Ha vingut la tardor, aquell temps en què les fulles cauen i en què
els malalts s'entristeixen, sentint l'esfullament de certa cosa
viva que se'ls va desmaiant al cor. El vent, al passar per les
arbredes, sembla que mormola paraules, de les quals se deixa mig
endevinar el sentit fatídic per llur trista entonació i per
l'esgrogueïment que produeixen a totes les plantes. De bella nit,
s'ouen cruiximents estranys. La naturalesa gemega i decau. I jo
estic en que no és pas el fred, lo que l'atueix, perquè més freds
són els dies en què l'ametller floreix somniant la primavera, i tant
o més fredes les hores de l'abril en què tot somriu d'esperança. No,
no és pas el fred: és una mena de mort que passa per la terra obeint
a un ritme anyal, per l'estil que passa periòdicament la son sobre
els nostres ulls.
El dia és lleig. La blavor dels llunys desapareix sota la boira. Els
núvols projecten ombres erràtiques sobre els plans i les muntanyes.
El sol ha perdut l'alegre resplendor que entusiasmava i feia cantar
les cigales: guaita de tant en tant amb un mirar esllanguit, i
clapeja la terra de taques grogues i somortes que es van apagant de
seguida amb un deix de melangia inexplicable. La nostra marina no és
ja pas el país entre blau i daurat del bon temps d'estiu. Ja no
brilla la ginesta en els penyals, ni guspireja la pols de mica en
les platges, ni les cases del poble conserven la blancor
enlluernadora d'un mes enrera, agrisades ara per la humitat i
ennegrides a llenques pel rastre dels regalims.
Me passejo amunt i avall de la platja.
Els llaguts, afilerats, lligats per la popa a llurs estaques,
s'inclinen cap al mar amb un posat enyoradís. No han pogut sortir
per mor del temps.
Al mig del sorral veig un grup de pescadors en vaga i m'hi acosto.
Estan drets, uns amb les mans a la butxaca i altres amb els braços
plegats sobre el pit, examinant atentament les negrors de l'horitzó.
Arribo a llur costat, i ni es giren poc ni molt a mirar-me. Un
d'ells diu: -La gropada es menja el vent.- Tots callen, i al cap
d'una bella estona un altre afegeix: -No es pot dir en què la darà,
però els senyals són de gargalada.- I en cosa de mitja hora no els
sento una paraula més. M'han fet pensar en una colla de devots que,
acoblats davant d'un faristol, llegeixen un gros llibre de chor,
tots muts i a peu dret, i, si algun tal vegada mormola quelcom de la
lectura, els altres resten impassibles, sense alterar llur atenció
ni pendre's tan sols la molèstia d'escoltar-se'l.
Bé n'hi deuen trobar, de coses a llegir, en l'horitzó del mar,
aquests pescadors. Jo els deixo, cansat de la llur eixutesa: me'n,
vaig cap a la reconada de llevant, i m'assec al pedrís de ca la
dida, sota l'emparrat de pàmpols mústics. Heu's aquí la casa més
alegre de totes les que em pinten els records de la meva infantesa,
i, Déu m'ajudi, ara no goso quasi entrar-hi: tan sense consol és la
desgràcia esdevinguda a les dues dones que hi viuen. I, a fe, jo les
havia conegudes ben venturoses.
La dida, certament, havia passat moltes penes mentre va viure el seu
marit, en Catre-venc, serrador francès que treballava a la mestrança
i tenia el mal vici d'embriagar-se; però quan me va criar a mi ja
era vídua: en Catre-venc havia mort a la flor dels anys atuït pels
seus propis excessos i pels de la seva nissaga d'embriaçs. La bona
dona va plorar el difunt i va trobar la pau i el benestar sobre el
seu cadàver. Havia romàs força bé d'interessos: tenia la seva casa,
la seva rendeta, i salut i bones mans i ganes de treballar. A les
vetlles feia filet d'espart; i de dia, quan la bugada, la cuina o
l'esterreig no la'n destorbaven, agafava el coixí, i el joliu cant
dels boixets s'espargia per la casa, esparvillant el canari, que de
seguida es llançava a barrejar-hi la seva refiladissa.
Tenia una filla quatre anys més gran que jo, la Jacobè, a qui el
seu pare havia tret aquest nom estrany per no haver sabut mai girar
la llengua a pronunciar el de _Jacobeta_. ¡Pobra noia! Se pot ben
dir
que ella fou qui em va desmamar. Me gronxava al bressol, me rentava,
me pentinava... En els meus records més llunyans, la veig baixar de
la font per la torrentera entre blavoses atzavares, amb el cantiret
al cap, les mans en l'atuell i els braços graciosament arquejats i
nusos, caigudes les maneguetes colzes avall. Això era en temps
d'estiu. Me sembla que veig l'estesa de sol i que sento el cant de
les cigales. Ella baixava saltironant com un xorrumet, se m'acostava
tota acalorada, panteixant i rient, i mentre me donava beure,
m'inundava amb les bovors de sol i les flaires boscanes de què
estaven impregnats els seus cabells i les seves robetes
espellifades.
Jo li deia _la teta_, designant-la amb aquest tendre nom que en
moltes famílies es dóna a la germana gran, segona mare dels altres
germanets. I, efectivament, tenia per a mi quelcom de mare, de
germana i d'amiga. No puc pensar en cap de les meves primeres
diversions que no hi hagi d'associar la imatge d'aquesta noia. Ella,
amb fils de gasoses, trossos de pèl de seda i hams rovellats, que li
regalaven els palangrers, guarnia les canyes de les meves pesqueres.
Ella aplaudia els meus èxits quan jo agafava alguna mabreta o alguna
agullota prou innocents per a deixar-se enganyar per aquells pobres
artificis. -Això ès plata viva!- exclamava: -això ès el peix més
bonic de la mar!- Tal vegada s'aixecava les faldilles, posant-se-les
entortolligades a l'entrecuix, i, ara seguint l'ona que s'enretira i
ara fugint de la que avança, fotjava amb els peuets ací i allà,
descolgant de la sorra xopa unes cuques vermelles i lluents com
coral mullat. -Cuques de platja, Minguet!- cridava. -aquést sí que
és un esquer que no falla! Tal vegada s'asseia al meu costat i,
quieta quieta, amb els ulls baixos i les manetes amagades sota el
davantal, resava parenostres i més parenostres perquè Déu me
concedís bona pesca.
La platja era el lloc de les nostres preferències. Hi corríem, hi
fèiem tombarelles, hi, jugàvem a pedralta o a sotet, hi cercàvem
petxines... A voltes ens entreteníem a fer enfellonir la mar
insultant-la i tirant-li sorrades. -¡Mira, com s'estufa, la vella
reganyosa!... Veus?... ¿Sents, com ronca? Apa, aquí, berra!
