tenint set anys, la meua mare me portá á la rectoría pera anar á la font
de la Teula, y á mi, ja allavors me semblá que d'avans te coneixía;
que'ls rulls de tos cabells rossos ja'ls havia vist entre los ángels que
voltavan lo meu bres de nin; y encara que ma boca no t'ho deya, mon cor
y mon pensament me parlavan continuament de tú, y en las salas del
col·legi y en los jochs y en los llibres, jo 't veya sempre com la
meytat de mi mateix, com la eterna companyona de ma peregrinació sobre
la terra; y per tú he estudiat y per tú he comensat ma carrera y per tú,
ajudant Deu, la acabaré y seré un home com deu ésser aquell á qui tú 't
dignis estimar. Sense tú jo no hauria estudiat; hauria viscut com lo meu
pare y cada any hauria anat á fer un viatje al extranger y mas
aspiracions haurian estat satisfetas, pero tú t'educavas, tú aprenías y
jo havia de estar á la teua altura; d'altre modo jo coneixía que tú no'm
podrias estimar may, y jo volia que m'estimessis com jo 't vull, que'm
sento promte á fer tots los sacrificis pera obtenirte, promte á tornarme
foll ó á morir desesperadament, á la sola idea de que un altre home que
no fos jo pogués estrényer aquesta má que jo he mirat sempre com á
meua...
Y la Montserrat ab una serenitat inalterable y sense que sa veu
manifestés la més insignificant emoció, havia respost com prosseguint la
idea d'en Felip:
--Si, si; á mi també m'ha semblat sempre que has estat meu de tota la
vida; fins d'avans de conéixet; meu com la meua mare que es lo que'm
sembla que tinch de més propi sobre la terra. D' avans de conéixet á tú
ni res sé, ni de res me recordo... Com si aquells anys no haguessen
passat pera mi... No tinch un sol recort ahont tú no hi estiguis unit...
En lo col·legi sols ab tú pensava, en las vacacions sols á tú 't veya...
Quan apropósit de tos viatjes me digueres que 't volias casar ab mi no'm
vingué gens de nou: me semblá que no feyas més que repetir lo que jo ja
de temps sabia. Sols que tú dius que t'atormenta la idea de que un dia
jo pugués ésser d'un altre home y á mi ni una sola vegada semblant cosa
m'ha passat per la imaginació. ¿Tardarém dos anys, quatre, deu, quinze á
realisar los nostres intents? No ho sé. Pero jo tinch la seguretat
íntima, la convicció ferma, de que si tú vius y jo visch, nos trobarém
de costat com are, mirant abdós lo mateix horitzó; fantasiant per las
mateixas encontradas...
La malaltía moral de Mossen Jaume, lo rosech que la sua susceptibilitat
religiosa posava sobre la seua conciencia, pareixent que no absorvía son
interés, cosa que no tingués relació ab las ánimas que'ls adeptes de
Allan Kardech li prenian, fou causa de que donya Teresa no s'atrevís á
consultarli la elecció de la seua filla, per la que ella, donat lo seu
modo de ser, ni trobava motius pera refusar, ni sabia sentirne grossa
alegria; pel contrari, sos ulls se negavan de llágrimas quan la
Montserrat ab la fé y entussiasme, ab que assegurava Colon la existencia
d'un nou hemisferi, feya confidenta á la seua mare dels somnis de
felicitat que al acabar la carrera devia realisar ab en Felip.
En aquella época la familia Bach no intimava ja ab las personas de la
rectoría ab la afectuositat que ho havia fet fins allavoras. Donya
Francisqueta que per fí havia lograt cambiar la catalana mantellina per
lo gorro francés y que ja podia oferir la seua casa del carrer de Lauria
en lloch de la botigueta de la plassa de Santa María; s'havia anat
atansant envers aquells mitjos senyors del Balneari, que tants desprecis
li havian inspirat en altre temps; y aquella societat que tres anys
enrera s'hauria desdenyat d'entrar en la torreta del carrer dels
Avellaners, instada per en Bach y atreta per lo doble alicient de las
espléndidas diversions que en ella s'hi donavan y las que'ls amos de la
casa, ab sa ingenuitat completament menestrala los hi ofería á cada pas,
invadian lo nou chalet de la enriquida familia, sense deixarli temps
pera cultivar sas antiguas relacions. En honor á la veritat devém dir
que en los primers istius de sa transformació, aixís donya Francisqueta
com la Teresina y la Adela havian molt instat á donya Teresa y á la seua
filla á assistir á las festas y diversions que á sa casa s'organisavan;
mes la germana de Mossen Jaume, que havia afegit al feix de sas penas
privadas lo sentiment de veure l'estat d'ánimo y de salut d'aquell
germá, únich consol y apoyo de sa vida, refusá com havia fet avans ab
altres familias, los convits ab que la d'en Bach volia afavorirla. Donya
Francisqueta, agobiada per las ocupacions que sa nova posició y sas
novas amistats li imposavan, no posá gran empenyo en continuar sa
intimitat ab la gent de la rectoría, quedant reduhida la antiga unió de
las duas familias á una visita d'arribada y altre de despido durant la
temporada d'istiu, á alguna que altre conversa de las noyas per la part
del hort y á la constancia d'en Felip, qui no's cansava de cercar
escusas pera véncer los reparos que donya Teresa, solia oposar á la
assiduitat ab que las visitava.
