de poble! --exclamá donya Teresa tan sentida del cas, com de la
bofetadeta que s'havia vist obligada á donar á aquella criatura que tant
estimava.-- Jo no ho vull dir pas per las monjas --prosseguí veyent la
cara fosca del seu germá qui l'escoltava-- ¡pobras senyoras! ¡Ellas no
hi tenen cap culpa!... pero las criaturas aprenen tant d'educació ab las
mestras com ab las companyas que tenen... y aquí no'n podrá tenir may
d'altras. ¡Válgans Déu! ¡Válgans Déu! Si'ls nostres pares vejessen á una
neta seua, á una Villadó educantse d'aquesta manera! --afegí donya
Teresa, que ni pérduas ni penas desarrelavan d'ella los ressabis de sa
noblesa.
Mossen Jaume no torná resposta: més l'endemá digué que li calia anar á
Barcelona ahont tal volta hi tendria d'acabar la setmana.
Dos dias després tornava'l bon sacerdot á Larrua, dihent á la seua
germana que la nena quedava admesa de interna en lo col·legi del Sagrat
Cor de Sarriá. Sols calia arreglarli la roba blanca y los trajos
d'uniforme, pera portarli avans del primer de mes. Ho havia parlat ab lo
seu intim amich lo Dr. D. Pau Valls que era prop parent de la superiora
del Sagrat Cor y tot estava arreglat.
Donya Teresa quedá glassada: li semblá que ab una má de ferro li
oprimian fortament lo cor. ¡Separarse de la seua filla qu'era sa vida,
sa alegria, son tot!... Y no obstant, moltas vegadas quan no podia ni
somniar que la Montserrat pogués educarse en tan aristocrátich col·legi,
ella hi pensava, com lo non plus ultra de las seuas aspiracions
maternals... Ella envejava á las mares que tenian suficient fortuna pera
ferhi educar las seuas fillas... Més vejentho com un impossible, tan
sols hi havia vist la part bonica; la separació que allavors li semblava
un no res, al tenir que realisarla, se li apareixia com la més gran de
las crueltats. Pero no era pas possible, ni tan sols insinuarho al seu
germá, que s'havia afanyat en fer los passos; que s'havia cregut donarli
una alegria y que ab sa senzillés habitual li havia dit:
--¡Arreconariam massa diners ab la nostra vida metódica y arreglada!
¿No han de ser per ella los nostres estalvis? Donchs ab res podrém
donárloshi mellor que ab una bona educació. Allá s'instruirá de debó ¿y
qui sab anys á venir si'ls coneixements que allí adquireixi, poden
servirli pera guanyarse la vida? Aixís com aixís, tampoch no li podriam
deixar cap capital; ja sabs que á mí, tenintlos al calaix, no me'n
deixan surar gayres y val més que li assegurem una part de dot en la
inteligencia, que aquesta no estará exposada á quiebras.
Donya Teresa no tingué donchs més remey que amagar la seua pena y
preparar las robas pera tancar á la nena.
Aquella primavera fou horrorosa pera la pobre mare. Bastant sacrifici
feya'l seu germá, en l'import de la mensualitat, y no era pas cosa de
aumentar gastos, anantla á veure tan sovint com lo seu desitj
ambicionava. Una volta cada dos mesos, los dos germans se permetian lo
luxo d'anar á véurela. Pero ¡y qu'eran llargas aquellas vuyt setmanas!
Lo sol aumentant las horas del seu regnat de llum sobre la terra, feya
los jorns interminables. La pobra donya Teresa, cada matí al despertarse
comptava los dias que li mancavan, primer per sa visita al col·legi,
després pera la época de vacacions, que entre las llágrimas de sa
anyoransa, la veya com los antichs israelitas, la desitjada terra de
promissió. ¡Ay si en aquellas horas de ferrenya tristesa no haguessin
acudit á sa memoria, sens ella mateixa donarsen compte, las ideas y fins
las paraulas que, trayent apuntes pera'l seu germá, s'havian introduhit
en son cervell, de las obras filosóficas de Balmes, del Pare Kempis y
sobre tot de la hermosa y consoladora obra de Monsenyor Gaume *Esta vida
no es la vida*!