Escumeja: no ens arribaràs als peus.- A còpies de mirar de fit a fit
les onades, que anaven arribant, i de creure-les sensibles a
l'agravi, ens semblava que les vèiem créixer, botir-se enfellonides,
apressar llur embestida i abordar-se cap a nosaltres amb brams de
fera enrabiada. Era un plaer que tenia quelcom d'esborronador. A
voltes, després de dinar, ens adormíem tranquilament a l'ombra d'un
llagut, amb els polsos frec a frec i els cabells a la barreja.
Un dia vàrem trobar un corn marí molt gros, ja buit de dins, rentat
per l'aiguatge i la sorra, i eixugat pel bon sol de juny. De seguida
la Jacobè va descobrir-hi les més admirables virtuts. Se'l va posar
a l'orella, i escolta que escoltaràs, sense moure les parpelles ni
quasi respirar. Després va donar-me'l a mi. -Escolta, Minguet: no et
moguis ni et postiquis: veuràs, si en sentiràs, de coses!... Aquest
corn és una mena d'orella d'os. Té: veus,el cau? Ha estat llargues
nits i llargs dies al fons del mar parant ment a tots els sorolls...
i encara li rebomboregen per dedins. Sents?... Uuu!... Això ès la
fressa del vent. També hi ronca la maror. Vés escoltant. Com més
escoltis, més clar ho sentiràs tot: la tronada, la pluja, el vent,
totes les remors del temporal. Jo fins hi he sentit un ai llastimós,
Reina pura!, que devia ser d'algú que es negava!- I, efectivament,
en aquells temps d'innocència, ¡que en feien somniar, de coses, els
sorolls d'un corn!
La Jacobè era entremaliadota, però no me'n deixava ser a mi. Me
vigilava que ni la mainadera més curosa i temorenca. -Minguet, no
t'asseguis a la sorra molla, que podries agafar dolor. Minguet, no
et llevis la pallola, que el sol t'entraria al cap. Minguet, no
passis per aquí; Minguet, no passis per allà.- No era cap raresa
que, seguint els seus consells, estigués jo com un santet, mentre
que ella xopejava per l'aigua, trescava per les roques o s'enfilava
als penyasegats a collir-hi ginesta o a cercar-hi les flors que a
cops de pedra havia fet caure dels arbrets d'atzavara.
Aquí tot me la recorda; i més que res aquest escamot de roques que,
espargides per la cala, reganyen a flor d'aigua llurs herbatges
arraïmats de color d'or vell. Me fan l'efecte d'un pedestal sense
estàtua. Damunt d'elles hi esqueia d'allò més la figura d'aquella
noia de cames llargues i formes anguloses, amb els vestits i els
cabells banderejats pel vent.
Mes no havia pas de durar sempre, la infantesa. Varen anar passant
els anys, jo vaig haver d'estudiar, i la Jacobè va tornar-se de
dia en dia més casolana i treballadora. El seu cutis s'esblanqueïa
i afinava, i la color de ses galtes prenia la suavitat d'un reflex
de roses sobre un gerro puríssim de porcel·lana. Les seves formes
de nena s'anaven modificant, modificant... Se diria que el temps
les treballava com un hàbil artista: omple aquí, buida allà, estira
això, arrodoneix allò, les anava embellint i amplificant totes; ja
inflant les ones de la rossa cabellera com si les ufanés amb aquell
buf primaveral que fa crèixer l'herba; ja estufant suaument el pit i
les anques, ja esllanguint la cintura, ja amb ditadetes màgiques
obrint graciosos clotets en els colzes, en els nuets dels dits, en
la barba i en les galtones. Jo vaig presenciar en gran part aquestes
transformacions sense parar-hi gaire esment; però en això vaig estar
tres o quatre mesos fora del poble, i quan vaig tornar a veure la
Jacobè vaig restar amb un pam de boca badada.
Certament a setze anys era una galant minyona. Tota ella tendrejava
com una delicada flor d'hivern. No es pot dir que fos robusta, però
estava sana i no li mancava mai delit. S'aixecava de bon matí com
els aucells de bosc, i no es cansava de treballar, ara xacutant en
el coixí, ara rentant roba en el safaretx, ara netejant i endreçant
les coses de la cuina. Donava bo de veure-la trastejar dels fogons a
l'aigüera i de l'aigüera a l'armari cantoner, tan polida, tan
xamosa, amb els braços esmanegats, que ressaltaven amb una tinta
calenta de pressegueret florit sobre la blancor llampeguejant de les
rajoles de València.
Solia estar de bon humor: sovint cantava, reia o xerrotejava
gaiament. No obstant, algunes vegades jo havia reparat que les seves
nines, d'un blau fosc i tan grosses que se li menjaven quasi tot el
blanc de l'ull, prenien un esverament, una fixesa penosa, una obagor
pròpia dels ensomnis ombrívols. Mes ¿qui n'havia de fer cabal?
Un dia que li vaig reparar molt sovint aquest posat de tristesa, li
vaig dir: -Tu enyores aquells capgirells que fèiem a la platja: ¿oi,
Jacobè?- Ella esclafí a riure amb un aire mofeta i graciós, traient
una mica la llengua, mig mossegant-se-la, per entre les dents
immaculades. -I ara, Minguet! Vols-te fer jo et toc!- exclamà.
-No en caldria d'altra, sinó que me n'anés a guimbardejar per la
platja! Tu sí, que encara en deus tenir ganes... i no és estrany;
però jo, tan gran!... On tens el cap, Minguet?- me va pegar una
esquenadeta. -Vés, vés en nom de Déu, criatura. Altra feina tinc
tallada.- I, plantant-me amb una giravolta rumbosa, se'n anà
eixerivida a les seves tasques.
Això de que se'm tingués per criatura era cosa que em mortificava;
mes, per a la Jacobè, no hi hagué remei: vaig ser sempre el menudet,
el petarrell de la casa. Encara jo no hi entrava, de tornada dels
estudis, per les festes de Nadal o a fi de curs, ja es posava a
escandalitzar amb la seva xerrameca harmoniosa, plena
d'exclamacions, i amb uns crits i un espinguet que se la sentia
d'una hora lluny. -Mare! o mare! on sou? Sabeu qui ens ha arribat?
El nostre petit, en Minguet!... Oidà! qui ho avia de dir? ¡No
n'estarà poc, de contenta, la mare! ¡Verge Santíssima, i com has
crescut, caronet de la teta! Què pendràs? ¿Vols menjar peres... pa
amb confitura?... Mare! veniu, cuiteu! ¡Ens ha arribat el petit!
aquí tenim el petit!...- Vaja, per més que tan bon acolliment bastés
a ofegar tots els sentiments que no fossin tendres, aquests pics de
_petit_ resultaven ben ofensius, per a un home de dotze anys
complerts.
