aquesta part de la seua carta, no m'he sentit ab prou coratje pera
poguerme guanyar la vida com estich acostumat á tenirla y pera abocarte
á tu á un abisme de privacions... Si al sortir del col·legi, m'hagués
trobat sol y sense recursos, de segur que'ls nostres castells enlayre
s'haurian tornat realitats... Ara hi han moltas cosas de las que conech
que no'n sabria prescindir... Ademés, lo meu pare m'ha ensenyat á véure
la vida ab sos verdaders colors. Los diners son més necessaris de lo que
tu y jo haviam pensat may, y tinch que confessarho, per més que aixó
m'humilli al teu davant, tampoch me conech apte pera guanyarlos. Jo no'm
creya que'l papá portés la qüestió á aquest terreno y més éssent que la
mamá y las noyas han estat de la meua part y han fet lo que han pogut en
aquesta qüestió. Ellas te coneixen á fons y t'estiman; pero ja saps lo
autoritari que es lo meu pare y al veure per la primera volta en son
matrimoni, que la mamá y las noyas s'atrevian á sostenir una idea
contraria á las seuas, hi ha hagut una escena que no vull donar lloch á
que's repeteixi..."
Pots creure que sento més vivament de lo que tu pots pensar lo disgust
que 't dono; pero preferesch serte franch que ferte passar temps sense
probabilitats de poguer cumplirte la meua paraula... De primer moment
no'm vaig veure ab ánimo per escríuretho, pero reconech que'l meu
silenci fora més imperdonable que la meua franquesa, y com tinch la
evidencia de la mala passada que involuntariament te faig, prefereixo
dir la veritat... me sembla que aixís tinch més dret al teu perdó y
apesar de que t'estimo com sempre y me revolto al pensar que 't pots
casarte ab un'altra, tinch lo convenciment de que'l meu deber es
retornarte la teua paraula: tu tens qualitats de sobras pera trobar
partits dignes de tu, pots casarte y ser felis: jo no'm casaré may. Sé
que una altra Montserrat no la tinch de trobar en lo transcurs de la
meua vida...
La noya Gil no havia pogut plorar en los vuyt dias transcorreguts en
aquestos nous y penosos aconteixements; la seua especial manera de ser;
la brusquetat de la sorpresa y més que tot, aqueix aconhortador raig de
esperansa que rellueix sempre entremitj de las més negras vicisituts de
la vida, l'havia sostinguda fins allavoras; més al veurer confirmats per
má d'aquell mateix home á qui tant estimava, los negres recels que tan
dolorosament la oprimian, sens acabar de llegir la carta, se deixá
caurer en los brassos de la seua mare y ab tota la forsa de sa primera
pena, plorá amargament sa fé trahida, lo dol de sas il·lusions
perdudas...
## Antecedents (Acabament.)
Aquestos aconteixements feren una completa transformació en lo carácter
de la noya Gil, revestintla d'una serietat impropia de sa joventut é
identificantla ab la seua mare, com no ho habia estat fins allavoras.
Filla mimada, satisfeta en sos desitjos, ditxosa en los seus amors,
s'havia deixat estimar per donya Teresa sens que sas il·lusions y sas
riallas, trobessen lo seu just encaix en l'ánima apesarada de la dona
que li havia dat lo ser.
--Pero mamá --li deya moltas voltas á la época de la seua felicitat,
veyent que á donya Teresa no l'alegravan las cosas com á n'ella. --¿Cóm
es, que sempre fa aquest posat tan trist? ¡No entench quins motius té
pera que res l'alegre!...
La senyora Gil movia'ls llabis com si volgués portar á ells un somriure,
y fentli un bes contestava:
--¿Creus que'm pot fer estar gayre contenta, véuret á tu sense pare y á
mí sense marit?
La Montserrat acatava la solució ab un lleuger arronsament d'espatllas.
Las penas eran un mon desconegut per ella, un mon al qui entrá de sobte,
unint á son desengany la desagradable sensació de la sorpresa; fentli la
forsa de la seguretat ab que caminava més violenta la cayguda.
