Ja s'han plegat les ballades de Tots-Sants. La cobla és a l'hostal.
A la cuinassa, davant de la llar, asseguts a l'escon uns, i en
tamborets i cadires altres, els musics s'escalfen les cames;
s'escalfen les cames i amoroseixen amb una suca-mulla de vi calent
llurs gorges seques i cansades. Cada un d'ells aguanta amb la mà
esquerra, damunt del genoll, un fondo plat de terrissa, on van
estufant-se i envermellint-se els trossos de pa que suren en el
líquid fumós. Els dits pelluquen, xarrupen les boques, i els
semblants van animant-se a influències del sanitós refrigeri.
Mentrestant l'avi de la casa fa becaines en un recó, a frec dels
tions ablamats. Ara aixeca a poc a poc el cap fins a posar en
descobert les pelleringues pansides de sa barballera; ara el tomba
pesadament damunt del pit.
Mitja dotzena de pagesos joves, ben vestits i afaitats, amb les
barretines estudiadament encrestades al cap i lluint a tall de
joiell un brotet d'alfàbrega a les orelles, conversen a peu dret,
enrotllats darrera dels musics. Encara estan roigs de l'acalorament
del ball, i amb llurs mocadors virolats s'eixuguen de tant en tant
la suor, que els arrosa la cara i el clatell.
L'hostalera i les minyones van i vénen de la llar als fogons i dels
fogons a l'armari.
Un xaval aclofat dintre un cove d'userda ho espia tot amb ulls
esparvillats.
El llum de ganxo penjat al vogi dels fogons, tot just deixa veure sa
flameta groga entremig de la fumerada que s'enlaira de les paelles i
cassoles. En canvi, les resplendors roges i bellugoses de la llar
vagaregen per l'àmbit ombradís. Tot oneja en un tràngol de llum i
ombres.
A toc d'oració alguns pagesos se posen a parlar de la nit dels
Morts, de la nit que entra. Se conten casos d'aparicions
sobrenaturals. Qui no en sap un ne sap un altre, i cada u procura
explicar-se d'una manera interessant. Un dels musics, un home alt,
magre, espatllut, carallarg, de frontalera calba i patilles
blanques, després de xarrupar les solies del seu plat, pren part en
la conversa i diu així:
-No se si haureu conegut an en Refila de Navata: jo sí. Era la
primera tenora de l'Empordà, un gran music, un compositor sardanista
dels que no en corren gaires. Ses sardanes... ja ho crec!... encara
es toquen i es ballen amb devoció: aquesta és la paraula. Se ballen
amb devoció perquè la seva musica té quelcom de religiós, de sant,
de... no es pot dir, vaja. Fou el meu mestre de tenora. En aquells
temps era ja vellet, però xamós, fresc... un home baixó... (me
sembla que el veig)... rodó de cara, molsut de clatell... Duia les
calces amb devantal, a l'estil d'abans, i el gec guarnit amb una
vistosa botonada de llautó. Ara no penseu que fos presumit: res
d'això. Deixava caure a la bona de Déu sa barretina musca, que li
penjava com un sac buit per sobre l'esquena. Solia anar amb les
mitges a garró i ni tan sols se n'adonava. Era un home que sempre
estava somniant solfes. Ah! no esmento aquestes coses perquè rigueu,
no... que el cas no és de riure... sinó que les dic perquè vegeu si
el tinc ben present, aquell home, i perquè entengueu que lo que ara
vaig a contar no és pas cap rondalla.
Aquí el narrador fa una petita pausa. Tot és silenci. Les paelles
dels fogons han parat de xauxinar. No s'ou més soroll que el ronc
sord de la gran olla de ferro penjada en els clemàstecs, que comença
a arrencar el bull. El xaval del cove d'userda no aparta sa vista
dels llavis del music, com si hi sotgés la sortida de les paraules.
