en aquell moment la Montserrat se sentia cor-presa y se li acudian com
escrúpuls de fer lo que per altra part estava convensuda que no podia
ésser més natural. ¿Per ventura no era ella la seua única y llegítima
hereva? ¿Alguna volta la seua mare, li havia fet alguna prohibició, li
havia indicat alguna petita cosa relativa á aquell moble, per la que
ella pogués deduhir, que allá s'amagava quelcóm, que donya Teresa no
volia que ella vejés? Follia era pensarho, ja que la seua mare no havia
may tingut secrets per ella: pero ¿y aquella nit que la sorprengué ab la
clau á la má y que verament va semblar que se'n amagava al véurela? La
Montserrat, estigué temptada d'esplicar al seu oncle los escrúpols que
la soptavan; pero si era cert que hi havia allí alguna cosa que la seua
mare tenia ab tanta reserva que ni á la seua filla havia dit, ¿no era
natural que quants menos fossen los enterats, més cumplerts quedarian
los desitjos de la morta?... La Montserrat acudí allavors al recurs de
sempre que's trobava atribulada; se senyá, resá un parenostre per
l'ánima de la seua mare y obrí resoltament la papelera. Com tots los
mobles d'aquesta classe, al aixecarse la tapa, quedá al descubert lo
centre, vuydat en forma de pont, ab dos petits calaixos á dreta y
esquerra ab sa corresponent anella de llautó pera estirarlos. Al fixar
los ulls en los calaixos, la Montserrat notá que'l segon de la part
esquerra, no sols no era tan ben tancat com los altres, si no que per un
de sos ánguls eixia mitj doblegada la punta d'un paper blanch. No hi
havia dubte, aquell era lo calaix que la seua mare tancá al véurela
entrar aquella nit y de consegüent, allí hi havia alguna cosa, que ella
ignorava. Sens saber per qué la Montserrat, en lloch d'obrir aquell
calaixet, comensá per lo primer de la part dreta, en lo que hi trobá
diferents objectes de quan ella era nina: una cadena y bergancí de
plata, alguns rinxets de sos cabells tallats en diferentas épocas, una
capsa ab las dentetas caygudas als set anys, un plech lligat ab una
cinteta de color de rosa, ab varias felicitacions escritas per ella en
la diada de Nadal y de Santa Teresa, y una altra ab los premis y
diplomas obtinguts en lo col·legi del Sagrat Cor. La Montserrat sentí
que'ls ulls se li omplian de llágrimas y besant aquells plechs y
aquellas capsas tan gelosament acondicionadas per las mans de la seua
mare, passá á obrir lo segon calaix. Lo que hi havia en aquest, no li
era desconegut, ja que's tractava de recorts de la familia Villadó:
joyas que per sa poca importancia se havian lliurat de vendres quan la
ruina de la casa, com eran antiguas monturas ab camafeos, topacis,
corals y alguna amatista, amen de duas ó tres capsas ab cabell y cartas
dels avis Villadó.
