tan cofoy com agrahit de las paraulas de la seua nevoda-- pero mira,
noya, aixó está molt bé perque tú m'ho digas y perque jo no ho accepte.
¡Deu me'n reguart de que per mi deixessis una sort com aquesta! ¡Y tú
que ets tan bona y que ab tas riquesas tan de bé podrás fer als pobres!
¡Por tindría de que Deu no me'n demanés compte! ¡Ah poch enteniment!
¿qué ho saps lo que dius? Mira, filla, jo no t'he parlat may del teu
pervindre per no entristirte. ¡Bé prou que quan cau la pedregada s'ha de
rebre! no hi ha perque encaparrársen avans: pero ara vull que sápigas á
que atenirte. ¡Vaja! jo no obraría pas bé, no fente veure la veritat de
las cosas...
Tu ja saps que la teua mare no pogué deixarte més que'ls tres mil duros
que á la mort de la teua ávia, que al cel sía, li vaig donar de
l'herencia de casa; y altres tres mil que jo'n posseheixo y que si tú 't
casas y fas un bon partit los deixaré als meus pobres, pero que te'n
faré usufructuaria mentres viscas, si 't quedas soltera. Total ¡sis mil
duros! Y ¿qué es la renda que aixó 't pot donar? ¿Y si'ls valors baixan?
¿Y si tenías la desgracia de quedarte imposibilitada? ¿Y si m'hi quedava
jo y tenia de gastar pera mi d'aquesta pobresa? Y sobre tot, filla,
alguna volta ¿hi has pensat detingudament en la horrorosa situació d'una
persona sola?
Mira, jo vaig abrassar ab tot entussiasme la carrera religiosa, y
mentres la teua ávia va viure y vaig estar ab ella jo era l'home més
felís de la terra, pero quan vaig quedar sol, quan vaig venir sense
ningú dels meus á aquesta rectoría, com has dit tú molt bé, gran y
destartalada, jo no hauría volgut que s'haguessin acabat may las
funcions de l'esglesia. Allá m'hi trobava á pleret, confortat, ditxós;
pero en entrant aquí pareixía que tot me queya á sobre. Quan la teua
mare me demaná per venir, me semblá que'l cel se m'havia obert... Y si
no hagués sigut per la pena que ella passava, lo que es per mi, després
de ma primera Missa, no hauria pas tingut en ma vida una alegria més
gran. ¡Y jo era capellá! ¡Y jo era un home! No, filla, no; lo que deyan
los antichs, las noyas ó casadas ó monjas, ¡Al convent no s'hi está sol!
--Mes fá algun temps que vosté no pensava d'aquesta manera: recordis
que en aquest mateix quarto ¡jo li vaig demanar plorant que'm deixés
entrar en un convent! --exclamá ab visible acritut la Montserrat, que
feya estona lluytava ab un tremolor nerviós que, no poguent deixar més
grogas sas galtas, anava posant sos llavis del color de la neu.
--Allavors m'hi vaig oposar, perque jo no autorisaré jamay un perjuri;
perque al convent no t'hi portava com á primer fí l'amor á Deu,
l'entussiasme y vocació religiosa; t'hi portava un sentiment, una
descepció; tal volta'l despit... feridas que's curan quan las reixas son
ja tancadas per sempre més!
--Y ¿qué creu vosté que'm portaria ara al matrimoni? ¿Qué es lo que
juraria al peu del altar, jo que al veure aprop meu un home que'm pot
parlar d'amor, sento que per cent costats, s'obra sanguejant dins de mon
cor la ferida que á un mateix temps ha anoreat en mi goigs, desitjos,
esperansas, il·lusions y fins apar que vida y sentiments y joventut?
--exclamá la Montserrat ab amargor impossible de descriure.
Mossen Jaume se deixá caure consternat en sa cadira de brassos, de la
que feya un instant acabava d'aixecarse, y, dirigint á la noya una
mirada trista, desconhortada, exclamá com pera sí mateix ab tó de penosa
reconvenció:
--¡Pobreta! ¡Y jo que ja no'n feya esment! ¡Y jo que la creya curada!
## Antecedents.
En los començaments de sa carrera eglesiástica Mossen Jaume regentava la
rectoría de Larrua, quan ab lo nombrament de rector definitiu rebé una
carta de moltas planas de la sua germana Teresa, casada feya sis anys ab
un corredor real de Cambis, anomenat Maurici Gil, establert á Madrit,
ahont lo matrimoni havia viscut desde son casament.