El music continua així son relat:
-Avui fa anys, d'això. En Refila de Navata havia anat a tocar les
balles de Tots-Sants a un poble de l'encontrada. Quan foren
plegades, a capvespre, tot solet, prengué el camí de casa seva. Ell
mateix m'ho contà. Duia la tenora lligada a l'esquena dintre sa
bossa de cuiro, i halo, halo, anava baixant muntanyes avall,
enfilant totes les dreceres que trobava. Mes, al cap d'una estona,
les cames d'en Refila prou trescaven pels viaranys, però els seus
pensaments n'eren lluny, lluny... ja no eren de la terra. Havia
tingut una inspiració, i componia de cor. Ningú, sinó el que algun
cop les ha sentides, pot figurar-se de quina manera les inspiracions
roben l'ànima d'un artista.
Aquí tots el musics balandrejaren el cap en senyal d'aprovació, i el
narrador seguí dient:
-El temps passava, i en Refila, distret, embadalit, no n'havia
esment. I, camina que caminaràs, ve que ensopega amb una rabassa
descolgada. Llavors tornà en si (vull dir que sortí del seu
capficament), i, com qui es deixonda, començà a guaitar a banda i
banda. Mira d'ací, mira d'allà... s'havia perdut al mig de la
boscúria, al bell davant d'uns barrancs fondos que haurien fet
basarda a l'home més valent. Era nit, nit entrada. La lluna era
gairebé nova. Tot just s'obirava en la serenor com una ombreta més
clara i més blavissa que el fons del cel, vorejada d'un blanc filet
de llum. Els caminals... ja podeu comptar... s'esborraven a quatre
passes de distància. En Refila estava ben desorientat. I heu's aquí,
fillets de Déu, que mentre examinava les crestes i els vessants de
les muntanyes, cercant-hi quelcom que li fos conegut, amb una
alenada d'aire arriba a les seves orelles una mena de musica
estranya i embadalidora. Era un musica que totjust de Déu se sentia,
fina, finíssima, mig esbaleïda en el ventijol. Sonava com un brunzir
d'abelles que ara s'acostés, ara s'allunyés, augmentant o
disminuint, però sempre feble, confós... Què serà? què no serà?...
De moment en Refila cregué que era una il·lusió seva, una xiulada
d'orelles... un esbravament de la sang que remorejava les harmonies
somniades pel camí. Però ca!... se'n desenganyà de seguida. Aquella
musica no s'assemblava a res que ell mai hagués pensat ni sentit.
Era un aire de sardana nou, placèvol, melangiós... que s'emparava
del cor, despertant-hi les il·lusions més dolces de la vida passada.
Duia a l'ànima un record... així... com el del so agradós dels
primers petons d'amor; però alhora hi despertava una tristesa... i
¡quina tristesa més fonda, valga'm el bon Jesús! Llàstima de fosca,
que no permetia escriure un mot de lletra; o, si no, en Refila
hauria apuntat lo que sentia. Només podia escoltar: això sí. I, per
fer-ho millor, a poc a poquet se posà a caminar cap allí d'on
semblava venir aquell brunziment harmoniós.
El music callà una estoneta sospirant. L'hostalera i les minyones
s'havien girat d'esquena als fogons, escoltant amb la boca badada i
els ulls esverats. Ningú es posticava. Solament s'oia el ronc sord
de la gran olla de ferro que bullia penjada als clemàstecs.
