L'aire està impregnat d'exhalacions fresques i humides com després
d'una ruixada; però ¡que en són, de flairoses, aquestes fresques
exhalacions! La ruixada ha sigut de ginesta. Els carrers n'estan
encatifats, i les noies, que hi ronden, ne porten esquitxades la
roba i les cabelleres. És la nit més alegre de Blanes, la darrera
nit de les enramades. El vent és suau i temperat, el cel serè, i el
juny xamós riu entre les estrelles.
El sac dels gemecs va fent la passada, espargint per dins del poble
un guirigall d'harmonia que alegra i engresca el jovent. Les
xicotes, al sentir-lo, no poden pas restar un instant més a la
taula, baldament estiguin a mig sopar i no s'hagi encetat encara el
famós capó de la festa. -Ja passa sa coixinera!... sentiu?.. ¡Sa
coixinera, i encara m'hai d'endegar! A on tinc sa xalina? A on m'hai
deixat ses arracades? Mare, cuiteu a portar-me es ferrets. Mireu si
em cau bé, aquest llaç; si ses flors me van millor així o al costat
de sa tannara. Sa passada, sa passada!- Tot és fressa i trasbals.
Els minyons endrapen precipitadament, asseguts de gairell a les
cadires, amb les orelles al carrer i el mirar esbarriat: endrapen
precipitadament, i se les esquitllen amb el darrer mos a la boca. El
jai roman tot sol a la taula, llemugant, amb ses genives
esqueixalades, les calaborques del capó. De tant en tant, després
d'haver fet petar una llarga xerricada, balandreja el cap
tristament, tot mirant-se el porró, el company fidel, i exclama,
sospirós: -És son temps. ¡Qui pogués tornar-hi!... ¡Que es
diverteixun, mentre s'hora és bona!
L'enramada de l'Auguer serà la millor de la vuitada, perquè enguany
els pescadors volen lluir-se. En Panxo Manxiula, _s'americano nou_,
fill del vell sardinaler, ha contractat la cobla per al ball de la
nit; El sac dels gemecs anirà, doncs, a recó; però tocarà a la
taverna per engrescar els bevedors. La festa serà com no se n'hagi
mai vista cap al barri.
El noi Garet, un mariner simpàtic, caraprim, morenet, d'ull gris i
mirar vergonyós, ix a la porta de casa seva, afaitat de fresc,
vestit amb una roba flamant de llana negra, calçat amb botes noves
de vedellet i cobert el cap amb una gorreta de seda. No viu pas al
barri de la festa. El seu carrer està ombrívol; mes els que
l'habiten saben prou on han de trobar el divertiment i la
lluminària. Les comares xafarderes se criden de porta a porta i es
van ajuntant. Passa una colla de xicotassos agafats del braç,
cantant una cançó d'amor més funeral que el _Dies irae_; després un
estol de vailets coronats de ginesta, tocant timbals i trompetes de
fira; després una cordada de mosses que xisclen i riuen sense motiu,
de la manera més estrepitosa que poden, per emportar-se l'atenció
dels joves casadors. Tothom va cap a l'Auguer, i en Garet se
determina, per fi, a seguir la riada. Però, en mig de la riada de
gent riallera, en Garet camina macilent i pensívol, perquè sap que a
l'enramada no hi va a xalar, sinó a patir. Està enamorat de la seva
cosina, de la Cinta, filla d'un palangrer, i no creu ser pas
correspost; si bé és veritat que en tres anys de sospirar per ella
no ha gosat encara declarar-s'hi. I la culpa de tot la té el no
saber de ballar; perquè, si ell n'hagués sabut, no li haurien pas
mancat ocasions ni coratge. Ah! vol molt de valor, això d'acostar-se
sense més ni més a una noia i, mentre ella vos està clavant la vista
fins a l'ànima, dir-li que l'estimeu! En canvi, amb el braç voltejat
a la seva cintura i el cap acostat a la seva orella, en mig de les
giravoltes d'un vals, entre el traüt i la bonior, ja és diferent. A
en Garet li sembla que en aquest cas les paraules han d'acudir a la
boca i esllavissar-se'n per si soles. -Vaja, s'homo que no sap de
ballar és un ningú. Valdria més que el tiressin en mar amb un roc as
coll.