La carta, com hem dit, era llarga, molt llarga, y Mossen Jaume la llegí
repetidas vegadas ab los ulls negats de llágrimas y ab alguns colps de
puny donats sobre la taula, al arribar á sa darrera plana. Més sense
aixecarse de la cadira en que l'havia llegida, prengué la ploma, y
depressa, sense vacilacions ni correccions de cap mena, n'escrigué una
de molt curteta, que ell en persona aná á tirar al correu. A la tornada,
se'n pujá á las habitacions del primer pis, las hi doná una mirada
inquisitorial y, cridant á la majordona, li innová en pocas paraulas,
que dins de pochs dias li arrivaria de Madrit la seua germana, ab una
nevodeta de quatre anys y que per lo tant, disposava que's desembrasés
la cambra ahont ell dormia, més gran, més alegre y més ben acondicionada
que las restants de la casa, pera arreglarla per las novas forasteras.
Envá la majordona li objectá que l'habitació que donava era bon tros
mellor que la qu'éll tindria, á la que s'hi havia de pujar per dos
esgrahons, á més d'esser bon xich més petita y ferhi més fret á l'hivern
y més calor á l'estíu; pero'l rector persistí en sa idea y ab fort
neguit de la majordona, per no sapiguer, si la estada d'aquesta germana
á la que pareixia que Mossen Jaume volia tan obsequiar, seria definitiva
ó transitoria, lo quarto quedá arreglat ab un llit de matrimoni, una
calaixera y cónsola de caoba, ab bonichs adornos daurats, perfidiosament
ennegrits pels anys y mitja dotzena de cadiras encoixinadas de domás
vermell igual á las cortinas del balcó y de l'alcova, lo que ab dos
grossos sillons, dos tamborets y un gran cuadro pintat al oli,
representant á la Verge dels Dolors, ab lo seu Fill als brassos,
completava aquest antich mobiliari, que per anys enrera havia estat
l'ornament de la cambra nupcial dels pares de Mossen Jaume Villadó.
Quinze dias després, un vespre envers als entorns de Totsants, arrivá de
Madrit Da. Teresa ab sa filleta Montserrat, sens més equipatje que dos
mundos y un gros bagul.
Venia senzillament vestida ab un trajo de cassimir color tabaco, un
saquet d'abrich del mateix color y un sombrero de forma petita, cubert
ab un vel de un tó més fosch que'l trajo. Son port era modest, pero en
la distinguida manera de vestir sa esbelta figura, s'endevinava á una
dama que portava son senyorio, adquirit desde'l bressol.
La nena, ab una tuniqueta de color blau fosch, brodat de trenzillas
vermellas y un barret de castor de amplas alas, devall del que's
descapdellavan com una madeixa d'or los abundosos rulls de sa cabellera
rossa, pareixia arrancada d'una página d'una Ilustració inglesa ó
alemanya. La Sra. Gil portava en son rostre, de faccions finas y
simpáticas, la expresió d'una pena concentrada y de la salut perduda; la
nena, mirava esporuguida á la sua mare que plorava, á son oncle que la
prenia en sos brassos, y á las foscas parets del menjador de la casa
rectoral, tristament il·luminada per un quinqué de petroli.
Quan hagueren pres una tassa de caldo y una copeta de ví ranci, Mossen
Jaume que tenia verdaders desitjos de trovarse á solas ab la seua
germana, prengué ab recansa de la criada, la grossa palmatoria de
llautó, pera ensenyar á las seuas hostes la cambra que'ls hi havia
destinada.
--Ja ho veus --digué á Da. Teresa, aixecant enlayre lo llum á fi
d'iluminar d'un colp tot lo quarto-- ets á casa teua: lo llit, es lo
dels nostres pares; los mobles, los de sa cambra, nupcial: lo nostre
estatje de nins, ahont apar que hi aleteja encara aquella tendra mare
nostra, que tant nos recomenava que fossim sempre dos cors en un!...
Pensa que tornas á set anys enrera... res ha passat, més que'l plaher
pera mí de trovarme ab una familia que tant anyorava... que...
