BOY, BIEL.

BIEL. ¿Donchs qué tal, Boy, vá endavant?

BOY. Mòlt.

BIEL. ¡Ah! ¿Sí? ¿Es dir que la vella?...

BOY. ¡No, home; no 't parlo d' ella!

BIEL. ¿Y donchs de qué?

BOY. Del mèu plan.

BIEL. ¡Ah! El vostre plan.

BOY. Y ab tú ara.

l'anem aquí á comensar.

Comensems a figurar

que sò batlle y tinch la vara.

BIEL. La vara'l mall.

ΒΟΥ. Just; tú aquí.

á n'al meu costát t'assentas,

perque tú ara representas

al secretari.

BIEL. ¡Ji, ji!

Donchs miréu.

(_Pren una planxa de ferro, un guix, y s'assenta._)

BOY. Vinga 'l martell

y vejám lo que 's disposa.

(_Pega un cop de martell damunt la enclusa, y espera._)

Primer que vinga la Rosa;

desprès de la Rosa, éll.

### ESCENA V.

Los mateixos. ROSA.

ROSA. ¡Ay, ay! ¿Sòu vosaltres?

BOY. Sí.

ROSA. M' ha semblát que sentia ara

lo cop de martell del pare.

BOY. Donchs jo l' he dát; vina aquí.

ROSA. ¿Qué voléu?

BOY. Duas respostas

ben claras perque es precís.

¿Qué hi ha del amor que 't jura

lo patge tancát á dins,

y qué t' ha dít la senyora

baronesa quant l' has vist?

ROSA. Del amor que 'm jura 'l patge

sols, Esquerrá, tè puch dir,

que 's tot l' amor de ma vida,

qu' entelan plors y suspirs.

Es una historia de llágrimas

que 'm tè lo cor oprimit.

Jo, pobreta enamorada,

¿qu' havia de fer? motíu

era aquest per olvidarme

de quí m' estimava aixís;

mes no podia; tocava

l' hora en que 'l cor oprimit

sabia qu' éll l' esperava,

y 'l flaire dels romanins,

l' olor de las ginesteras

que 'l bosch floreix cada istiu,

semblava qu' allí 'm cridava

per perfumá 'ls mèus suspirs.

Rodeját de tal misteri,

un dia aquí vá venir

aquell que jo al bosch trovava,

prometent ferme felís,

y, lluny d' aixó, desde l' hora

y 'l punt qu' aquí vinguè trist,

no he vist en éll sino llágrimas

amargas d' un cor ferit,

pena dolorosa y fonda

qu' exhala tota en suspirs,

y, per últim, lo qu' á casa

vá succehir ahí la nit.

Vaig surtir corrents al véureu.

contant qu' al cor afligit

la senyora baronesa

daria un conort, y 'l trist.

sols vá trová allá amarguras

que 'n mil dolors l' han partit.

Y plena de pò, esglayada,

vaig corre aquí tot seguit.

á plorar en llit d' espinas

la mèva sort infelís,

la mèva esperansa morta.

lo mèu suspirát desitj,

la mèva ilusiò perduda,

y el desengany que... ¡Oh! Sí, sí.

¡Me mata, 'm trosseja, 'm gela,

me fá lo cor á bocins,

y 'l sento en un mar de llágrimas

desferse tot en suspirs!

ΒΟΥ. (Estima bè; es com son pare.

Altre fòra lo sèu fí,

si estimès com jo á l'Agneta.)

BIEL. (A mí una plorada aixís,

me deixaria una cara

neta com un serafí.)

BOY. ¿Es dir donchs que la senyora

baronesa tè vá dir ?...

ROSA. Qu' ho sab tot pe 'ls qu' á defora

esperavan al seu fill,

y que no contéu ab ella

sino per castigá 'l crím.

BOY. (Sí, vaja; l' han enganyada:

lo mateix que l' Agna ha dit.)

Biel.

BIEL. ¿Qué?

BOY. Fes una rodona.

ab lo guix que voldrá dir :

"La senyora baronesa",

y, al costát, la creu... aixís.

Ab ella ja estém entesos.

Que vinga 'l criát tot seguit,

(_Dòna una clau á Biel. Aquest obra la porta ahont se suposa estar

Arnal y se'n entra á dins._)

ROSA. ¡Oh! ¡Esquerrá! ¡Pe 'l cel, salvéulo!

BOY. Jo arreglarè 'l compromís.

¿Tú creus que tens de casarthi?

ROSA. O, sino ho logro, morir.

Lo sèu crím no tè disculpa;

pero jo sens éll no visch.

ΒΟΥ. Donchs vesten y en mí confia.

Lo ferrer de tall · 第 111 / 131 题