El carrer de ca la Cinta és precisament el centre de la festa. Hi
han guarnit un cobricel de veles de barca; un cobricel adornat amb
una virolada xarxa de cadenetes de paper, entre les quals pengen
tota mena de llums encesos: salamons de cristall, llumeneres,
quinquers, llums de ganxo, fanals, gresols... demaneu! Els marcs de
les finestres i balcons estan engarlandats d'esparreguera. Les
baranes se són convertides en una tofa de flors. Les parets
desapareixen darrera d'una verda cortina de ramatge. Un llagut vell,
entravessat al cap del carrer i revestit de cobrellits i banderetes,
serveix de cadafal als musics, que, entremig d'atxes enceses i
teiers flamejants, apareixen arrastellats en dues files com al cim
de l'altar les ànimes del retaule en dies de novenari.
Quina munió de gent! Quines empentes! L'atmosfera està saturada de
les ferums més heterogènies: olor de fullam tendre, baf
d'aiguardent, flaire de farina d'arròs i d'essències de tocador,
perfums d'escanyapits, tuf d'avellanes torrades i cacauets, bravada
d'alens pesats, bavor de cossos que suen; barreja marejadora,
boirada que fóra irrespirable, si l'airet de la nit no acudís de
tant en tant a esbargir-la, escorrent-se per tot arreu. I quins
crits! quines exclamacions d'admiració i alegria! Sols en Garet no
diu res, ni es pren cap interès per les galindaines de la festa. Què
se li'n dóna, de tot això? Aixeca el cap per damunt dels caps de la
gentada, i fita la vista en el portal de la casa del seu oncle. Les
orelles se li han ensordit i no sent més que els batecs de son cor.
Allí, dreta al graó de l'entrada, com una santa en un nínxol
engarlandat, hi ha la incomparable Cinta, que resplendeix més que la
lluminària.
Es una mossa garrida, robusta, colorida de galtes, encesa de llavis,
de cos bufó, pit abombat i ancacostats onejadors; una mossa en tota
la frescor i exuberància de divuit anys ben aprofitats. Amb el seu
saquet de mussolina blanca enflocat de vermell, el seu vestit a
_l'acordeó_, i el _sagasta_ desvergonyit del seu pentinat, eclipsa
les més riques menestrales, que rumbegen seda i joiells. Altrament,
¿quin joiell pot haver-hi més brillant que els seus ulls castanys
enlluernadors, ni quina pedreria més fina que les seves dentetes
encoixinades en unes genives de color de rosa, que es mostren de
soca-arrel quan l'abundosa rialla obre l'estoig on estan embotides?
No: per a en Garet no hi ha cap noia que se li pugui comparar ni de
lluny. Ella sola té la gràcia sempre atractívola, la formosor de què
el cor no se sacia mai; i la naturalesa l'ha dotada d'una virtut
esbojarradora, que s'exerceix a distància, així com ha dotat la mel
novella i el dolç arrop del poder d'embriagar els que en llaminegen.
Mes en Garet, al confirmar-se en aquestes idees, no les formula pas
amb aquesta claredat. Avesat des de la infantesa a les solituds del
mar, son pensament buit de paraules capeix les coses intuïtivament,
sense necessitat de registrar-les en mots ni d'analitzar-les; i,
essent sensible i d'inclinança meditadora, no troba sovint altra
manera d'expressar-se que amb un sospir o amb una exclamació.
Aquesta falla de paraules és precisamente la seva pena. Què li dirà,
a la Cinta? Com la saludarà? Escorcolla que escorcolla el seu magí,
i no troba pas lo que necessita; i, mentrestant, sua d'angúnia, el
coratge se li desmaia a manera que s'acosta a la desitjada xicota, i
cerca entremig de la gentada, sense adonar-se'n ell mateix,
entorpiments que retardin la seva marxa.
