Pobre Munda! May me recordo de que tu no pots seguir lo meu pas...
Per aixó, jo havia dit de venir ab en Biel, pero com ha passat tot lo
sant dematí per escombrar y espolsar la ermita, he tingut por de que
aquesta tarde, faria falta á la parroquia... Pero ja veurás: tu te'n
pots anar á esperarme á ca'n Busqueta y jo com no tinch que fer més que
vestir á la Mare de Deu, ab mitja horeta torno á baixar...
--¿Y are? ¿ves si te'n anirias sola?... Desseguida 't pensas que no 't
puch seguir; y encara 't voldria guanyar á pujar montanyas... Vos penseu
que perque una se posa vermella y sua una mica ja no es bona per res...
--exclamá la Munda aixugant sa cara amarada de suhor y fent un violent
esfors per calmar l'esbofegament de son pit que semblava una manxa.
--No, dona, no... Ja sé que fas més tu ab un giravol de faldillas, que
jo en tot un dia... Pero aixó es á casa... A peu plá... No ab aquesta
costa que á mí també'm fa suar... ¡Oy! ¡y ab la calor d'avuy! ¡Vaja!
¡Vaja! ves á veure un rato á la teua cosina, que de segur que fa dias
que no l'has vista y digas que deixi venir á la teua fillola á dinar á
la rectoria demá que es la diada de la Mare de Deu... Encara no haureu
comensat á enrahonar que jo ja estaré llesta... ¡Vaja dónam lo farcell y
las claus! --feu ab certa autoritat la noya. Y com vegés que la Munda
s'hi resistia, li prengué'l mocadó dihent:-- ¡No sias tan tossuda!... Y
si tantas ganas tens de cansarte, quan hajes reposat un rato á ca'n
Busqueta, ¡puja! ¡Ja saps ahont soch!
Y apretant lo pas, la Montserrat se dirigí resoltament cap al camí de la
ermita, mentres que tot rondinant la Munda emprenia lo de la casa de
pagés.
La noya Gil, estava feta á pujar montanyas coneixia'l camí y en deu
minuts se trobá á la petita esplanada de l'esglesieta.
Una volta en ella, deixá'l farcell y las claus dessobre del padrís
adossat en lo llindar de la porta, y tirant enrera los petits rinxets,
que mitj tapavan son espayós front, aixugá ab son mocadoret de butxaca,
la suhor que casi, casi, en aquells moments, hi corria tan abundosament
com poca estona avans per la cara de la Munda. Després feu un fort
respir que aixamplá sos pulmons fadigats per la rapidesa de la ascenció
y girantse d'espatllas á la fatxada de la capella s'atansá al rónech y
ennegrit muralló que la voltava pera espargir los ulls envers aquellas
vessants de montanyas cobertas d'exuberant vejetació, entre las que
sobressurtian las clapas de las masias y de algun que altre molí que
anava escalonantse fins á topar en l'ample faixa de las casas de Larrua,
semblant desde'l mirador de la ermita, una estensa pinzellada blanca,
trencada en son centre pe'l perfil del campanar de la parroquia y en son
límit pe'l blau moradench del mar, que llepant las columnas de ferro del
Balneari se perdia fins á confondres en la línea del cel.
La Montserrat contemplá per breus moments lo panorama que's desplegava
devant de sos ulls y al girarse envers al ponent, per ahont s'aixecavan
las magestuosas serras del Montnegre, l'espigat turó de Burriach y las
montanyas de las Tres puntas, besada en aquell instant per los
enlluhernadors raigs del sol que pausadament descendia á la posta, la
sobtá la idea de que no tenia temps que perdre y apartantse del mur, se
dirigí á la capella qual porta obrí y torná á tancar al esser dintre. En
aquell moment, á la noya Gil li sapigué greu de haver deixat á la Munda:
aquell silenci per cap remor interromput, la capella fosca, puig que
tancada la porta, sols rebia llum pe'l esquifit rossetó col·locat
dessobre del portal de entrada, la sorprengueren al trobarse sola; més
passada la primera impressió y un colp los ulls acostumats á aquella
mitja claror, que sobradament bastava pera deixarli veure aquellas
parets y altars d'ella tant coneguts, la Montserrat animosa de mena, se
somrigué d'ella mateixa y avansant cap al presbiteri, s'agenollá pera
saludar á la Verge del Remey á la que desde nina havia tingut sempre
especial devoció. Com gran part de las Mares de Deu trobadas, aquesta
imatje era casi negra, tenia uns dos pams y mitj d'alsada y sostenia á
son Fillet ab la má esquerra, mentres que en la dreta hi ostentava un
pom daurat. Vestia un trajo de domás vermellisch en forma de paperina y
un mantell de color de café resseguit de una puntilla de plata penjava
de sas espatllas. Alguns gerros ab flors de paper, y gran munió de
presentallas de cera y quadrets ab lo retol de Exvoto, en los que s'hi
veyan pintats portentosos miracles deguts á la valiosa intercessió de
tan divina Senyora, manifestavan lo fervor del poble de Larrua envers á
aquella santa Imatje, á la que'ls antepassats del sigle XI per haverla
trovada en aquell lloch, hi aixecaren la modesta, pero macissa capella
románica, en que sempre més hi havia estat venerada.