Durant l'hivern la Montserrat rebia diariament una carta d'en Felip: ni
un sol dia havia faltat ab lo número del *Correo Catalan* dirigit á
Mossen Jaume, la enamorada epístola procedent de Barcelona. La senyora
Gil apesar de que sa trista esperiencia de la vida y lo nou modo de ser
de la familia Bach no la deixavan del tot satisfeta, ho acceptava sino
de bon grat, per amor á la seua filla y per lo convenciment de la
impossibilitat de desarrelar en una ánima del tremp de la d'aquella
noya, una passió tan forta per lo fonda, com per la cega fé ab que
estava fomentada. Moltas voltas al sentir á la inesperta joveneta parlar
dels seus amors y fer plans pera'l pervindre, son cor de sobra
ensinestrat ab lo mudables que solen ésser les passions en l'home,
glatia dins de son pit, pera deixondarla un poch d'aquella confiansa
ilimitada, pera esplicarli alguna cosa de la diferencia tan immensa que
va de las il·lusions á la realitat, pero la nevoda de Mossen Jaume
estimava ab una fé tan cega, tan fonda, tan ferma, que la pobre mare
usava de tota sa forsa de voluntat pera tornar á dins de si mateixa, la
paraula que més de duas voltas havia ja entreobert los seus llabis.
--Lo códich no ho pena --se deya llavors interiorment donya Teresa--
pero devant de Deu tal volta tinga tan cástich qui mata un cor, com qui
detura la circulació de la sanch al miserable embolcall que s'anomena
cos. ¿Ab quín dret puch arrebassar jo de l'ánima d'aquesta criatura
aqueix ramell d'il·lusions que son lo seu goig, la seua felicitat, la
seua vida? ¿Ab la dolorosa certesa d'haver vist trossejadas las meuas?
¿Quí m'assegura que tinga d'ésser tan infelís com ho he estat jo? ¿Per
ventura la meua mare no'n sabia també alguna cosa d'aquesta desoladora
ciencia que se'n diu veritat de la vida y á mi no me'n digué may res?
¡Ditxosa mil voltas jo si tothom me l'hagués amagada com ella!
Y donya Teresa temorosa de que ni l'alé de sa paraula entelés lo seré
llach en que navegava lo cor de la Montserrat, ab lo seu rublert ab las
amarguras de la més negra decepció, donava somrient á la seua filla junt
ab lo bes ab que la despertava, la quotidiana carta d'en Felip.