Per altra part, la Jacobè i la dida estaven geloses de la meva
dignitat. Si algun xicot pescador entrava a conversar amb mi i em
tutejava, com era molt natural, les dues dones hi feien una cara de
tres Déus. -Qualsevol gos sap més de modos que aqueixos murriets de
platja!- botzinaven elles amb elles. -¡Heu vist, quines franqueses!
¡Deuen figurar-se que tracten amb algú del seu braç!- I, entre els
veïns tot era donar-me importància. -Aquest noi, aquí on el veieu,
és l'hereu més ric del poble: un senyoràs que trepitjarà més catifes
que cap marquès; sinó que és de pasta d'agnus i estima els pobres
com un bon Jesuset. Ell s'enraona amb qualsevulga, tan senzill, tan
franc; però això no vol dir que un hom s'hi hagi de pendre
llicències... Doncs... i la moral de les persones?... Fillets, s'ha
de respectar a cáda u per lo que és.- La Jacobè era en aquestes
coses la més exagerada. Així que sabia que jo havia tret bona nota
als exàmens, ja corria a fer de nunci pel barri. -En Minguet s'ha
examinat. Oidà! ¿no n'heu sentit a dir res? Sembla mentida! ¡Sembla
mentida! Si tot el poble en va ple! Aquest noi serà un savi. ¡Les
_retòliques_, que sortien d'aquella boca!... Els mestres se'n feien
creus. ¡Carets de Déu, li han donat un _prèmit_ que ja, ja!... No
es parla de res més.
Ella i sa mare no podien anar a cap fontada o aplec a què no em
convidessin; i ambdues s'escarrassaven a obsequiar-me i no apartaven
de mi la vista, alegrant-se amb la meva joia i afligint-se de la
meva indiferència, com si llur festa no consistís més que en la meva
satisfacció. I quan tornàvem de la grifolda, si la vesprada era
fresca, la Jacobè no trobàva prou abrigalls a posar-me. La dida
solia reprovar-li-ho.
¡Sempre aquest mateix paletrís d'engavanyar el menut! Que et tornes
lira, noia? ¿Per què me l'emboliques ara, cap i tot, amb el
tapaboques, que fins li tanques els espiralls?
-¡Ja li surten enfora els badiuets del nas, dona! Que voleu que
se'ns costipi? Deveu pensar que aquest infant ès com nosaltres,
santa cristiana... i ell és de fusta de senyor... més delicat que
una englantina.
-Però ¿que no ho veus, que suarà les freixures? Oi, Minguet, que
t'abriga massa?
-¿Oi, manyac, que ningú et sap gomboldar com la teta?
Què havia de contestar, jo? Me deixava enfarcellar i callava per més
que hagués d'anar patint tot el camí.
A la platja de Santa Cristina hi haviem fet excursions delicioses
algunes tardes d'estiu, Allí, mentre la dida i el mariner que solia
acompanyar-nos amb el gussi coïen el sopar en fogons improvisats amb
quatre pedres, la Jacobè i jo gambejàvem descalços per les maresmes,
cercant-hi les petxines que viuen aferrades als penyals banyats per
l'onatge. Mai no n'he menjades de més gustoses. I quan, tot
forategant amb el ganivet per arrencar-ne alguna, captombats a frec
d'aigua, ens escometia de cop i volta una ona esvalotada,
esquitxant-nos de xarbots, ¡quins xiscles i quina tabola! Encara em
sembla que veig com la Jacobè, de quatre grapes damunt de la roca,
alzinava esverada el seu caparró ornat amb lliris de platja, tot
ruixat de gotetes tremoladores, i com en un moment la seva cara
passava de la sorpresa a l'espant, de l'espant a la consternació i
de la consternació a la còmica hilaritat. -¿Que et creies estar en
sec, Minguet?... Si ens descuidem!... A mi l'aigua em regala esquena
avall que em fa unes pessigolles! I tu sembles un _mico_ remullat.-
Rèiem per les butxaques. I ja el sopar estava llest i les estovalles
esteses a la sorra, i els grills començaven a cantar la vinguda del
vespre, i encara ens recava la diversió i fèiem esgargamellar la
dida cridant-nos.
Pobra Jacobè! qui l'ha vista i la veu! Sense més ni més, sense una
passió, sense una contrarietat, sense un disgust que pogués ser-ne
la causa, se li ha girat una malaltia horrible: és boja.
Alguns anys enrera va manifestar certes idees estranyes; certa
alteració de caràcter. La dida se me n'exclamà un dia: -Aquesta noia
diu coses que fan so d'esquerdat; i, si no se li segueix la veta,
agafa unes requintes de la ingra de bet. Per un no-res li trenques
el plat bonic, s'enfurrunya, botzina que botzina, i vinga entristir-
se i emmaximar-se. S'és agraviada de tots els veïns... no s'hi vol
tractar... per a ella no n'hi ha cap que tingui modos, ni
_arbanitat_... Ara mireu's, el drap de la cuina!- No hi vaig donar
importància. Bah! criaturades, rareses... res. Ho vaig tirar a la
broma: -Li heu de cercar un nuvi que la sàpiga amoixar. Les
fadrinetes, amb els anys, posen mal geni. -Oidà! va saltar la dida
rient. -¡Ella sí que en va, d'acasarada!... Una noia que no pot
sentir parlar de saraus, gusarapa com ella sola... una noia que
s'enrojola i s'amagaria sota terra quan algun minyó se la mira, i
que s'encataua quan ne ve algun a casa... uix!... I... mira tu: si
en ve algun que ella no ho sàpiga, ho coneix amb la nassada: ho
creuries? Diu que sent fortor d'home, i corre a obrir les finestres
perquè s'esbravi. Vés, casa-la, mal llamp!- Vàrem acabar per riure
com uns beneits.
Jo aleshores sols podia anar a ca la dida de tard en tard. No vaig
reparar sinó que la Jacobè em rebia amb un entusiasme extremat, amb
un interès una mica fora de to. Tirava un gavadal d'espigots i
llenya a la llar perquè m'escalfés millor. Me polsava temerosa de
que estigués malalt. Si em trobava el front calent, s'acuitava a fer
aigua de valeriana i me l'encarcanyava per força, sense escoltar les
meves protestes.
-Creu a la teta, que et vol bé. Tu estudies massa, caret: això t'ha
de matar.- Perfidiejava a ficar-me diners a la butxaca perquè
comprès tabac d'amagat del pare. Reia i plorava de tendresa. A mi ja
em semblava que aquest apassionament era exagerat i estrambòtic;
però... ¿i què?... Cada u té les seves coses; i la Jacobè m'havia
estimat sempre tant, i llavors me podia veure tan poc sovint!...