-Lloc, lloc!... Plaça!- Va a rompre el ball. El director d'orquestra
pega un cop d'arquet a la caixa de son violí, i de seguida esclata
una ratxada de música tronadora, que passa sobre la multitud movent-
hi un onatge de temporal. El vals giravolta ja en les imaginacions.
Cames, ¿per què us vull? Braços, per què serviu? Ha mancat temps per
a fer plaça, i ja les parelles circulen, obrint-se-la amb llur
moviment de remolí.
En dies d'enramada les noies gaudeixen de la facultat de triar i
convidar llurs balladors, i no solen pas gastar camàndules, com els
homes, ni troben del cas repelar voluntàriament com fan ells moltes
vegades. La musica les enardeix de seguida, de seguida escullen el
parió que els convé, i apa, que l'hora és curta. Són llurs dies.
Ballen les solteres, ballen les casades, ballen les joves, ballen
les velles; i, si no voleu exposar-vos a que us empaiti alguna
harpia que no hagi trobat amb qui agafar-se, cal que us aplaqueu a
les parets de les cases fins a desaparèixer darrera del ramatge que
les adorna.
Així ho féu en Garet, i no sofrí altra contrarietat que la de rebre
dues o tres dotzenes de trepitjades als peus, ja prou malmesos per
les apretors de les seves botes noves de vedellet. ¡Si almenys
l'hagués trepitjat la Cinta! Baldament li hagués fet veure les
estrelles, ¡amb quin gust les hauria vistes! Però no ha tingut tanta
de sort. La Cinta navega per altres indrets, bornejant lleugera,
voleiadora, que no es diria sinó que l'onada musical se l'emporta,
estufant-li les faldilles, enriolant-li la cara i bategant-li sota
les sabatetes. No se li repara el més lleuger senyal de fatiga. En
canvi el seu companyó, un galifardeu ample de barres, camusot,
clatellut i de pentinat gitanesc, està esblanqueït i respira
penosament, amb les aletes del nas dilatades i moradenques, i la
boca enguerxida per l'esforç que li costa sostenir-hi un cigarrot
bavallós i apagat. -És un barat que vol seguir es vol d'una gavina-
mormola en Garet, encantat d'haver trobades les paraules necessàries
per a expressar la seva idea.
Quan, acabat el vals, en Garet aconsegueix arribar a casa del seu
oncle, no hi troba més que l'avi, l'avi Pau Pere-Bo, anomenat així
perquè un dels seus passats se digué Pere i meresqué el sobrenom de
Bo; i heu's aquí, entre parèntesi, per què en aquella casa tots els
homes són Pere-Bons i les dones Pere-Bones.
L'avi està assegut en una cadira de braços, a la llinda de la porta,
entre els testos de lliris i margaridoies que hi han portat del
jardí per a embellir-la.
-Bona nit, avi. A ont ès, s'oncle Jan?
-A ses balles.
-I sa tia Tana?
-A on vos que sigu?... A ses balles.
En Garet pren una cadira i s'asseu darrera el test més amagat. Si
sabés de ballar, prou que es posaria jactanciosament al baterell de
la claror perquè el reparés la Cinta. ¡Que engreït s'aixecaria,
llavors, si ella l'invités, i amb quin goig l'abraçaria i se
l'enduria triomfalment rumbejant-la carrer amunt i carrer avall! I
no estaria estemordit, no: llavors trobaria les paraules que van
dretes al cor. Mes, ara, ¿quin altre remei li toca, que arrupir-se a
l'ombra i glatir arreconat a l'entrada, sota les nanses i xarxes que
pengen del sostre oblidades de tothom, i en companyia d'un pobre
vell que s'acodorm, ja mig rendit, a la mort, que li enfredora la
sang? ¡Que llarga i anguniosa és la nit! Que interminables, els
balls! I la Cinta no en deixa cap, salta que salta, volta que volta
alegrement; i els seus salts, els seus alegres salts, cauen
dolorosament sobre l'ànima d'en Garet, i la premsen i la sacsegen i
la malmeten. La música atabala i exaspera el pobre minyó; les
lluminàries semblen enceses per escarnir el seu dol; i, no obstant,
no es queixa de ningú ni de pensament: s'ha fet tant a patir, en ses
lluites amb la mar! No es queixa de ningú sinó de si mateix. -Jo en
tinc sa culpa, per gamarús. Un gamarús com jo no se la mereix, una
noia tan caia.