Los sanglots de la jove senyora, aumentant ab més forsa á cada nova
paraula del seu germá, interromperen á aquest, qui li digué aixugant las
llágrimas que apesar seu s'escorrian també per sas enmorenidas galtas:
--¡Vaja, com més parlariam, pitjor! No vull que 't trastornis, ni que'm
contis res. Ja m'ho has dit tot ab la teua carta... Sosségat; pósat ab
comoditat y arregla aquesta pobre criatura, que sense compassió l'estém
esverant. Mira sovint á aquest cuadro que tens dessobre la calaixera y
que representa á la Verge dels Dolors; Ella, que'ls va sufrir tots, que
alentá á la nostra mare á sobre-portarne tants, t'ajudará també á
aconhortarte dels teus... Vaja, ja has plorat próu. Al costat del llit,
hi tens una campana pera trucar á la minyona... Dorm, y ja veurás com ab
l'ajuda de Déu te resignas; y com ab la claror del sol, te semblarán
aquestas parets menos tristas...
Donya Teresa volgué parlar; pero verament los plors ofegaren sa veu y
Mossen Jaume, convençut que de moment la soletat fora mellor baume que
las paraulas, l'abrassá com ho hauria fet lo pare més carinyós, besá á
la nena y sortí.
Lo temps era'l més trist del any: los dias curts, ploviscosos, lo cel
cendrós, las fullas grogas y caygudas, empaytantse dessobre'l fanch; los
camps herms, las serras cubertas d'una capa violada, la mar com un ondat
mantell d'un vert plomisch, rodolant y batent damunt la platja, ab una
remor sorda, trista, igual, acompassada; l'hort de la rectoria ple
d'arbres sense fullas, mostrant al descobert son enfilall de brancas
secas y nuhosas; las salas de la casa, plenas d'una claror blanca, que
las inundava de melangia, las campanas tocant sovint á morts per algun
vell ó xacrós, qual fí havia apressat la cayguda de la fulla: pareixia
que tot s'aplegava pera vessar sa tristesa, que's reflectia ab tota sa
negra amargor en la cara d'aquella pobre forastera, que en vá
s'esforsava en mostrarse animada al menys devant del seu germá, qui, al
revés d'aquesta, no sabia com amagarli lo pler que li donava tenirla al
seu costat y veure revolotejar á son entorn, com un papalló de dauradas
alas, ó com un raig de sol que tot ho alegra, á la petita Montserrat,
qui als tres dias de ésser a la rectoria sabia un per un tots los recons
de la casa y tots los arbres del hort que guardavan encara alguna pèra
verda ó madura per cullir.
A las criaturas los passa tot devant dels ulls com las vistas d'una
llanterna mágica, fixant sols s'atenció en lo darrer que veuhen: la nena
se trobava donchs á son pler en la sua nova casa y ab aquell oncle, que
ab sa picardia d'infant conegué desseguida, que se'l havia fet tot seu.
Viva com una centella, parlava ab bonich accent lo castellá que habia
sentit al seu pare y al poble en que havia nascut, y'l catalá en quina
llengua li havia enrahonat sempre la seua mare y que als quinze dias
d'ésser á Larrua, intercalava ja, ab gran fruició del seu oncle ab mots
peculiars dels pobles de la costa.
--¿Fa que si la mamá plora sempre, se posará malalta?
--¿Oy, que si vosté vá á Barcelona, per un parey de dias, se m'hi
endurá? ¿Fa que ja ho som vist tot lo d'aquest poble?
Mossen Jaume esclafia una grossa rialla y la Montserrat parava l'orella
ab més atenció, per veure si recullia una nova paraula, pera posar en lo
seu forá repertori.
Un vespre, á l'hora en que Da. Teresa ficava á la noya al llit, Mossen
Jaume s'ensopegá á passar per la sala del costat y sentint á la nena que
resava, s'aturá fins á la porta del quarto en lo moment en que aquesta
deya:
--Ara'l parenostre per l'ánima del papá...
--¡Li has dit qu'era mort! --exclamá Mossen Jaume, que sobtat per lo
que acabava de sentir, no repará de moment en lo conflicte en que posava
á la seua germana, á la qui una flamarada de carmí li pujá fins al
blanch dels ulls, fentli repetir ab exaltada energia:
--¡Mort! ¡Mort! ¡Mort! per sempre més.
--Es clar, dona, --feu Mossen Jaume, que en un instant se posá en
situació-- es clar, que ho es per sempre més! Perque'ls morts, filleta
--digué dirigintse á la Montserrat que l'escoltava bon xich
estranyada-- no tornarán fins al dia del Judici, en que Nostre Senyor
vindrá pera judicar als vius y als morts. Per aixó tu has de procurar
ésser sempre ben bona minyona; perque'l bon Jesús te trobi aquell dia ab
lo vestidet blanch de que l'esglesia revestí á la teua ánima ab lo
baptisme. ¡Vaja! resa; resa; que las oracions dels nins, son las que més
plauhen á la Verge y al seu santíssim Fill.