Tota aquesta literatura, que ella no havia conegut fins allavoras, que
en un principi no sols trová pesada, sinó que algunas voltas fins li
semblá inintiligible, en sos moments de major tristesa, abocava á sa
imaginació exaltada una de sas máximas plenas de ciencia de la vida, de
coneixement en las lluytas del cor humá, d'aspiracions á la eterna
benaventuransa, fentli pera sas penas l'efecte d'una rosada copiosa, que
amorosia la cremor que en son esperit combatut hi havian obert la
devoradora flama de la gelosia, de las decepcions y d'una continuada
adversitat... La ferida estava oberta; pero la sanch que d'ella
s'escorria, l'axugava la resignació cristiana, ab consols donats per
inteligencias, que tot havent conegut tal volta per experiencia propia
las amargors de la terra, la forsa d'una fé sens duptes ni vacilacions
de cap mena,'ls havia ensenyat á mostrar ab tota sa divinal esplendidesa
las eternas benaventuransas del cel.
La Montserrat, aná creixent y desarrollant sas gracias físicas, á l'hora
que sos coneixements intelectuals. Al acabar los cursos, los premis
adquirits en honrosas lluytas col·legials, omplian la humil rectoria de
Larrua, curullant de goig lo cor de Mossen Jaume y fent apareixer un
somriure d'ergullosa satisfacció maternal en las entristidas faccions de
la senyora Gil.
També donya Francisqueta Bach participava dels plahers de la germana de
Mossen Jaume. Lo seu fill Felip que feya quatre anys estava d'intern en
lo col·legi dels pares Jesuitas de Manresa, se n'enduya tots los anys un
bon número d'honrosas recompensas. Aixó feya que'ls dos premiats, al
ajuntarse als estius, treyessin á relluhir los seus trofeus d'aplicació,
y que al trobarse iguals en inteligencia y en cultivació de
coneixements, fessin abdós més lliga que ab la Teresina y l'Adela, á las
que, segons en Felip, de res sério se'ls podia parlar. Cada volta
qu'entre'ls germans neixia alguna discussió, per posarse en dupte alguna
de las cosas assentadas per en Felip, aquest exclamava ab ayre de
contrariada superioritat:
--Donchs ¡preguntéuho á la Montserrat, que sab tant com jo y veuréu lo
que'us dirá!
Aquesta igualtat y consideració mútua era causa que al formarse'l grupo
dels noys, ja fos pera jugar á l'hort de la rectoria, ja per anar á
passejar ó berenar á las fonts, en Felip anás sempre de costat ab la
nevodeta del rector, que sens adonarsen, tenia las assentadas molt més
llargas ab ell que ab las seuas germanas.
--¡Es molt, que no se vos acabi may la conversa á vosaltres dos!
--feya donya Francisqueta moltas tardes, que'ls noys sens fer esment de
la Teresina y l'Adela, deixavan lo joch, pera assentarse á enrahonar--
¡No sé pas de que diantre debéu parlar tantas horas!
--Y vegi, mamá --responian á voltas las noyas, un xich picadas--
¡tanta conversa que te ab la Montserrat, y ab nosaltres, á voltas camina
duas horas al costat nostre sense dirnos res!
--¡Vaya una estranyesa! --responia ignocentament en Felip.-- Ab la
Montserrat hi puch parlar de tot, perque de tot sap y á vosaltres
¿qué'us diré? ¿Qué á la nina li manca un vestit nóu? No'n sé jo de
conversas d'aquestas...