Ara dos anys va començar a decaure. S'amagria, perdia la frescor, i
agafava unes rauxes de marriment que li eren abans inconegudes. Quan
s'aixecava emperesida i de mala humor, ni sols se cuidava de
pentinar-se: s'asseia en una cadira, i s'hi estava hores i més
hores, com lassada, tal volta de cara a la paret, sense mirar res,
submergida en un negre encantament. La dida solia dir-me: -Avui té
la mala lluna: deixa-la estar.- I jo restava tranquil, com si allò
fos la cosa més natural del món. -Ja es guarirà; avui està núvol;
demà estarà serè.- Déu m'havia posat una bena davant dels ulls.
L'estiu passat, al tornar de les aules a fi de curs, vaig rebre al
cor una forta sotragada al compendre tot d'una la terrible veritat.
La Jacobè estava feta una calavera. Magra, tremolosa, amb els ulls
fondos i el mirar esbarriat, va comparèixer a saludar-me. Només va
adreçar- me un somrís, com si m'hagués anat veient cada dia, i de
seguida va retirar-se a la seva cambra amb un caminar desmanyotat,
arrossegant pesadament les xinel·les, que duia a retaló. Vaig restar
com aombrat d'un llamp. La dida m'estava observant dreta a la llinda
d'una porta, sadollant-se amargament de la dolor que es pintava en
la meva cara; però no em va ser possible dissimular. Després d'un
llarg silenci, la bona dona va rompre en un gemec: -Filla meva!
¡filla de les meves entranyes!- Les llàgrimes li degotaven per les
galtes, i jo em sentia escanyat per un sanglot contingut.
-Ja ho veus, Minguet- Va afegir de seguida: -aquesta noia se'm fon
com un terrosset de neu. Jo no sé pas què fer-hi: li dono tot lo que
vol... vianda, més que un llop no en dragaria... Oh! i que se la
menja! perquè de gana no n'hi manca pas; però res no li aprofita: se
m'aflaqueix com si li robessin la carn a grapats; ella, que feia
aquell goig que enartava, ¡tan grassoneta! I surt amb uns
estaribots!... ¡Redéu, com s'és tornada! Hi ha dies que la dóna per
rentar, i em tira al safaretx els quadros, els llibres, les
sabates... tot lo que li sembla brut, sigui lo que vulgui; i, apa!,
ensabona que ensabona. ¡N'ha malmeses, de coses! I ara sempre té
calor, ella que era tan fredeluga. Moltes nits, a l'hivern, me la
trobava asseguda sobre el llit, en camisa, amb la finestra oberta.
Entén-ho, això. El metge no sap lo que s'hi pesca: que banys freds,
que potingues de ca l'apotecari... Res hi val. Els veïns... mala
pesta els sec!... s'hi diverteixen i diuen que ès boja. I jo no sé
si sóc jo mateixa, que m'hi he tornada; perquè, vaja això no em cap
al magí: ès horrorós, horrorós! Què hi dius, tu, Minguet?
No vaig trobar un mot de consol. Me vaig abraçar amb ella i vaig
llançar-me a plorar com una criatura.
D'ençà d'aquell dia les coses han anat de mal a pitjor. La Jacobè no
és ombra de lo que havia sigut, ni per lo que toca al cos ni per lo
que toca a l'ànima. Deixada, macilenta, febrosa, borbolleja en
comptes de parlar, i desvarieja més que enraona. Ella, el lliri de
platja, l'estampa de la polidesa, avui és com una flor de camí ral.
Fins l'instint de la netedat, que és tan viu en totes les noies de
la costa, ha-li sigut destruït. I, la dida, com ha canviat, també!
Aquella dona alta, panxudeta, entenimentada, d'aire festós, de mirar
serè, i de boca, si bé esqueixalada, sempre ufanosa de llavis i
afavorida per un posat de placidesa o d'amistós somriure, s'ha
tornat pàl·lida, fantàstica i desmanegada. Sembla més alta que
abans, no riu mai i mira a tothom amb sussús, rondina, i, com si
avorrís l'aire-cel, no surt al carrer sinó per pura necessitat.
Així és com la casa de l'alegria s'és convertida en la casa del dol.
Sento el trepeig de la dida, que es passeja amunt i avall: -...trap,
trap, trap...- Tots els sorolls d'aquesta casa m'inspiren una mena
d'horror que em danya el cervell.
Què faré? Entraré a veure la malalta? Empenyo el cancell, me fico
cap a dins... Les finestres estàn gairebé ajustades i regna una
mitja fosca que de moment m'esvaeix la visió. No obstant, reparo la
silueta de la dida, que ve cap a mi a llargues gambades fent-me
senyes de que m'aturi i barbotejant, en to de veu reganyador:
-No es pot entrar. No passeu. ¿Qui hi ha? Qui ès?
-Sóc jo- contesto. -No em coneixeu?
-Ah! ets tu?... ets en Minguet?... Bé, està bé. Hi ha tanta de gent
tafanera! Mira, té: veus aquelles dues barjaules, allà a la sorra?-
diu indicant-me dues dones per l'escletxa que bada un porticó una
mica obert. -¿Què hi graten, allí, aclofades? ¡No hi són per
avemaries a dir, no: sotgen, espien, les bandarrasses!... I tu què
vols?... què cerques?...
-Venia a veure la teta. ¿Com se troba, avui?
-Com vols que es trobi, la caretona? M'agafa per un braç i m'aboca a
la porta del menjador.
-Mira-la: està dormint.
Guaito una llarga estona a través de l'aire ombradís, sense
descobrir res que s'assembli a un cos humà. Per fi, damunt del
canapè, obiro un farcell i una porció de faldilla que en penja
desplegadament fins arran de terra, a tall de l'ala caiguda d'un
aucell malalt; i a poc a poc vaig afigurant en aquest farcell els
contorns d'una persona, de la qual costa d'endevinar la posició. És
ella, la Jacobè. Està de boca terrosa, amb el cap de frontalera al
matalasset, i la barba closa contra el pit. Per entre els llistons
del canapè surten-li un canell i una mà acanyadíssims. No es mou
gota ni es diria que respirés; però m'ha semblat veure perlejar un
dels seus ulls, i, tement desvetllar-la, m'enretiro de puntetes cap
al fons del passadís.
-Voleu dir, que dorm?- pregunto a la dida.
-Què hi sé jo, fillet! Està quieta, descansa: vet-ho aquí.
-I què ha dit el metge? No ha vingut, avui?
