l'havia conegut á Larrua, ahont lo jove havia anat pera acompanyar á la
sua mamá, á referse de una malaltia que l'havia posada á las portas de
mort. Lo carinyo y atencions que mostrava per la sua mare, son bon
físich y sa distingida educació, impresionaren á l'Adela, que'l distingí
entre tots los que aquell estiu li rendian sos obsequis.
Los pares Bach, tan prompte se'n adonaren hi feren marcada oposició. L'
Arenas era fill segón de un fabricant de estampats, quals capitals no's
jutjavan més enllá de uns vinticinch á trenta mil duros. Los dos fills
seguian lo negoci de la casa, estant lo major al cap de la fabricació y
en Félix en las ventas y escriptori, puig que son carácter amable y
atractiu lo feya aposta pe'l despaig dels géneros. Mes, com se pot
suposar, aquestas condicions no entravan de molt en los cálculs que en
Bach havia format pera las suas fillas, y prohibí terminanment á l'Adela
que acceptés sos obsequis.
La pobre noya, tingué un grós disgust. Acabava de sortir del convent y
recordá que las monjas li havian molt ensenyat la obediencia que devia
als seus pares y que'l mancar á aquesta, era incorre en falta del quart
manament de la lley de Deu, lo que era un pecat en tota regla y, no
volent cométrel, y per altra part no volent tampoch que un jove que tant
l'estimava y que tant fí havia estat ab ella, la tingués per una
senyoreta mal educada, resolgué esplicarli la veritat y dirli ab la
ingénua espressió de sos pochs anys que, si li feya l'indiferenta y's
negava á ballar ab ell y li prohivia que en las escursions se posés al
seu costat, no era perque ella no tingués una satisfacció en rebre las
seuas atencions, sino pera obehir als seus pares, que no volian que
acceptés los obsequis de un jove que no tenia posició pera casarse ab
ella.
L' Arenas acabava d'eixir al mon; no havia tingut més que dos ó tres
amichs, triats per la seua familia; havia estat educat per una mare,
qual esperit, ple de idealitats, li havia comunicat ab totas sas
filigranas; tenia vint y dos anys, y estimava per la primera vegada. Per
lo tant, lo jove digué á l'Adela, que'l primer deber dels fills, era
obehir als pares: que als d'ella, los hi sobrava la rahó; que ella
mereixia un príncep, un rey, que la pogués posar en un trono: que ho
comprenia y que acatava la prohibició: pero que tots los pares del mon,
no podrian treure de son cor la passió que li tenia; ni privarli de
mirar la casa hont ella habitava; ni de ohir la missa que ella ohiria;
ni de seguirla en lo passeig, de lluny; ni de passar los vespres en que
ella anés al Liceo, mirántsela desde un reconet del passadís. No volia
esser un estorb á la sua felicitat; ella podia casarse y ser ditxosa;
éll s'acontentaria alsantli un altar en lo seu cor y adorantla en ell
fins que Deu li fés la mercé d'endúrsel á un mon mellor. Y tot aixó ho
deya l'Arenas ab vehemencia estraordinaria; ab los ulls que li
espurnejavan y ab la veu nuada pe'l sentiment. L' Adela se sentí
impresionada en lo més fons de son cor de colegiala, davant d'aquell
rosari d'abnegacions; y recordá tot seguit que, si be era cert que en un
dels manaments de la lley de Deu, se prescriu creure als pares, en altre
se recomana estimar al próxim com á sí mateix, y aixó li feu observar
qu'ella queya igualment en falta, essent causa del sufriment que mirava
retratat en lo rostre del Arenas, que á la fí era també un próxim seu.
Si'ls seus papás lo sentissen espressarse d'aquella manera, acatant tan
humilment la seua voluntad, de segur que no serian tan crudels. Y, ja
posada en eix terreno, l'Adela no pará en suposicions. ¿No podria esser
que ab los anys mudessen de pensar? ¿No podria succehir, que l'Arenas,
que la seua mamá assegurava que tenia tanta disposició pe'l negoci, fes
ab pochs anys un capital pe'l seu compte? Si hi havia un sol raig
d'esperansa, l'horitzó no era tan negre y élla havia estat molt lleugera
y molt poch caritativa, donantli'l gros disgust en que'l veya sumit.