Los anys passavan y passavan sense variació de cap mena. Los hiverns
tristos y solitaris per donya Teresa, los istius plens de vida y
animació que á la rectoria donava la presencia de la Montserrat, que's
feya una doneta. Relativament á costums, tampoch hi havia variants. Com
en lo primer istiu, totas las tardes dels dias feyners donya
Francisqueta anava ab los seus fills á cercar á la Montserrat, y uns
dias ab la senyora Gil y altres sense, segons sas ocupacions ó l'estat
de la seua salut, los noys ja ab la bossa de cassar papallonas, ja ab un
joch de cercols á las mans, emprenian lo quotidiá passeig á la font.
Una tarde del mes de Setembre de l'any en que la Montserrat havia
complert sas tretze primaveras, y en la que, com de costum, anavan á
berenar á la font de la Teula, la conversació dels noys prengué un cert
tó de tristesa. Las vinyas, ab sa estesa de pámpols grochs; lo remor
d'algun qu'altre remolí de fullas secas, la terra humida per las plujas,
y més que tot, lo convenciment del poch temps que'ls restava de
vacacions, pareixia que'ls havia tret l'enjogassament d'altres dias pera
fer lo camí á corregudas; saltant petits marges y disputantse per la
llibertat d'una papallona, per la troballa d'una cuca de llum, per la
arrancada d'un ramell de moras ó per la possessió d'una flor, més ó
ménos bonica.
La Montserrat, bon tros més espigada que sas duas companyas, era casi
tan alta com en Felip, qui tenia dos anys més qu'ella. Ab fortas botinas
de badana color de mantega, un llasset de cinta blau de cel, lligant
dessobre de son tornejat coll sa fornida trena rossa y un llarch
devantal de pisana ab ratllas blancas y blavas, que amagava dessota de
sa folgada y recta etxura los contorns de sas formas ja bastant
pronunciadas, pareixia que se la veya llensar á l'ayre son embolcall
d'oruga, pera deixar veure ab tota sa esplendidesa sas hermosas alas
d'ayrosa papallona.
En Felip, pe'l contrari; esprimatxat per la creixensa, escardalench de
galtas, ab ulls y cabells d'una negror de mora, y ab las faccions bon
xich estiragassadas, mostrava en tota sa figura com las primeras tintas
de la pubertat tapan y endureixen en lo noy las hermosors de la
infantesa.
Al arrivar á la font, la Montserrat aná á portar á en Felip, que ab sas
germanas s'havia assegut desobre las arrels d'un vell castanyer, lo
berenar que ab donya Francisqueta y la seua mare acabavan de tréure de
la cistella.
--No'n vull --féu en Felip, donantlo á la Teresina.
--¿No vols berenar? Qué no estás bó ó es que aquest tall de llangonissa
no t'agrada? --digué la Montserrat, preparantse pera anar á cercarnhi
un altre.
--Es ¡que'm fá rábia de véure que'l sol ja es á la posta y apénas son
las sis de la tarde! lo que vol dir los pochs dias que'm restan pera
estar á Larrua. ¡Ditxós col·legi! ¡ja voldria haver acabat lo
Batxillerat, pera no haverhi de tornar may més!
--¿Y per axó no vols berenar? Té, home, té; --feu la Montserrat
portantnhi un altre tall y sentantse á menjar la sua part, en mitj d'en
Felip y de l'Adela.
--No hi puch ferhi més --prosseguí'l noy, prenent desdenyosament lo pá
y la llangonissa de las mans de la Montserrat-- la tardor, jo la
desterraria del any. ¡Vés quins serveys que fá! ¡Sembla que sols vé pera
acabarho tot!... Jo no puch ab aquesta atmósfera trista, ploviscosa y
humida.
--¿Qué vol dir atmósfera? ¿Qué ho saps tú, Montserrat? --preguntá
l'Adela á mitja veu y com escorreguda per sa ignorancia.
