La Fineta és sola a casa, i la basarda no la deixa dormir. Son pare
i sos germans sortiren a sardinals a mitja tarda i no tornaran fins
l'endemà de bon sol, perquè volen aprofitar les calades de prima
i de matinada. Sa mare, pobreta, algunes setmanes endarrera se
negà en el gran mar negre que a la curta o a la llarga ha d'engolir-
nos a tots. La Fineta és sola a casa, i la basarda no la deixa
dormir.
Així que veu blanquejar en els vidres entelats de sa finestra el
primer llustre matinal, salta del llit, s'afanya a vestir-se, i surt
a fora el portal de sa casa solitària. La casa és lluny de poblat.
S'alça en un pujol, vora la mar, entre figueres i sarments.
Encara és força fosc. Encara la llum del fanal que crema en la
cantonada de la casa, davant d'una capelleta, és més potent que la
claror de l'alba i fa groguejar un bon tros de paret. Les
figueres, les sarments i les garrotxes negregen per tot arreu. Els
arbrets d'atzavara semblen grans canelobres apagats abans d'hora.
Arrastellats a lo llarg de la mar ombradissa, van apareixent,
grisencs i calimosos, els penyals de la costa, com una llarga
prócessó de fantàstiques verges cobertes amb vels de nuviatge. A
frec d'un dels més llunyans, que es destaca sobre el cel, brilla una
estrella que es podria pendre per alguna joia d'aquell ressagat. És
que encara regna la nit, i el dia pàl·lid no fa més que guaitar-la
amb timidesa per entre les escletxes de la negrenca nuvolada que
amuralla el llevant.
La nina s'aseu en un pedrís i ulleja l'horitzó, cercant-hi la vela
del seu pare; però no hi veu res sinó el gran desert d'aigua. La
vela que cerca deu ser lluny, lluny, part d'allà de la calitja.
Mentre està ullejant així, ou un estossec rogallós, es gira, i
repara un home que passa pel camí. El cor se li eixampla: ja no
està sola. El vianant és un home alt i ferreny que va amb una camisa
estripada, sense gec ni armilla, amb unes calces curtes plenes de
pellingots, arregussat de braços i descalç, i amb un gaiató gruixut
a la mà. La Fineta l'ha conegut de seguida i el saluda amb un
ben agradós -Déu-vos-guard -; mes, així que és desaparegut costa
avall, agafa por d'aquell home mateix que l'havia encoratjada amb sa
presència, i corre tota tremolosa a tançar-se i barrar-se a casa
seva. Aquell vianant és un foraster a qui ningú sap altre nom ,que
el de l'_Home del bosc_. D'ençà que és vingut a l'encontrada viu a
la boscúria en una barraca de feixina i gleva, sense altra companyia
que la d'un gos de ramat. Fa de carboner, i, quan li lleu, es dedica
a la pesca, parant filats a les salpes encauades, perseguint els
crancs per les crétues de les roques, i fent caure, amb esquer i
grumeig, als hams de ses canyes, els bissos i les orades que
s'acosten a les maresmes en les nits de lluna. A vegades baixa a la
cala i ajuda a tirar l'art; però, enllestida la feina, no hi fa
estàries: areplega la part de peix que li toca, xiula el seu gos,
que, apartat de la gent, el vigila des d'algun cap de roca, i ambdós
se n'entren bosc endins o s'allunyen per les penyes. L'amo i el gos
se donen més d'un esguard per lo sorruts, per lo roigs de pèl i per
lo carnusos. De l'amo ningú ne diu bé ni mal, però tothom se'n
malfia. Certament, a la Fineta no li fa goig.
Resta esporuguida dintre sa cambra fins a sortida de sol. El sol li
treu totes les temors. Ascendent, xamós, gallard, no sembla el
mateix que decadent i tristoi se n'anà a la posta el dia abans. Ix
de la mar dotat d'una frescor jovençana, com d'un bany sanitós i
rejovenidor. El món s'alegra... les colors li tornen... Se diria
que les plantes somriuen entre les llàgrimes que han plorades a la
nit.
A la nina li sembla impossible que hagi tingut tanta de por. Surt de
sa casa i, trescant d'una tira de sarments a l'altra, d'una feixa a
la de més avall, arriba a la platja veïna. Allí saltirona
alegrement, a peu descalç, per sobre les boves, fresques de rosada.
A cada salt hi descobreix una pila de preciositats: petxines, corns,
branques de corall, pedres de Santa Llúcia i sabatetes de la Mare de
Déu; desferres escopides per la ressaga, que són de qui primer les
agafa. Per arreplegar-les millor, es posa de genolls, i de genollons
va gambejant fins que la mullena de les boves li xopa els vestits i
li penetra a la pell. Llavors s'adona que s'ha mullat de mala
manera, s'aparta d'aquell lloc, i, tremolant de fred, se'n va cap al
net sorral. També el troba fred i humit. En canvi, una onada que per
atzar li ha esbandit els peus, era temperada, calentona...
Quines ganes li entren de pendre un bany! La mar està en bonança.
