Estic a la vora del mar, assegut en una roca i amb les cames nues
ficades dintre l'aigua. La penya em fa de respatller, m'hi recalco
còmodament i, tot amarant-me de les frescors de la marinada, que
minva per moments, passejo les mirades pel cel.
El sol ja és post; però ha deixat ratxes de llum ressagades, que
pugnen encara per conservar en l'aire llur senyoriu: s'emparen de
les bromes i dels núvols, s'hi vessen, regalimant-hi per damunt, a
filets d'or, hi encenen flames insegures, i, compenetrant-los, els
impregnen de resplendents coloracions. Mes enlloc troben
estabilitat, i aquí s'apaga una flama, allí s'escola un regalim, tot
s'esmortueix per instants: els vapors atmosfèrics canvien llur color
de porpra per la de lilà, i la de lilà per una grisor moradenca; i
la llum foragitada dels baixos salta als de més amunt, i encara allí
fulgura, i s'hi esparpella, i prova d'agafar-s'hi, assajant totes
ses meravelloses transformacions. ¡Ah, com m'agrada, seguir d'una a
l'altra broma, d'un a l'altre núvol, aquesta llum moridora que es va
retirant amb tanta de recança! Els meus ulls la segueixen, la
segueixen... No em dol pas, perdre les hores així. Aquests moments
són els millors de la vida.
Mentrestant les platges properes han restat desertes. Els banyistes
que prenien la fresca aplegats en el sorral, se'n són anats cap al
poble. En les cales, ni un nedador, ni una barqueta. Amb la soledat
s'exhala de la naturalesa un encant sols comparable al d'una
declaració d'amor feta amb els ulls per una verge silenciosa. Sembla
que em digui: -Tota per a tu: ningú ens destorba, ja.- No em
cansaria mai d'aquesta conversa muda. I van davallant del cel les
tristeses dolces de la vesprada serena. El vent manca: ara una
bufada, ara un alè, després res... la calma. La mar no es mou, i sa
remoreta fonda i acompassada és una nota que, en compte de destorbar
el silenci, el fa ressaltar i li dóna una mena de majestat. Veig una
estrella que lluu sordament, palpitant per encendre's. Ja és nit.
Me n'aniré? ¿Per què, si ningú m'espera i, per altra part, tinc
peresa de pujar la costa? Nostre Senyor, a les portes de la vida, hi
ha posat un vigilant fidel i reganyós: el dolor, que té un dormir
tan som, que qualsevol perill el desperta; i, així que s'esvera,
grapada aquí, grapada allà, se fa sentir de tota la casa. Se pot ben
descansar en ell, i, quan dorm, és que regna la pau i que és
arribada l'hora de fruir de la vida. Doncs bé: ara està dormint com
el vent, com les ones... No seré jo qui el desperti voluntàriament.
No, no em vull moure mentre em senti a pler, mentre cap molèstia no
em llevi l'agre de contemplar la nit, la gran nit del mar.
Vet allà la lluna, que va sortint vermella, embossada amb un parrac
de calitja sollevat de l'horitzó. Talment sembla que guaita el món
curiosa i avergonyida, com una donzella que s'hi presenta per
primera volta. Però la vergonya, en el cel i en la terra, és una
flor d'aurora: acompanya els sers jovençans, i els aires del món la
marceixen aviat. L'astre no triga pas a desempallegar-se dels vels
que l'ofusquen, i s'alça amb valentia, asserenant-se, aclarint-se,
vessant a dolls per l'aigua ses resplendors blanques d'estel.
La lluna!... En tots temps els enamorats l'han contemplada amb
simpatia: en tots temps han parlat, en vers i en prosa, d'un llaç
secret existent entre ella i llurs sentiments. És una d'aquelles
idees que de tan repetides no ens causen cap efecte a la imaginació;
i, no obstant, hi ha moments en que aquestes idees revellides se'ns
apareixen com a noves, amb la frescor i la intensitat d'una
revelació directa de la naturalesa. I això és lo que em passa en
aquest instant. Sí: entre les coses externes i els sentiments hi ha
una afinitat inexplicable. Jo suara no somniava ni remotament en
l'amor; mes veure la lluna i recordar escenes tendres, de molt temps
oblidades, ha sigut tot u. I ¡m'ha vingut un desig d'estimar i de
ser estimat!... Ah! Jo voldria gaudir d'un amor veritable, no
estrafet per les convencions socials, gran, tendre, inacabable,
sense la prosa i les desil·lusions del matrimoni, sense les cremors
i els remordiments de les unions il·legítimes; un amor que no és
estat encara mai al món sinó en algun somni com els meus. Res de
turpituds de la carn; un amor com el que senten els poetes per la
bellesa, però més fervent, més apassionat; un festeig etern. ¡En el
meu cor hi ha fam de tantes coses impossibles!... ¡Si almenys un hom
pogués gaudir d'aquest idil·li algunes hores!... Això no és pas
demanar massa: passejar per aquí, a la claror de la lluna, a bracet
amb una nina bonica, ideal... ¡Oh, si me la dessin de les
entresenyes que jo diria!... ¿No és desaprofitar les belleses
d'aquesta nit, el no compartir-les amb una ànima enamorada que hi
armonitzi com la meva?