Als disset y als vintidós anys es casi imposible veure fosca la vida; la
esperança que's mostra alegre fins á la vellesa, no era possible que
deixés de presentarse somrisenta y afalagadora en aquella tan primerenca
joventut y la conversa que havia comensat per part de l'Adela, per a
desfer un afecte, que casi alborejava, acabá nuant ab estret llás un
veritable sentiment d'amor.
Los enamorats no precisaren cap plán. Tan sols determinaren, que si
possible fos s'estimarian més que avans; pero que procurarian amagarho.
Aprendrian á dissimular. L' Adela obehiria als seus pares, no ballant ab
ell y evitant totas las exterioritats que puguessen fer fixar l'atenció
y donarlos motius de disgust... y esperarian... De moment, no podian
precisar qué; pero esperar era no rompre, era no esfullar las il·lusions
que abdós tenian com l'ideal de tota la seua felicitat. Deu veya la
bondad de son cor y tal volta los obriria un camí...
Com aquestos plans se formavan á primers d'Octubre, época de retornar á
Barcelona, no fou del tot difícil posarlos en planta. L'Adela deixá de
parlar ab entussiasme de l'Arenas en lo sí de sa familia, com
ignocentament ho havia fet fins allavoras; y com aquest se concretá
durant tot l'hivern á seguirla de lluny, de manera que sols la noya
reparés en ell, los pares cregueren de bona fé, que la cosa sols havia
estat il·lusió seua; molt més quan veyan l'afany que la seua filla
mostrava per teatros y passeigs. Per altra part D. Joaquím, per lo que
pugués esser, no havia perdut ocasió de predicar continuadament á las
seuas fillas, que en lo mon era tot possible menos la felicitat sense
diners y que aquesta aumentava ó disminuhia, segons lo capital baixava ó
pujava y que si aquesta regla era comú á tothom, era principalíssima en
lo matrimoni, en lo qual segons sas teorias, s'hi constituhia árbitra y
sobirana. Y com en Bach, sentia fins al fanatisme lo convenciment de lo
que deya, parlant d'aquesta materia, se tornava persuassiu y elocuent
y'n treya exemples y conclusions contundents, que, ditas ab son
apassionament per la cosa y ab sa autoritat y amor de pare, penetravan
com acte de fé en los joves cors de sas tendras fillas, com ja avans
havian penetrat en lo del seu fill.
En aquest estat estavan las cosas, quan trobém á en Félix Arenas
emprenent al costat de l'Adela lo caminet que debia portarlos á la riera
de Larrua.
Mesos y mesos havia passat l'enamorat donzell, esperant la felicitat que
en aquell instant assaboria. Al fí podia parlar ab sa estimada, de éll á
ella, sens que orellas indiscretas poguessen escoltar lo devassall de
cosas y cosas, de ideas y projectes, que durant tant temps, de dia
entre'l fatich del negoci y de nit en la quietut de sa cambra, havia
anat apilonant en son cervell, afegintnhi de novas, cada volta que las
repassava en sa memoria, ó que algun aconteixement li pareixia que li
obria una esperansa ó una decepció: mes ¡ay! ara que s'hi trobava, ara
que las hi podia dir, sentia que totas al plegat, bullian dins de sa
pensa y, empenyentse unas ab altras, li formavan una barrera
inquebrantable, que las impedia baixar á sos llavis, que s'obrian sense
que cap sonido prengués vida fora d'ells... Y á sas espatllas, sentia
las riallas y las alegres y continuadas conversas, que sos amichs
sostenian ab sas companyas d'escursió, y cada pas que avansavan en lo
camí era un tresor perdut que Deu sap si may més tornarian á recobrar.
La situació embarassosa en son principi, li semblá que anava fentse
ridícula. ¿Qué pensaria d'ell l'Adela, al veure que després de haberli
demanat ab tanta insistencia, anar al seu costat pera parlarli, quan
ella havia accedit exposantse als renys de sa familia, éll perdia tan
tontament lo poch temps que'ls hi quedava?
L' Arenas estava visiblement frisós, quan de sobte, al xurriacar ab son
bastó un lligall de pámpols que vorejava'l camí, un moixonet que tal
volta cercava entre ells qualque brossa pera dur al niu, volá
esporuguit, perdentse de vista dins la immensitat del espay.
--¡Ditxós d'ell! --pogué exclamar per fí l'Arenas, rompent ja aquell
enutjós silenci!-- ditxós d'ell, que un grá de blat y quatre pallas, li
son prou pera poguer ésser felís!