Acabadas sas oracions, la Montserrat prengué la roba destinada á la
Imatge y pujant los dos grahons del presbiteri, obrí la portella situada
á la part dreta del retaule del altar ahont s'hi trobava la petita
sacristia, ab sa corresponent calaixera, contenint los ornaments més
necessaris pera la celebració de la Missa y un tram d'escapsats
esgrahons de pedra, per ahont se pujava al reduhit camaril de la Verge,
debilment il·luminat per duas estretas llencas que en forma de
sageteras, estavan obertas en la paret del absís y per las que
atansanthi'l cap, se veya lo muralló que circuhia la plasseta de la
capella, per aquella part casi tocant ab la paret de la ermita, lo qual
tenia per fondo las accidentadas vessants de las altas serraladas de la
costa.
La Montserrat posá desobre de un petit banch de fusta lo farcell que
portava y besant la má de la Verge y las duas del Jesuset comensá á
despullarlos, en lo moment que li semblá sentir remor de passos y de
veus, á prop seu. Un bon xich esparverada y altra volta un tros
arrepentida de haver deixat á la Munda, la nevoda del rector de Larrua,
doná una mirada á son entorn y una altra al baix de l'esglesia, sens que
sos ulls descubrissen lo més insignificant motiu pera son sobressalt. La
porta continuava tancada; la capella deserta; las presentallas immóvils
en las parets; los raigs de claror del sol ponent que entravan pe'l
rossetó del chor, seguian marcant petitas clapas de llum, en las
dauradas esculpturas del altar, que repercutian dessobre las
deterioradas llosas del paviment; sols esforsant l'ohido, s'apercibia lo
roséch dels córchs, endinsantse en lo vell fustám de la ermita...
Estava sola, més eix mateix pensament, li semblá que contribuhia á
aumentar son esglay y desitjosa de acabar mes promptament la seua tasca,
s'apressá en ella y ja á punt de nuar al bon Jesús lo cordonet de sa
tuniqueta de domás blanch, brodada ab canyutillo d'or, torná á sentir
clara y sense lloch á duptes, la remor del trapitx y veus que feya poca
estona l'havian atemorisada, encara que en aquell moment bon xich més
clar que ho havia sentit avans. Passaren alguns moments y la remor la
sentí casi al costat seu... Instintivament la Montserrat s'abrassá ab la
imatge de la Verge que tambalejá dessobre de son pedestal de fusta, y
bategantli apressuradament lo cor feu un esfors violent pera girar lo
cap envers ahont se sentia'l soroll.
La esporuguida noya se refeu tot seguit. La remor que l'havia esglayada
venia de la part de fora y atravessant per las escletxas obertas á la
paret, lo ressó penetrava clar y vibrant dins l'absís de la capella.
Sens dupte era gent que tot passejant havia pujat fins á la plataforma
de la ermita. No tenia perque sobressaltarse d'aquella manera; Larrua y
sos entorns eran pacífichs y jamay havia sentit parlar de cap malifeta
que pogués atemorisarla. La Montserrat, més tranquilisada, se desprengué
de la Imatge que fins aquell moment havia tingut fortament abrassada,
y's preparava á desenmatxucar las arrugas fetas per sos brassos al trajo
de la Verge quan barrejada ab la veu que feya alguns minuts tornava á
sentir, n'apercebí una altra que tot d'una feu afluhir á son cor tota la
sanch de sas venas, imprimint en sa cara la grogor de un cadavre. Per un
moment, la noya Gil tingué por que anava á cáure en terra, que los
grahons de fusta dessobre dels qu'estava enfilada, s'ensorravan sota sos
peus; pero la veu torná per segona volta á ressonar en l'absís y la
Montserrat sens casi alé per respirar, baixá los dos grahons de la
tarima y atansantse á la paret del fondo, passá sos ulls esbarats per
las duas escletxas que donavan al camp. Son ohido no la havia enganyada:
la veu que al mateix temps que en sas orellas l'havia sentida ressonar
al bell mitg de son cor, era la del amich de sa infantesa, la del home
que ella havia estimat ab una fé inquebrantable, la d'aquell Felip que
feya tres anys no havia vist y esperava que no havia de tornar á veure
may més; al menys tan aprop com lo veya en aquell instant y molt menos
al costat de una altra dona, retenint sas mans entre las seuas;
parlantli á tret de galta, paraulas que arribavan fins á ella, claras,
vibrants, fibladoras com los colps de un látigo, que á un mateix temps
li fuetejava lo cor y la cara.
