ARNAL. ¡Mestre Jordi! (_Espantát_)

JORDI. No: es treball,

que faig sempre en semblant acte.

A n'aquí, may d'honra 's tracta,

que jo abans no agafi un mall.

ARNAL. Tinguéu calma; en moments tals

ab son cor deu parlá un pare.

JORDI. No sò 'l pare... jutge sò ara.

Que parlin los criminals.

ARNAL. Jo, no.

JORDI. Parlaréu los dos.

ARNAL. Jo no.

JORDI. Parlaréu... no m' erro.

¡Llamp de Dèu! ¡Doblego 'l ferro

y es un xich mès fort que vos!

ARNAL. Mes si ab tot, jo 'l cap d' avall

no parlès. ¿Qué succehiria?

JORDI. Mòlt sencill; vos estendria

als mèus peus d' un cop de mall.

ROSA. ¡Oh! ¡Arnal!... Sí; fá lo que díu.

¡Párlalhi amor de ma vida,

parla... parla desseguida!

ARNAL. Preguntéu.

JORDI. Aixís cumplíu.

¿Cóm de vos vá sè estimada?

ROSA. Jo, pare...

JORDI. Calla.

ARNAL. Senyor...

JORDI. Primé 'l lladre malfactor.

Desprès vindrá la robada.

ARNAL. Oh! ¡Per pietát, mestre Jordi!

Del vostre lloch no abuséu

Sòu pare d' ella, no féu

que de que sò home 'm recordi.

JORDI. Per quí com vos es traidor...

ROSA. ¡Pare!

JORDI. Res de mida passa.

¡Jo poguès, ab una massa,

clavarvos tascòns al cor!

ARNAL. Feuho, si ho meresch, per vos;

feuho; mes no 'm diguéu lladre.

JORDI. Si es lo nom que mès vos quadra,

si 'l van tréure exprès per vos.

Als altres, los diuhen lladres,

los ho diuhen, mes no ho sòn.

Vos sí qu' ho sòu; lladre d' honra,

lladre d' afectes del cor.

Lladre del amor d' un ángel,

que per vos pert cor y nom.

Lladre, mès lladre qu' els altres,

que 'ns roban fruits, plata y or.

¿Quín es mès lladre? A mí un dia

m' han près la fusta del bosch,

y al endemá, d' altra llenya,

no ha faltát á casa foch.

¿Quín es mès lladre? A mi un dia

m' han robát cent unsas d' or,

y del mal de no tenirlas,

ma filla m' ha dát consol.

¿Quín es mès lladre? De l' era

m' han près cent garbas d' un cop,

y á l' altra anyada, sembrantne,

m' ha tornát á eixir blát nou.

Pero ara no; el que tú 'm robas

no ho pot torná nát al mòn;

es lo sonrís de ma filla,

es sa ventura y repòs,

es la alegría d' un pare,

es l' honra pura de un nom,

y aixó, home vil, no 's recobra,

nos guanya com plata y or,

no creix, com al bosch la llenya,

no neix, com lo blat, de nou.

¡Lladre, mès lladre que 'ls altres!

¿Quín es mès lladre? Respon.

Lo quí roba lo que 's trova,

com es llenya, blat y or,

ó 'l que roba lo que'ns mata,

com es honra, ditxa y nom?

ARNAL. ¡Oh! ¡Matéume per pietát!

JORDI. Pero abans d'això, parlemhi.

ARNAL. Preguntéume vos.

JORDI. Tornemhi

com si res haguès passát.

¿Com vá náixe aquest amor?

ARNAL. Aixó... ni ho sab la doncella

ni jo mateix.

JORDI. ¡Ni ho sab ella!

ARNAL. Lo meu amo es cassador...

ROSA. Jo anava al bosch cada dia.

ARNAL. Cassava jo...

ROSA. Y jo cullia

de ginesteras la flor,

ARNAL. Los gossos... lladrant... lladrant...

ROSA. Se 'n ván venir cap á mí..

ARNAL. Jo vaig anar cap allí...

ROSA. Y jo 'l vegi tant galan.

ARNAL. Desd' allavors...

ROSA. Desde 'l dia

que jo á n' al bosch lo vaig véurer...

ARNAL. Potser vus costi de creurer.

ROSA. Tal volta algú no ho creuria.

ARNAL. A buscar ma ditxa anava.

ROSA. Y jo cada tarde hi era...

ARNAL. Y ella hi era la primera...

ROSA. Y cullint flors l'esperava.

ARNAL. Llavors...

ROSA. Llavoras...

ARNAL. Lo cor...

ROSA. Movia 'l pit.

ARNAL. Palpitava.

ROSA. Ja'l volia.

ARNAL. L'estimava.

ROSA. Y 'ns vám jurá etern amor.

ARNAL. Y hem seguít.

ROSA. Y hem continuát.

ARNAL. Y á la montanya.

ROSA. Y al bosch.

ARNAL. Y á la reixa.

Lo ferrer de tall · 第 93 / 131 题