La seua neta tancá'l calaix ab lo mateix piadós respecte que ho havia
fet ab lo primer y passá als dos de la part esquerra. Apesar de que'l
cor se'n hi anava á obrir lo de baix, la Montserrat, tal volta per las
mateixas ganas que'n tenía, no volgué alterar l'ordre del seu registre y
comensá per lo de dalt que obrí penosament, tal era lo curullat que
estava per diferents plechs de cartas, cópias d'escripturas y diversos
documents que á la primera ullada, convencentse del molt temps que's
necessitava per enterarsen, lo torná á tancar passant per fí á obrir lo
que de tan llarga estona, sens saber perqué, la tenía ab completa
inquietut. També aquest costá d'obrir, no per estar plé, puig sols
contenía un plech ab cinch ó sis cartas, sinó per duas d'ellas que
separadas de las altras y ab los fulls arrugats de modo que deixavan
veure lo nerviosament que havian estat reclosos dins del puny, sens
dupte al tancar soptadament lo calaix, s'havian enclós per una punta en
l'ángul del mateix. La Montserrat no tocá'l plech, prengué resoltament
las duas cartas arrugadas en forma de pilota, las posá sobre'l plá de la
tapa y aguantant lo paper ab los dits de la má esquerra, passá en totas
direccions la palma de la dreta fins á deixarla en estat de poguerse
llegir, y ab un bategament de cor que per sobre de son ajustat cos de
casimir negre, feya més visible lo moviment de son pit, emprengué la
lectura de las duas cartas. En breus moments estigué enterada de son
contingut: la una era un anónim fetxat á Madrit setze anys enrera, curt,
sech y contundent dirigit á la seua mare, indicantli la manera de
cerciorarse per sos propis ulls de las relacions criminals del seu
marit, ab la viuda de un militar que havia estat vehina seua. L' altra
estava fetxada tres anys després á Buenos Ayres y portava la firma de un
vell amich de la familia Villadó, secretari del representant d'Espanya
en aquell país. Aquesta tenía casi plenas las quatre caras, hi havia
filosofías y consells y carinyosas frases de consol, pero la noya Gil se
fixá tant sols en un párrafo que deya: *suficientemente enterado, tengo
el sentimiento de afirmarle que no la han engañado al darle noticias de
su marido; este vive en Buenos Ayres con una señora que dice ser su
esposa y de la que tiene dos hijos*...
La Montserrat sentí que l'esmortuhit dolor de las seuas decepcions, se
li revivia ab tota sa primitiva forsa y sens acabar lo full que estava
llegint, arrugá més estretament de lo que ho havian estat, aquellas duas
cartas que li semblavan en aquell moment, duas espasas que com las que
la Mare de Deu dels Dolors porta clavadas al pit, havian traspassat
durant tants anys lo de la seua infelís mare, y tirantlas á terra y
apicotantlas ab lo peu com ho hauria fet ab lo més verinós reptil,
esclamá en alta veu tot aixecant sas afiladas mans envers una hermosa
imatje de Jesús crucificat:
--Pero Deu meu ¿de qué está compost lo cor d'aquest ser que s'anomena
home?
## La ermita.
La fonda y restaurant anomenat d'en Marsal, ab espayosa entrada pe'l
carrer de la Neu y finestras y balcons á la carretera de Fransa, no
havia sigut un edifici aixecat de planta pera fonda de luxo. Modest
hostal pe'ls voltants del any cinquanta, aná engrandintse á mida que
Larrua aná posantse de moda y la concurrencia de forasters exigí major
número de habitacions pera la temporada d'istiu, per lo que sempre més
se ressentí d'un cert desgabellament en la distribució dels aposentos
interiors y fins en son mobiliari: ja que en tant que en la part nova
eran espayosos y casi podriam dir elegantment amoblats, en la vella
quedavan constituhits en quartets d'estudiant, tal era la pobresa de sos
mobles y las pocas comoditats que oferian. Mes apesar de sas dolentas
condicions, en Marsal no's decidia á reconstruirlos, ja que aixís com
aixís, al arribar al mes d'Agost se li omplian com los nous, donantli
proporcionalment més ganancias pe'l major número de gent que hi encabía.
Be es veritat, que tots se li queixavan; pero com los prometia
cambiarlos de dormitori, tan bon punt se'n desocupés un de bó, y per
altra part, com tothom disfrutava per igual del esmerat servey del
establiment, solía succehir casi sempre, que esperant mellor habitació,
las familias que sols hi estavan quinze ó vint dias, se'n anavan, sens
haver alcansat lo cambi, pero persuadidas de que avisant ab temps, lo
vinent any las obtindrian mellors.
En aquest cas s'hi trobava la Clarita, que apesar del disgust que aixó
li donava y de las queixas del seu marit, no tingué més remey que
conformarse ab duas petitas habitacions del segon pis amobladas ab llit
de ferro, calaixera de caoba y mitja dotzena de cadiras de igual classe.