La tardor passá molt llarga per Da. Teresa; los dias y las vetllas no se
li acabavan may en aquella quietut y ab aquells quefers sempre iguals:
més l'hivern apesar de sos dias tristos y son rossegall de neus, li
pareixé menos llarch, puig Mossen Jaume sense compassió á sa tristesa y
fins á sa poca salut, li aná apilotant una ocupació sobre un'altra; la
feu sagristana del Santíssim, dels Dolors, de Sant Joseph y del altar de
las ánimas; li feu revisar un xafé de comptes, que, segons ell tenia
molta necesitat d'aclarir; li demaná qu'arreglés y posés en órdre los
calaixos d'ornaments de la sacristia y per fí, fins li encarregá que li
tragués apuntes que ell molt necessitava del *Criterio* de Balmes,
d'algunas obras de Santa Teresa de Jesús, de Fray Luis de Leon y d'una
infinitat d'autors, qu'ella no coneixia, que de primer moment apenas li
semblava compendre, pero que á forsa de llegir, anava entenent y que
sens que ella se'n donás compte, ab molta més facilitat li feyan arribar
á l'hora de ficarse al llit.
Quan á la vinguda de la primavera, Mossen Jaume la sentí donar al
jardiner diferentas órdres per arreglar l'hort de la casa, se digué á si
mateix:
--La pobra Teresa no s'aconsola de sa pena, pero s'hi acostuma...
Las primeras calors del Juliol feren desganar á la petita Montserrat é
inundaren ab un aixám de forasters lo poble de Larrua. Molts dels que hi
tenian casa de propietat y que per lo tant hi anavan á la temporada
d'estiu, acostumavan á fer una visita al senyor rector. L' any que per
primera volta hi hagué donya Teresa, ella junt ab lo seu germá, rebé las
visitas que'ls feren, pero fóu sols Mossen Jaume, qui las torná, alegant
que la salut verament delicada de la seua germana que durant l'hivern
havia hagut de fer llit per atachs de reuma al cor, la impedia de
tornarlas.
La senyora Gil, no vegé donchs als forasters que estiuhejavan á Larrua,
més que la vegada que anaren á visitarla á la rectoria y en la Missa
baixa que's celebrava á los dias de festa á la parroquia; á escepció de
la familia Bach, que per ésser tan vehins, que'ls horts de abduas casas
sols estavan separats per una prima paret de mahons d'un metro d'alçada,
tenian ab lo rector majors graus d'intimitat que'ls demés forasters.
Per aquella época en Bach, que treballava ab tot son vigor en sa botiga
de mantegayre, no tenia cap tracte ab los forasters que anavan á Larrua:
precisat per lo desganament de las criaturas, á tréurelas á fora á
l'estíu y per ordre del metje, á férlas péndre banys de mar, comprá la
torreta del carrer dels Avellaners, á la que'ls primers dias de Juliol,
pujava donya Francisqueta ab los petits, y á la que'l marit, sols anava
los dissaptes al vespre, pera entornárse'n ab lo primer tren del
dilluns.
Com los Bachs sols eran considerats per los forasters, com uns botiguers
acomodats, donya Francisqueta, que apesar de no possehir una gran
penetració tenia lo convenciment de que la Crème que anava al Balneari
no intimaria ab ella, se concretá á viure completament aislada de la
gent, ja que uns no li acomodavan per massa senyors, ni los altres per
massa menestrals. Y tal volta per aixó mateix la senyora Bach estava
extraordinariament cofoya de la coneixensa del rector, ab la que
s'enorgullia molt més que per las virtuts del sacerdot, per los
antiquissims pergamins de la seua noblesa, que apesar de que l'interesat
fins pareixia que ho amagava com un defecte, era coneguda de tothom, lo
que estufava á la mantegayre y li feya aumentar sos esforsos pera
conreuar una amistat que relativament á Mossen Jaume, era sols com á
titol d'agrahiment á las atencions de que era objecte per part d'eixa
familia, que no descuydava ocasió d'obsequiarlo, un dia ab una plata de
crema feta per donya Francisqueta, que segons ella mateixa deya hi tenia
una má de monja; un altre, ab un flam, que ni fet de confiteria; un
altre, ab un gran tros de tortell del Forn de San Jaume, que en Bach
havia portat de Barcelona y que no era pas possible que menjés la
familia, sens que la primera part deixés d'enviarse á la rectoria.