La Montserrat pensá en apartarse d'aquell lloch; pero pareixia que sos
peus se li havian clavat en terra; volgué cridar y la llengua se li
paralisá dins de sa boca sens saliva; per un moment cregué que una má de
ferro, la subjectava en aquella paret ab una forsa sobrehumana; més de
sobte, ab sas duas mans geladas cubrí esveradament sos ulls fixats en la
forana parella; los nirvis de sos polsos bategaren violentament devall
de la pell que'ls subjectava; sas camas tremolaren; un segament estrany
doblegá sos genolls y sens apartar las mans de sos ulls, se deixá cáure
mitj asseguda sobre'l primer grahó de la tarima que sostenia lo pedestal
de la Verge.
Llarga estona passá la Montserrat en la mateixa posició: las camas
arronsadas, lo cos inclinat, lo cap caygut, las mans nerviosament
apretadas sobre'ls ulls... Son pensament lluytava en vá pera donar un
nou curs á sas ideas; volia pensar en sa casa; en aquella Imatge de la
Verge que acabava de vestir; en la seua mare; en lo convent ahont havia
passat los venturosos anys de sa infantesa, en las casas de Larrua...
Més tot era inútil; sa pensa com tancada dins d'un circol de ferro, no
li representava més que la parella que sos ulls tancats, fotografiava
més directament en lo clixé de son cervell. Los recorts, las personas
que son cor angustiat evocava, obehint al esfors de sa voluntat, se
presentavan en son magí, pero no hi prenian cos; quedavan en segon
terme, pera esfumarse y desapareixer, deixant sempre en primera línea
inundats per los últims raigs del sol ponent, lo grupo d'en Felip y
d'aquella dona, á qui ella no coneixia; á qui no havia vist may y que no
obstant, semblava que ab caragols de cer, la tenia clavada en sa
imaginació...
Més com no es possible que'l temps passi en vá, ni que las sensacions
per violentas que sian, deixin de tenir las seuas intermitencias,
transcorregut lo primer período, lo convenciment de que era precís
tornar á Larrua y la temensa de que la fosca no la sorprengués entre
aquellas parets, la mogué á aixecarse y la obligá á obrir los ulls que
durant tant llarga estona havia tingut fortament tancats. Allavoras al
passar la mirada per son entorn, al trobarse als peus d'aquella imatje
de María que ab sa mirada dolsa y reposada pareixia inundar á aquell
lloch ab una atmósfera de pau y serenitat; al fixar sos ulls en l'infant
Jesús, qui ab sa maneta estesa pareixia que li donava sa benedicció, com
los dos ángels que aguantavan los ciris del altar, semblava que estavan
ab los brassos oberts á punt de protegirla; la austeritat de la nau de
pedra que s'aixecava dessobre de son cap; la quietut que la voltava, tan
sols interrumpuda per l'aleteig de las orenetas y moixons qu'entrant
tranquilament pe'l rosetó de damunt de la porta, cercavan en lo trespol
del chor, lo niu de sos petits, feu pensar á la Montserrat, que tal
volta havia estat víctima de un horrorós somni, de una estravagant
alucinació de sos sentits, que ella no sabia esplicarse, pero que havia
passat per son magí... Tal volta degut al dejuni d'aquell dia y que ella
havia extremat per ésser consagrat á la Verge... tal volta pe'l
cansament de la pujada... per la impresió de trobarse sola... potser per
un ram de bojeria que li havia pujat al cervell...
Ningú li havia innovat que en Felip fos á Larrua... Per forsa havia
d'ésser una visió de sa pensa exaltada, desgraciadament massa plena del
recort d'aquell home al qui tant havia estimat... al qui estimava
encara...
Aclaparada per la horrible impresió que havia rebut, la Montserrat
s'apressá á donar un parell d'estiradas al vestit que havia posat á la
imatge de la Verge y sens detenirse á recullir, ni plegar lo que li
havia tret, mormolá maquinalment un Ave María y encara bategantli lo
cor, baixá dos trams de grahons de la sacristia y los dos del presbiteri
y dirigintse envers la porta, la obrí de bat á bat, desitjosa de
trobarse fora d'aquellas parets, frissosa de que la llum y l'ayre
espargissen son cap enterbolit...