-Mira, no me'n parlis, del metge: ja em té sofregida. Fa més de tres
setmanes que llenço les receptes a les escombraries. És un toca-
sardanes: no sap per quines mars navega. Ramonet, Ramonet, quina
paret toques!... uix!... Ara surt amb que el mal gam de la noia ve
de les borratxeres del seu pare i dels seus avis. ¿Oi, quina
pensada? Jo bec i tu et mareges. ¿Vol-se'n anar al... Déu me
contingui!... I mentrestant la Jacobè se'm va morint, se'm va
assecant com els pàmpols de la parra, emmalaltint-se més i més a
cada glop de medicina que pren. ¡Al diable, les potingues!... No,
aquest mal no ès dels que es poden guarir de mà de metge o de
manescal: prou que ho veig! Ah, Minguet! corren unes persones ben
dolentes!...
-I bé!... a on aneu a parar? ...
-Algú ens vol mal; vet-ho aquí!- me contesta pegant-me una
llambregada tenebrosa i plena d'emoció. -Això no ès una malura
vinguda del natural de la persona; això ha sigut donat: n'estic tan
certa... ¡Ah, si jo sapigués qui ès l'ànima maleïda que em fa patir
an aquest infantó de Déu que mai ha tingut una paraula amb ningú!...
Si jo ho sapigués... ah, reïra!
I, al dir aquests mots, grapeja l'aire amb un moviment tan feréstec,
que sento cruixir les juntures dels seus dits. Després s'arramba a
la paret i s'hi posa a picar de front a coparrets, a coparrets. Quan
se torna a girar, està tan pàl·lida, que es diria que la blancor del
lliscat se li ha encomanat a la cara.
-Que m'haguessin clavat una punyalada de mort, ho hauria sabut
perdonar, pero... això!... això no té perdó en aquest món ni a
l'altre! ¡Les penes de l'infern són massa curtes, per a una
dolenteria com aquesta! ¡La meva filla, el cel del meu cap blanc!...
El plor l'ennuega. En va procuro aconsolar-la ; en va tracto de
dissuadir-la de la seva preocupació: és temps perdut.
-No et cansis, Minguet: no em trauràs dels meus tretze: n'estic
massa convençuda. Vui provar la sonàmbula: Així com així, del metge
no cal esperar-ne res. I no m'assórollis. Vés, vés en nom de Déu;
oratja't, passeja't: no estic per corrandes. Vaig a rentar un
covenell de roba que tinc al safaretx, i em distrauré escarrassant-
me.
Surto de la casa apesarat. Capbaix i caminant d'esma, me'n vaig
ensomniat anguniosament per les imatges de la realitat i per les
d'un esdevenidor, més dolorós encara, que estic preveient.
A l'arribar a mig carrer de Mar m'aturo, perquè he vist el doctor
Calvet i desitjo preguntar-li de la malalta. El bo de l'home deu
tenir alguna visita urgent: va de pressa de pressa. Duu les mans
encalofornades a les butxaques del paltó, la mangala sota l'aixella,
i el barret al clatell. És blanc de celles, blanc de pestanyes,
blanc de cabells i blanc de cutis: en la seva carassa magra i ossuda
no hi ha més que blancor, llevat de la tinta blavissa que li
acoloreix esblaimadament les nines dels ulls i les venes, que li
arboregen pels polsos. Camina de pressa, i tan distret, que no
s'adona de mi fins que em planto al davant seu a mitja passa de
distància. Aleshores fa un surt, s'atura, m'examina un moment amb
mirar miop, i deseguida tanca les parpelles, amb lo qual la seva
cara acaba d'esblanqueir-se del tot. Vaig a parlar, però no em dóna
temps. Sense obrir els ulls més que de tard en tard i a mitges, diu
així, de correguda:
-Ja sé lo que em vols preguntar. Es tracta de la teva teta: oi?...
de la Jacobè. Està mala, mala, malíssima. Res: t'ho diré en quatre
paraules. Tu, que has estudiat els clàssics grecs, recordaràs,
segurament, el cas de la Ifigènia, filla del rei Agamenó, que va ser
condemnada a morir en expiació d'una falta del seu pare. Doncs vet
aquí un símbol de gran realitat. ¿No m'entens?... He, he, he... En
la naturalesa passa així mateix que en la faula, igual, igual: els
innocents expien els pecats dels culpables. No es perdona res: cada
falta ha de portar el seu càstig, i lo que no ha satisfet en Pau, ho
paga en Nicolau. És salat: oi?... He, he, he... Tal vegada jo no
patiria de ronquera si el meu besavi no hagués sigut tan aficionat a
mastegar tabac negre. Què hi hem de fer? És la llei: _flectamus
genua_. La Jacobè està sota el ganivet del gran sacrificador, un
sacerdot implacable en l'exercici de les seves funcions sagrades.
Vés: detura el cop, tu. És lo mateix que si et volguessis despullar
de la pesantor quan caus daltabaix d'una timba. He, he, he...
Aquelles disbauxes, aquelles embriagueses, aquelles brutalitats de
tota mena dels serradors, algú les ha de pagar. És inútil que
m'estireu els faldons «-Senyor doctor! senyor doctor! un remei, una
medicina!...» No hi sóc a temps. Us heu atipat de metzines durant
anys i panys i generacions, i voleu que se us curi en el curt espai
d'una malaltia. ¡Aneu-los esperant, els miracles!... Allò de que la
Ifigènia, ja dalt de l'ara, s'hagués salvat per obra i gràcia d'un
déu, és la part inverosímil de la llegenda; és lo que no esdevé mai.
¡Aneu-los esperant pla, els miracles!... He, he, he... Res: no hi
comptis, amb la teva teta. _Lasciate ogni speranza_.
Es treu el rellotge de la butxaca, se'l posa a frec del nas per
mirar l'hora, i exclama, arrencant a caminar desaforadament: Dos
quarts de tres!... UI, ui, ui!...
Jo prossegueixo el meu passeig, tot donant voltes a les fondes idees
que el doctor Calvet acaba de suggerir-me en mig de les seves
rialletes cíniques. ¿Serà cert que els nostres vicis més secrets i
més íntims no ens afecten a nosaltres sols, sinó que produeixen una
sement de dolor que anirà grillant de generació en generació en el
cor dels nostres fills? ¡És clar com l'aigua... i no m'hi havia
parat mai!... O Déu meu! Tots ens apenem d'oprimir algun cor, de
causar algun turment als nostres semblants, i, no obstant, ens
lliurem tranquilament a certs excessos que en apariència no danyen
tercer i... ¡ah, si veiéssim les llàgrimes que faran vessar!...