La Clarita havia apurat tots sos recursos pera ferse pujar un lavabo al
seu quarto, pero apesar de las promesas del amo de la fonda y de las
protestas del cambré, en la tarde en que aném á entrar á son aposento
sols comptava pera sa toilette ab una taula de fusta ab un mirall, y uns
modestíssims peus de ferro ab sa corresponenta gibrella de pisa blanca.
Acabavan de tocar dos quarts de quatre en lo rellotje de la parroquia,
quan la Clarita, descalsada de sas polacas de badana rossa, cuberts
unicament sos peus y camas ab unas finas mitjas de fil d'Escossia blau
fosch, vestida ab un refajo de seda d'igual color y mitj descordada la
negra cotilla de satí ab brodats color de foch, dessobre sa fina camisa
de batista, lligada ab enflocat nú damunt de sa tornejada espatlla,
lliscá suaument del llit en que acabava de fer la mitjdiada, deixanthi
roncant ab la fruició d'un cansat carreter, á son adormit espós.
La Clarita, ja en terra, se calsá unas sapatillas en forma de xinelas y
caminant casi de puntetas, obrí la porta que comunicava ab lo quarto del
costat, en lo que la seua cambrera, abocada al esquifit balcó de ferro,
s'ocupava en aquell instant, en respallar una faldilla de voal color de
cendra ab brodats blanchs.
--Ja li asseguro, senyoreta, --féu la minyona tan bon punt vejé á la
seua mestressa-- que si tarda dos dias més á enviarme á cercar, hauria
hagut d'entornarsen á Barcelona, puig s'hauria quedat sense roba
disponible pera sortir. Tots los baixos s'han d'enribetar; la meytat
dels farbalans los te esborejats; los cossos n'hi ha dos ó tres que...
--bueno, bueno. Dónam lo pentinador de batista, y arregla la taula pera
rentarme... Avuy mira lo que s'ha d'arreglar y demá al matí ves á
comprar lo que 't falti... Aquí hi trobarás de tot --respongué la
Clarita ajustant lo balcó que á causa de la excessiva llum la feya estar
ab la má devant dels ulls, mitg enlluhernats encara per haver sortit
soptadament de la foscor del seu dormitori.
La cambrera col·locá l'improvisat lavabo, d'espatllas al balcó á fí de
que la claror fos més favorable al entelat mirall, posá damunt la taula
un hermós necesser de tocador de la senyora, hi atansá una cadira y
posant lo gerro ple d'aygua al costat de la gibrella colocada en un
ángul de la habitació, esclamá ab ayre de mofa:
--Vaja, que aquesta sala, si fá ó no fá, sembla'l quarto de lavabo que
tenim á Barcelona; ¡ay! no sé pas com li agrada estar en aquest poble,
ab aquesta calor y ab tan pocas comoditats. ¿També eran aixís los
quartos de Fransa?
--¿Ahont es la nena? --preguntá la Clarita, sens respondre á las
batxillerías de la cambrera.
--Es al jardí, que juga ab los noys dels americanos que van arribar
ahir vespre. Jo ja no sabia com ferho per entretenirla un minut més; y
per por que no'ls despertés... Ja he encomanat á la negra que la tingués
compte.
--Valia més que t'haguesses quedat ab ella. Ja hi pots baixar
desseguida, y d'aquí una estona pújala, que la vestirás, perque á las
cinch anirém á la ermita del Remey. Tu posat lo vestit de llana de color
de canyella y estrena un dels devantals de mussolina que t'he portat de
Fransa.
--¿Jo també haig de venir? ¿Me pensava que ara ja no'm necessitava per
la nena? Com tot aquest temps se l'han emportada tota sola...
--Donchs ara'm sembla que necessita companyía ¿m'entens? Y si á tu no
't apar bé, no hi ha més que dirho y demá mateix t'envio á Barcelona.
¡Ja n'estich massa cansada de las teuas respostas y creu que de casas
que 't donguin set duros y 't vesteixin, me sembla que no'n trobarás
gayres! --saltá la Clarita un bon xich encesa de galtas.