--¡Ay! sí, sí; --contestá l'Adela que, frisant també pera obrir
conversa, no se li acudiren més que dos pobres monosíl·labos, pera
comensarla.
Mes l'Arenas, havia ja romput lo foch y digué resoltament:
--Nos es precís parlar de cosas importants. ¡Tant de bó que pogués
passar lo camí, repetintli que l'estimo! parlant del meu amor, fent
projectes pera'l porvenir... pero m'es precís tornar á la realitat, per
dolorosa que sía... Aquesta situació es insostenible pera mí. L' any
passat m'aconhortá l'idea de que vosté'm corresponia; avuy, li soch
franch, ni m'aconsola, ni'm basta. Espero la nit per véurela en lo
Balneari y cada vetlla es un infern. Vosté enrahona... vosté balla...
--¿Y que hi puch fer, pobre de mí?
--Res; pero jo no'm veig ab ánimo de continuar d'aquesta manera. Avans
de venir á Larrua, váreig tenir una llarga conversa ab la meva mare. M'
era del tot punt necessari saber á qué atenirme y exposarho á vosté
lleal y categóricament... y saber dels seus llavis si'm puch atrevir á
parlar á la seua familia. Lo meu pare, fent casi un sacrifici, no pot
fer més que donarme tres mil duros pera casa y joyas y senyalarme
vuytanta duros mensuals, que la pobre mamá, veyent lo neguit ab que
visch, m'ha dit que dels seus estalvis particulars, trobaria manera
d'allargar fins á noranta... Es tot quant de moment poden fer per mí...
¿Qué li apar, Adela?... ¿Qué no hi ha esperansa?... ¿Qué'ls seus pares
dirían que aixó es una miseria?... ¿Veritat? --preguntá penosament
l'Arenas, fixant una anguniosa mirada en lo rostre de la noya.
L' Adela, tenia'l cap caygut sobre'l pit y ab sas afiladas mans,
esfullava nerviosament lo pom de campanetas y ridoltas que adornavan sa
ayrosa cintura. ¡Noranta duros al mes! ¡Quína rialla que esclafiría'l
seu pare, si sentia que á una filla seua se li feya semblant oferiment!
¡Mil voltas havia dit davant d'ellas, que ab noranta duros, no n'hi
havia ni pera pendre xacolata! Casi totas las amigas que s'havian casat,
desde que ella era fora del col·legi, ocupavan pisos de trenta y
quaranta duros de lloguer. ¿Y'l servey? ¿Y'l cotxe? ¿Y'l teatro? ¿Y
vestirse? ¡Y mil y mil gastos extraordinaris, que'l seu papá li havia
fet notar escrupulosament!... ¿Qué li quedaria pera viure? ja que en
Bach havia dit mil vegadas que á las seuas fillas los hi donaria un gran
dot si feyan un casament conforme al seu gust; pero rés, ni un xavo, ni
un céntim, si feyan una bojería, una barbaritat com ell anomenava al
matrimoni, ab un home que no nadés en la abundancia.
L' Adela volia contestar al Arenas, volia dirli alguna cosa que no
l'ofengués, pero que li fes veure la follía de la seua proposició; pero
en son cervell no hi trobava més que'l ressó que en aquells moments li
semblava sentir més viu que may, de las mil prédicas que sobre aquesta
qüestió havia sentit fer al seu pare y ab més vivesa, las moltas en que
li assegurava que eran los marits los qui primer sentian y s'adonavan de
las privacions de la fortuna, portantlos al desvío de la esposa y de la
casa, ja que la alegría y'l benestar, segons ell opinava, eran
incompatibles ab las angunias de la escassetat. Com foch ruhent bullian
eixas ideas en sa imaginació, quan l'Arenas li digué per segona volta,
ab veu en que clarament s'hi traslluhía la ansietat ab que ho
preguntava:
--¿No hi ha esperansa? ¿¡Veritat!?
--No --contestá l'Adela, ab veu tan baixa, que á ella mateixa, li
semblá que la paraula no havia sortit encare de sa gola.
L' Arenas, la endeviná més que la sentí y digué ab penosa amargor:
--Ja m'ho temía y no devia haverli preguntat... Pero ¿qué hi vol fer
si'l cor me domina'l cap? ¿Qué's creu que no ho penso moltas voltas que
soch un infame en interposarme en lo seu camí, privantli tal vegada, de
fer un casament com los seus pares ambicionan? ¡Si sabia lo que pateixo
quan aquest pensament se'm aferra al cervell y'm sento sens valor, ni
voluntat, pera deixar de véurela!...