Gran cridòria, xiscladissa, esvalot.
-Què hi ha?
-Què passa?
-Calleu!
-Fugiu!
-No espantar-se!
No és estat res: un fanalàs de paper que s'és ablamat, escorrent un
raig de cera fosa sobre el nas de l'hereu Pigot i els vestits
d'algunes balladores. La dansa s'ha suspès un moment, però les
parelles no s'han pas separat; i, així que s'ha conegut la causa de
l'alarma i que s'ha engegat la rialla consegüent, tornen a pendre
l'airós balandreig de l'americana.
L'americana és el ball de les confidències. Arreu sona un xiu-xiu
seguit seguit com la remor de l'oratge en una pollancreda. Els caps
s'acosten, el moviment se va esllanguint La Cinta sembla que
s'acodorm tot escoltant lo que a cau d'orella li diu el seu parió,
que és en Panxo Manxiula, l'home del dia, l'irresistible americano
que ha llogat la cobla i ha comprada una casa al passeig de Mar.
En Panxo Manxiula és alt i escardalenc; té l'ull negre, la cara
magra i de color de poma cuita, el bigoti gros i les celles molt
amatades; és lleig i els cabells li cendregen; però ¿quina noia no
es fondria per ell, al veure'l amb aquella cadena de rellotge tan
gruixuda, amb aquell llampegar d'anells als dits i amb aquella
pallola de xipixapa, que li costa vint-i-dos _pesos or_? En Garet
comprèn que no hi hauria lluita possible contra aquell rival. Abaixa
el cap amb defalliment, i, en mig de la seva dolor, s'entendreix
pensant que lo que li toca és callar, guardant el secret de la seva
amor per no enfosquir la ventura de la seva estimada.
-Destorbar-li sa sort, mai!
Gronxant-se, gronxant-se, van passant les parelles per davant de
l'entrada de can Pere-Bo. Gronxant-se, gronxant-se, hi passen la
Cinta i en Panxo Manxiula. En Panxo Manxiula demana el clavell que
ella porta al pit damunt d'un bullidor de rinxolades puntes
blanques: ella l'hi nega amb repetits decantaments del seu caparró.
Ell referma el seu prec, i ella esclafeix una rialla afectada,
llarga, sorollosa; una rialla que es podria posar en solfa per la
brillant varietat de les seves notes. -Oh, ca! Oh, ca! ¡Aquest
clavell el gordo per as meu estimat! ¡No el donaré a ningú sinó as
meu estimat!
L'estimat de la Cinta! Qui serà? ¿Qui podria ser? Si seran burles!
si seran veres!... En Garet voldria posar-ho en clar, i observa que
observa, mira que mira... Lo cert és gue els balls se van succeint i
que el xamós clavell no s'ha pas mogut del seu jaç de rinxolades
puntes blanques. I ve que arriba l'últim vals.