--¡Ay! senyoreta ¿com s'enfila vosté? ¡Ves qui li ha parlat d'anarsen!
Es veritat que'm dona bona mesada,... pero tampoch de minyonas que la
serveixin com jo, no'n trobaria moltas... ¡Jo si, que mentres me
passejo, no faig res més!... Jo sols ho deya per repassarli los vestits;
per...
--bueno, bueno. Ves á baix y fes lo que t'he dit... Si no tinguesses
llenga, se 't podria donar doble la mesada --afegí la Clarita tancant
ab clau, la porta del quarto.
Una volta sola la jove senyora, entrá en l'arcoba ahont hi havia lo llit
de ferro de la nena, lo catre de la cambrera y un llarch penja-robas plé
de vestits de tota mena, dels que després d'un detingut examen, ne triá
un de tela de Vichy de un tó rosa clar, ab amples brodats de color
crème. Resseguit del devant, del darrera y dels costats, la Clarita
l'estengué dessobre'l llit de la seua filla, pera col·locarhi de
diferentas maneras los brodats que adornavan lo devant del túnich: una
volta los posá rectes en forma de fixú, un'altra á la manera de berta y
al fí després de algunas altras probaturas, los deixá graciosament nuats
á la part esquerra, probanthi damunt de la vaga duas ó tres flors de una
Vara de Jessé que hi havia en una copa de crestall col·locada dessobre
de la vella calaixera. Tornadas á posar las flors en aygua, obrí un
calaix del que'n tragué un petit mocador de batista fistonejat de punsó;
un senzill bano xino; uns guants de fil d'Escossia de color de cendra
clar, un brassalet d'or mate en forma de mitja canya; un xal de pelfons
negres y un elegant refajo de moaré color de terra ab farbalans brodats
ab sedas de color; y una volta posats aquestos accessoris al costat del
trajo y segura de que ni'l més petit detall desentonava, comensá á
preocuparse del arreglo de la seua persona.
Fent una petita contracció se tragué de la boca una dentadura postissa,
irreprotxable, hermosa, igual, extraordinariament blanca. Sens dupte
que'l dentista l'havia servida bé; ni la més petita taca, ni la més
insignificant imperfecció se deixava veure en aquella renglera de dents
primorosament treballadas. La Clarita se la posá damunt de la má
esquerra y la rentá municiosament ab un respallet impregnat ab pasta
d'Atkinson esbandintla en una tasseta de porcelana. Acabada la operació,
se rentá la boca ab un glop d'aygua, barrejada ab licor de menta y ab la
mateixa lleugeresa que se l'havia treta, torná á posar en sas genivas
aquella preciosa dentadura, admiració de tots quants entre mitj de sos
llabis roigs, li veyan apareixer aquellas duas rengleras de
blanquíssimas dents. Finida á gust seu la tasca de la boca, passá per la
cara, pit y espatllas, una esponja ab sabó *Pompadour*, qu'esbandí
immediatament ab una flonja toballola russa empapada ab aygua, sentantse
tot seguit devant de la taula pera comensar la tasca del rostre.
Allavoras tragué de la capsa-necesser un mirall dels que desplegats ne
forman tres y succesivament aná col·locant devant d'ella una ampolleta
de *Lait d'Aspassie*, una altra d'aygua *Circassiene* ab un pinzellet
pera aplicarla, un pot de crestall de *Crème Imperatrice*, un altre de
polvos de *Veloutine* y un petit canó ab pomada de *Baume á la Rose*.