Si la senyora Gil hagués estat un xich indiscreta, si hagués llegit una
per una las cartas que durant tres anys havian vingut de Barcelona y se
li hagués acudit lo compararlas unas ab altres, sens dubte que hauria
trobat una notable diferencia entre las últimas y las primeras. Y no
perque l'estil fos menos vehement ni perque's traslluhís més graus
d'amor en las del primer any que en las del tercer, sino que ab la
fredor del qui llegeix desapasionadament, hauria vist com las teorías
del antich mantegayre, las dels companys de la Universitat y la
concurrencia á teatros y cafés, havian efectuat ab dos anys la
devastadora feyna de arrancar de l'ánima de'n Felip totas las
ignocencias, totas las ingenuitats y delicadesas que durant tant temps,
havian lluytat pera enriquirla los pares Jesuitas del col·legi de
Manresa. Aixís, mentres en las cartas del primer hivern d'ésser á
Barcelona hi havian párrafos en que deya á la seua estimada:
...Seguiré los teus concells; estudiaré pera fer una carrera pera
bastarme á mi mateix. Verament ha d'ésser molt hermós gastar los diners
guanyats, sino ab la suor del nostre front, ab lo treball de la nostra
inteligencia. Los Padres me deyan en lo col·legi moltas de las cosas
que'm dius tú... Aixó m'estranya algunas voltas ¿á la teua edat com se
't poden acudir las cosas que se'ls ocorren á ells, ab tan diversos anys
y tan diferents estudis? Tú no t'assemblas á cap altra dona ni per ta
cara, ni per ton pensar. Per aixó t'estimo tant... Comprench que'l
treball es la essencia de totas las virtuts... Ademés, ni tú ets
ambiciosa, ni jo tampoch: lo necessari es lo que tinch desitjos de
possehir; lo supérfluo, com tú dius molt bé, es lo camí que porta á tots
los vicis. Are'm fixo moltas voltas en lo enfeynats y neguitosos y
malhumorats que viuhen molts homes richs y no puch menos que pensar ab
l'hortolá que cuydava l'hort del col·legi de Manresa. ¡Qué felís! ¡qué
content! La seua tranquilitat, y las seuas riallas francas y espansivas
no las he vistas en cap dels amichs del papá, ni en cap dels meus y aixó
que tenen joventut y diners... Jo treballaré; seré un home de profit ja
que veig que es aixó lo que tú desitjas que jo sía y tú ho cuydarás tot,
tú ho disposarás tot y tal volta fins arrivarém á fer los nostres
estalvis...
En Felip, que tals ideas esmersava en lo seu primer any de carrera, en
los primers del mes de Novembre del tercer escribía á la Montserrat:
...Me fas pena quan te veig gastar dos fulls de paper pera donarme
concells ¡Malaguanyats! Valia més que'ls haguesses omplert dihentme: ¡T'
estimo! ¡T' estimo! ¡T' estimo! Aixó no'm cansa may de sentirho, ni de
véuretho escrit. ¡Pobre Montserrat meua! ¿Qué saps tú dins d'aquesta
esclofolleta de nou, que se'n diu Larrua, tancadeta dins d'una rectoría,
aspirant la olor dels altars, sentint la evangélica paraula de Mossen
Jaume y rebent los carinyosos afalachs de la santeta de la teua mare, lo
que es aquesta Babel, aquesta foguera que se'n diu mon?
Es precís que pensis que la vida es molt diferenta de com la veus tu y
de com la veya jo desde'l col·legi de Manresa y fins en lo primer any de
ma estada á Barcelona. ¿Es més bonica? No ho sé. Lo que tinch es la
certesa de que jo ja no la puch tornar á veure com allavoras y que no
puch ménos de riurem de lo molt que tu y jo hem passejat á voladurías...
Més aixó que es molt natural en tu, que vius en eixa Tebaida, no sols
no'm seria disculpable si no que fins fora ridícul en mí. La
experiencia, la práctica, fa veure la vida molt diferenta de lo que la
véyam nosaltres tres anys enrera. Es precís tenir molt talent, una gran
forsa de voluntat y un bon tros de sort pera guanyarse la existencia ab
una carrera: y avuy per avuy casi s'hi ha de afegir un'altra condició y
es la d'ésser pobre: ja que en veritat sía dit, son los únichs que s'hi
fan á mossegadas... Jo no'm sento ab próu forsa pera seguirlos en aqueix
pugilato cada dia més creixent. Y la veritat es perque tampoch gracias á
Déu, no'n sento la necessitat. ¿De que'm serviria ésser fill d'un home
que té dos ó tres cents mil duros, si hagués d'estudiar com lo fill del
nostre porter, que trevalla pera guanyarse la carrera de Farmacia? Aixó
es molt digne y molt llohable, jo soch lo primer en admirarlo, pero jo
no tinch necessitat d'amohinarme com éll. A casa meua de més ó de ménos
bona gana m'haurán de donar lo diner que necessiti pera casarme. Lo meu
pare es lo primer que no vol que'm mati á estudiar coneixent de sobras
lo poch rendiment que avuy donan las carreras. Está cansat de dirme
que'l dia que ell falti, prou feynas tindré ab cuydarme dels meus
interessos. Y per altra part, si jo tot lo dia estigués enfeynat, com te
podría atendre á tu, vida meua? Jo vull que tu disfrutis, que lluheixis,
que gosis la vida de un mon que no has vist ni'n pots tenir esment. No
es pas possible figurarte lo que penso ab tu quan acompanyo á la mamá y
á las noyas al Liceo. ¿Creurás que 't recordo més allí qu'en cap altra
banda? Y es que penso que tu ets molt més hermosa que totas las que en
palcos ó butacas atrauhen las miradas de tothom; y que tu ab la teua
figura, ab los teus ayres de primpcesa y vestida com cal á la meua
posició y al teu gust refinat, has d'ésser l'admiració de la bona
societat barcelonina. No hi pensis en tots aquestos ideals d'economia y
de treball. Gracias á Déu la meua posició nos permetera una vida molt
diferenta; y créume estimada Montserrat meua, una vida ab molts més
hermosos atractius, dels que tu pots somniar reclosa dins de las rónegas
parets d'eixa vella rectoria...