Els musics, encastellats a dalt del llagut, després de xerricar
llargament el vi ranci d'un porró que va passant entre ells de mà en
mà, s'aferren a llurs instruments i rompen a tocar la darrera dansa
amb un delit imponderable. ¡Allò, és treballar de gust! L'hereu
Garranyiga, menut, desnarit i bellugadís, amb el violí enclotat a la
galta, estira que estira l'arquet desesperadament, amb unes
batzegades tan llargues i tan sobtades, que un hom sempre tem que no
acabi per esguerrar el music del seu costat. Mes aquest no s'adona
pas del perill: és en Godoy estanquer, un home d'una testa
incommensurable, que, assaborint les fineses del seu clarinet, clou
les parpelles, aixecant les celles fins a mig front i abaixant les
pestanyes fins a mitja galta. En Pep de can Barba s'esfreixura per
fer brillar les notes de son flautí, per damunt del qual s'escorren
i saltironen nirviosament els capcirons dels seus dits. En Joan
Mata-sogres, escampant mirades feréstegues, allarga i arronça el
serpentí, que ara, amb sa boca de drac oberta, es llança sobre el
cap dels balladors, eixordant-los amb sos udols, ara s'enretira,
grunyint de gorja endintre com un gos desconfiat. En Pau Sabata,
vestit de negre de cap a peus, la cara esgrogueïda, els cabells
esblenats galtes avall, dret en el cadafal, seriós, ombrívol,
abraçant el seu contrabaix amb el posat tètric de qui endrecés
conjurs a un sepulcre, arrenca unes notes tan fondes i
satraquejaires, que talment sembla que surtin de sota terra; En Lluc
Moltó toca el cornetí. Tot ell s'infla, el coll se li enrogeix, les
orelles se li tornen morades, i se li ennegreixen al front les
sinuoses venes. Allò, és bufar! Allò, és guanyar el jornal! I si el
so agudíssim del seu instrument s'esquerda a voltes i no és mai
d'una gran puresa, en canvi no deixa res que desitjar quant a
intensitat. Tots, tots els musics s'escarrassen, esmerçant llurs
forces sense recança en aquell últim vals de la darrera enramada.
Barregeu refiladissa d'aucells, bramuls de bous, glapits de gossos,
udols de llops i ronques tronades; doneu al conjunt harmonia i airós
compàs; feu-hi brillar de tant en tant la veu aguda i poderosa d'un
gall de llavor; i tindreu una idea musical aproximada d'aquell vals
memorable.
Els balladors hi estan entusiasmats. No voldrien que s'acabés mai.
Per dues vegades els musics hi han posat fi, i els picaments de mans
de la gentada han obligat a repetir-lo. I el vals dura fins que en
Lluc Moltó rebat, esbufegant, el cornetí sobre les taules del
llagut, i exclama, amb un crit desesperat: -S'ès acabat el bròquil!
No puc dir fava!- Llavors la música s'estronca, sona una gran
riallada, i la gent comença a disgregar-se.
-Gràcies a Déu!- mormola en Garet aixecant-se de la cadira. -Ara
podré parlar amb la Cinta... i li diré: «-Bona nit, Cinta...»; sí...
«Bona nit, Cinta... maca...»- Mes aquesta última paraula li ocasiona
una emoció i una vergonya tan grans, que el minyó comprèn que no
s'atrevirà pas a pronunciar-la davant de la seva estimada. Cal,
doncs, cercar-ne una altra, una d'agradosa, de ben dolça, però que
no impressioni tant; perquè, si l'emoció el traís, s'exposaria a fer
un paper ridícul. Cal trobar una paraula... sí... Quina?...
Mentre la va cercant, els veïns despengen els llums de l'envelat;
l'avi Pau Pere-Bo, estintolant-se amb el seu gaiato, se retira xano-
xano cap a sa cambra; i compareixen la Cinta i els seus pares.
-Hola, Garet!- li diu la seva tia al reparar-lo. -Què has fet? Com
has passat sa nit? ¡Posta va que no t'has mogut d'aquei recó
d'entrada! I és clar! Ja n'estic ben certa! Es caretó de Déu s'és
estat aquí amagadet perquè ses noes li fan por. ¡Un paiardàs més alt
que un abre de fragata! I doncs, ¿per a quan les gordes, ses cames?
Vatua es cap de treure! Avui ha ballat tothom: ets americanos veis
amb ses seves senyores, jo i es teu onclo, se vea Xaromba, s'avi
Ranco... tothom, mencos tu, un minyó com unes roses, a sa flor des
temps; un noi que podria èsser es gallaret de ses festes. I doncs
¿que tires per frare? ¿D'on l'has treta, aquesta sang de lluç tan
freda?
En Garet prova de contestar diferents vegades, i sempre el
desconcerta el fluix de paraules de la seva tia; i, quan aquest
fluix s'estronca a la fi, les rialles de l'oncle Jan i de la Cinta
acaben d'atracallar el pobre minyó, que es cuida morir de vergonya i
no sap com decantar les seves mirades temorenques. Ja no pensa pas
en parlar a la seva cosina: no pensa sino a esmunyir-se, a fugir.