Una volta los cosmétichs posats en filera, la Clarita passá per la cara
y coll una fina esponjeta sucada ab la *Lait d'Aspassie* que ab gran
cuydado aná aixugant ab una toballola de batista, pera esténdrehi
dessobre la *Crème Imperatrice*, qual brillantor apagá ab la bronja
empapada ab *Veloutine*. Després ab un respallet, se tragué los polvos
de las ceyas y pestanyas, que ab un pinsell resseguí ab l'aygua
*Circassiene* y passat pels llabis lo canonet del *Baume á la Rose*
passá á pentinar sa negra cabellera, que no era ni molt abundant, ni
molt escassa, pero que una volta ondejada ab los ferros, feu l'efecte
d'una fornida mata de cabell, que ab innegable habilitat, la Clarita
repartí y col·locá dessobre de son cap, y una volta desfet sobre'l front
l'últim rinxet, s'atansá més al mirall, en lo que s'hi doná una mirada
de íntima complacencia.
Verament la Clarita havia tret tot lo partit possible de sa cara vulgar.
Sa pell havia prés una finor y una transparencia d'infant; sos ulls
pareixían més grossos y brillavan ab major forsa devall de sas pestanyas
envellutadas; la vermellor de sos llabis, feya més ressaltar la blancor
de sas dents y sos cabells graciosament pentinats feyan de son cap un
busto, que sens esser una bellesa ho semblava. La dona de carn havia fet
habilment sa adornadora tasca, ara era precís que alguna cosa de dins
prengués també sa part en l'hermosejament de la materia y la Clarita, á
la faysó de la estudiosa comedianta, probá en lo mirall diferentas
maneras de mirar y de somriure. Quan després de un rato de diferentas
probaturas, se cregué haver trobat lo que cercava, cuydadosament torná
dins de la capsa-necesser los cosmétichs que havia empleat, torná á
posarse lo matiné que havia deixat dessobre d'una cadira, mirá en son
petit relotje de butxaca l'hora qu'era y veyent que marcava dos quarts
de cinch obrí la porta de son dormitori y atansantse al seu marit y
passantli amanyagadorament la má per la cara, lo despertá tot
recordantli que li quedava poch temps pera esser puntual al Balneari,
ahont tots los dias anava á jugar sa quotidiana partida de billar.
Mentres lo seu espós se vestía, la Clarita torná al quarto en que havia
fet la seua toilette y dirigintse á la calaixera, dessobre de la que
s'hi veyan algunas novelas d'autors francesos, prengué quatre ó cinch
números de un munt de periódichs de Modas y enretirant la taula que li
havia servit de lavabo, obrí'l balcó, descorregué un xich la cortina y
prenent una cadira que apoyá en los ferros de la barana, comensá tot
gronxanse á regirar las planas de figurins. Una vegada vistos los
dibuixos, la Clarita doná una mirada al text, detenintse en la crónica
de París, que amenament escrita y salpicada de noticias interessants de
las senyoras més en boga en lo gran mon francés, hi apareixian
municiosament relatadas las innovacions en los usos y costums de una
societat, que al véurela descrita en sas espléndidas festas per los
revisters de salons, ab l'aditament de trajos y mobiliaris, apareixían
als ulls de la llegidora com lo Non plus ultra de la felicitat femenina.
La Clarita se detingué en la lectura dels següents párrafos:
*La vida del campo sigue siendo la que durante el actual verano hacen
con gran satisfacción las familias mas distinguidas y por tanto lo que
preocupa é interesa á la "Crónica."*
*Todos los atractivos, todas las diversiones que entretienen el tiempo
de los afortunados seres cuya misión es gozar, todos los encantos de la
vida de los salones, transportados al espléndido escenario de la
Naturaleza, amenizan las horas que se pasan en los castillos, en los
parques, en los bosques, donde, como ya he dicho, la caza parece ser
este año el "sport" predilecto de las señoras*.
*Por las noches se opera en los espléndidos comedores y en los mágicos
salones una transformación completa. A los trajes de caza y de amazona
suceden las "toilettes" de comida de ceremonia, de baile, y después de
haber disfrutado de las bellezas de la naturaleza durante el dia, se
goza por la noche de los más brillantes atractivos de la vida social en
las ciudades, y esto sin abandonar el campo*.
*Casi todas las damas más ilustres de la "high-life" parisiense habitan
antiguos y magníficos castillos, en los que las fiestas se suceden con
rapidez vertiginosa*.