Vaig meditant, meditant, i camina que caminaràs. Sí, és així: no hi
ha un pensament, no hi ha una volició, que no imprimeixi un encuny,
una tendència, en el nostre organisme; tendència que contribueix a
informar-nos, i que es transmet i es perpetua en certa manera. La
caiguda d'un gra de sorra repercuteix per tot l'univers: el primer
home alena en nosaltres a través dels segles. S'ha de deixar de
banda aqueixa invenció de la moral universal que amb facilitat
dispensa tot lo que palesament no perjudica a tercer; perquè ¿hi ha
un sol acte psicològic que sigui indiferent a la humanitat?...
Aqueixa moral escarransida ni sols serveix per a la vida d'aquí
baix. Com sempre, Jesús té raó: s'ha d'infiltrar el bé fins en les
arreletes més fines de l'ànima; i si no... I ¡quin desig més
insaciable d'expiació palpita en la naturalesa! La llei d'heretatge
estenent un riu de dolor a través de les generacions, un riu que
marxa indefinidament; els pobles primitius despertant-se amb una set
instintiva de sacrifici; les consciències més delicades trobant un
melangiós consol en l'abnegació, en... Això és un dit que assenyala
cap allà, cap a lo infinit... I, quan Jesús baixa a la nostra
tenebra, clava la creu en mig del corrent de les nostres dolors
sense esperança i, hereu de l'home, expia tot lo per nosaltres
inexpiable... No, un hom no comprèn pas aquests misteris; però en
sent l'harmonia, esplendor de la veritat... i la terra i el cel...
Me deixondo de les meves cabòries, i m'adono de que estic
palplantat, i amb un braç en l'aire, precisament al davant del
treballador d'unes sastresses, que s'estan rient de mi
descaradament. ¡Bona fila devia ser la meva, allí, dret, accionant,
de segur, com un somnàmbul!... Fujo avergonyit, entrebancant-me amb
les meves mateixes cames i perseguit per la tabola d'aquelles noies,
que xisclen de divertiment i em diuen, a crits: -¡Passi-ho bé, que
cauen gotes!
Després d'aquesta ensopegada, no goso pas tornar-me'n pel mateix
carrer. Veig que el mar està bravament mogut i que ha de presentar
un bonic aspecte des de les roques de la costa. Així, doncs, agafo
el camí del torrent que passa pel costat de ca la dida, i em vaig
enfilant muntanya amunt.
La Jacobè és a la finestra. Té el cap decantat sobre el gabió de fil
de ferro d'un test de clavellines, i va seguint amb la vista la meva
ascensió. Jo, que l'he coneguda tan gentil, no puc menys
d'entristir-me al veure-la tan abatuda i tan demacrada. Mai més
m'acompanyarà enlloc, ni es pendrà mals de cap per mi. És un mort
que respira.
M'interno pel corriol que voreja els penyasegats de la costa. És un
viarany que serpeja arran del precipici, i en alguns punts ressalta
de la roca talment com el relleix d'una cornisa al cim d'un altíssim
muradal. Fa basarda de transitar-hi. Un hom se posa en una mena
d'alarma latent, que esclata d'un plegat i creix fins a la terror
quan s'experimenta el més mínim ensurt. Una pedreta que s'esllavissa
ocasiona un esglai. La fressa brunzidora d'un vol de perdius que
s'aixequen sobtadament, glaça la sang al cor; i, al pegar elles
falconada cap a l'abisme, s'emporten l'esperit, despertant-hi un
impuls d'imitació tan viu, que un hom segurament s'estimbaria si no
pogués arrapar-se en algun tocom. A mi m'és hagut passat; i que no
he pas planyegut les mans en l'apretada, baldament fos a l'entorn
d'un arn o d'una atzavara plena de ganxudes espines. En veritat el
camí és perillós, però això m'és ara un aventatge. M'esforço a
domenyar la sobreexcitació nirviosa i les rodeses de cap, pujo,
baixo, corro aquí, salto allí, m'arrossego més enllà; i aquest doble
exercici de cos i d'ànima em va reconfortant.
Per fi assoleixo un saplanet format al cim d'un gros penyal que
torreja mar endins, i m'hi aturo a descansar. La tarda és coberta i
ombrívola. El cel no pot ser més brúfol. El vent referma. La tronada
rítmica de la ressaga va creixent i dilatant-se. Es desplega al meu
dessota amb poderós soroll, i, de caverna en caverna, de platja en
platja, la sento rodolar i retrunyir per la costa, fugint, apagant-
se, sonant al lluny del lluny com un bleix d'agonia que, tot just
percebut, s'esvaeix sota el tro del nou onatge, que arriba al meu
penyal. Bé l'he sentida i sentida, la veu del mar; però sempre em
sap bo de parar-hi l'orella.
De l'escoltar ne ve el mirar. Me vaig acostant al precipici i acabo
per abocar-m'hi, recalcant-me de pit a la soca d'un pi venturer que
s'alça al cantell de la cinglera. Així descobreixo la timba fins al
bell fons. Dues gavines volen a sota meu, ara remuntant-se,
engrossint-se, tapant una bona porció d'espai amb llurs alasses
blanques; ara abatent-se, enfonsant-se, empetitint-se fins a
confondre's com dos borrallonets més, amb els borrallons d'escuma
que els rompents escupen en l'aire. Allà baix; ¡quina revoltura
d'aigües! M'entretinc procurant seguir el curs d'una ona des que
comença a fer-se obiradora fins que s'esgavella als meus peus. De
primer és una arrugueta que tot just s'afigura, al lluny, entre
milers d'altres. Avança a poc a poc, sempre dret a terra, apa,
apa... Sembla que no hagi d'arribar mai... i s'esborra i reapareix,
i roda i creix i s'ageganta... Ja és una baluerna imponent, viva,
agitada, que es boteix com un múscul colossal que es concentra i
acumula; i al seu entorn s'embalma el mar com xuclat. I avant. La
seva marxa és plena de majestat i de feresa. S'acosta lentament, i,
al trobar l'aspresa de la primera seca, s'atura vacil·lant, s'alça i
s'aprima, mostrant la verdor transparent del seu si d'esmaragda, i,
ja ben alzinada, va cargolant-se com una estampa de goma sota l'alè
d'un xicot, se romp per la fina cresta en davassall cristallí, i es
precipita tota plegada a terra amb ronc terrabastall, tomballonejant
ací i allà, escalant les penyes i omplint l'aire de xarbots... I una
onada ve després de l'altra, i el brogit i el moviment i el combat
no s'acaben mai i ofereixen sempre variacions interessants. És un
espectacle que no cansa.