Més la pobra noya, no havia acabat encara: en Felip, qui, abocat á la
llenca del mur de devant de la porta de la capella, acabava de donar lo
darrer adeu á la Clarita, que baixava á reunirse ab la seua filla y la
cambrera á la masia de ca'n Busqueta, al sentir lo ruido que feren al
obrirse las rovelladas frontissas de la macissa porta de la ermita, se
girá en rodó y al veure apareixer en son llindar, la esbelta y hermosa
figura de la Montserrat, sobtat per la sorpresa, atret per aquella
bellesa esculptural, desarrollada en los tres anys que no l'havia vist,
tan hermosa per la forma, com per las virtuts que atresorava, més
resplandeixent en aquell instant, per lo contrast ab la dona venal que
acabava de deixar, l'hereu Bach, sens temps de reflexionar en la
indignitat de sa conducta, ni sols pensar que la Montserrat pogués
haverla vista ni sentida, deixantse portar tant sols per l'amor que per
una d'eixas estranyas anomalias que sovintejavan més de lo que sembla en
lo cor del home, hi era en lo seu més adormit que acabat, corregué
envers la noya y agafantli avans de que ella hagués pogut prevenirho
abduas mans entre las seuas, li digué ab veritable apassionament:
--¡Montserrat! ¡Montserrat meua! Tens dret á dirmho tot. ¡He sigut un
ingrat! ¡un infame ab lo meu procedir! pero ab tot lo meu miserable
comportament t'he estimat y ¡t'estimo! Sí; may ho havia reconegut com
ara. Ni los plahers, ni las distraccions, ni las donas que he vist en
altres pahissos, m'han fet oblidar de tu, ni deixar d'estimarte un sol
instant. Per culpa meua 't vaig perdre... jo era massa jove pera
resistir á la autoritat del meu pare, pero avuy...
La Montserrat no'l deixá acabar. Refeta de la sorpresa, convensuda de
que la vissió, havia estat realitat palpable, fuetejada en los seus
sentiments purs, immaculats com los de un ángel del cel, pero altius y
dignes; ab més glóbulos en sas venas de la sanch del seu avi, valent
lluytador de un ideal polítich, que de la seua mare pacienta sufridora
de sas penas; la neta dels Villadó, lluytant ab tota la forsa de son
amor trahit y de sa dignitat ofesa, per desferse de las mans d'en Felip,
li digué apoch apoch, contrastant la calmosa dicció de sas paraulas, ab
la agitació nerviosa de tot son cos y la visible alteració de sa veu:
--Mira, Felip, la creencia ferma, indestructible que la meua mare desde
nina, arrelá fondament en mí, de una vida eterna, ahont hi tinch que
trobar al Deu qu'estimo sobre totas las cosas, me feu soportar lo
trossejament del meu cor per la teua traydoria, com més tart me feu
conformar ab la pérdua de la mellor de las mares. Donchs mira, --feu la
Montserrat exaltantse per moments y clavant á n'en Felip sos ulls
il·luminats per la indignació,-- si are'm diguessen, que per heure
aquest cel que ha estat la esperansa y conhort de la meua vida, m'era
precís casarme ab tú, ¡fins hi renunciaria per no véuret un moment més
al meu costat!
Al sentir dels llabis de la neboda de Mossen Jaume, las darreras
paraulas que acabava de proferir, l'hereu Bach que fondament la
coneixia, endeviná tot seguit lo que havia passat, y sentint que la
rojor de la vergonya envermellia sas galtas, afluixá instantáneament las
mans ab que la subjectava y sens trobar una sola paraula de disculpa,
baixá los ulls en terra y feu dos passos enrera, entant que la
Montserrat, espantada de que la gelosía y la indignació haguessen pogut
fer passar per sa cristiana y fervorosa pensa los conceptes que acabava
de pronunciar, se dirigí resoltament envers al camí de la masía, per
ahont semblantli la corda de salvació que's tira al náufrech entre las
onas de la tempestat, hi vegé pujar penosament á la Munda...
En Felip restá per uns moments abatut, anorreat. En lo fons d'aquell ser
d'argila, com un brillant entre'l llot, hi estava soterrada la imatge de
la Montserrat, á punt de que'l més petit frech la fes apareixer
il·luminant ab sos reflexos lo fanch que la empresonava; mes la
casualitat acabava d'aixecar entre'ls dos una infranquejable resclosa...
en Felip coneixia sobradament á la enamorada de sa infantesa pera
abrigar la més petita esperansa de reconciliació...
Per llarga estona fixá sos ulls emboyrats per una llágrima envers la
baixada per ahont la Montserrat desaparegué envolta entre las primeras
ombras de la nit. Sa vista la segui perfidiosament fins que son trajo
negre restá confós entre las foscas siluetas dels arbres y entre'ls
arsos y pedras del camí, esvahintse en mitj de la immensa taca negre que
las tenebras estenian dessobre la llarga restallera de las casas de
Larrua. Allavors, com si la Montserrat s'hagués endut ab ella l'imán que
per alguns moments havia avivat las adormidas fibras d'aquell cor, un
sarcástich somriure contragué sos llabis febrosenchs, y aixecant lo cap
exclamá nerviosament:
--Tots s'empenyan en que rodi... ¡donchs rodaré!
## Fi de temporada.