*La vizcondesa de Tresdern ha organizado séries de cien convidados, y
cada série pasa diez dias en sus vastos dominios*.
El dia se dedica á cacerías, excursiones, almuerzos campestres, juegos
de jardin. Por las noches, despues de la comida, baile, concierto ó
representación teatral, etc., etc..
La Clarita, continuá llegint ab extraordinari interés la descripció de
totas eixas maravellas del luxo, tan detingudament esplicadas en
aquellas páginas, y passant per alt la secció d'economía doméstica, de
receptes de guisos, y demés utilitats per l'istil, cercá en un altre
número, la crónica de París, principal objecte de sa atenció y en la que
continuant en lo tema de la anterior revista, deya lo narrador:
*Los célebres castillos de Chaumont y Dampierre, el primero residencia
de la princesa de Broglie y el segundo de la duquesa de Uzés, rivalizan
este año en espléndidas fiestas. Conciertos, representaciones de
operetas y de óperas, magníficos banquetes, cacerías, que sé yo. Las
diversiones se suceden sin interrupción, los convidados se renuevan de
semana en semana, y todos los dias llevan los trenes en grandes cajas á
las interesantes huéspedes de la Princesa y la Duquesa las últimas
novedades, los más inéditos primores de la Moda*.
*Cada señora de las que toman parte en estas solemnidades necesita
cambiar de traje y de prendido tres ó cuatro veces lo menos cada dia.
Gracias á esta prodigalidad, los que trabajan no notan, bajo el punto de
vista de su remuneración y su ganancia, la ausencia de los astros de los
salones parisienses*.
*En Inglaterra se va al campo para economizar, en Francia para ofrecer
nuevo escenario al lujo y á la esplendidez. En una de las últimas
recepciones del castillo de Chaumont, la magnificencia de los trajes
llegó á su mayor grado. Entre ellos se admiraron: uno de lampas gris
perla guarnecido de plumas blancas, otro malva velado con soberbios
encajes y adornado con preciosas orquídeas, otro de crespón azul Leman
salpicado de perlas y adornado con baldaquines de encaje, otro de piel
de seda color paja y por adorno una bellísima combinación de plumas y
encajes, otro de terciopelo blanco cincelado con adorno de perlas... En
fin, seria el cuento de nunca acabar; por supuesto, cuento de las "Mil y
una noches."*
La Clarita no passá avant. La imaginació se li enclavá en la descripció
del darrer trajo que acabava de llegir. ¡Qué be li escauria á n'ella un
vestit de vellut blanch adornat ab perlas, confeccionat per los hábils
modistos de París! ¡Lo blanch li anava tan admirablement á la cara y las
perlas eran tan hermosas! ¡Qué felissas eran totas aquellas damas, que
possehían sumptuosos castells, ahont hi podian lluhir las seuas
riquesas, la seua magnificencia de trajos y de joyas; ahont hi rebian
tandas d'amichs y coneguts que las omplian d'atencions, que las
admiraban en lo seu modo de vestir, de presentarse, de fer los honors de
la casa, de disposar aquellas festas que no s'interrumpian may! ¡Alló sí
que era disfrutar de la vida y lluhir y hermosejar la seua figura!
¡Quins prodigis d'ingeni faria ella, si podia trobarse en lo lloch
d'aquellas damas! Ella que li agradava tant de vestirse, de ser guapa,
d'atreures las miradas de la gent... Per millorar la seua figura, la
seua cara, cap sacrifici l'espantava: ella apesar de repetits desmays,
als vuyt dias d'haber nascut la nena, s'havia fet cordar per la cambrera
la cotilla de quan era noya y ab ella hi dormí un mes seguit, fins que'l
cos li quedá á la mateixa mida de soltera; ella tenint las dents
negrosas y mal posadas no vacilá en sufrir la dolorosa operació de ferse
arrancar de la boca lo bó y lo dolent pera poguer ostentar aquella
hermosa filera de dents que tant y tant l'embellia, que tantas llohansas
li proporcionava!... ¡Oh si ella pogués ésser com aquellas damas de que
parlava la crónica de París, com lograria que tot Barcelona parlés de la
seua bellesa, del seu tren, dels seus vestits!...