Allavors comensá entre aquells dos sers una nova fas en l'entranyable
amor que mútuament se professavan. La filla s'identificá ab la mare, com
lo esqueix ab lo tronch del arbre en que s'empelta; la mateixa manera de
veure y apreciar las diferentas cosas de la vida, uní'ls seus
pensaments, com per l'amor ho estavan los seus cors, afegint á son
carinyo de filla y mare l'avinensa y esplay de la amistat més íntima.
Pareixía que la pensa havia fet desapareixer la diferencia de edats.
La senyora Gil, que á forsa de religió havia lograt conformarse ab la
seua sort, tingué una terrible reacció ab la pena de la seua filla,
sentintse revivar en lo fons de sos amortiguats dolors, un amarch condol
per la pérdua dels seus interessos. En mellor posició, li semblava que
hauria lograt més facilment consolar á la Montserrat portantla á viatjar
ó á viure en una ciutat gran, ahont hauria pogut oferirli altres
distraccions ó quan menos l'efecte de la novetat, mes en la seua
situació actual, no podia pensar més que en donarli alguns dels remeys
que en altre temps li havian sigut aplicats á ella per lo talent de
mossen Jaume. Y á aquest fí, li traspassá un bon número dels cárrechs de
tota mena dels que'l seu germá l'havia agoviada al entrar á la rectoría
de Larrua: li llegí molts capítuls de llibres que ella sabia casi de
memoria y que la seua filla fins allavoras no havia pogut llegir mitj
quart seguit; y puig que tenia tan viva afició per la música y s'havia
prou condolgut de sortir del colegi sens haver estat més forta en los
seus estudis, la pobre mare posá en ressort tots los medis que tingué á
má y no estalviant diners, ni recomanacions alcansá d'un dels primers
mestres de Barcelona que pujés á Larrua duas voltas per setmana. La
Montserrat s'ocupá, llegí, resá; lo seu oncle va comprar un armonium per
l'esglesia y l'instá pera que formés y dirigís un chor de noyas en lo
mes de Maig, y la pobre criatura, per la ineludible lley de la forsa,
passá un dia y un altre y un altre, y s'acostumá, sino sense pena, al
menys sens l'intern desespero del primer temps, á l'amargor de la seua
decepció.
Mes aquest paréntessis, havia de durar poch. Donya Teresa que havia
soportat heróycament un bon pés de disgustos propis, no pogué ab los de
la seua filla que la feriren ab triple intensitat que ho havian fet los
seus, y quan ab més afany desitjava la salut y la existencia, la
malaltía de cor que de molts anys l'anava minant se despertá ab tota sa
destructora forsa.
Allavoras comensá dins de las rónegas parets d'aquella antiga rectoría
una lluyta verament desesperada ab la mort. Enfront de la desgracia que
l'amenassava, lo sentiment de la Montserrat per la decepció de sos amors
s'enxiquí d'una manera extraordinaria. ¿Qué era la pérdua d'en Felip,
que tan malament li havia correspost, en comparació de la d'aquella mare
que sols vivia per ella, que s'adelantava á sos desitjos, que plorava ab
los seus plors, que l'aconsolava ab la efusió d'una tendresa, quals
dolls de felicitat li semblava que no havia conegut ni assaborit fins
allavoras?...
--Senyor Quim ¡per mor de Deu! --feya la Montserrat quan anava á
acompanyar fins á la porta al metje de Larrua, que visitava á donya
Teresa-- pensi que la mamá ho es tot pera mi... que fora una desgracia
¡horrorosa! ¡horrorosa! --repetia la pobre noya, qui haventse proposat
fer un elocuent discurs pera més interessar al metje, sols li acudian
paraulas aisladas que la emoció feya casi ininteligibles.
--Fem tot lo que's pot: --deya'l senyor Quim bon tros conmogut.--
Cregui que hi tinch tant interés, com si fos una persona de la meua
familia...
Mes los remeys entravan dins d'aquell cos sens lograr los resultats
que's desitjavan. Mossen Jaume, fondament afectat, ja que la idea de la
pérdua de la seua germana li feya més coneixer lo molt que la volia,
demaná consulta y feu venir de Barcelona á dos metjes de gran anomenada.