--¡Vaya unas cosas de dir! ¡Y quinas ganas que té de atormentarme! ¿No
várem quedar l'any passat en que esperaríam?...
--Adela, sobre'l cap me domina'l cor, pero per sobre del cor y'l cap,
en mi hi domina la conciencia. He passat un any, deixantme afalagar com
vosté mateixa per la il·lusió forjada solament pe'ls nostres desitjos,
pero ni desitjos ni il·lusions son realitats, y aquestas per dolorosas
que sían, es que jo no puch esperar més de lo que tinch y que si aixó no
ha de satisfer als seus pares es precís pendre una altre determinació.
¿Quína? No ho sé. Pero ja li he dit, jo no'm sento ab forsas pera seguir
com fins ara... ¡Diners, posició, fortuna! ¿Y qué amarga es la vida? ¡Y
pensar que fins que la vaig coneixer á vosté jo estava contentíssim de
la meva sort, de la meva posició! Si, Adela, si; á vosté tal volta li
sembli impossible, pero sense'ls caudals que'l seu papá creu únichs
depositaris de la felicitat, jo era completament ditjós, com ho son
moltas personas que viuhen en la mateixa esfera en que jo visch; com ho
es la meua mare, á la qui jamay he sentit queixarse de la seua sort, ni
ambicionar la de ningú. Durant aquest any de verdadera lluyta pera mi,
crech que hauría arrivat á falsejar lo meu criteri, á dubtar de tot, si
no hagués mirat entorn meu, si no hagués fet un esfors pera evocar los
recorts de la meua infantesa... Pero jo feya memoria y recordava á la
meua mare, jove y hermosa com vosté; alegre y somrisent al costat
nostre, compartint ab lo meu pare l'alegria dels nostres jochs, de las
nostras impressions...
Jo recordava haver vist tots los anys celebrar á casa nostra lo dotze
d'Abril, fetxa del casament dels meus pares, no ab los esplendors del
luxo, pero ab una missa que ohim tots al camaril de l'esglesia ahont se
casaren; ab una modesta caritat feta á una familia necessitada; ab un
dinar que la meua mare dirigeix y una taula que omplena de flors y una
alegria que resplandeix en tots los rostres y una satisfacció que
sobreix per los ámbits de la casa; sens que per eixa felicitat, ni per
la pau y goig de cada dia, nos sian necessaris las faustuositats del
luxo, ni la possessió de quantiosos caudals...
Era la primera volta que l'Adela sentía aquest llenguatje; la primera
volta que sa imaginació acostumada á esplayarse ab los esplendors de la
riquesa, entreveya altres celistias que no tenian per única base'l
diner; los horitzons que en Félix li descubria, li eran completament
nous; era un pais verge, que jamay havia somniat que existis. Mes, en un
moment no s'enderrocan las obras aixecadas ab l'escarpra del temps, y
més quan aquestas sostenen ab més ó menos forsa un fondo de rahó; per lo
que la pobra noya, entremitj del nou oassis que acabava de descubrir, hi
sentia ressonar la veu del seu pare, dientli:
¡Il·lusions de poeta! ¡Cuentos de color de rosa! ¡Flors que s'esfullan
al cullirlas! ¡Papallonas que perden sas alas al agafarlas! La veritat
certa, positiva, única, son diners, diners y diners...
L' Adela era bon tros criatura y estava massa enamorada, pera resistir
impunement la lluyta comensada entre'l cor y'l cap. Lo nú, que feya
estona li oprimia la gola, esclatá en un mitj comprimit sanglot é
incapacitada de parlar, deixá que dos enfilalls de llágrimas rodolessen
per sobre las esgroguehidas rosas de sas galtas.
--¿Plora? --esclamá fora de sí l'Arenas. ¿Llavors es que m'estima, com
jo l'estimo, ab la diferencia de que jo soch un infame, un salvatje, un
egoista, que sols penso ab la meua felicitat, sens atendre á la de
vosté, que está acostumada á lo que jo, infelis de mí, no puch oferirli?