La remor de la porta del dormitori, que s'obria pera donar pas al seu
espós, que eixia del quarto ab mánegas de camisa y ab los elástichs á
las mans, feu baixar d'un sol colp á la Clarita de las altas regions del
mon francés, al humildíssim quarto de la fonda d'en Marsal.
--¿Ahont es la nena? --preguntá'l marit tot estirant los elástichs,
pera ferlos arribar als botons de la trinxa del ventre.
--Es abaix ab la Carmeta, respongué secament la Clarita aixecantse y
tornant á deixar dessobre de la calaixera los números del periódich que
acabava de llegir. Mes com si aquell sol minut, li hagués estat prou
pera posarse en situació, tot seguit s'atansá al seu espós dihentli
carinyosament. --¿Qué la vols veure á la nena avans d'anarten? Si 't
sembla la faré cridar.
--¿No has dit que era abaix? Ja la veuré quan anirém al Balneari.
¡Vaja! ¡Vaja! ¡vesteixte!
--No; no; jo no hi vull anar avuy... Anirém á passejar un xich aquesta
tarde... Ni la nena ni jo, no fem gens d'exercici en aquesta terra:
d'aquí al Balneari, del Balneari aquí... Si's projecta alguna escursió
se fa en cotxe y un no camina gens... Jo crech que al fí m'hi posaria
malalta...
--¡Oh, ara si que ja está acabat aixó... perque'm sembla que haurém de
pensar en tornárnosen á Barcelona!
--¿Y ara Casals? ¿En plé Agost, tornariam la nena á Barcelona? ¡Se
t'acudeixen unas cosas de tant en tant!
--¡Oh, noya, noya! tu no pensas ab que gastantlos, gastantlos, los
quartos s'acaban y creu, que de lo d'aquest any, nos costará de posarnos
á tó. Ha sigut una bojería lo que hem fet tot aquest istiu! No he volgut
veure la cartera per no posarme de mal humor, pero ja 't dich jo que som
á las escurriallas y que nos n'haurém de tornar á casa més que depressa.
--Be, home --feu la Clarita fixant los ulls en l'enrajolat del
quarto-- esperém tres ó quatre dias més y jo entretant escriuré á la
mamá pera veure si pot enviarnos algun diner.
En Casals deixá anar de sa boca una d'aquellas esclamacions, que no es
possible estampar en lo paper y digué ab marcada energía:
--¡Ja 't dich que no ho vull que demanis res més! ¿Qué dirá la teua
mare, que á la fí no es cap millonaria, ni molt menos, que á cada moment
li envies á cercar diners? Quan te vaig demanar, la bona senyora
m'explaná sa situació y encara que tu dius que es molt millor de lo
que'm digué, jo no vull que per enviarnos diners, que á la fí no'ls
tením de menester per cap malaltía, hagi de fer un sacrifici: Als teus
germans no'ls hi pot semblar be que tot lo dia t'estigui donant... Lo
mes passat t'enviá dos cents duros y ara ¿n'hi tornarias á demanar?
La Clarita, passá manyosament son bras esquerra per la grossa cintura
del seu marit y acaronantli ab la má dreta los punxaguts pels de sa
barba negra, li digué acentuant ab cert to convincent sas paraulas:
--Mira, Casals, las cosas de casa, jo las sé més be que tu. A Tarragona
s'hi viu ab molt poca cosa y quan jo demano ja sé que m'ho poden donar.
La mamá es molt lliure de fer lo que millor li sembli y'ls noys no hi
tenen res que veure ab si m'envia ó no m'envia...
--¿Que no hi tenen que veure, ab lo que es de casa seua? --interrumpí
en Casals deixantse portar de son esperit justicier.