Los parers de las eminencias barceloninas, foren iguals á la del metje
de Larrua. S' havia fet tot lo que estava indicat... la malalta venia
molt treballada de temps enrera... s'havia ja operat la rotura d'una
válvula auriculo ventricular, la resistencia era poca... pero per no
esser dit que la consulta no havia fet res, se li receptá la tintura de
estrofantus, en lloch de la cafeina, del digital y la infusió de
combalaria, que havia pres fins allavoras. Mes apesar de la bona
indicació del remey, la malalta empitxorá y la Montserrat se resistí á
donarli novas tomas. Seguirian ab lo senyor Quim, que li coneixía més la
naturalesa... pero la malaltia seguia son curs ascendent y'ls plans de
constancia s'estrellavan devant del perill; algú parlá en aquells dias
de curacions maravellosas obtingudas per un metje de Mataró y un altre
d'Arenys de Mar, efectuantse una segona consulta que doná idéntichs
resultats que la primera.
Allavoras comensaren una nova via ab las especialitats encomiadas en los
anuncis dels diaris. Afirmavan aquestos ab tanta seguritat la certesa de
las curacions, esplicavan tan be y tan minuciosament los síntomas, que
mossen Jaume que més de duas voltas, quan no li interessavan per res,
s'havia rigut de sas formas pomposas y afirmativas, los enviá á comprar
llensantse á novas esperansas. Alguns d'ells, de primer moment semblá
que l'aliviavan, pero la recayguda fou pitjor y la familia no tingué més
camí que abandonarse altra vegada als rutinaris medicaments del metje de
Larrua: mes allavoras algunas bonas donas, que ab tot son bon afecte
anaren á visitar á la malalta, contaren á la Montserrat unas curacions
tan verament portentosas portadas á cap per un pastor de Sant Cebriá,
que coneixia unas herbas que ell mateix anava á cullir avans de la
surtida del sol, al pich de las montanyas, que la pobre noya tornant á
obrir lo cor á la esperansa, se decidí á probarlas.
Mossen Jaume s'hi oposá decididament las primeras voltas que n'hi
parlaren, pero la Montserrat insistí tant, plorá ab tant desconsol
pareixentli que li privavan de la darrera carta que'ls quedava, que'l
bon rector temorós de posar un pes á sa conciencia y privar d'aquell
conhort á la seua nevoda, se resigná á rebre una nova decepció que no's
feu esperar gayre. No hi havia dubte, Deu la volia per Ell, quan no li
tornava la salut ab aquellas herbas, que havian fet més curas que anys
de vida tenia dessobre de son cos lo vell sexantí que las
administrava... Mes tot era inútil. La enfermetat seguia son curs ab
inexorable perfidia: los atachs d'ofech se feren més freqüents, las
forsas s'anaren debilitant y las extremitats s'inflaren; se veya á la
mort atansarse á passos agegantats y la Montserrat com més aprop la veya
semblava que més s'enardia pera privarli'l pas. Ja de temps havia
recorregut á las comunions, á las novenas y á las missas; ara tocava la
tanda á las prometensas, que anava fent més fortas á mida que las
esperansas eran més debils. Desde vestir habit pera tota la vida, fins á
pujar descalsa á Montserrat, la nevoda de mossen Jaume feya totas las
promesas que li sugería la vehemencia de son sentiment.
Donya Teresa pressentía de sobras la fí que li esperava, pero no'n feya
esment á la seua filla; massa que sos ulls encesos y sa cara
esgroguehida li deyan lo pesar que la agoviava: y encara que tenia
desitjos de dirli un sens fí de cosas, que li bullian pe'l cor y pe'l
cervell, al matí ho deixava per la tarde y en aquesta pera l'endemá:
coneixia que sas paraulas tenian que trossejar lo cor d'aquella criatura
y allargava l'instant de ferho: sols quan alguna volta's trobava á solas
ab lo seu germá, estrenyent ab forsa lo bras que més aprop tenia, li
deya ab los ulls negats de llágrimas:
--¡Jaume, per Deu, la noya!
Algunas voltas, lo bon sacerdot, feya com si no la entengués y desviava
la conversa; mes quan no podia passar per altre cantó li contestava:
--Be, be, estígas tranquila... Ja sé lo que'm vols dir... No hi pensis
més --afegia coneixent que sols per poca estona podria aguantarse ab lo
cor fort.