--Ja veurás --respongué la nevoda de Mossen Jaume, un si es no es,
satisfeta de mostrar sa erudició colegial devant del seu company, que ja
cursava'l batxillerat-- jo, tal volta no t'ho sabré explicar tant
estensament com ho faria en Felip: pero en fí, ho diré com nos ho han
explicat en lo col·legi y com t'ho explicarán á tú, d'aquí dos ó tres
anys. Atmósfera, es lo conjunt de gasos invisibles que rodejan lo nostre
planeta; com son l'ayre, lo vapor de l'aygua, l'ácit carbónich y altres
que ara no recordo...
--Donchs, mira, com sempre t'has explicat mellor que jo. Ja m'ho han
prou ensenyat aixó mateix en lo curs de física; y fins ho he donat de
memoria: pero preguntat aixís, en sech, de segur que no ho hauria
sapigut respondre tan aviat. Sols per axó, no'm reca tant de tornar al
col·legi... ¡No estaria pas bé que tu sapiguessis més que jo!... Ademés,
que'ls Padres, m'estiman molt: y mira, á voltas --prosseguí en Felip
baixant la veu-- conech que si en lloch de venir á Larrua tingués de
quedarme á Barcelona, preferiria no sortir... No sé, sembla qu'allí m'hi
trovo més á pleret... ¡Si no fós lo tenir de estudiar tant!... Y tampoch
es que l'estudi no m'agradi, no; ¡pero vaja! conech que certas cosas,
m'estimaria més estudiarlas prácticament: supósat que si hi hagués una
nació ahont parlessin llatí, m'estimaria més anarlo á apendre allá que
en lo col·legi, ahont lo parlo y no sé'l que dich; y lo mateix lo
francés: aquest ja l'entench mellor, pero de tots modos, preferiria
anarlo á practicar á Fransa: y jo, hi aniré; perque conech que'l viatjar
m'agradaria bojament.
Moltas vegadas, quan só devant del mapa d'Europa, ¡me dona un pler
formar l'itinerari dels viatjes que faria! Vejessis ab quina facilitat,
m'enfilo cap á França y pel Canal de la Manxa me'n passo á Inglaterra, y
per Bélgica me'n vaig á l'Austria; y atravesso'ls Alpes pera seguir la
Italia y la Turquia; y per lo Mar Negre, me'n pujo dret á Russia, pera
trobar la Suecia y la Laponia...
--¡Ay! ¡allí si que jo no hi aniria pas! --interrompé la Montserrat,
que com la Teresina y l'Adela, atretas per lo calor ab que parlava en
Felip, los hi semblava qu'era cosa d'anarhi l'endemá.
--¿Y perqué á Suecia no? --preguntá la Teresina, molt interessada en
que'l viatje no s'interrompés.
--Perque hi fá un fret horrorós, y ademés diuhen qu'allá á la Laponia,
la gent es ¡petita! ¡petita! y á mi'm faria pena de véurels. Mira aquí,
la noya de casa en Peró, que es esguerradeta, y tota petita, ¡me fá una
pena al cor quan me la miro!... ¡Ves si per gust, aniria á véuren tot un
poble!...
--Be, dona ¡no t'apuris per axó! cambiarém l'itinerari y en lloch
d'anar cap amunt, per lo mar Caspi, nos ne baixarém vers á l'Assia. ¡L'
Assia! Ja saps, alló de: *La parte mayor del antiguo continente; la cuna
del género humano, en donde florecieron las ciencias y las artes*, etc.,
etc. --feu en Felip, prenent la cantarella ab que solen donar los noys
las llissons en las escolas, y tornant á rependre son ayre de formalitat
continuá:-- ¡allá si que hi podria apendre llenguas! l'árabe, l'armeni,
lo persa, l'indostán, lo xino!... ¡Aquesta llengua si que'm fora
necessaria! perque á mí m'agradaria molt seguir la Xina: saps allá ahont
fan las casetas de marfil... y sobre tot l'Indostán; lo país que te las
montanyas més altas de la terra y en quins rius, se troban en profusió
los diamants y los brillants y las pedras preciosas de tota mena...