Pero jo faré lo que dech: jo aniré á cercarli lo que no tinch y es
indispensable per la seua manera de ser. A Cienfuegos hi ha uns germans
de la mamá, que tractan ab los géneros de casa y cent vegadas m'han
proposat d'anarhi, assegurantme ferhi un capital en pochs anys: prometim
que vosté m'esperará, y jo aniré á ferlo.
Es impossible imaginar l'efecte que aquestas paraulas causaren á
l'Adela. Si trobantse en mitj de las més espantosas tenebras, hagués
vist baixar un ángel del cel, que, trencant la pahorosa negror, li
mostrés ab tot son esclat los resplandors de la gloria, no li hauria
pogut causar ni més bell, ni més rialler efecte que'l que ab sas
paraulas acabava de obrar l'Arenas en aquell cor tan inespert, com
enamorat.
L' Adela, no pensá en enfermetats ni perills, ni tan sols en la
facilitat del oblit, sols comprengué que per un miracle inesperat, per
un prodigi del que no sabia donarse compte, se li trencava la argolla de
ferro que l'empresonava y oprimia. Aquell horitzont tancat, negre, del
cel de sos contrariats amors, se li obria en un moment, mostrantli lo
que fins allavors ho havia cregut impossible. ¡Realisar los somnis de
son cor enamorat, á gust del seu pare, que tant l'estimava; que per
véurela felissa, desitjava per ella un marit ab los dots de la
fortuna... Y l'Arenas podia esser rich... molt rich... tal volta tan com
en Cuberta, qual matrimoni ab la Teresina, tan joyosos feya als seus
pares!...
Ab mágica rapidesa invadiren aquestos pensaments l'imaginació de la
noya, que, girantse de sopte envers l'Arenas y agafant inconscienment
entre sas duas mans, la que aquest portava cayguda al seu costat,
esclamá ab indescriptible alegria:
--¡Vagi! ¡vagi! y torni rich pera casarse ab mí y jo li prometo
--afegí redressantse, ab una solemnitat que contrastava ab l'infantil
alegria ab que pronunciá sas primeras paraulas-- que jo l'esperaré
soltera cinch anys, deu, vint, tota ma vida, fins que vosté torni pera
portarme á l'altar, á cumplir lo jurament que d'esperarlo y casarme ab
vosté li faig en aquest moment.
L' Arenas sentí, tan com la promesa de l'Adela, lo contacte d'aquellas
mans finas, delicadas, ardorosas, que apassionadament estrenyian la seua
gelada per la emoció, y un estremiment eléctrich recorregué tots los
seus nervis, refluhint al mitj de son cor, quals bategadas aixecavan per
dessobre de son pit la brunyida petxera de piqué que ab sa blancor feya
més resaltar lo brill de sos ulls negres que, clavantse en los de la
Adela, foren per abdós com lo xoch d'una corrent magnética.
L' Arenas, perdé de vista tot lo que'l rodejava: sas orellas s'aislaren
dels remors de las conversas y riallas, que's sentian devora seu, y
pareixentli los escassos pams de terra que en aquells moments trepitxava
las dilatadas boscurias del paradís, ahont Adam, sol ab sa enamorada
Eva, gosá las delitansas dels primers amors que niaren á l'univers,
aixecá fins á sos llavis una de las blancas mans de la Adela é imprimí
un bés foll, apassionat, en lo que semblá que hi depositava tota la seua
ánima. Las ombras del capvespre, que s'estenian melangiosament per
serras y clotadas, aparegueren en aquell moment á sos ulls ab més
espléndits colors que'ls virolats celatjes de la aubada: tan sols en
mitj d'aquell esclat d'enlluhernadoras tintas, li semblá divisar en lo
cim d'un núvol negre, la bella fesomia de sa tendra mare, trista, trista
com la d'una Dolorosa de Paul Delaroche...
## La Montserrat.
Era ja fosca nit quan los escursionistas arribaren á Larrua. L' animació
distava molt de tenir l'aspecte bulliciós de la surtida; los més venian
cansats, desitjosos de treures la pols, de trobarse á casa seua, y sobre
tot, de véures sols ab los de sa familia pera cambiar impresions y
comentar alguna excentricitat descoberta en algun amich ó amiga entre
las francas espansions de la berenada. Eran pocas las noyas á las que la
realitat de la diversió, hagués fet gosar lo que al anarhi havian
presumit, y més d'una tornava ab una decepció amorosa ó ab una renyina,
deguda á qualque galanteria, que'ls gelos presentavan á sos ulls ab los
negres colors de una infidelitat. Los joves, esceptuant los qui en la
comitiva hi tenian á la dama de sos pensaments, venian també desitjosos
de trobarse deslligats de las trabas y cumpliments, que la presencia de
las senyoras imposa.