Al cap d'una estoneta el narrador continuà son relat d'aquesta
manera:
-En Refila de Navata no es recordava de sa casa, ni de sa família,
ni del camí perdut. No tenia altra dèria que amarar-se en aquell
doll fi d'harmonia del qual anava seguint el rastre: Era un music de
cor. Al tombar un morro de serra, llambregà en una fondalada boirosa
un poblet llunyà que rossejava a la llum de la celístia. ¡Tira cap
allà!... A manera que caminava, els sons atractívols eren més clars,
menys confosos... Endavant! Tot d'un plegat se topà amb una paret
emmantellada d'eura, una paret baixa... i al darrera s'hi estenia
una salzereda ufanosa i atapeïda. D'allí eixia una bravada humida
com de terra remoguda de fresc o regada de poc. Vatua! allí es feien
les ballades! En Refila en sentia el trepig: un trepig seguit,
seguit, acompassat... arreglat a l'aire de la musica. No hi havia
dubte: allí, dessota d'aquells arbres, es puntejava la sardana,
sense altra lluminària que la de les estrelles. Costava d'obirar els
balladors; però, a manera que la vista s'ensenyoria de l'ombra, es
reparava confosament com anaven i venien, rodant, rodant i
saltironant. Era una gent malgirbada i cantelluda. Llurs peus
trepitjaven el sòl amb un cruiximent aspre, sec. Alguns duien els
plecs de la roba entatxonats de terra, que amb llur moviment s'anava
esllengant i queia amb un soroll de plovisca. En Refila s'estremí de
cap a peus, comprenent-ho tot. Aquell clos era un cementiri. Els
salzes, els erols vorejats de roser florits, les creus mig tombades
que hi havia al dedins, alguns clots que semblaven cavats suara
suara... vaja, tot explicava el cas. Era la nit dels Morts, i els
balladors serien uns bons empordanesos difunts que, amb permís de
Déu, s'esbargien puntejant la sardana, el ball de llurs dolços
records. Els musics estaven encamellats damunt d'una tomba antiga
envellutada de molsa, i tocaven llurs tenores i flabiols amb un alè
de pit, amb un alè suau que no arribava a botir gens ni mica llurs
galtes esllanguides. I ¡amb quin gust i amb quina finesa tocaven!
Llur sonada era dolça, embadalidora... s'emparava del cor, hi
despertava les il·lusions de la vida passada... però alhora hi
vessava una tristesa, una tristesa... ¡quina tristesa més fonda,
valga'm el bon Jesús! En Refila no es cansava d'escoltar. A pesar de
la por que tenia, no sabia deixar-se d'escoltar, pobret. I
mentrestant la sardana s'acostava cap allà on ell era, i dels cossos
freds dels balladors s'exhalava un griso de sepulcre, un aire geliu,
que els rosers el sentien d'un tros lluny. I tal si el sentien, els
rosers! S'hauria dit que passava per llurs branquinyols una mena
d'esborronament, i les roses, sobtades, s'esparpellaven i s'anaven
esflorant, deixant caure llurs fulletes per tots cantons. Ell, en
Refila, també la sentia, aquella fredor, al cap, al pit i a
l'ossada... i ja no tenia virior de fugir, i les cames se li
segaven, i les parpelles se li cloïen amb una son invencible,
dominadora com la de la mort. Pobre Refila de Navata! Caigué, caigué
sense sentits al peu de la tanca, i... ¡Déu nos en guard, a
nosaltres, d'un son com el seu!...
Aquí el narrador calla sospirant i tombant damunt del pit el cap
pensatiu. Al mateix temps s'ou el cant llunyà d'un gall, com un
gemec prolongat i misteriós. Tothom s'estremeix. El xaval del cove
d'userda es gira pàl·lid i esverat. Li havia semblat sentir una
alenada freda que li arrufava els cabells del clatell.
Després d'una llarga pausa, el music torna a sospirar i exclama:
-Món, món! arca de ximples! ¿Sabeu lo que suposà, la gent, quan en
Refila contà lo que li havia passat? Doncs res: que la serena de la
tardor li havia emmalaltit el seny i havia esflorat les roses. I els
metges que el visitaren (perquè sempre més ha estat malalt, flac,
abatut i descolorit) sabeu què digueren? Que sí, que s'havia tocat i
que tot lo que explicava eren fantasies i desvaris.
-I vós què en penseu?- li preguntà el xaval del cove d'userda, amb
veu ansiosa i apagada.
-Jo crec que en Refila és més savi que nosaltres i que tots els
metges- respon el music sentenciosament.
Tothom fa senyal d'aprovació. Aquells empordanesos no s'estranyen
pas de que els morts, per bé que estiguin llurs ànimes al cel i per
freds que hagin de trobar llurs cossos soterrats, vulguin, amb
permis de Déu, gaudir-se un cop l'any puntejant la sardana, el ball
de llurs dolços records, el ball sagrat de la terra.