Bah, bah! Distraguem-nos d'aquestes cabòries inútils: fruïm de la
mar. Avui té la placidesa de les verges pures. I que ben agençada!
Ni les nines de les rondalles de fades han portat mai un faldellí
més enciser que el d'ella, perquè el d'ella és el veritable faldellí
de color de lluna, que no s'obté sinó per obra d'encantament. El
brodat és viu i palpitant: anguileja, pipelleja, saltirona. És un
teixit que es fa i desfà contínuament sota una pluja de llum
argentada i fina. I aquesta llum argentada i fina transpua, sens
dubte, a través del gran tou d'aigua, endins, endins, espargint-se
feblement per les fondàries mai obirades. ¡Qui la pogués seguir cap
a aquell fons inconegut, i contemplar amb ella els paisatges
submarins, llurs roquetams feréstecs, llurs boscúries seculars,
llurs prats de flors estranyes: tot un món, tal vegada, de sers que
s'han tingut per fabulosos! ¿Qui sap?... ¿Qui les coneix, les
criatures d'allí dins? Quan clavo la vista en l'espessor
impenetrable de l'aigua, no puc evitar una mena de malestar i
d'esborronament, com si pressentís que soc espiat des de dins de ses
foscors. Mes això mateix és un atractiu per a la imaginació. Les
belleses de la mar! Jo me n'embriago cada dia i no me'n sento mai
saciat. La nit serena, l'onatge peresós...
He sentit una rialla fresca, infantívola. Miro, i al clar de la
lluna veig una banyista que està nedant al davant meu, rabejant-se
en l'aigua i rient de les seves pròpies entremaliadures. Sembla
joveneta i bonica. Porta al cap una petita jardinera elegantíssima.
Com que estic a l'ombra, no em deu haver vist, i es lliura amb tota
llibertat a la seva ignocent diversió. Es bona nedadora. Va i ve,
juga... Ara es capbussa, desapareix... Sols se veuen sos peuets, que
brollen de les ones com dues flors marines, i de seguida es
submergeixen. Passa una bella estona, i a la fi ressurt l'eixerit
caparró rublert d'una rodoladissa de brillants, que cau adollada per
les aletes de la jardinera i s'esmuny pels negres cabells. La nina
aixeca un braç, llença un grapat de sorra, i crida alegrement: -He
tret fons. Has vist, Fidela? has vist?
No he pogut reprimir una exclamació.
-Qui és que ha parlat per ací enllà? -diu de seguida la nedadora.-
És algun pescador? ¿Destorbo?
-No temi destorbar-me la calada, senyoreta: al contrari. No sóc cap
pescador, sinó un desvagat, que admira les seves habilitats.
Se redreça gallardament, s'encara amb mi, i, posant-se una maneta
estesa damunt dels ulls com per preservar-se'ls del clar de la
lluna, em mira atentament. Està immòbil. Son bust és d'una formosor
que ni somniada.
-Tranquil·litzi's- li dic: -figuri's que no hi ha ningú i segueixi
banyant-se; o, si sóc tan infeliç que li faig nosa, em retiraré.
-Ah, no!- exclama; -no!
I va atansant-se a pleret a pleret. Allà, en l'ombra, llambrego son
cos, que fosforeja entre dues aigües. Se m'acosta, recalca una de
ses manetes en un dels meus peus, i amb l'altra mà s'agafa a una
grossa mata d'algues que creix en una esquerda.
-Perdoni- em diu: -estic una mica cansada. Molesto?
-De cap manera- li responc amb galanesa. -Pot estintolar-se tant com
vulga i descansar.
-Gràcies- fa ella: -no hi ha necessitat de més. Així estic millor
que en un llit, suro naturalment, i l'aigua és més tova que la llana
i la ploma més estufades. Dóna bo, de banyar-se en una nit d'estiu
com aquesta. Vostè s'haurà rigut dels meus capgirells: veritat? No,
no m'ho negui: això no és cap mal: jo també me'n ric. M'agrada
criaturejar: sap? Sóc així... tarambanota.