De lo que'm dius relativament á la meua familia, no'm apar prudent
dirlos res encara. Donat lo caracter del papá, prefereixo no parlar del
nostre matrimoni fins que jo tinga vinticinch anys ó hagi acabat la
carrera, que 't fio que si no fos per tú, no la cursaria pas... No 't
pots pensar lo cansada y lo dificultosa que de dia en dia se'm va fent.
Cinch mesos després d'escrita aquesta carta envers lo vinticinch de
Mars, diada de la Encarnació, per primera volta en los dos anys y mitj
que anavan y venian cartas de Barcelona á Larrua, mancá á la Montserrat
la d'en Felip. La cosa era tan nova, havia mediat tant rarament la
coincidencia de no haverhi hagut ni un retrás del correu ni un mancament
de la part del noy Bach, que donya Teresa no sabia decidirse á despertar
á la seua filla sens portarli la carta d'en Felip. Pero no hi havia
remey, lo número del *Correo Catalán* havia arrivat; á instancias seuas
lo carter havia llegit duas ó tres voltas las direccions de las sis ó
set cartas que havian vingut aquell dia, y la d'en Felip no hi era. Da.
Teresa no sabia com entaular á la noya aquella mala nova, més en contra
de lo que esperava, la Montserrat si be li sapigué greu, no hi doná la
importancia que la seua mare temia. En Felip li havia dit sempre, que en
lo cas desgraciat d'estar malalt li faria escriure per algún amich;
sovint veya que'ls diaris se queixavan de la irregularitat dels correus;
ella no n'havia tingut may cap y no era d'estranyar que un dia ó altre
li toqués la tanda; ó hi hauria hagut estravio ó lo més probable que
l'ensendemá ne rebria duas. Més en lo correu del dia vint y sis tampoch
la carta arrivá. Donya Teresa comensá á abrigar interiors recels, la
Montserrat á pensarho tot, escepte res que pogués assemblarse á descuyt,
á indiferencia ó á infidelitat d'aquell noy á qui ella judicava y creya
com á si mateixa.
Es veritat que algunas voltas havia sentit comptar de enamorats que
havian renyit, que després de tant ó quant temps de relacions havian
deixat la seua promesa, pero ella creya que aquestos no s'haurian
conegut de nins, no haurian aprés á pensar y á sentir junts com ho
havian fet ells; no estimarian en fí, com en Felip li havia dit y li
havia demostrat en cent ocasions, en mil delicadesas fetas sens
interrupció en lo transcurs de tants anys... La Montserrat no podia
pensar mal del seu company de la infantesa; pero vingué'l dia vint y set
y la carta tampoch arrivá y las duas senyoras sobradament afectadas, no
pugueren amagar ja á Mossen Jaume lo que passava.
Aquest que com hem dit avans per lo seu mal estat de salut havia ignorat
fins allavors las relacions amorosas de la seua nevoda ab en Felip; posá
un bon xich la cara fosca, tant per no haverlo consultat, com per no
mediarhi'l consentiment de la familia Bach; més com vegés que ab lo seu
disgust, no feya més que aumentar lo de la seua germana y'l d'aquella
noya volguda com á própia filla, lo bon rector després de ferse esplicar
municiosament las promesas qu'en Felip havia fet, no sols á la
Montserrat sinó á la seua mare, y las probas de carinyo donadas sens
interrupció en lo transcurs de tant temps y, més que tot, per semblarli
al bon sacerdot cosa verament excepcional que aquell Felipet á qui ell
també tenia bona part d'afecte, pogués fer semblant desllealtat á una
noya de las condicions de la seua nevoda, després d'un bon rato de
reflexió, digué á las excitadas senyoras que's perdian en conjecturas:
--Miréu; jo'l camí recte es lo que trobo sempre més curt; y aquí lo més
dret es enviar á n'en Biel á Barcelona á preguntar á casa en Bach si hi
ha hagut alguna novetat en la familia ó si en Felip está malalt, y si no
ha succehit cap d'aqueixas duas cosas no cal pas que vos hi encaparréu;
será un fet més dels molts que'l mon dona de si... ¡Ba! ¡Ba! Si t'ha fet
eixa partida no val pas la pena de que hi tornis á pensar may més ab
semblant persona! --afegí Mossen Jaume ab la mateixa senzillesa, que
si's tractés d'emmidonar més ó ménos fort las estoballas dels altars.