Abraçat còmodament amb el pi, que es decanta sobre l'abisme,
gaudeixo un punt de felicitat. Me vaig oblidant de tot. Al principi
encara salten pel meu cervell algunes idees. Se m'acut que el mar ve
a ser el cor del nostre planeta, el gran centre de la circulació, ja
que d'ell ixen els núvols que ruen pel cel, la rosada que refresca
els matins i les pluges que alimenten els rius; i els rius són les
artèries, que tornen contínuament al cor lo que del cor van
contínuament rebent. Aquestes idees me concentren una estoneta.
Després no penso gaire res més. M'aboco als sentits oberts,
m'abandono a les percepcions, me deixo compenetrar pel cosmos... La
meva ànima es vessa a l'exterior: és la sensació de la immensitat,
el palp de les belleses fondes del paisatge... és quelcom que flota
en la ratxada sonora, s'estén a lo llarg dels xiulets del vent i
rodola envolt amb la bramulada de la maror. Els meus músculs se
relaxen en suau repòs. Veig, sento i frueixo. Quan l'aigua reflueix
al meu dessota, les roques mig negades aixequen els seus lloms
coberts d'una tinyassa de color de mares de vi, i m'envien una
alenada flairosa que em vigoritza. Estic en l'ambient més apropiat a
la meva vida, intimo amb una naturalesa amiga, i no tinc pas
consciència del temps que passa.
De sobte experimento una extremitud immotivada, i la imatge de la
Jacobè es presenta ràpidament a la meva pensa. Els batecs del meu
cor m'assorollen tot. Em giro, i... allí està la mateixa Jacobè en
carn i ossos, allí asseguda en un roc, sota una figuera de moro. Es
coneix que és arribade suara suara; encara panteixa de fatic. Està
distreta, amb el cos vinclat endavant, el cap jup i els braços
llançats a la falda, entreditades al damunt dels genolls les dues
mans llargues i seques. No sent els meus passos ni s'adona de la
meva presència. L'angúnia de la febre es pinta en el seu semblant
entressuat. En les seves parpelles moradenques es transparenten les
congestionades venes, fines i vermelles com les ratlletes que gaien
una flor de malva. Les aletes del nas li blavegen.
Què fer?... Aquí són els meus treballs. ¿Com tornar-la a casa seva
per aquells camins perillosos? Si algú m'ajudés... D'una llambregada
m'emporto el paisatge, cercant-hi una esperança, un auxili... No
m'enduc més que negres penyals, viaranys feréstecs, la mar deserta,
la tarda que fineix.
És una d'aquelles fatalitats que deixen un hom sense acció ni
defensa. No es pot intentar res: plegar els braços i carregar-se de
paciència. I és lo que faig: espero i veurem. La Jacobè és la
primera a parlar. Aixeca el cap, m'esguarda, procurant fixar les
seves nines inestables, i diu, amb un encert que em sorprèn: -¡Tira,
Min guet! quina cama tens més llarga! T'he seguit... (No puc dir
fava) Pujaves pel... dallòs... i he pensat: «-¿Ont anirà tot sol,
aquesta criatura, pels caminals de les cabres?»- De seguida comença
a divagar. -Sortia fum. Jo... saps?... volava darrera d'un gavinot
blanc... vola, vola... Estic més... més... saps? agafada!...
-Cansada: oi? Estàs cansada: veritat?
-I sí, home! ès clar!... Vola cap aquí, vola cap allà, marges i més
marges... la...
-No enraonis, manyaga: descansa.
Em creu. Calla una estoneta, però no troba repòs. Està excitada. La
barba li tremola, i els nirvis bruixulegen i salten en ses
parpelles. Al cap de poc torna a posar-se a parlar, amb llengua
arrossegadissa, amb un borbolleig penós, sense donar entonació al
discurs. -La mare és del puny estret. La gran rata m'amagava el
vi... Me té tancada amb pany i clau, i la... la...- Perd el fil de
la idea. La seva vista es desllueix com un punt de la nit del qual
acaba de caure una estrella. Després d'un moment la llum torna als
seus ulls, i un somrís maneja els seus llavis relaxats. -Saps?... em
caso la setmana entrant amb en Panxo Canyelles. Ès vell, però
presentós, i ès... ès un _burro_ d'or. M'ha demanat perquè sap que
sóc de sang reial... Les joies són encarregades a Barcelona:
mantellina negra... el gran ròssec... arracades de dallonses... Tu
n'estaràs pla cofoi! Oh! oh! oh!... la ventafocs!... Xinel·les de
vidre... vestits dels peixos de la...- I a mitja paraula s'atura amb
la boca badada, i les seves carns es tenyeixen d'una grisor
cadavèrica. S'apreta el ventre com si hi tingués una viva dolor, i
vinga balandrejar de mig cos en amunt, balandreja que balandreja,
tot llançant uns gemecs que s'assemblen al belar d'un cabrit nadó. I
jo resto immòbil al davant d'ella en la melangiosa actitud amb què
el Dant contemplava les ànimes en pena, de les quals no podia pas
alleujar els suplicis.
Mentrestant el temps va que vola.. El sol deu estar a prop de la
posta. I sempre la mateixa soledat. No hi ha un pastor en les
garrotxes, no es sent dringar una esquella. Tal vegada si cridés
compareixeria algú. Ho provo: crido, crido... Ningú enlloc. El vent
udola més que mai. L'arbrissa s'ajeu com els blats en herba sota un
bell ruixat. Les ginestes aplaquen a la roca llurs branquillons
esparpellats, que hi ditegen tremolosament. Els fantàstics penyals
xisclen monstruosament a lo llarg de la costa. No mancaria sinó un
xàfec.
Sento que em toquen. És la Jacobè. Dreta al meu costat, m'estira la
capa dient: -Vina, anem, Minguet; anem cap a casa.- I, abans de que
em pugui revenir de la sorpresa, s'esmuny per una baixadeta i guanya
el corriol que s'obre entre la penya i el precipici. Ni esma tinc
per a seguir-la, com no sigui amb una mirada, amb la qual se'n va
tot el meu esperit. La infeliç orada avança per l'estret viarany
sense ni sols estintolar una mà, amb el sac abombollat de vent a
l'esquena, i les faldilles fuetejant-li per darrera. Porta una mitja
a garró, que pot entrebancar-la. Va caminant, caminant... La ratxa
se li enduu el mocador del cap, que ve a enganxar-se a prop meu en
unes romagueres. El pentinat se li ha desfet, i les trenes li pengen
de gairell, a grans bagues d'or, pel bescoll i una galta, fins arran
del muscle. Va caminant. Després s'atura, s'entregira, i em fa
senyes de que la segueixi.