Feya molts dias que donya Teresa no podia ja descansar al llit, y havia
sigut precís posarla en una cadira de brassos voltada de coixins. La
Montserrat y una antiga criada de la rectoría feya tres mesos que's
repartian la tasca de vetllarla, encara que las nits en que's quedava la
Munda, la Montserrat se feya un catre en la sala del mitj pera estar més
aprop de la malalta. Una nit li semblá sentir soroll y apesar de que
donya Teresa s'enfadava quan en las horas que li tocavan de repós
entrava á véurela, sentint que'l remor continuava, la Montserrat entrá
soptadament al quarto trobant a la seua mare, que havent fet arrossegar
la cadira de brassos en que seya fins davant de la antiga papelera de
caoba, habia obert la tapa de dalt aguantantse penosament en lo
respatller de la cadira.
--Pero mamá ¿perqué no'm cridava á mi si volia alguna cosa? --esclamá
un bon xich enfadada la Montserrat sens fer esment de la precipitació ab
que donya Teresa tornava á tancar lo moble y á ficarse la clau á la
butxaca de la bata. La noya se disposava á demanar esplicacions á la
Munda, quan vegé á la seua mare, que sens dubte ab l'esfors que tingué
de fer pera incorporarse, s'acabava de desmayar.
Passat lo primer trasbals y ja fora del quarto, la criada doná los seus
descárrechs; ella no havia fet més que obehir á la seua mestressa, qui
ab molta energía li havia manat que li posés la cadira de modo que
pogués obrir la papelera, de la que havia de tréuren alguna cosa que li
interessava: en aquell instant havia entrat la noya y l'objecte havia
quedat sense treure. Aixó era tot lo que havia succehit.
La Montserrat preguntá á la seua mamá si volía que li donés de la
calaixera lo que ella hi cercava, més com vejés que donya Teresa evadia
la resposta, ho cregué un capritxo de malalt y no torná á pensarhi més.
La senyora Gil demaná que se li administrés lo Santíssim com á Viátich:
havia combregat feya un més per la diada dels Reys; ella no's creya
allavoras estar grave... volía ferho ara ab major preparació... volía
rebrer á Nostr' Amo ab tota solemnitat.
La germana de Mossen Jaume tenía molt fondas simpatias á Larrua: ella no
visitava á ningú; en los catorze anys que era al poble, sols pera
comprar alguna que altra cosa ó en cas de mort havia atravessat lo
llindar de algunas casas, pero de punta á punta de la població, tots
sabían ahont anar á buscar una almoyna, un consol ó un bon consell quan
l'havian de menester. Lo rector la havia nombrada lo primer any de estar
en la seua companyía tresorera dels pobres, y donya Teresa havía
complert l'encárrech ab una diligencia, una equitat y una tendresa tan
afalagadora, que fins los caps més calents la posavan en lo lloch á que
catorze anys de virtuts l'havían fet acrehedora: aixís fou que lo seu
combregar sigué una manifestació de carinyo com may s'havía vist á
Larrua.
Las senyoras del metje, del apotecari, del jutje, las dels propietaris
de tots los partits y homes y donas del poble agregats á diferentas
confrarías, demanaren á Mossen Jaume que digués una Missa de Comunió, en
la que tots los confrares la oferirían per la malalta y al termenarse,
ab los ciris encesos acompanyaren al Santíssim fins á la sala immediata
al quarto de donya Teresa.
La concurrencia fou tan nombrosa, que'ls vells no recordavan que
s'hagués fet al poble cap combregá ab tan gran número d'acompanyants;
fins molts dels qui comptadas voltas se veyan á la esglesia,
enfervorisats per l'exemple, volgueren contribuhir ab sa presencia á
aquesta mostra de pública estimació.
Donya Teresa no'n sapigué res aquell dia; més afectada de lo que ella
mateixa creya y recullida en los goigs de la Visita que acabava de
rebre, s'escusá de parlar. Més com un xich refeta al endemá, preguntés
detalls á la Montserrat, y aquesta al fer la ressenya no pogués aguantar
per més temps las llágrimas que li nuavan lo coll, la malalta l'atansá
envers ella y passant dolsament sa febrosa má per la cara de la seua
filla, li digué ab un tó en lo que desplega tota sa forsa de voluntat,
pera ferlo lo més natural possible.