I riu que riu! No he vist mai resplendir unes dents més blanques
entre uns llavis més frescos i vermells... uns llavis molsudets, en
què un hom endevina les dolçors d'una fruita madura i fan ganes de
mossegar-los.
Després que ha donat esbarjo a la seva hilaritat, plega familiarment
els braços nus sobre el meu genoll, estintolant-s'hi, i, mig
aclucant els ulls, m'endreça una llarga mirada rasant per ses
sedoses pestanyes. Jo estic emocionat. No sé lo que em passa.
Aquella mirada m'enlluerna, m'atira, s'emporta quelcom del meu
esperit, quelcom que es dilata vibrant i surt enfora a banyar-se en
fluids deliciosos. I resto gairebé defallit, i el cap me va en roda.
-Vostè deu trobar-me molt original- me diu la dama amb veu manyaga i
harmoniosa. -I, efectivament, en sóc, d'original... i me'n glorio..
Figuri's que ni la marinada és més lliure que jo. No em subjecto als
costums socials, no tinc prevencions de cap mena, i faig sempre la
meva santa voluntat. Si vostè vol... Però... ca!... no tothom té la
meva despreocupació. ¿Sap què li anava a proposar, ara? Una
calaverada: res, que vostè fóra un bon company per a nedar de
parella. És tan avorrida, la soledat! I, veu?, vostè no em coneix a
mi ni jo a vostè: una circumstància preciosa, que fa més simpàtica
l'aventura: oi? Una tarambanada bonica, una gran idea, com totes les
meves.
I torna a riure i a mirar-me amb una berganteria trastornadora. He
reparat que té els ullals fins i punxeguts, però li escauen.
-Sí, sí: aquesta nit havem de ser companyons: està decidit- afegeix
amb el to d'una criatura viciada per les moxaines. -¡Com jugarem
arruixant-nos d'aigua lluminosa! ¡Com vagarem d'un banc de musclos a
l'altre!... Oidà! l'acompanyaré a una caverna on hi ha una reconada
de sorra fina, un jaç excel·lent! És un lloc ple de lliris de platja
que, amb la serena de la nit, s'enflairen de les olors més suaus.
A manera que parla va recalcant-se més i més sobre els meus genolls,
i m'afalaga les mans amb els seus dits llargs i rosats. El pler me
va ensopint, el paisatge s'esborra davant meu, i la bella damisel·la
ocupa tot el meu camp visual. Però en això em retorno un moment, i
reparo, allí a la vora, una cosa llorda, una vella d'ulls de peix,
que neda en la foscor, esgarrapant l'aigua amb els seus dits
sarmentosos. Aquella visió em causa una bella esgarrifança. Déu del
cel!... M'aixeco d'un plegat, m'abraço fortament a una penya, i,
rient com la formosa banyista, però amb un riure que em fa venir
calfreds d'horror.
-No has guarnit prou bé el parany- li dic. -T'he coneguda: ets una
Xucladora. La teva companya, la Fidela, com tu li dius per fer
creure que parles amb una criatura batejada, és la Mort d'aigua; i
l'he llucada al teu darrera, per més que procurava amagar-se. Has
errat el tret. ¡No, no seré per a tu! M'ho havien explicat alguns
mariners vells i no ho creia. ¡Sembla mentida que un ser tan formós
pugui tenir el cor de fera! Ah! ja fan bé, d'enramar amb llor beneit
les proes dels llaguts! Ets dolenta, ets falsa com la mar traïdora.
Però t'he ben coneguda. El teu barret és teixit d'una herba que no
ha vist mai el sol. Les dues agulles que te l'aguanten al cap són
dues banyes de llobregant. M'ho havien explicat i no ho sabia veure,
ni tenint-ho davant dels ulls. ¡Ai, si t'hagués besada!... ¡Ja no em
desclavava dels teus llavis! Me volies al mar per beure't la meva
sang i per lliurar el meu cos escolat als corrents i llimarols,
privant-lo de sepultura sagrada. ¡Oh, maleïda, maleïda!... Del mal
que m'has fet, no en guarirà pas fàcilment, el meu cor; però salvo
per a Déu l'ànima.
I, dit això, estenc el senyal de la creu del front al pit i
d'espatlla a espatlla.
Llavors, la Xucladora, que se m'havia estat mirant de fit a fit i
bocabadada durant el meu parlament, cau, rebotent de cap a la roca
amb un soroll que em fa escruixir. I tot em sembla fosc, i fujo...
fujo.