ARNAL. Del nostre amor hem parlát.
ROSA. Mes sempre honráts.
ARNAL. ¡Sens anhel
qu' atentès al honor vostre:
amor tan pur com lo nostre,
no mès que'ls angels del cel!
ROSA. ¡No dòna'l riu á la canya
may un mirall ab tal joya!
¡No hi ha cap margaridoya
tant blanca á dalt la montanya!
JORDI. ¡Oh! ¡Fills mèus, si 'l qu' he sentit
poguès ser la vritát pura!
Mes, ¿quí sab, quí m' ho assegura?...
### ESCENA XV.
Les mateixos. BOY, BIEL.
BOY. Jo, qu' he vetllát dia y nit.
BIEL. Y jo qu' sempre 'ls seguia.
BOY. No t' han mancát poch ni gaire.
BIEL. Oy que 's cert.
BOY. ¿Vritát, manxaire?
BIEL. Jo ho juro.
BOY. Y jo 'n posaria
les mans 'l foch.
JORDI. Donchs, llavors...
si es cert tot com me diéu ara,
¿per qué no vás dí al tèu pare
la vritát d' aquets amors?
ROSA. Sempre dins de un temor presa
jo una cansò us escoltava,
y, pare, 'l que m' estimava
era un criát de la noblesa.
JORDI. Pero no mès n' era un criát.
Deshonra tant sols pot dú
lo posar amor á un noble;
mes si un criát ja 's fill del poble,
¿per qué no pot ser per tú?
¿La vols tú án' ella?
ARNAL. ¡La vida
daria per alcansarla!
JORDI. ¿Lo vols tú á n' ell?
ROSA. Lo cor parla
batent ab forsa sens mida.
JORDI. ¿Per qué donchs dels vostres llabis,
allí, apostát pe 'l honor,
he sentit del aimador
paraulas qu' eran agravis?
¿Per qué has dit ab véu terrible:
Rosa, jo he mort lo tèu cor?
ARNAL. Perque es la vritát, senyor;
lo nostre amor no es possible.
JORDI. ¿Y per qué?
ARNAL. Ni us ho puc dir,
ni dientho res podéu ferhi.
Mestre Jordi... es un misteri
doloròs, que 'm dú á morir.
JORDI. ¿Sabs que 's Esquerrá?
BOY. Jo, prou.
JORDI. Digas.
BOY. Tú arréglat, jo ja
sè 'l que haig de fè y 's fará.
¿Oy, manxaire?
BIEL. Oy.
JORDI. ¿Ni us mou
lo dòl d'un pare?
BOY. 'M mourias
sino fossis pare qu' erra;
aixó s' ha de fè ab la esquerra
y tú ab la dreta ho farias.
JORDI. ¿Sabéu de mi mala fama?
ARNAL. No la puch saber mès bona.
JORDI. ¿No es prou honrada per dona?
ARNAL. Es massa honrada per dama.
JORDI. ¿S' hi negan los vostres pares?
ARNAL. Mos pares vólen quant vull.
JORDI. ¿S' hi nega acás vostre orgull?
ARNAL. Del poble sò, sòm confrares.
JORDI. ¿Donchs si tots cedim així,
quí á n' aquets amors s' oposa?
ARNAL. Quí per mí mana y disposa.
Lo Barò de Vallgorguí.
JORDI. ¿Lo senyor barò? ¿Per qué?
ARNAL. Perque... li plau no volerho.
Així com així, 'l saberho
no us serviria de ré.
JORDI. ¿Qué no 'm serviria diéu?
(_Anant correns á obrí un armari y trayent diners._)
ROSA. ¡Pare!
BOY. ¡Jordi!
ARNAL. ¡Vos!
BIEL. ¡Nostramo!
JORDI. Quant jo un deute ab dret reclamo,
ningú me 'l nega, si 'l déu.
Biel, un got d' aigua en un plat.
BIEL. Pero... jo...
JORDI. ¡Un got de seguida!
Ningú nát, may en la vida,
m' ha degút, si jo he pagát.
Avuy cau la mitja anyada
del cens á la baronesa;
paraula es ja compromesa,
y avuy déu serli pagada.
Avuy cáu la mitja anyada
del cens á n' al méu honor;
no crech que tinga valor
per negármela, obstinada.
Cobrant així, vull que caiga
en cumplirme 'l deber sèu:
que 'm pagui ella lo qué 'm déu:
jo li duch l'or y 'l got d'aigua.
ROSA. ¡Pare!
BOY. ¡Jordi!
ARNAL. ¡Pel cel!
JORDI. Rés,
ó quí m' atura 's deshonra.
Vaig á cobrá un déute d' honra
que 'n toca part á tots tres.
(_Se'n vá seguit de Biel qu' dú'l got d' aigua._)
### ESCENA XVI.