Saluda amb la mà perquè el nu dolorós que se li és posat al coll no
li permetria dir un mot, i se'n va cap a la porta. Però la Cinta
l'atura agafant-lo pel canell. -Escolta, Garet: ¿a on vas? Ajuda'm,
que arrenconarem aqueis testos. Vôs?
En Garet i la Cinta resten sols a l'entrada, i van traginant cap a
dins els testos que embarassen el pas de la porta. A voltes, al
deixar ambdós ensems llur càrrega en un recó ombradís, llurs cabells
s'entrefeguen. Puja-li llavors a en Garet una foguerada de sang al
cap, i l'escomet un desig vehement de parlar, de declarar la seva
amor. I aquest impuls és tan viu, que arriba a estremir-li els
llavis i la llengua; mes li manca la paraula i s'exhala en
anguniosos sospirs.
Acabada la feina, el xicot no sap què dir ni quina determinació
pendre. S'eixuga la suor amb el mocador de butxaca, s'acosta al
portal i s'atura a la llinda, no gosant pendre comiat de la seva
cosina ni romandre amb ella. La Cinta se li atansa tota manyaga
manyaga, se treu el clavell que porta al pit, i diu, amb un somrís
que fa blanquejar ses dentetes i posa al descobert ses genives de
color de rosa: -L'hai gordat per tu, Garet: ¿el vôs?- En Garet es
posa, tot estorat, no acaba d'entendre lo que li proposen, i, amb
els ulls oberts i la boca badada, resta inmòbil, encarat amb la
xicota. Ella repeteix, amb una veu tremolosa i baixeta com un
sospir: -L'hai gordat per tu, Garet: el vôs?
-Conxos!- exclama el minyó agafant el clavell. I ja no pot dir res
més: no ha trobat cap altra paraula per a expressar la seva
sorpresa, el seu agraïment, la seva felicitat i la seva amor.
Ennuegat pel plor, besa el clavell i l'omple d'una rosada de
llàgrimes. I mentrestant, la Cinta, girant la cara i mirant-se'l a
cua d'ull amb una satisfacció dissimulada, li dóna la bona
nit i va tancant a poc a poc la porta, que grinyola, grinyola,
grinyola...
Adéu-siau, enramades! Ja no hi ha un llum a l'envelat; ja són
apagats els teiers; ja no hi ha quasi cap porta oberta. La lluna
guaita per entre les veles. Els musics se'n són anats; i el llagut
que els serví de cadafal, despullat de cobrellits i banderetes,
mostra sa negra carena i ses posts mig desenquadernades. Un grup de
gent que mou tabola, últim escamot del passat aplec, va allunyant-
se, i amb ell desapareix tot lo artificiós, tot lo grotesc; i la
naturalesa rústega, amiga de la soledat, va acostant-se al carrer, i
s'hi esmuny a pleret a manera que el trepig i la bonior s'hi
apaguen. S'hi esmuny a pleret, escampant-hi son alè bosquetà,
sanitós; s'apodera del silenci, i sigilosament, com amoixant-lo, el
va poblant de les seves veus somnioses: confosos sorolls de la
ressaga, sospirs de les arbredes, cantúria vaga dels herbeis
habitats per un món d'insectes, passades llunyanes d'un rossinyol
que vetlla el niu de ses amors a la claror de la lluna; remors de
vida, llenguatge inarticulat i suggestiu que parla de plers amagats
i d'esperances indeterminades.
¡Que bé s'harmonitzen aquestes veus amb els sentiments d'en Garet!
Commòs per una esperança verge i tímida, ha restat sol al carrer, al
peu de la porta de la seva estimada, contemplant el clavell que ella
li ha regalat. Aquell clavell, a les seves mans, no és una flor com
les altres: és una vareta màgica, és el ceptre de la felicitat, és
un nial d'il·lusions que van alçant llur vol com silfs invisibles,
espargint un airet afalagador, i mormolant, amb una veu harmoniosa
que se n'entra al cor sense passar per les orelles: -Ets estimat.