Y es que'l rector de Larrua com totas las personas que han tingut la
fortuna de no sentir enamoraments més que per las cosas santas y que com
á tals, cap dolor ni cap decepció'ls hi han proporcionat may,
acostumadas á identificarse ab lo etern é immutable, si be senten y
compadeixen los sentiments per las cosas humanas, ho fan sens donarhi
altra importancia que la que creuhen pot valdre en mitj d'una eternitat,
la pasatjera onada, que ab més ó ménos forsa ha d'anar inevitablement á
finir á la platja sa carrera.
La senyora Gil se conformá ab lo parer de Mossen Jaume, y apesar de que
á sa natural altivesa li hauria plagut més trobar un'altre manera de
obtenir noticias d'en Felip, se resigná á enviar á en Biel á cercarlas,
encara que fenthi alguna modificació, com fou la de preguntarho á la
porteria, en lloch de pujar al primer pis y la de fingir que ho feya per
compte propi, en lloch de anarhi de part de la rectoría. Si com ella
comensava á temer, lo noy Bach havia mudat de pensar, no era cosa de
afegir á aquest malaventurat assumpto, la humillació de pareixer que
se'l anava á cercar.
La Montserrat ni's fixá ni féu esment dels escrúpols de donya Teresa; lo
que ella volia era que no entretinguessin á en Biel: que aquest marxés
desseguida, que tornés á la major brevetat possible y que'l tren vingués
depressa, depressa com lo seu pensament que neguitós y febrosench volava
á la casa del amich de tota sa vida y allá lo veya al llit sense
coneixements, malalt de gravetat, tal volta en perill de mort, tal volta
agonitzant y cridantla... y ella s'estava allí ab tota calma, escoltant
á la seua mare á qui se li acudían una infinitat de paraulas, que ella
trobava absurdas, vuydas, sense sentit comú, veritables follías que
segons ella, á la tornada del tren, havian de veures desfetas com un
borralló de neu cayguda dins de la boca de un forn.
La Montserrat volia anar á la estació á esperar á en Biel; aixís no sols
ho sabria tot minuts avans, sino que si la gravetat era tan forta com
ella temia, podrian veure si era més convenient pera anar més aviat á
Barcelona, esperar lo tren descendent ó pendre una tartana pe'l seu
compte.
Donya Teresa, per primera vegada en sa vida, s'oposá resoltament als
desitjos de la Montserrat, declarant qu'esperarían á en Biel dins de sa
casa.
La Montserrat, contrariada, abaixá'l cap y's tancá dins del seu quarto
pera llegir per centéssima vegada en aquells tres dias, las darreras
cartas que havia rebut d'en Felip, per mirar lo seu retrato, per obrir
la capsa ahont guardava los ramets de flors secas vingudas de Barcelona
ó cullidas pe'ls encontorns de Larrua... Més per aquellas cartas que
sabia de memoria, sos ulls hi passavan aquell dia sens casi enténdrelas;
las llegia y son pensament indómit, en lloch d'analisar y tréure
deduccions del cambi d'ideas que entranyavan, corria cap aquella
Barcelona ahont havia anat en Biel ¡que no tornava!
Abrusada per la impaciencia pensá allavoras que tal volta al costat de
la seua mare, parlantne, comentant lo que succehia, las horas correrian
més depressa, més un nou temor la detingué encara en sa cambra. Donya
Teresa, tornaria á insistir en sos duptes, en sas desconfiansas, y la
Montserrat no volia sentir las follas suposicions que s'ocorrian á la
seua mare y que á ella la martirisavan com si ab un ferro rohent li
atravessessin lo cor. May havia vist á donya Teresa mantenirse ab un
parer tan en contraposició del seu. ¡Quins detalls, quinas minuciositats
se li acudian pera acusar á en Felip, pera cercar comprobants, pera fer
certesas de las suposicions!... No hi havia dupte, la seua mare que no
tenia en lo mon altre consol, altra il·lusió que élla, s'havia engelosit
del amor que profesava al noy Bach y la gelosía li feya veure la qüestió
baix tant diferent aspecte...