--Pero criatura: ¿qué no fá tres mesos que t'ho veus venir aixó?...
Cent vegadas he tingut la boca oberta pera dirte un sens fi de cosas que
't vull encarregar... No'm tapis la boca, ¡pobreta!... no 't deya res
perque no succehis lo d'ara... pero ja que aixís com aixís estás feta
una Madalena deixa que 't parli un rato de la separació que aném á
sufrir y creu que'm semblará que'm trech un pes de sobre. Mira, aixó que
feu aixís tu, com en Jaume de no deixarme parlar de lo que vull, ¡es una
crueltat! ¡Si hi penso tot lo dia! ¡Guardo tantas cosas per recomanarte,
que tinch la seguritat de que es lo mellor que 't puch deixar!... Y
privarme de dirho es pitjor; perque ho tinch aquí, com un nus que
m'ofega! --feu donya Teresa senyalant lo coll, entant que, prenent
entre las seuas las mans de la Montserrat que seguía plorant, li deya
esforsantse en demostrar una tranquilitat que sols Deu sap fins á quin
punt la tenía.-- ¿Per ventura desde'l jorn que naixém no tenim lo
convenciment de que hem de morir? Y per los qui habém tingut la sort
d'enriquir la nostra ánima ab las consoladoras ensenyansas y prácticas
de la religió cristiana, no sabém que la mort no es més que un tránsit á
una altra vida, en la que tením l'asseguransa de tornarnos á reunir pera
no separarnos ¡may més! ¡may més! ¡Si sapiguesses ab quin consol
repeteixo aquestas paraulas! Ay, Montserrat, filla meua --feu donya
Teresa deixant lo tó pausat que fins allavoras havia sostingut-- jo sé
lo que tu vals, lo cumplidora que ets dels Manaments de la lley de Deu,
fonament de nostra salvació, pero ets jove, ets bonica, lo teu oncle
está delicat... pot faltarte... pots quedarte sola al mon...
¡Montserrat, pels claus de Jesús! --exclamá donya Teresa exaltantse per
moments-- lo separarnos temporalment nos trosseja'l cor, pero ¡ay filla
meua! ¡qué fora horrorós que haguessim d'estar separadas allá ahont
sense penas, podrém estar juntas per una eternitat! ¡Per una eternitat!
--repetí la senyora Gil deixant corre'l doll de sas contingudas
llágrimas.
Durant llarga estona sols se sentí en lo quarto los plors de mare y
filla, més donya Teresa que s'havia proposat preparar y consolar á la
Montserrat pe'l colp que la esperava, y que tenía vehements desitjos de
dir lo que durant tres mesos de malaltía havia anat apilotant sobre son
cor y sa imaginació, signá á la Montserrat que li donés un xich de la
medicina que li havia receptat lo metje per alentarla, y tan bon punt li
hagué calmat un curt atach de sofocació, que per breus moments la tingué
privada de parlar, prosseguí esforsantse pera mostrarse serena.
--Vaja que tan tonta soch jo com tu. ¡Ay filla meua, si no hi haguessen
en lo mon cosas molt més horrorosas que'l morir! ¡Y morir com ho faig
jo! havent rebut los sants Sagraments, morint de mort natural, en la
meua casa ¡y cuydada per tú!
Creu que Nostre Senyor ha estat molt compassiu ab mí. Dónali gracias
Montserrat y agraheixli forsa al bon Jesús, que m'hagi deixat viure fins
á deixarte gran y educada en las veritats del cristianisme, creyent de
bon cor sens duptes, ni vacilacions, lo que la nostra religió nos
ensenya. En ella, en la seua doctrina, está la única riquesa que ningú
't podrá robar, la nau pera passar las penas y las lluytas de la vida.