Mossen Jaume agrahia los obsequis que li feya aquella bona gent, com ell
los deya, y si be pera no diferenciarse de la conducta que observava ab
tothom, no haventhi malalts, no'ls visitava més qu'una sola volta durant
la temporada, los rebia en sa casa ab afectuosa franquesa, y al ésser á
l'hivern, tenia bon cuydado de enviarlos, en paga de sos obsequis, un
bon present del tossino que matava.
En aquest estat de cosas, pot suposarse ab la pressa que donya
Francisqueta, passá á la rectoria tan bon punt sapigué en ella la
presencia de donya Teresa, una senyora de debó, y los oferiments de tota
mena, que com amiga y com á vehina li feu y los petons y agasajos de que
fou objecte la petita Montserrat. Mes la germana de Mossen Jaume era
extremadament poch enrahonadora y si be la vá rebre ab l'atenció d'una
persona educada, la conversa no s'animá, fins á parlarse del
desmenjament de la nena y de lo molt que'l metje li havia recomenat que
la fes sortir á passeig. La cosa no podia ser més felis pera donya
Francisqueta, que sabía receptas de sobras pera fer tornar la gana;
remeys, que los mateixos metjes ignoravan; pero que á ella y al seu
marit y als seus fills, y á quantas personas los havian probat, los hi
havian reeixit ab resultats admirables.
Donya Teresa li doná las gracias: no pensava probar més que l'aygua
d'una font que'l metje li havia indicat que hi portés la nena; y que
ella, tenia temensa fos lluny ó tingués costas massa pesadas pera son
estat de salut.
La senyora Bach, no la deixá acabar ella coneixia de sobres aquesta
font, á la que durant tot lo passat estíu hi havia portat totas las
tardes als nens; un lloch deliciós, plé de vejetació, ab una aygua de
ferro capás de fer menjar á un mort, y, sobre tot, á un paratje ahont
casi may s'hi trobava ningú; ahont no anavan tots aquells mitjos senyors
del Balneari, sachs de vanitat y molts d'élls, ab més deutes que diners.
Ja estava arreglat; y aquest gust no li havian pas de quitar; totas las
tardes, quan ella aniria á la font á berenar ab los seus nens, entraria
a buscar á donya Teresa y á la Montserrat; si la senyora Gil, per no
trobarse bé ó per altre motiu, no hi podia anar, ella se n'hi enduria la
nena, que cuydaria més qu'als seus propis fills.
Donya Teresa ho consultá ab lo seu germá.
--Ja li pots deixar --digué ab senzillés Mossen Jaume-- son una bona
gent, honradota y franca. Ella es una infelissa. Lo que te al cor, te á
la boca. ¡Y no n'estará poch de cofoya de poguer dir que se'n porta á la
nevoda del rector... y d'un rector que es noble! --afegí Mossen Jaume
ab un somriure de compassió.
A las cinch d'aquella mateixa tarde donya Francisqueta, aná ab los seus
tres fills, un noy de set anys y duas nenas més petitas, la Teresina y
l'Adela, á cercar á la Montserrat, que després d'haver passat tot un
hivern sens apenas eixir de la casa y sens haver jugat ab cap criatura
de la seua edat, paresqué que verament se tornava folla d'alegria, tal
era sa animació y goig al corre per camps y boscos ab gent de la seua
mida.
Donya Teresa hi aná molt pocas vegadas. Son pit delicat, no podia ab las
costas que era precís pujar per anar á la font; y després la conversa
d'aquella bona senyora que sols sabia parlar dels mils que tenian y de
lo molt més que podria portar sombrero élla que moltas de las senyoras
que'l rumbejavan pel Balneari, li pesava y l'aburria. Per altra banda,
com donya Francisqueta, tret d'aquestas dérias, se menjava á petons á la
Montserrat, y, com als seus mateixos fills, no li donava l'aygua que no
estés desassuada, y li posava un mocadoret al coll la tarde qu'al
retornar de la font fresquejava, y, sobre tot, la nena havia recobrat
los colors y la gana, donya Teresa, encara que s'hauria estimat més
déure aquestos obsequis á personas de altres condicions, los hi agrahia
y apesar del seu carácter un xich sech y no despossehit de certa natural
altivesa, s'esforsava en manifestarli lo molt fondament que li estimava,
l'interés que per la seua filleta se prenia.
Las primeras frescas del Octubre, despullaren de forasters lo poble de
Larrua. Moltas familias anaren á despedirse á la rectoria, planyentse de
que una senyora jove y de las condicions de Da. Teresa, no hagués volgut
ni una sola vegada assistir á las moltas festas, concerts y reunions
qu'havia donat la colonia forastera, la que no s'havia oblidat may de
ferli la corresponent invitació. La senyora Gil s'escusá ab sa salut
delicada, que sols li permetia assistir á las funcions d'esglesia; y li
semblá que's treya un pés de sobre quan s'acabaren las visitas de
despido, en que havia hagut d'usar de tota la diplomacia d'un ministre
de negocis extrangers pera evadir las moltas preguntas que á ella no li
semblá bé de satisfer. Y tal volta per aquest motiu, havian sovintejat
las personas que al trobar per los carrers del poble á la nena
acompanyada de la majordona, no havian reparat en aturarla, preguntantli
entre petó y petó:
--Y donchs, monada. ¿Ahont tens lo teu papá?
--¡Es á Madrit, mort! --contestava la nena fent un saltiró y
escabullintse d'aquellas senyoras que apenas coneixia, y que
s'allunyavan dihentse unas ab altras:
--¡Ah! es que es viuda!...
Los frets, al treure de Larrua als nens de la familia Bach y obligar á
tancar portas y balcons, desatinaren á la Montserrat, que, enjogassada y
travessa, no parava de fer entremaliaduras y raresas al trobarse reclosa
dins las quatre parets de la rectoria.
--Las monjas, m'han dit ja moltas vegadas, perque no'ls hi enviavam la
nena al col·legi --digué un dia Mossen Jaume á la seua germana, vegent
á aquell belluguet que tancat dins del menjador semblava una rateta
engaviada-- jo crech que ella estaria allí més distreta; comensaria á
apéndre alguna cosa; y á tú 't deixaria ab tranquilitat algunas horas al
dia.
La Montserrat era'l únich raig de sol que il·luminava las neus que
voltavan la vida d'aquella pobra dona, y encara que sols fos per pocas
horas, li semblá que era un nóu dolor lo separarse d'ella, pero Mossen
Jaume insistí, y la nena aná á la escola.
Cap á las darrerias de Febrer, l'armari de pisa del menjador de la
rectoria s'omplí de taronjas: era precís cullirlas tan bell punt
groguejavan, per tréurelas de las manetas de la Montserrat, que las feya
caure á colps de canya y se las menjava ab tanta abundancia que
arribaren á ferli mal. Donya Teresa doná ordre á la minyona pera que de
cap manera n'hi deixés menjar. Més una tarde al arribar del col·legi la
Montserrat, no veyent á la sua mare que estava en lo despaig ab Mossen
Jaume, digué á la majordona:
--¡Dom taronja pera berenar!
--No n'hi há --digué desde la cuyna la criada-- ja 't donaré xacolate
crua.
--No vull xacolate ¡vull taronja!
--Pero si 't dich ¡que no n'hi há!
--Jo las veig á l'armari...
--Donchs la teua mamá no vol que te'n dongui ¡y no te'n donaré!
--¡Munda, dom taronja, sinó!...
--Sinó ¿qué? ¿qué farás? feu la minyona tota picada, sortint cap al
menjador.
--¡Tafoy! ¡Retafoy! --cridá la Montserrat, exasperada, enfilantse en
una cadira del costat del armari-- trencaré un vidre y'm menjaré totas
las taronjas que trovi! y tú ¡Mira! --y la endiastrada criatura, al dir
la última paráula, feu onejar las duas manetas sobre'l nás posant lo dit
xich de la dreta tocant ab lo gros de la esquerra.
--¡Reyna Santíssima! --exclamá donya Teresa, sortint al menjador y
agafant violentament á la nena per un bras-- are mateix, ¡desseguida
vull que'm digas qui t'ha ensenyat aquestas paraulas tan lletjas y
aquestos gestos de pillet! ¡de xicot de carré! Desseguida, desseguida,
vull que ho digas. ¡Dolenta! ¡Lletja! ¡Mal educada! --Y com donya
Teresa acabés la filípica ventantli una bofetadeta, la Montserrat se
desfeu en un mar de llágrimas, que la seua mare, després d'haverlas
fetas corre, tingué bons trevalls pera aixugar, encara que tot dihent:
--Be, no ploris més, pero digam d'ahont has tret aquestas cosas tan
lletjas!
--La... a... a... noya... a... a... a... de ca'n Peró, m'ho va... a...
a... dir y m'ho... o... o... va fer á mí, en lo col·legi... i... i...
i... l'altra tarde, perque jo no li volia... a... a... donar una
estampa... a... a... a!...