--¿Y's trovan per terra, entre la sorra del riu? --preguntá la
Teresina, obrint desmesuradament los ulls, entant que picant de mans,
exclamava ab tot l'entussiasme de sa senzillés d'onze anys-- ¡Allí si
que vull que nos hi portis, Felip! ¡Y que'n culliriam de diamants y de
brillants y de pedras de tota mena pera fernos arrecadas y collarets y
fins pintas y diademas pera posarnos als cabells! Y'n portariam per la
mamá... perque ella, si es massa lluny, no hi voldria pas anar... Y
també'n recullirém pera fer una corona per la Verge del Remey de la
hermita, que'n dú una de llauna ¡més pobre y més vella! Y per tú
Montserrat, te las portarém iguals, ben iguals á las nostras.
--Aquesta ja se las podrá cullir allí mateix --feu en Felip ab molta
serietat.
--¡Oh! Si hi pogués venir ¡próu! --saltá la Teresina.
--¡Ay! ¡ay! ¿perqué no hi ha de venir, ananthi nosaltres? Lo que podém
fer es marxarhi á l'estiu, que es quan estém tots tres plegats
--exclamá candorosament l'Adela.
--Pero dona, ¿qué no ho coneixes qu'ella no hi podrá venir, perque
nosaltres hi anirém ab en Felip, perque es germá nostre, pero á la
Montserrat no li es res? --feu la Teresina, prenent un gros tó de
set-ciencias.
Los aspirants á viatjadors se miraren consternats. La Teresina tenia
rahó. Havent d'anar al país dels rius, de las pedras preciosas, sense
donya Francisqueta, que es á quí anava confiada la Montserrat, era molt
difícil que aquesta hi anés: y ab la seua mare, no hi havia que contarhi
ja, que donya Teresa, la meytat de las tardes ni á la font podia
acompanyarlos.
Las noyas Bach estimavan á la Montserrat ab entranyable afecte: ab ella
no hi renyian may. Son carácter judiciós y la superioritat de sa
intel·ligencia, reconeguda no sols per en Felip, sinó per la seua
mateixa mare, que'ls la treya á tot hora per modelo, li havia fet pendre
gran prestigi entre sas duas amiguetas, que sempre's disputavan lo lloch
que en Felip deixava llíure al costat seu. A més, la conversa s'havia
tingut al devant d'ella, y las pobras criaturas, ab la bondat innata á
aquesta primera edat de la vida, en que l'egoisme no ha assecat encara,
los dolls de la generositat; se contristavan també de véure la cara de
pena, que apesar de tot son judici de tretse anys, posava la Montserrat,
pensant que dels quatre, seria ella sola la que no podría disfrutar
d'aquellas maravellas, engrandidas tan per los mágichs colors de sa
privilegiada fantasia, com per l'amargor de la impossibilitat, que tan
entenimentadament havia fet notar la filla gran d'en Bach.
Tots estavan encara sotmesos, baix la impressió de la primera
contrarietat nascuda en los preliminars de son viatje, quan en Felip,
que havia estat ab lo cap caygut sobre del pit, exclamá de sopte ab la
alegria del qui estreny entre sos dits un tresor per llarch temps
codiciat:
--¡Ja ho tinch! ¡Ja está tot arreglat!
--¿De veras? --¿Cóm? ¿Cóm? --preguntaren á la vegada las tres noyas.
--Ja veuréu --feu en Felip, ab tota la formalitat ab qu'hauria parlat
un home-- ara jo no vos hi puch pas acompanyar: en primer lloch, tinch
que acabar lo batxillerat, y després fer la carrera ¿vritat? Donchs com
que allavors ja tindré vint ó vint y dos anys y jo sempre he pensat de
casarme ab la Montserrat; m'hi caso, y, com será la meua dona, ja hi
podrém anar plegats.