En Cuberta que, acostumat á América á fer vida de negoci, poch ó casi
cap tracte havia conreuat ab senyoras y senyoretas, aquella tarde, en
que havia tingut de esforsarse en ésser amable ab tothom, y en trobar
una frase adecuada á cada mamá y á cada filla, que més ó menos
afectuosament li havian dedicat sos obsequis, tenia majors desitjos de
trobarse ab completa llibertat; per lo que al invitarlo D. Joaquim, pera
que's quedés á sopar ab la familia, D. Francisco s'escusá, demanantli
com especial mercé que'l deixés anar á son allotjament, ahont se feya
compte de pendre una sopa y anarsen á descansar. En Cuberta esplayá tant
manifestament la seua resolució que, contra la costum que's venia
seguint ab ell, D. Joaquim se resigná á no acompanyarlo á la fonda
aquella nit, y á D. Francisco li paregué que's treya un pes de sobre,
quan després d'haver sentit tancar darrera seu lo macís reixat de ferro
del luxós chalet de la familia Bach, se trobá sol y completament á las
foscas, á l'estret carrer dels Avellaners.
Com lo calendari marcava que era época de lluna, apesar de que aquesta
no fos aquella nit visible fins á las deu, los fanals no s'havian encés,
lo que entussiasmá al bon senyor, pensant que la falta de llum lo
lliuraria de que'l vejés algun dels moltíssims forasters que en lo poch
temps de estar á Larrua se disputavan pera brindarli la seua amistat y
trobantlo sol, s'empenyessen en ferli companyia. Gosant, donchs, de la
dolsa satisfacció de sa llibertat, acabá lo carrer dels Avellaners y
entrá en la espayosa plassa de la Esglesia, que apesar de no tenir major
il·luminació que la dels carrers que á ella desembocavan, tenia la
vesllum que li feyan los raigs dels encesos quinqués de petroli, de las
botigas del barber, de la revenderia, del sastre, de la fleca, del
apotecari y del sabater, encara obertas. En alguna, s'hi veya en lo
llindar homes ó donas que gronxantse ab la cadira apoyada en la paret,
prenian la fresca tot conversant; en altres la soletat en que estavan,
feya presumir que á la rebotiga s'hi feya la quotidiana feyna del sopar.
En Cuberta, atravessá la plassa á la esbiaxada y se detingué en mitj
d'ella al sentir tocar tres quarts de vuyt en lo relotje de la
Parroquia. Lo só de la campana li feu aixecar lo cap y fixar la vista en
la alterosa y ennegrida fatxada de l'esglesia, per quina xica portella
entravan en aquell instant una dona del poble y una noya d'uns deu ó
dotze anys. Sens saber per qué, en Cuberta sentí com desitjos de veure'l
temple parroquial, al que no havia entrat encara, y en lloch de seguir
envers lo carrer de Sant Antoni, s'encaminá de dret, cap á la portella
que acabava de tancarse darrera de las duas donas.
L' esglesia estava poch més il·luminada que'ls carrers que la voltavan.
A palpentas tenia de buscarse la pica de l'aygua beneyta, situada en la
part esquerra de la entrada; puig sols després de haverse internat fins
á una quarta part de la nau, no donavan un xich de llum los dos ciris
que cremavan enfront d'una Verge del Roser, posada en un petit altaret
que seguia al de Sant Joan, col·locat á la part del evangeli.
Devant del encés altar, l'escolá major resava las últimas denas del
Rosari, ab lo reduhit acompanyament de deu ó dotze donas, alguna
criatura y un sol home, que per sas encorvadas espatllas, se veya
clarament lo feix d'anys que havia fer torce sa espina dorsal. Al esser
aprop del altar major, se deixava veure que al temple hi havia més
il·luminació de la que de primer moment se descubria, com era la de una
llántia que cremava devant d'un alt Sant Crist, col·locat devora de la
porta xica de l'esglesia, y la de una altra que, espeternegant per falta
d'oli, donava sas darreras guspiras, penjada á la esquerra del altar del
Santíssim, enclavat en la part de la nau, que sustentava la esbelta y
esculpturada trona de noguera, que acusava la má d'obra de las darrerias
del sigle XVII.