Sis vailets de samarreta blava, esparracats i bruts, estan asseguts
en les penyes, deixant penjar les cames nues sobre el mar, que
sovint s'estufa i els mulla els peus. Cada un té la seva canya i el
seu pilotet de cuca de roca, el menjar més agradós als peixets.
Pesquen ja fa hores, i alcen tots una cridòria de triomf cada vegada
que un d'ells treu del mar algun serrà bocabadat, que esparrama en
l'aire el branillatge lluent de ses membranes espinoses.
El crepuscle del vespre va esmortuint la resplendor de ses fumeres
moradenques. Algunes estrelles comencen a guspirejar en l'aire blau.
Un vol de corbs atravessa l'espai, anant a perdre's a la muntanya,
entremig de les parets negroses i esbadellades d'un antic castell.
Alguns dels vailets, tot sotjant sotjant llurs guarniments, que
assorolla l'onada, s'han endormiscat. Llurs caps cauen sobre el pit.
Llurs dits s'afluixen, i amb prou feines aguanten les canyes, que
ajauen llurs cimerols en l'aigua.
-Ja no piquen- rondina un. -¡Coi, que és fosc!- exclama un altre
escampant la vista pel cel. -Em voleu creure? Fem-hi una dormida
fins que surti la lluna- proposa un tercer. Tots s'hi convenen.
S'arrastellen junts, es junyeixen passant llurs braços sobre els
muscles i els clatells dels companys, i s'adormen tranquilament a la
serena, repapats en una roca.
La nit es va enfosquint. La lluna grogueja en son orient, mig
partida per una faixa de calitxa cendrosa. La mar sembla que canti
la non-non, tot baixet, amb veu enrogallada.
I de sobte sona una mena de galop aspre i sord... -trap, trap,
patrap- i van apareixent les Senyoretes del Mar, muntades unes sobre
vermells llagostins, i altres al damunt de crancs grossos, vells,
revestits de molsa marina.
Totes riuen mentre van punxant amb una pua de grota les juntures
sensibles de llurs estranyes bèsties, que s'enfilen pels relliscosos
vessants del roquer. Totes riuen, en tant que van esbargint-se en
l'aire pur i espolsant-se la mullena, que els arrosa els cabells i
els vestits.
Són blanques com carn de peix; llurs cabells finíssims tenen tons
irisats; brillen en llurs capets pintetes d'escata; sos mantells són
verds i llargs llargs, rossegadissos; sos ulls són gotetes de llum
com les que produeix de vegades en el mar el fregadís dels rems. Al
passar escampen una agradosa flaire de marisc.
Tan bon punt s'han adonat dels sis pescadorets, descavalquen, se'ls
acosten i s'enfilen per llurs cames amunt... amunt...
Una s'asseu pensativa en el ressalt que forma el llavi d'un dels
xicots adormits; una segona es penja a les pestanyes d'un altre
vailet i guaita amb curiositat per l'escletxa de les parpelles,
procurant llambregar-li l'ull; aquesta atalaia amb satisfacció el
paisatge, gallardament encirada al cim del coronell del més altet de
la colla; aquella s'és emparada del més grassó, i amb son alè suau i
temperat s'escalfa les manetes; algunes s'arramellen plegades sobre
un mateix cap; altres es topen, fent un surt, al cim d'un muscle, al
qual es són enfilades per diferents indrets. No fan gens de remor.
Totes, a la fi, van a mormolar paraules misterioses a l'orella dels
que dormen.
Els parlen de la poesia del mar, del bellugueig encantador de les
ones, de llurs variades i finíssimes colors; els parlen dels peixos
i dels herbeis on pasturen; dels oratges, de la calma, dels vents,
de les delícies d'una llarga navegació, de la sublimitat dels
temporals... de quelcom que les nostres paraules no poden dir. I els
pescadors somnien, somnien tot allò que els van inspirant les
petites fades.
Quan es desperten, ja les Senyoretes del Mar han desaparegut, i no
s'ou més que el patripatrop de llurs estranyes cavalcadures, que
corren a capbussar-se a l'aigua.
Però l'encís ja s'és realitzat. Ja ni temporals ni penalitats de cap
mena podran destruir en el cor d'aquells xicots l'afició a la vida
marinera. Deu-los el benestar a muntanya, i sempre els veureu
tristos i enyoradissos.