¡Pobre mamá! Ara ja ho comprenia tot... Ja sabia perque judicava tant
malament al pobre Felip... Més ella l'aniria á cercar; s'estarian
juntas... Ne tornarian á parlar... Sí, sí; era preferible fins sentirne
dir mal, que aquella quietut, aquella inactivitat que al mirar lo
relotje, fins li havia fet semblar que per ella s'havia detingut la roda
del temps...
La Montserrat no trobá á la seua mare, ni al menjador ni al despaig de
Mossen Jaume; més promtement endeviná ahont era. Atravessá per lo quarto
de mals endressos y eixint per la sagristía aná á trobarla al seu lloch
predilecte: al banch de roure del altar dels Dolors. Donya Teresa semblá
que ja de temps li esperava y signantli que s'asentés al seu costat y
passant carinyosament per sas galtas una de sas aflaquidas mans, li
allargá ab l'altra los rosaris que tenia dessobre de sa falda dihentli:
--Résa: l'oració es un gran consol...
La Montserrat agafá la má que afalagava sa cara, la besá y comensá á
passar entre sos dits los grans de la primera desena, mes al cap de
breus moments los retorná á la seua mare dihentli nerviosament:
--Résil vosté... Jo no puch...
La roda del temps, no s'havia detingut com la noya Gil pensava y tocaren
dos quarts de cinch y'l tren arribá y en Biel ab tota la senzillesa del
qui no sap la importancia de lo que diu, comptá ab totas sas lletras
que'l porter li havia dit que feya tres dias que'l senyoret havia marxat
en companyía de dos amichs seus al extranger: havia sentit parlar de
Londres y de Paris; no sabia en qual d'aquestas poblacions havia anat;
si á en Biel l'interessava saberho facilment se podria preguntar al
pares d'en Felip... Mes com l'escolá major havia rebut l'encárrech de
fer las preguntas com á cosa seua y sense demostrar interés, no havia
insistit... si las senyoras ho volian sapiguer ab més pormenors,
tornaria á l'endemá á Barcelona per aclarirho del tot...
Verdaderament la tornada d'en Biel havia estat lo borralló de neu
desfeta sobre una brasa ruhent. La Montserrat restá anoreada. Li semblá
que ab una navaja fina, fina, li feyan á trossets com grans de blat, lo
cor que sentia bategar ab inusitada forsa dins son pit. Més contra lo
que era de témer, ni's desmayá, ni digué una paraula, ni menos una
llágrima aparegué en la brillant esfera de sos hermosos ulls blaus.
--¡Plora! ¡plora! --li digué donya Teresa, quan després d'haverne
enterat á Mossen Jaume, pujaren á son quarto de dormir.-- Aquí estém
solas y podem esplayar lo nostre disgust... Plora!
--¡No puch!... ¡No'n sé! --feu la Montserrat movent ab neguit sa rossa
testa.-- Tal volta demá... Quan m'en doni compte...
Y la noya Gil tardá temps y temps en donarse rahó d'aquella destralada,
que en un moment acabava d'arrebassar del florit arbre de son cor, totas
las flors, totas las brancas, deixantli en lloch d'aquella fé omnímoda,
cega, ingénua, que desbordaba goigs y esperansas per tots sos tendres
branquillons, una mena de tronch d'Aloes que ab sa fosca rehina,
inundava d'amargor y negrura, totas las fibras de son cor...
Set ó vuyt dias després lo carter portá una carta segellada á París. Era
d'en Felip y en ella deya á la Montserrat que havia tingut unas grossas
qüestions ab lo seu pare, que ja varias vegadas (encara que ell no havia
volgut dirli) li havia prohibit que sostingués relacions ab ella,
alegant que necessitantse molts diners pera viure y essent la seua
enamorada una noya sense dot, no li convenia per casa seua, per més que
era lo primer en regonéixer las seuas bonas qualitats... Que en aquestos
darrers temps, veyent que ell no feya cas de las seuas amonestacions,
los disgustos havian aumentat y que ultimament li havia donat
resoltament á escullir, entre deixarho corre y anar al extranger á
passar dos ó tres anys, ó sortir per sempre més de casa seua.