--¡Ay! ¡y qué rebé que ho has pensat! --exclamá en lo paroxisme de la
alegria, la noya Gil, juntant dessota de la barba sas duas manetas
blancas y afiladas, en tant que la Teresina y l'Adela, repicant las
seuas, repetian á l'hora, detenintse á cada paraula, pera mellor
saborejar sa satisfacció:
--¡Ay! ¡Sí! ¡Sí! ¡Y qué bé que ho has pensat!
La fletxa ja havia sortit de l'arch; lo llamp, havia llensat sa
devastadora pedra; lo pagés, havia sembrat á la terra més á posta
assahonada la llevor en la que hi devian grillar aquella mena d'arrels,
que sols s'arrencan, arrebassant ab ellas, la terra que las sustenta.
Las circunstancias de la Montserrat afavorian també d'una manera
especialíssima la grillada d'aquella llevor tan senzillament llensada.
Sense germans, sense cosins, sens amistats íntimas, los noys Bach eran
la sola distracció de la nevodeta de Mossen Jaume. Quan en lo col·legi
las seuas condeixebles parlavan d'anar en la época de vacacions á sas
heretats ó al estranjer ó á banys, ahont se reunian ab familias en las
que hi trobavan companys de la seua edat, la noya Gil pensava sempre en
los qu'havia trobat y que havia de tornar á véure, al sortir del
convent. Las altras cambiavan d'impressions; tots los anys portavan
coneixensas novas; moltas havian visitat nous llochs y nous paissos,
totas tornarian al col·legi ab los recorts de las cosas que haurian vist
y de las personas ab qui haurian parlat; ella sabia ja abans de sortir
tot lo que hauria de fer; per ella no hi hauria res cambiat; un mes
d'Agost era invariablement igual al passat y, segons ella creya, al que
havia de venir. Los mateixos petons de la seua mare, sempre trista, fets
ab la rialla als llávis y'ls ulls negats de llágrimas: los mateixos
afalachs de Mossen Jaume: la mateixa vida, tan igual y tan acompassada,
com las onas qu'en temps de bonansa desfeyan sos blanchs espumalls en la
platja de Larrua. La missa á las set; lo dinar á las dotze; lo sopar á
l'entrada del capvespre; lo rosari de sobre taula; las conversas
tranquilas y casi sempre sense discusió, eran poch interessants per ella
que d'entre aqueix conjunt de suaus mitjas tintas y d'eix aplech de
personas que l'estimavan ab tota l'ánima, no n'hi havia cap que parlés
ab lo llenguatje que sos tretze anys posavan en sa boqueta vermella; cap
que l'ajudés á cassar una papallona, ni á cullir un ram de flors
boscanas, ni á donar voltas á la corda ab que saltava, ni menys á
compartir ab ella aquellas riallas alegres, frescas com los primers
ventijols del matí, que per la volada d'una mosca acudian á dojo á sos
llávis de cirereta partida.
--¡Parla, parla; enrahona tú; jo ja t'escolto! --li deya donya Teresa
desitjosa de sentir las deleytansas ab que omplia son cor maternal
aquella veueta estimada, que, com un aucell enjogassat, en son continuat
xarroteig, saltava desde una página de la historia de Espanya, de Roma ó
de Grecia, a las excentricitats de la Munda, y d'una poesía de Quintana
ó de Fray Luis de Leon al barret de palla d'alas amplas, que era precís
comprarli aquell mateix dia, pera estrenarlo per anar á la font.
--¡Quin bo'm dona d'escoltarla! ¡Sembla que'm treu vint anys de sobre!
--deya també Mossen Jaume; y tots fins lo vicari Mossen Ramon, que era
un bon xich mal agradós, se dalian per sentirla, sense que cap d'ells
pensés en tornarli'l cambi, que la pobre Montserrat sols trobava á
Larrua en los fills de donya Francisqueta; en aquellas noyas de la seua
edat; en aquell noy finet y educat com ella; ab los seus mateixos
coneixements; ab las seuas mateixas aficions...