És exposar la vida, però... no m'hi vull pensar. Vaig a pendre
carrera, i en aquell mateix moment reparo que la noia, tentinejant,
arrenca a córrer cap a mi, esfereïda i esborneiada. Val més així. Va
corrent amb alè perdut; i, així que m'assoleix, em tira un dels seus
braços a l'espatlla, voltant-lo pel meu clatell, i s'hi repenja
tota, acotant la cara al meu pit, amb l'altre braç desmaidament
llençat i les cames en fallença, com si li manquessin les forces. Jo
començo a respirar després del gran esglai. L'abraço estretament, i
dic-li amb tendresa: -Pobra Jacobè! pobra teta! Què tens? ¿Perquè
t'apartes del meu costat? Aquí, amb mi, estàs bé. Ja saps que jo
t'estimo... que sóc el teu petit...- Mes, segurament, no està en
disposició d'entendre'm. Aixeca la seva cara anguniosa, i, movent
amb dificultat els llavis xops de salivera, barboteja una explicació
amb tantes veus inarticulades i tants mots mal aplicats, que, encara
que hagués tingut algun lluc de raó, hauria sigut inintel·ligible.
Parla d'uns sorolls, d'una lloca, d'un mirinyac, de la xemeneia del
seu vestit, de... què sé jo? d'una por que fuig de l'esfera de lo
que es pot capir, i que un hom no sap com esvair ni apaivagar.
Intento, no obstant, infondre-li coratge. -No t'espantis: jo et
defensaré. Que vinguin!- crido. -Aquí els espero. ¡Ai, si s'acosten
al volt de la meva grapa!- Però callo tot seguit, perquè, la
veritat, aquest repte en la solitud, en presència d'aquella víctima
d'una justícia misteriosa, m'esborrona a mi mateix.
Altrament comprenc que els meus esforços són infructuosos. Ella no
m'atén ni em pot entendre. S'ha de deixar que es vagi refent per si
sola. I, efectivament, a poc a poc va normalitzant-se, deslliga el
seu, braç del meu coll, i aleshores jo la solto amb un impuls
instintiu d'honestesa. Mes no la desemparo pas, i la vaig seguint
frec a frec, i la vaig instant a que s'assegui. -Asseu-te, manyaga,
asseu-te. Mira, aquí hi ha un bon tou d'herba. T'agrada més aquesta
roca? Certament és com un pedrís. Asseu-t'hi. Tampoc?... Què
cerques, doncs?...- No m'escolta poc ni molt. Va gambejant
sinuosament, amb cama insegura, d'ací d'allà. És precís que
m'imposi. L'agafo per un canell, i, a pesar de la seva resistència,
l'arrossego al lloc més apartat de la timba i la faig seure vulgues
que no. Ella al principi s'indigna i debatega. -Barruel...
barruel...- me va dient amb veu embofegada. Mes, al veure'm resolut,
al sentir que li parlo amb to imperiós i que l'amenaço de lligar-la
si es mou, abaixa el cap cohibida i domenyada. Resta quieta,
humil... Les seves faccions prenen l'aire de la imbecilitat. Les
bavalles es desfilen de la seva boca pit avall. La seva cara es va
jaspiant de taques moradenques. Està horrible; però quina compassió
m'inspira! ¡Quin dol sento per la violència que m'he vist obligat a
exercir! Perquè, per monstruosa que sigui tornada, per embrutida que
estigui amb tots els ferments de les antigues disbauxes, jo
l'estimo, aquesta ànima infeliç; l'estimo a pesar de tot; i hauria
volgut conservar en ella, fins a l'últim moment, el setial d'amor
que hi tenia tan afermat.
Ha sonat un crit... un altre... Escolto atentament. Sí: els crits
vénen d'amunt, de la banda de terra. Me'n vaig unes quantes passes
enllà, fins a la punta més forana del saplanet, per poder atalaiar
els camins. Efectivament, l'esperança no m'ha enganyat: dalt d'un
pujol veig negrejar sobre el cel gris la silueta de sis o set
persones. Em poso a cridar amb totes les meves forces, i balandrejo
en l'aire el mocador de butxaca. M'han sentit... m'han vist i vénen.
De segur ens cercaven. Però què els passa?... S'aturen... es fan
enrera amb un moviment d'horror... Giro la mirada i em sento
defallir. La Jacobè, aprofitant el meu descuit, s'és asseguda al
cantell del penyasegat, si cau no cau. Està una mica decantada,
presentant-me la cara de perfil, i m'esguarda amb un sol ull, amb el
posat hipòcrita d'una garsa que sotja quelcom. -Toca'm, barruel-
borbolleja amb veu fosca.- Marxo cap a la... Havana. Ja estic
embarcada.- I veig que es va escorrent; que l'herba, planxada pel
seu cos, reix i s'estufa al seu darrera... que la flotant fullassa
d'atzavara sobre la qual té les cames allargassades va cedint
vinclant-se. Corro a deturar la caiguda; mes amb prou feines
aconsegueixo salvar-me jo mateix aferrant-me al pi venturer que
suara m'havia servit d'ampit. La terra roda al seu voltant. Al meu
dessota l'abisme bada, com badallant, la seva gola immensa i
ombrívola. I la Jacobè hi cau espantosament, topa amb uns alzinois,
que se l'espolsen d'una zumzada, i es capbussa en la buidor, avall,
avall... Sembla una flor ventissa. Ses faldilles i enagos
s'acampanen a tall de corona. Les primes cames hi rossegen al dedins
com estams d'un lliri. Acluco un moment els ulls, i quan torno a
obrir-los veig allà baix, al fons, el cadàver immòbil sobre una roca
emporprada de vermellenca tinyassa.
De moment no sento més que una gran consternació, un gran
aclaparament... i aquell deix d'ombra i de silenci que la mort, al
passar, infon en la claror i els sorolls mateixos. Després van
venint els records i les llàgrimes. Allà baix, damunt d'aquell túmul
voltat de les aigües marines, la Jacobè em recorda tota la poesia
dels seus bons temps, com una olor de violes passades ens recorda
els encants de la tarda d'abril en què les collírem. Penso en el seu
amor puríssim, en la seva innocència d'infant, en el bé que m'havia
fet... I... té! morta! El mar juga amb les seves trenes daurades;
els crancs s'enfilen ja sense por per les seves faldilles... mareta
del meu cor!... I la nit va caient, caient, i sento passar sobre meu
un alè sagrat. Vet allà l'antiga pedra druídica, l'altar carregat
amb la seva víctima immaculada, sagnant, exànime. La naturalesa
s'entenebra al contemplar la seva obra de destrucció. El tro de la
ressaga s'aixeca com un cant funeral. I jo no trobo consol sinó
figurant-me que estic en la muntanya del Calvari, i que el pi amb
què m'abraço és la creu de Jesucrist, en qui descanso de la meva
dolor i de tot lo que no entenc.