Les ones se boteixen amb suavitat i, amunt i avall del vessant de la
platja, es freguen peresosament en la sorra, deixant-la llisa com
una planxa de coure brunyida. Algunes seques que brunegen en
l'ensenada, tan aviat es submergeixen dintre l'aigua com ne reïxen
regalimant per tots els fils de la molsa verda que creix en llurs
asprositats. Talment sembla que es xalen en un bany de plaer. La
cala és solitària, amagada entremig d'altes penyes clapejades de sol
i d'ombres moradenques.
La nina pensa que, tan matinet i en paratge tan escondit, ningú la
veurà. Fica ses petxines dintre d'una balma, estén son devantal, son
sac i ses faldilles en una roca assolellada, i, quan resta en
camisa, guaita amb astorament a l'entorn i corre a amagar-se
dintre el mar. Alli sent una escalforeta agradosa que es va emparant
del seu cos. Tota esllanguida s'ajeu com en un llit, i, amb el cap
decantat a la dreta, amb una galta i una orella dins de l'aigua, els
ulls mig clucs de galvana i una rialleta als llavis, es posa a
bracejar i camejar amb dolç moviment. A pleret a pleret, neda fins a
les seques; i, després d'haver pellucat en el banc de musclos,
joguineja per les ones tot esclofollant-los i menjant-se'ls. Allò és
el seu esmorzar.
Al cap d'una estona entra a l'ensenada la carretera de flames que el
sol estén per la mar. L'astre hi envia sos raigs de dret a dret.
L'aigua lluu com el llom d'un peix escatós i daurat. L'escuma
s'emplataia, i esquitxa espurnes de foc a l'esflorar-se en les
roques i el sorral. Fa braumenta calor. Però la reconada de llevant
no ha perdut encara sa ombra matinera, on se barregen harmoniosament
els besllums que l'aigua envia cap les penyes, i les vibracions
rossenques que les penyes projecten cap al mar, que les emmiralla.
La nedadora se n'hi va després d'haver-se refrescat amb tres o
cuatre capbussades. Alli, vora la platja, s'ajaça sobre una roca
fina. Tot just l'aigua li cobreix el cos, el seu cos molsudet,
que, mal abrigat, quasi nu, se manifesta com a través d'un cristall
pur i verdós. Mes la nina es figura estar ben tapada, perquè, tenint
el rostre girat cap a la part assolellada, veu al davant seu l'aigua
llustrosa, impenetrable a tot aguait. No es figura que son propi cos
esvaeixi darrera seu aquell efecte de llum.
Està bé. Descansa calentona i tranquila. No ha de passar mal de cap
per a res, ni per al dinar, perquè no l'ha de coure fins que arribi
amb el peix el llagut de son pare. Només l'enneguita una mica el
pensar que se n'haurà d'anar a casa sense camisa; però, un cop porti
les faldilles i el sac, la falla no es coneixerà pas. Per vestir-se
s'haurà de ficar en algun amagatall, perquè, com que no té llençol
per a abrigar-se, podria veure's en una vergonya si algú passés per
aquells voltants. Amagatalls rai!... Per altra part, en dies de
bonança no sol acudir a aquell esperagol cap altra barca que la del
seu pare... I veu-te-la allà que va venint a llargues bordades, a
llargues bordades. La nina no pot confondre amb cap altra la vela
que tantes voltes ha apedaçat. L'obira amb alegria, com si veiés
l'ala d'un àngel familiar. Aquell llagut és la companyia, l'amor i
tot lo que desitja. Així que atraqui, ella serà servida al seu pler,
pèrquè un de sos germans anirà en quatre gambades a cercar-li la
roba que necessita. ¡Què és joliua, quan s'acosta, lliscant per un
mar tranquil, la barca que s'enyorava! La nina la va seguint amb la
vista; i, quan en una bordada la vela lluminosa se li amaga darrera
de les penyes, li sembla que s'és eclipsat un astre i que el mar
s'ha entristit.
Mentrestant no li manca pas entreteniment. En tant que espera la
barca, s'entreté contemplant com se retraten en el mirall tremolós
de l'aigua els núvols i les gavines que naveguen pel cel. Plau-li
també mirar-hi sa cara tendra i bonica de donzella de setze anys. No
es recorda de quan temps fa que no se l'havia vista. Té tot el
semblant d'una dona, però és més formosa que abans... força més. Sa
pell conserva la tendror d'abans, però més ufanosa. Les nines
grosses i negres de sos ulls, verament escampen claror per sota el
pòrtic de seda amb què les ombregen les pestanyes. Quan bada una
mica la boca i entre sos llavis encesos llampega sa blanca
dentadura, llavors... sobretot llavors... és quan son rostre resulta
més bonicoi.
Tot emmirallant-se va fent postures: ara mig acluca les parpelles;
ara somriu... ho prova tot: fins i tot fa llengotes. A lo millor del
seu embadaliment es sent una xarpada al muscle, es decanta
esglaiada, i veu dintre l'aigua, a frec de les seves, les cames
vestides d'un home. Lo primer que se li acut és que deu ser algun
pescador que haurà caigut deltabaix de la penya. -I ara!- exclama;
-què és, això?- I, girant-se més, descobreix la testa de l'intrús.
És l'Home del bosc. Ella resta sense sang a les venes, freda i
esblanqueïda. Els ulls de l'un es fiten en els de l'altra amb una
fixesa d'estàtua. Ell està vinclat endavant, amb una de les manasses
arrapada al muscle rodó de la donzella. No es mou, però tremola de
cap a peus. La gorra li ha caigut, i sos cabells roigs, fustuts i
aglutinats, com les fibres d'una closca de coco, pengen a manyocs
sobre son front i ses orelles. Sa carassa bonyeguda, de pòmuls
boteruts, queixos xuclats i llavis grossos, expressa un neguit
estrany. Sos ulls, enclotats i d'un blau d'aigües fondes, tenen cert
estrabisme de bogeria. L'alè s'escapa xiulant per sos llavis
ressecs.
La immobilitat dura un moment. L'home sembla decidir-se. Una lleu
estremitud circula per l'encordillada de músculs i tendons dels seus
braços. La Fineta tracta de desviar aquell impuls temible, i,
somrient, amb un somrís tot desmaiat, -Sou un beneit del cabàs!-
exclama. -Aneu, aneu.- Però, reparant que ell se li acosta encara
més, s'embraveix de sobte, ajunta les celles, i crida, amb alarma i
enuig: -¡Arri d'aquí, poca-vergonya!- Ell s'immuta. Afluixa la mà,
es redreça, i escampa una mirada a l'entorn. La Fineta aprofita
aquesta ocasió. S'acaba de desempallegar amb una estiregassada, i
pega bot cap a la mar fonda. Però de seguida retrunyen ses orelles
un bramul monstruós: -Ets peix meu, llissa borratxa!- I al mateix
temps sent la falconada del seu perseguidor, que la junyeix i
l'arbora en sec, empudegant-la amb la bravada de salvatgina que
s'exhala de ses robes i de ses carns. Un xiscle esgarrifós esqueixa
l'aire quiet de l'ensenada.
En això un gos roig lladra desaforadament al cim d'un penyal, i les
gavines que peonaven per la platja aixequen llur vol alarmades. Els
ecos contesten als lladrucs. L'Home del bosc, que havia començat a
caminar amb sa càrrega, s'atura... escolta... No hi ha ningú-
mormola. I, animat d'una feresa bestial, estreny en sos braços sa
presa, que es vincla i revincla, cada vegada més desmaiadament; i
s'encamina, amb aigua al genoll, cap a les cavernes de la costa. Els
peus li llisquen en els líquens del roquetam i no pot anar de
pressa. Quan ha donat unes quantes passes, un llampec rossenc
s'estén per l'aigua xarolada i en ombra. És el besllum d'una vela
que acaba de sortir d'un freu i, ruixada de sol, s'esmuny ràpidament
per dins de l'ensenada. Els tripulants han llambregat l'espantosa
escena. Muts d'indignació, estan abocats a l'orla, brandant a tall
d'armes llurs rems llargs i feixucs.
El primer impuls del raptor és fugir amb sa presa. Després muda
d'intent. Deixa la nina, esllanguida i sense sentits, estenallada en
una roca, i, arruixat, embriac d'ira, s'encara amb la barca, que
l'aborda com una gran au batalladora. Ha desclavat del sòl marí una
feixuga pedra, i, armat amb ella, es prepara per a la lluita. Mes
son coratge mimva a manera que el llagut s'atansa i sembla créixer i
es sent el soroll de l'aigua, que es rulla roncant davant de la
proa, i l'escalf del sol que vessa l'ampla vela, que tapa quasi tot
el cel. Aleshores s'espanta, i, groc, esborneiat, llença la pedra
que enarborava, i fuig botant d'una penya a l'altra, seguit del seu
gos.
Mai més no ha tornat a l'encontrada. Al cap d'alguns dies la gent no
es recorden ni de que al món hagi estat. Sols la Fineta, que ha
esdevingut malaltissa, hi pensa; a voltes, amb esborronament: hi
pensa amb esborronament i... és estrany!... amb certa mena de
compassió i enyorança. A l'hora dels crepuscles, quan està sola al
portal de casa seva, s'apodera d'ella un decandiment d'esperit tot
somniós i dolç, i li apar que l'ànima se li'n va, amb la mirada,
errant pels penyals de la costa. Pels penyals soledat, soledat per
les cales, soledat arreu: no hi troba res més. I li acut una ombra
d'idea de que, quan l'Home del bosc feia ses aparicions, per allí no
hi havia tanta desanimació. Pensa que és una llàstima que aquell
home feréstec s'hagués tornat boig, pobret!, i hagués fugit per a
no tornar més, mai més, mai més!... I aquest mai més es repeteix
dintre el seu cor com aquells ecos que reborsen pels caires d'un
congost i s'allunyen, sonant cada vegada més apagats i melangiosos.
En mig de ses tristeses, a voltes el perfil d'un arbre o d'unes
garrotxes li sembla la figura del carboner desaparegut. I llavors se
sobresalta, s'esborrona, corre a tancar-se a sa casa, i se li seguen
les cames i quasi no es pot tenir dreta.