La noya Gil no podia compendre que la vida del vinent any podia no ser
igual á la del passat, ni que un dia pogués esser possible que ella
visqués sense la seua mare, sense'l seu oncle y sense aquells noys, que
aixís com donya Teresa y Mossen Jaume eran existencia de sa
existencia,'ls seus companys eran alegria de sa alegria. Fins que á la
Teresina se li acudí que no sent germans no fora del cás que viatjessin
junts, no havia atravessat may tan senzilla idea per la pensa de la
nevoda del rector; més en Felip havia trovat tant prompta solució, y
aquesta li semblá á la Montserrat tan fácil y sobre tot tan encertada y
natural que, al sentirla, apesar de no haverla may pensada, li aparegué
que de tota la vida l'havia tinguda dins de si mateixa y que no feya més
que respondre com un eco á la veu que de dins de son cor li cridava pera
resóldrela de idéntica manera; y desde aquell instant, ab la mateixa fé
que creya en que un dia havia de morir, sens inmiscuirse en preliminars
de cap mena passá á créure ab igual forsa que havia de venir un jorn en
que seria esposa del estimat company de sa infantesa.
## Antecedents (Continuació.)
La Montserrat no havia complert encara disset anys quan donya Teresa se
vejé obligada á tréurela del col·legi del Sagrat Cor contrariant los
desitjos de la Madre, que prenia un disgust cada volta que surtia una
educanda sense haver seguit los trámits oficials del reglament.
Pero no hi hagué remey; los disgustos que'ls espiritistas de Larrua
ocasionavan en aquella época á Mossen Jaume minaren de tal manera sa
salut y sa alegria, que la seua germana, tementse majors complicacions,
volgué la noya al costat seu. La Montserrat sortí donchs del col·legi
sens haver termenat sos estudis, als que es precís confessar, no hi
tenia l'afició que'l seu oncle hauria desitjat, sortint del convent més
educada que instruhida, tenint com la immensa majoría de las donas
espanyolas molt més gust en saborejar las bellesas d'una sonatta de
Beethoven, que en estudiar las complicadas solucions d'un problema de
geometría. Aixó no vol dir que la Montserrat no fos de molt més
instruhida que gran part de las seuas condeixebles y de moltas de las
noyas de la seua edat, pero per fer sentir á son talent natural los
goigs d'estudis més sérios, li haurian calgut més anys, y que la imatge
d'en Felip no s'hagués interposat entre las áridas páginas de sa carpeta
d'estudi.
Més alta que Da. Teresa, ab sa cara d'una bellesa d'arcángel, educada y
distingida com una primpcesa alemanya, vestint ab la senzillesa que sa
posició requería, pero ab un gust que acompanyat de sa hermosura donava
major reals á sa roba de cotó ó de llana segons s'ho aportava la
estació, la noya Gil, á la qui sols se li podia reprotxar lo defecte
d'encorvarse un xich á causa de sa rápida creixensa, s'atreya las
miradas de quants forasters per rara casualitat la veyan en algun carrer
de Larrua ó en algun caminet de sas aforas, ja que aixís per lo modo de
ser de donya Teresa, com per lo disgust que en sa sortida del convent
havia trobat en la rectoría per la enfermetat de Mossen Jaume, las duas
senyoras continuavan ab la mateixa vida retreta y solitaria que havian
emprés lo primer any que passaren en lo poble. Per lo demés la
Montserrat no semblava may fer esment de la admiració que sa figura
despertava; los colps que aixó succehía ni sos ulls donavan senyal
d'haverho vist, ni sos peus detenian ó apressavan l'ayre de son caminar;
en Felip al sortir del convent li havia renovat la promesa que al parlar
de son viatje al Assia, li havia fet quatre anys enrera; y li havia
renovat ab tota l'ánima, esgroguehintse sa fas morena, brillejant com
encesas guspiras sos ulls de móra, tremolejant de emoció la má que
retenía la seua y la veu ab que li deya: