passejá indiferentment la vista per l'hermós retaule del altar major
d'estil gótich, dividit en diferents quadros, que la falta de llum,
impedia veure los assumptos que representavan; doná una segona mirada
als altars de las parets laterals, mostruari de diversas épocas y més
diferents estils; y ja satisfeta sa curiositat, puig que no eran las
aficions artísticas y arquitectónicas, las que més predominavan en éll,
se dirigí envers la porta, per la que feya pochs moments acabava
d'entrar. Mes al ésser á la pica de l'aygua beneyta, una estranya
impressió lo feu detenir en ella.
Acabat lo Rosari, l'escolá major havia comensat lo res de la Lletanía
Lauretana, á la que las pocas personas congregadas al peu del altar,
contestavan ab l'obligada repetició de *¡Ora pro nobis! ¡Ora pro nobis!*
Lo ritme monótono y precipitat d'eixa pregaria, que D. Francisco no
havia tornat á sentir desde que, noy encara, havia sortit del port de
Rosas, portá en un moment á sa imaginació un mon de recorts.
Aquella esglesia fosca, casi solitaria, tenia molts punts de semblansa
ab la que la sua mare'l portava de petit en las vetllas d'hivern, pera
fer los resos que en aquell instant arribavan á sas orellas, ab lo
mateix llenguatje, ab la mateixa cantarella y forma de trenta anys
enrera. Fins las veus li semblavan las mateixas; fins l'escolá tenia la
veu enrrogullada y la dicció ininteligible del escolá que resava'l
Rosari á l'esglesia del seu poble.
Don Francisco sentí que una mena d'agredols invadia son cor de trenta
vuyt anys, y desitjós de conservarli per una estona més, torná enrera y
se dirigí envers un banch de fusta, col·locat entre dos altars de la
paret de la dreta, ahont s'assentá y clogué'ls ulls pera que la il·lusió
fos més acabada. Allavors, entre'l ritme del *Ora pro nobis*, li semblá
veure las vellas parets de la casa, ahont havia nascut; lo llit al que'l
seu avi l'havia acompanyat pera besar la má al cadavre del seu pare; la
fesomia trista de sa bona mare vestida de negre; més tart las taulas de
la escola; las caras rodonas, vermellas y alegres dels companys de la
seua edat; las berenadas á la vinya; los cups plens de rahim; las
revolcadas y tomballons á la sorra de la platja, cremosa de l'escalfor
del sol; los capbussons dins las onadas, los crits dels pescadors al
treure las xarxas; després un barco de vela mar endins; després...
després en Cuberta, no pogué continuar la peregrinació de sos recorts:
lo sonido d'una improvisació d'acorts arpegiats en un armonium, li feu
obrir los ulls y tornar a la realitat de sa existencia actual. En lo
breu temps que sa imaginació havia navegat per los mars dels recorts de
sa infantesa, los resos havian finit y l'esglesia havia quedat
completament deserta. Sols en lo chor s'hi veya un llum y se sentian
acompanyadas per l'armonium las primeras notas del Ave María de Gounod,
cantadas á mitja forsa per una veu de mezzo soprano poch voluminosa,
pero agradablement timbrada y d'una dolsor y ductilitat incomparables.
Als pochs moments D. Francisco pogué convencers que la persona que
cantava en lo chor, hi era sols per ensajar, ja que al ésser al mi del
*Gratia plena*, allargant la nota, trencava la frase, per mancarli
fiatto pe'l la, si, la, del compás segon. La veu repetí per tres ó
quatre voltas l'ensaig y ja segura de la correcció, seguí ab facilitat
fins al re, si, del *Sancta*, quinas notas no li sortian prou lligadas;
corretjit altra volta'l defecte, seguí sens interrupció, fins al si del
*Ora mortis*, que repetí també duas ó tres vegadas, per semblarli, sens
dubte, que li eixia massa oberta la nota. Després altre colp ressonaren
per una estona los acorts arpegiats y tot seguit se sentí lo soroll de
la tapa cayent sobre'l teclat, lo remor d'una cadira al rascar demunt
dels rajols y's vejé la claror de la llum passant desde'l centre del
chor á la part esquerra, y després d'un instant de desapareixer, tornar
á reeixir, dalt del tram de grahons d'una escala, que la foscor de la
esglesia no li havia deixat veure fins aquell instant, al costat de la
capella, que s'esqueya devant per devant del lloch ahont estava assegut
en Cuberta.
Ab tota facilitat pogué, donchs, en aquell moment contemplar á la
persona, que durant la mitja hora que havia durat l'ensaig, havia
lluytat per distingir entre'ls reixats de pedra de la barana del chor.
Lo tros de ciri encés que en un candeler de llautó ennegrit pel temps
portava á la má dreta y qual flama cubria ab l'esquerra pera privar de
que'l vent li apagués, deixava en la fosca á la part inferior de la
figura, il·luminant de plé, un cap de noya d'una bellesa ideal,
extraordinaria, com no recordava en Cuberta haver vist igual en cap dels
pahissos que havia recorregut en sos viatjes; tal era la perfecció de
líneas de sa cara, la brillantor que eixia de sos ulls grossos y
espressius y lo magnífich cabell ros que, graciosament ondejat, queya en
petits rinxets dessobre de son nevat front.
Quan baixat lo darrer grahó de la escala, tragué d'enfront del ciri, la
má que'l preservava de l'ayre, los raigs de llum, estenentse per son
entorn, deixaren veure la figura vestida de negre, alta, esbelta y
agraciada, de una joveneta d'uns vint á vint y dos anys que, caminant ab
la magestat d'una reyna, atravessá l'esglesia, s'ajonollá un moment
devant del Sant Crist del costat de la porta xica y, retrocedint altre
volta fins á ésser davant del presbiteri, pujá los tres esgrahons de
pedra, y fent una reverent inclinació enfront del altar major, sortí per
la porta de la sagristia.
Don Francisco la vejé desapareixer com una visió sobrenatural, sense
sapiguer donarse compte de la impressió que acabava de soptarlo. Home
rich y espléndit, si era la primera volta que tornava al seu pais, no ho
era de sa tornada á Europa: dos hiverns seguits havia estat á París y á
Londres, ahont hi havia sentit los refilets de la Nilson y las passadas
de rossinyol de la Patti, y no obstant, las veus d'aquellas notabilitats
artísticas emesas entremitg de las coloraynas de las bambalinas, dels
raigs potents de la llum artificial, dels reflexos enlluernadors de
perlas y brillants escampats arreu en palcos y butacas, si be l'havian
deleytat, no li havian arrivat al cor, com las notas d'aquell ensaig á
mitja veu, sentit entre las foscors d'una esglesia de poble.
En Cuberta no havia tornat en sí de la seua impressió y estava encara
preguntantse com era possible que en los dias que feya de sa estada á
Larrua ni l'hagués vista en cap part ni hagués sentit parlar d'aquella
noya, quan vejé que la porta per la qual havia desaparescut tornava á
obrirse; sols que en lloch de la hermosa donzella, n'eixia mitg
fregantse'ls ulls, que sens dubte fins á aquell moment havian estat
tancats baix la dolsa pressió de la son, un bordegás de catorse ó quinse
anys, que ab un feix de claus á la má tancá l'altar del Santíssim, doná
de correguda una mirada als recons de l'esglesia y, dirigintse á en
Cuberta que permaneixia encara dret en mitj del temple, li digué
sacsejant las claus, ab malhumorada expresió:
--¡Vaja, que ja es hora de tancar!
Don Francisco, tot seguint al xicot, que s'havia posat á caminar devant
d'ell, se tragué de sa bossa de malla de plata una pesseta isabelina y,
posantla á la má del bordegás, que ja aguantava oberta la portella de la
entrada de la plassa, li digué:
--Escolta: ¿Quí es aquesta noya, que cantava en lo chor y que s'ha
ficat á la sagristia?
Lo xicot tot estrenyent en sa má la moneda que acabava de rebre, entre
ensomniat y sorprés, mirá de dalt á baix la sapada figura del americá de
Rosas y empenyentlo suaument cap en fora, exclamá tot tancantli la
porta:
--¿Qui es?... ¡Ay ay! ¡La Montserrat!
## Mossen Jaume.
La fatxada principal de l'esglesia de Larrua tenia per un costat lo
carrer dels Trinitaris, compost de la llarga paret de la Parroquia y de
set ó vuyt casas ab sas corresponents botigas destinadas á la venda de
robas y objectes de quincalla, y per l'altra part un antiquíssim edifici
de baixos y primer pis, ab duas reixas corresponents á la planta baixa y
un hort enmurallat d'uns xeixanta pams de longitut, que s'escorría al
llarch del carrer de las Rosas, tenint son acabament en lo del
Avellaners. Aquest edifici que no perteneixía á cap estil determinat, ja
que cada obertura acusava la construcció d'una época distinta, vejentse
al costat d'una finestra que despertava recorts del sigle XVI, un balcó
obert dos pams més amunt ab barana de ferros caragolats y macissos poms
de llautó, que transportavan á la decayguda época de Carlos IV, anomalía
que també's deixava veure entre'ls esculturals finestrals que donavan á
la plassa y las mesquinas reixas del carrer de las Rosas, estava
destinat pera casa rectoral y era indubtable que, segons los diners y
las necessitats de cada rector s'havia anat aixamplant y recomponent,
sens atendre més que al desembrás y comoditat de la part interna. Per
dos grahons de pedra se pujava al macís cancell, que s'obría pera donar
pas á una ampla sala de rebre, sens altre adorno que un deteriorat
quadro de la Anunciació y un banch de fusta que, per lo molt escarbotat
del respatller y brassos, se deixava veure lo tranquilament que'ls
corchs hi feyan sa niuhada.
A la dreta y enfront d'una escala de pedra, per la que's pujava á las
cambras del pis primer, hi havia lo quarto del despaig de espedients
parroquials, habitualment ocupat per lo vicari. La part de darrera se
componía d'un espayós menjador ab finestra y sortida al hort, cuyna á la
dreta y dos quartos á la esquerra. Lo més inmediat á la porta d'entrada,
a més de servir pera los de la casa de passadís pera comunicar ab la
sagristía, feya també de depósit de fustas, de banchs, candeleros y
dossers mitj romputs, que espolsats y arregladets, resistían encara en
peu algunas horas en dias de grans solemnitats religiosas.
Lo del costat era lo despaig particular ó mellor dit, sala d'estudi y de
rebre de Mossen Jaume Villadó, rector feya divuyt anys, del poble de
Larrua. Aquesta cambra, que abundosament rebia la llum per un gran
finestral ab reixa, per quins barrots de ferro s'enfilava fent primors
d'esbeltesa una fornida passionera del hort, era de parets
emblanquinadas, trespol ab revoltons y enrajolat de llosas, sens més
adornos que un gran quadro d'estil gótich de Jesús crucificat, del que'l
temps acabava d'esborrar las figuras de la Verge, de Sant Joan y de la
Magdalena; una llibrería de moderna construcció y altra que portava sa
honorable vellesa escrita en sos prestatjes sense vidres y en las moltas
recomposicions fetas en sos muntants de fusta de cirerer. Un sofá de
boga, colocat dessota del quadro, quatre cadiras de igual classe, una
taula escriptori y un antich silló de baqueta clavetejat, era lo
mobiliari del quarto en que habitualment passava Mossen Jaume las horas
que sos debers y l'afició al conreu del seu hort lo deixavan en
llibertat.
Lo rector de Larrua era lo primogénit d'una distingida familia de
Barcelona, á la que la guerra carlista havia deixat ab més deutes que
diners pera sostenir los pergamins de sos antepassats. Tal volta si, com
era voluntat de la familia, hagués seguit la carrera d'advocat al ésser
mort lo seu pare que havia passat la vida ficat dins la política activa,
hauría pogut ab mellors condicions restablir algun xich l'hipotecat
patrimoni; pero Mossen Jaume, que desde criatura havia mostrat decidida
vocació pera la carrera eclesiástica, l'abrassá definitivament als
divuyt anys, sens preocuparse poch ni molt del mellor profit dels seus
interessos, recullint á la mort de la seua mare una migrada herencia que
voluntariament partí ab sa germana Teresa, puig que aquesta havia ja al
casarse cobrat lo seu dot.
Per altra part Mossen Jaume, apesar d'haver nascut de una familia rica y
poguér firmar de Villadó, de Llinás y de Mascorp, era senzill com un
modest menestral; la seua vocació religiosa y un decidit entussiasme per
l'estudi d'humanitats y escorcollament de las obras dels autors
clássichs llatins, l'havia fet mirar ab certa indiferencia tot lo que's
relacionava ab los bens materials. Son luxo, en sa jovenesa havia estat
en la seua biblioteca, ahont entre diversas edicions de la Biblia, de la
Summa de Sant Tomás y de las obras de Sant Agustí, s'hi veyan
escampadas, ab verdadera profusió, las creacions d'Horaci y de Virgili,
las obras filosóficas de Aristóteles, las del sever Tito Livi, las del
retórich Quintiliá; y en fí, tot lo brillant estol de las lletras
llatinas, en tota la riquesa de sas diversas manifestacions. Mes feya
deu ó dotze anys que eixas obras, delectansa de sa pensa jovenil, no
s'havian tret del prestatje de sa vella llibrería; la obra del immortal
Pare Kempis, las meditacions del Pare Lapuente y'l Croisset, escampadas
sobre sa taula d'escriure, eran las únicas que gosavan lo privilegi
d'ésser llegidas per Mossen Jaume; las primeras, pera confortació de son
esperit, las altras pera revivar son zel, que en sa delicada
susceptibilitat, creya sempre esmortuhit, en pró de las ovellas á sa
custodia encomanadas ó pera cercar material pera amenisar ab la historia
dels Sants, que l'esglesia conmemora durant la setmana, la plática que
endressava als fidels los dias festius. A las obras dels sabis seglars,
es á dir, las purament literarias ó filosóficas, feya alguns anys que'l
bon rector de Larrua'ls havia declarat poch menos que la guerra; y si no
havia resolt ferne un foch era perque apesar seu las estimava; cada una
li enclohía'l recort d'una diferenta época de sa existencia; totas
havian estat sas amigas; ab totas havia disfrutat y viscut; li semblava
que á cada una li debia un tros de son pensament y fins un bossí de son
cor, per aixó no havia determinat sa exterminació, pero deixava
indiferentment que'ls corchs y la pols las roseguessin. ¿Qué n'havia
tret de la ciencia, de las máximas, de la sabiduría ab ellas adquirida,
si no havia sapigut trobar paraulas y rahons de prou virtut, de prou
eficacia pera dissuadir á duas dotzenas de visionaris de Larrua que
se'ls havian pujat al cervell las doctrinas de Allan Kardech, creyentse
com article de fé los falsos prodigis atribuhits al mon dels esperits?
Mossen Jaume comprenía ab més ó menos pena de son cor cristiá, que hi
haguessen esperitistas en la vella Alemania, en la Inglaterra, en los
Estats-Units, fins en sa estimada patria Barcelona; pero ¡que n'hi
haguessin á Larrua, y que hagués brotat aquesta filoxera d'ánimas
essenthi ell de Pastor, y que no sols anás aumentant lo número, si no
que'l error invadís lo camp femení arrivant fins á las mares de
familia!... Pera'l bon rector aixó era'l máxim de la desesperació; los
ateos, los lliure-pensadors, que de tot desgraciadament hi havia en
aquell reconet de costa catalana, li inspiravan la pena que causa al
metje la vista del malalt incurable; pero aquestos, á més d'ésser pochs
eran pera las donas objecte de repulsió sas doctrinas materialistas
despossehidas de tota idea d'ultra tomba; la negació desapiadada de las
hermosas y consoladoras veritats del cristianisme, distava molt de fer
adeptes entre ellas; pero l'esperitisme, ab sos punts de maravellós, ab
sas máximas de caritat y amor al próxim, que tantas y tantas voltas
havian sentit en la mateixa doctrina cristiana, no'ls inspirava recels;
l'huracá seguia sa devastadora carrera y l'apesarat rector devant de la
inutilitat de las seuas tentativas y de lo poch ó gens profitosa que
havia estat per ell l'estudi de la ciencia terrena, fondament
descoratjat de las forsas de la seua inteligencia, ab pany y clau tancá
per sempre més los llibres d'aquells ingenis que tantas cosas sabian,
que tan gran coneixement entranyavan de la humanitat, que tantas reglas
de conducta donavan als pobles y ab tants concells il·lustravan als
Céssars; y que á ell no havian sapigut donarli de sa ciencia de la vida
humana una llum, un camí, un remey, pera acabar ab aquella pérdua
d'ovellas que tan fondament l'aclaparava.
Sa resolució estava presa: desde aquell moment fins procuraría oblidar
lo que ab ells havia aprés. Jesús havia dit: Fins que vos tornareu com
aquest infant, no entrareu en lo regne del cel; donchs ell aprofitaría
la llissó; la inutilitat de sos afanys li havia fet veure la seua
insuficiencia, tal volta la seua superbia: s'humiliaría més, abrassaría
sa creu y resignadament la portaría. Y ab l'ajuda de Deu, que tot ho
pot, lo temps que tot ho acaba y lo decahiment produhit per una anémia
nerviosa, complicada ab los comensaments d'una enfermetat de cor, Mossen
Jaume lográ per fi deixar de atormentarse com ho havia fet fins
allavoras, y sens desistir en la tasca de retornar á la llum evangélica
á aquellas ánimas esgarriadas, se conformá ab la voluntat del Senyor que
á aytals probas lo sometia y com en los primers anys del exercici de son
ministeri, cercá esbarjo á son esperit en ésser conhort dels pobres, de
sos feligresos y de las duas únicas brancas que li restavan de tota sa
familia: la seua germana y sa nevoda Montserrat, á la qui estimava com á
un pare; y tal volta ab més tendresa desde que per la mort de la seua
mare la veya sens més amparo que'l de un pobre sacerdot sense salut.
Tal era la personalitat moral, plena de zel, de bondat y senzillesa
cristiana del rector de Larrua, en qual despaig aném á introduhir als
nostres llegidors quinze dias després de la vetlla en que D. Francisco
Cuberta havia conegut en l'esglesia parroquial, á la seua nevoda.
Feya llarga estona que Mossen Jaume havia enviat á la criada á cercar en
las habitacions del pis primer á la Montserrat, quan aquesta entrá en lo
quarto. La llum del sol, passant ab tota sa forsa per la oberta
finestra, no disminuhía en res la esculptural bellesa que havia tant
sorprés al pretengut americano. Ab l'esclat de la claror brillava ab
major forsa lo blau fosch, com lo d'una nit estrellada, de sos ulls,
moventse plens de vida, devall de sas parpellas vorejadas de
llarguíssimas pestanyas; com adquiría major reals la puresa de sas
líneas de estátua grega y la esplendent bellesa de sa cabellera,
ondejada y rossa, com la d'un infant de las fredas terras del Nort. Sa
figura de vestal y una distinció de princesa, que pareixía que
s'exhalava de son caminar, de sos moviments y fins de son senzillíssim
trajo de dol, haurían fet de la Montserrat la personificació á la terra
de la hermosura ab que'ns pintan al arcángel Sant Gabriel, si un xich de
tinta carminosa hagués envermellit sas galtas completament
esgroguehidas, y hagués estat possible arrebassar de tota sa persona
cert ayre de desdenyosa altivesa, que en determinats moments enduria la
espressió de son rostre.
Mes en honra á la veritat devém dir que las faccions de la noya perderen
sa estirada regidés, al dir afectuosament á Mossen Jaume:
--L' he fet esperar sense volguer... Tenia á dalt á Da. Rosalía que no
acabava may de despedirse... Per fí ja n'estich lliure. ¿Qué'm vol?
Feya un bon rato que Mossen Jaume tenia devant dels ulls una carta que
ja no llegía y que deixá demunt la taula pera dir á la seua nevoda ab
certa solemnitat que no passá desapercebuda á la noya:
--Mira, acóstat aquella cadira baixeta y vina aquí... aprop meu...
Tením de parlar llarga estona y de cosas bon xich importants... molt...
molt...
--Casi m'espantaría ab aquesta serietat...
Mossen Jaume endolsí encara més son accent y agafant entre'ls seus dits
ossosos la aristocrática má de la Montserrat, digué colpejantli
carinyosament:
--Alguna volta ¿t'has detingut á pensar en la soletat en que restarás,
lo jorn que jo mori?
--Vaja, vaja, oncle, ¡quínas cosas de dir! Potser me moriré jo primer
que vosté...
Lo rector de Larrua deixá la má de la noya y aixecant las seuas á
l'alsada de sos ulls, aixamplá los dits, posant de manifest
l'encreuament de venas y nervis, que's deixava veure per dessota de sa
pell groga y enmorenida y que per sa trasparencia pareixía feta aposta
per un estudi anatómich, y digué:
--No hi ha que ferse il·lusions filla; jo tinch la mateixa malaltía que
matá á la teua mare, que jovenets se'n endugué á los dos altres germans
meus... que los darrers anys de la vida de la teua pobre avia, m'obligá
á deixarla sola en sa vellesa, pera portar pels mars aquesta feble
naturalesa meua, que no ha pogut enrobustirse may... Puch viure dos
anys, quatre, potser arrivi á sis ó set... pero l'enemich lo porto á
dins y ab més motius que'ls que están sans, tinch d'estar ab la llántia
encesa com las donzellas de que'ns parlan las sagradas escripturas...
¡Vaja, no posis aquesta cara tan fosca! Si no vull entristirte... ¡Al
contrari! Vull parlarte d'una gran mercé que Deu te vol fer... Res, lo
que jo 't deya, que Nostre Senyor nos estima molt més de lo que
nosaltres ab lo nostre pobre enteniment podém compendre; y vetaquí que
quan jo tant m'amohinava pensant ab la soletat en que quedarías lo jorn
que jo 't faltés, la Providencia ha volgut que vingués á Larrua un
ricatxo d'América, una mena de nabab que tothom se disputa... Mira; fá
deu dias que jo ni sabia que fos al poble, pero apenas m'he volgut
enterar, prou me n'han contat de cosas... ¡Més ne sabessen!... Donchs es
lo cás que aquest senyor, que diuhen que es molt bona persona y no sols
la gent d'aquí; jo no t'he volgut parlar que no sapigués lo terreno que
trepitjo... Quan t'he cridat acabava de rebre aquesta carta del rector
de Rosas, la població d'hont ell es fill y ahont hi té encara familia...
Los informes no poden ésser mellors... Aixó no vol dir que jo no cerqui
també la manera de tenir bonas referencias d'América... ¡Oh, devegadas
passan unas cosas ab la gent que vé de lluny!... Y es precís mirarho
molt... Los diners no es pas lo primer que s'ha de cercar en un home...
--Pero oncle --va interrompre la noya admirada de la animació de
Mossen Jaume-- á nosaltres...
--¡Déixam parlar, dona! Després ja hi dirás tú lo teu parer! Per ço
t'ho consulto; t'ho parlo. Jo no vull ferte pressió de cap mena... ¡Deu
me'n guard! Pero la cosa es massa gran perque no m'hagi omplert
d'agrahiment á Deu, al veure la consolació que m'envia de poguerte
deixar colocada ¡y de quina manera! També ho he escrit á Barcelona, á en
Valls, lo teu tutor, que també, li apar, una gran sort pera tú...
--Pero's pot sapiguer...
--Ja veurás, ja veurás; es que aquest bon senyor que, segons m'han
contat, tots los pares de la colonia forastera se'l disputan per las
seuas fillas, los ha donat mitja volta á l'esquerra y ha vingut á
cercarte á tú. A tú, la més pobreta de totas; ¡á tú que ningú 't veu en
forat ni en finestra! Res ¡com lo del qüento de la Cendrereta! ó mellor
dit, quan Nostre Senyor té una cosa destinada...
--Pero oncle, si jo...
--Si sabesses --prosseguí Mossen Jaume sens fer esment de las
interrupcions de la noya-- quantas voltas després de lo d'en Felip ¡que
Deu lo fassa bó! m'ha preocupat lo teu pervindre!... Perque'ls casaments
cada dia son més difícils... y á tú, jo 't conech prou pera sapiguer que
no t'hauría satisfet un qualsevulla! ¡Y ab lo teu modo de pensar! ¡Y ab
los teus gustos tan en desproporció ab lo teu dot!... Bé, ja sé lo que'm
vols dir --feu Mossen Jaume, que en mitj de sa entussiasta exaltació,
interpretava com mellor li pareixía la expressió del rostre de la seua
nevoda-- vols dir que apesar de ta manera de ser, los diners no son lo
que més te preocupa, ni lo que 't fassa balancejar per una cosa ni per
altra... á mi tampoch. Pero quan se pot trobar tot reunit no es del cas
lo llensarho per la finestra! Y vaja que á tú Nostre Senyor t'ho dona
tot, perque aquest senyor, aquest americano, fa ja cinch dias que m'ha
fet parlar per tú; y avuy mateix tinch de tornarli la resposta. Jo no
te'n he parlat avans perque primer que tot he volgut enterarme, y fins á
sapiguer que era una bona persona m'he aguantat sens dirten res. Ara á
tú 't toca conéixel y decidirte. Jo per la meua part n'estich
contentíssim: crech que la teua mare desde'l cel ha pregat per tú.
Més de duas voltas, durant la llarga esplicació de Mossen Jaume, la
Montserrat havia volgut parlar y més de duas vegadas, sos ulls
ordinariament apacibles, havian brillat ab expressió difícil de
compendre, donat l'assumpto que's tractava; mes en la darrera part del
parlament del seu oncle, semblá com si tot d'un colp hagués trobat una
solució per llarga estona desitjada; sa fesomía s'amorosí visiblement y,
agafant entre las suas mans la de Mossen Jaume, com avans havia fet
aquest ab la seua, li digué ab un tó entre dols y ferm:
--¡Vaja, oncle; estich resolta; no'm vull casar! ¿Quí'l cuydaría á
vosté? ¿Qué faría tot sol en aquesta casa gran y destartalada, quan
vindrían aquellas nits d'hivern, tan tristas y tan llargas? Y ademés,
encara que Deu fará que no sía lo que vosté ha dit, es lo cert que está
bon xich delicat de salut... y ¡vaja, que no'l vull deixar!