BIEL. ¿Donchs qué tal, Boy, vá endavant?
BOY. Mòlt.
BIEL. ¡Ah! ¿Sí? ¿Es dir que la vella?...
BOY. ¡No, home; no 't parlo d' ella!
BIEL. ¿Y donchs de qué?
BOY. Del mèu plan.
BIEL. ¡Ah! El vostre plan.
BOY. Y ab tú ara.
l'anem aquí á comensar.
Comensems a figurar
que sò batlle y tinch la vara.
BIEL. La vara'l mall.
ΒΟΥ. Just; tú aquí.
á n'al meu costát t'assentas,
perque tú ara representas
al secretari.
BIEL. ¡Ji, ji!
Donchs miréu.
(_Pren una planxa de ferro, un guix, y s'assenta._)
BOY. Vinga 'l martell
y vejám lo que 's disposa.
(_Pega un cop de martell damunt la enclusa, y espera._)
Primer que vinga la Rosa;
desprès de la Rosa, éll.
### ESCENA V.
Los mateixos. ROSA.
ROSA. ¡Ay, ay! ¿Sòu vosaltres?
BOY. Sí.
ROSA. M' ha semblát que sentia ara
lo cop de martell del pare.
BOY. Donchs jo l' he dát; vina aquí.
ROSA. ¿Qué voléu?
BOY. Duas respostas
ben claras perque es precís.
¿Qué hi ha del amor que 't jura
lo patge tancát á dins,
y qué t' ha dít la senyora
baronesa quant l' has vist?
ROSA. Del amor que 'm jura 'l patge
sols, Esquerrá, tè puch dir,
que 's tot l' amor de ma vida,
qu' entelan plors y suspirs.
Es una historia de llágrimas
que 'm tè lo cor oprimit.
Jo, pobreta enamorada,
¿qu' havia de fer? motíu
era aquest per olvidarme
de quí m' estimava aixís;
mes no podia; tocava
l' hora en que 'l cor oprimit
sabia qu' éll l' esperava,
y 'l flaire dels romanins,
l' olor de las ginesteras
que 'l bosch floreix cada istiu,
semblava qu' allí 'm cridava
per perfumá 'ls mèus suspirs.
Rodeját de tal misteri,
un dia aquí vá venir
aquell que jo al bosch trovava,
prometent ferme felís,
y, lluny d' aixó, desde l' hora
y 'l punt qu' aquí vinguè trist,
no he vist en éll sino llágrimas
amargas d' un cor ferit,
pena dolorosa y fonda
qu' exhala tota en suspirs,
y, per últim, lo qu' á casa
vá succehir ahí la nit.
Vaig surtir corrents al véureu.
contant qu' al cor afligit
la senyora baronesa
daria un conort, y 'l trist.
sols vá trová allá amarguras
que 'n mil dolors l' han partit.
Y plena de pò, esglayada,
vaig corre aquí tot seguit.
á plorar en llit d' espinas
la mèva sort infelís,
la mèva esperansa morta.
lo mèu suspirát desitj,
la mèva ilusiò perduda,
y el desengany que... ¡Oh! Sí, sí.
¡Me mata, 'm trosseja, 'm gela,
me fá lo cor á bocins,
y 'l sento en un mar de llágrimas
desferse tot en suspirs!
ΒΟΥ. (Estima bè; es com son pare.
Altre fòra lo sèu fí,
si estimès com jo á l'Agneta.)
BIEL. (A mí una plorada aixís,
me deixaria una cara
neta com un serafí.)
BOY. ¿Es dir donchs que la senyora
baronesa tè vá dir ?...
ROSA. Qu' ho sab tot pe 'ls qu' á defora
esperavan al seu fill,
y que no contéu ab ella
sino per castigá 'l crím.
BOY. (Sí, vaja; l' han enganyada:
lo mateix que l' Agna ha dit.)
Biel.
BIEL. ¿Qué?
BOY. Fes una rodona.
ab lo guix que voldrá dir :
"La senyora baronesa",
y, al costát, la creu... aixís.
Ab ella ja estém entesos.
Que vinga 'l criát tot seguit,
(_Dòna una clau á Biel. Aquest obra la porta ahont se suposa estar
Arnal y se'n entra á dins._)
ROSA. ¡Oh! ¡Esquerrá! ¡Pe 'l cel, salvéulo!
BOY. Jo arreglarè 'l compromís.
¿Tú creus que tens de casarthi?
ROSA. O, sino ho logro, morir.
Lo sèu crím no tè disculpa;
pero jo sens éll no visch.
ΒΟΥ. Donchs vesten y en mí confia.