¡Si sapiguessis, pensant que havia de deixarte, lo que he pregat á Deu
perque t'inspirés la fé de Abraham, de Marta, de la Cananea!... La fé,
Montserrat, la fé, que quan jo no sía al costat teu, ha de ser lo teu
únich consol, la única llum que ha de guiarte y de ferte veure la meua
mort com una separació passatjera, com un viatje que inevitablement tu
has de fer un altre dia y en quin terme hem de tornar á reunirnos pera
no separarnos ¡may més! ¡May més!
Feya estona que la Montserrat escoltava sense sentir. Sas faccions
esgroguehidas, se tornaren blancas, lo cap li caygué dessobre'l pit, son
cos vacilá y donya Teresa feu un violent esfors pera brandar la
campaneta. Quan la Munda acudí, trobá á la noya que acabava de perdre'ls
sentits.
Deu dias després la senyora Gil havia entregat son esperit á Deu. En
totas las familias en que l'interés del diner no fa d'enmaranyador, la
mort d'un individuo apar que acosta més als que quedan; pero quan la
familia es tan curta com la del rector de Larrua, lo nus se fá encara
més estret. Mossen Jaume, delicat de salut y ja casi als sexanta anys,
de pare de talent que havia estat per la seua germana, passá á esser per
la seua nevoda l'avi amant, carinyós y complascent de la neta única, á
la qui estima per ella, per la necessitat de son cor, y per la idea
constant de que ha de suplir en aquell sér volgut, lo lloch tan
impossible d'omplir de la mare morta...
Mossen Jaume passat lo natural sentiment del primer temps, pera consolar
á la Montserrat, tragué delicadesas d'afecte que ell mateix no hauría
cregut may que existissin en son cor. Desde'l primer moment, no volgué
que la noya tornés á dormir en lo quarto ahont havia mort la seua mare;
s'empenyá en que n'ocupés un de la part de darrera, que'l feu enrajolar
y pintar, donantli la sorpresa de ferli dur de Barcelona un senzill,
pero elegant mobiliari de Viena, compost de llit, cadiras, lavavo,
secretaire y armari de mirall.
Ell passaría á dormir á la cambra en que havia mort la seua germana,
pensant molt atinadament que la feyna y tragi que aixó portaría, fora un
gran recurs si no pera distréurela, pera ocupar á la desconsolada orfa.
La Montserrat comprengué la idea del seu oncle y s'esforsá en ferli
veure lo molt que li agrahía aquella delicadesa, que en altre temps
hauría tan complascut sos gustos aristocrátichs, pero que allavoras per
més que ella se guardava prou de dirho, pareixía que més l'apeserava.
Lo bon sacerdot feu tot quan estigué en la seua má, pera apartar de la
Montserrat totas las malas impressions inherents á una mort; més com á
mestressa que havia passat á ésser de la rectoria, foren pocas las que
pogueren evitárseli.
Lo cambi de quarto de Mossen Jaume, feu necessaria la traslació de las
robas d'aquest, á la antiga papelera de donya Teresa.
Feya dias que la noya Gil passava del matí á la tarde y de la tarde al
següent dematí, pera obrir aquell moble que apareixía á sos ulls com un
arca de sagradas reliquias, y quan no fou possible retardarho més, se
trobá ab que de las duas claus, sols hi havia la dels panys dels
calaixos, sens que en cap lloch de la casa se trobés la que corresponía
á la tapa de dalt.
La Montserrat se disposava á enviar per lo manyá, quan á la Munda se li
acudí la sospita de si tal volta la clau que's buscava fora en la
butxaca de la bata de tartans, que portava donya Teresa la nit que
vetllantla ella, havia obert la calaixera. La criada estigué en lo cert:
la clau se trobá ahont ella sospitava y la Montserrat ab una agitació
que ella mateixa no sabia esplicarse, la prengué de las mans de la
Munda, entrá en lo quarto de la seua mare, tancá la porta y una volta
convensuda de que estava sola, se disposá á obrirla. Per duas vegadas
obrí'l pany, sense determinarse á pujar la tapa. Fins á aquell instant
la Montserrat no havia fet esment de que esceptuant algunas joyas de
familia, ella may havia vist lo que la seua mare guardava en aquella
part de moble. Si alguna volta donya Teresa l'havia obert devant seu,
sens deixar la tapa de la má, havia tornat á tancarla.