BARONES. ¿Qué vè á fè aquí 'l senyò heréu,
tant joganer y tant plaga?
BARÓ. Re;'l daguer me fá una daga
de las bonas, de mòlt preu,
y jo venia á mirar
com tenia la sèva obra.
BARONES. Cautelòs estás de sobra.
BARÓ. Senyora ávia, déu parlar...
BARONES. No... has fèt mòlt bè; aixís ara
ja la sort d'ells no perilla;
jo proteijeixo á la filla, (_Intenciò_.)
tú protejeixes al pare.
BARÓ. ¡Qué sento! ¿La senyora ávia
protejeix la filla?
BARONES. Sí.
¿Es pot sè indigne de mí?
BARÓ. No es resoluciò prou sábia.
BARONES. Ditxosos los nobles qu' honran
ab sa virtút y son tracte;
n' hi ha en cambi, que, al sol contacte,
ja portan dol y deshonran.
BARÓ. ¿Ja hi ha sermò, senyora ávia?
BARONES. No; res... raresas de vella...
Es qu' estimo á la doncella,
sòn prims los jonchs de la gávia
que la guardan, y vull dír
que, com sa bondát coneixo,
la estimo y la protejeixo
ab tot cor, fins á morir.
BARÓ.(¿Suspitará alguna cosa?
No ho crech; es sermonejá.)
BARONES. ¿Y ara, aquí á Olot, qu' hi fás ja?
BARÓ. ¿Ja estèu de mí neguitosa?
BARONES. Clar qu' ho estich; ab desficis
me tè 'l vèurert' tant parát,
perque... la ociositát
es mare de tots los vicis.
BARÓ. Avia, es mòlt enguniòs
que cada, cada vegada
que parlár ab mí us agrada,
siga per renyir tots dos.
¿Per qué tinch jo de trencarme
lo cap, llegint lletras mortas,
ni anar á trucá á las portas
de Roma per ordenarme?
¿Per qué tinch de vestir mallas
ni posar á mòn goig trèva,
si ja sobra á casa mèva
lo llaurer de cent batallas?
Mos passats ván guanyar gloria
per donarme un nom gloriòs;
riquesas, perque rich fòs,
y ecsemples grans per memoria.
Donchs si tot m' ho ván deixar,
y de tot ja sò pubill,
¿per qué haig de buscar, com fill,
lo que 'ls pares me ván dar?
¿Si tot fèt ja vaig trovárho
que, fent mès, tinch de lograr?
BARONES. Lo que 'n fèr t' has d' esforsar;
pots lograr lo conservarho.
Jo sò vella, y tinch memoria
de nostres antepassats:
n' hi ha á la iglesia, n' hi ha lletráts,
n' hi ha á las armas, guanyant gloria.
¿Es res d' aixó 'l que fas tú?
Lluny d' aumentar mès ta fama,
casante ab ilustre dama,
solter, no vols á ningú;
ab tos amichs calaveras
llágrimas per tot deixéu;
delirants, no respectéu
á casadas ni á solteras,
y la tèva fama es tal
per poble, vila y massía,
que's malehit de nit y dia
lo nostre castell feudal.
¿Fá aixó quí tè noble cor?
¿Fá aixó quí sent la noblesa?
AGNETA. La senyora baronesa,
pensi qu' ha dit lo doctor...
BARONES. ¿Es noble lo qu' ara féu
los nobles d' avuy en dia?
Jugar, cassar tot lo dia,
dá escándols per tot arréu,
y entre tant folgar y riurer,
com rassa dejenerada,
teníu la espasa occidada,
y ni sols sabéu escriurer.
¡Ah! Massa rahò tè lo poble
en odiarvos y mal-dirvos!
¿Cóm per nobles pot tenirvos
si en res vos trova sanch noble?
Noblesa... vol dir l' escuma,
lo eccels del honor puríssim;
es l' ecsemple brillantíssim
qu' á lo gran y bo acostuma.
Noblesa, sens tal puressa,
noblesa dirse podrá,
pot dirsen; mes may será
la verdadera noblesa
la que, sens fé ni paraula,
sense sabiesa ni honor,
sense virtút ni valor,
qu' arriba ja á semblar fáula,
confosa entre la brivalla,
y assistint al sèu enterro,
se consumeix com lo ferro
de vostras cotas de malla.
BARÓ. Lo que veig ja, senyora ávia,
es que ma condescendencia
es mòlta, y que ma paciencia
podría tornarse en rabia,
per sentirme renyá així.
Que no sòch un nin sabèu;
faig lo que vull: ¡Sò l' heréu
del castell de Vallgorguí!
BARONES. ¡Enguerrant!!
AGNETA. ¡Jesus María!
BARONES. ¡Desventurát! ¿Qué m' has dit?
Tú haverte á tant atrevit!!
Tú! En mal hora ho pasaria.
Tant abatuda, tant vella,
tant trista, tant tremolosa,
del tèu ávi sò la esposa,
¡de éll viuda per mala estrella!
Fill de rassa de valents,
tant sols honra vá donarme;
quant ab éll vaig enllassarme,
jo li vaig dar tots los bèns...
La hereva, donchs, sols sò jo.
Jo que puch desheretarte;
¡vina als mèus peus á humiliarte!
¡vina á cercar lo perdò!
¡Ara que 'l tèu orgull sab
fins ahont abatret podría...
Heréu de la baronía
de Vallgorguí, baix lo cap!