-Aquesta li va cridar: «-Mestre: ¿con hi ha, d'aquí a Pedra-Ferral?»
I ell es va girar, i vinga gratar-se es clatell, grata que grata,
sense respondre «-Aquí soc, bèstia.» Jo vai dir an aquesta: «-Anem,
anem... Deixa'l estar... Deu ésser mut, i amb es teus crits no fas
més que reviscolar-li es pois des cap.» Però sa pubilla... tretze
són tretze... No volia deixar-lo en pau.
-I que era cas, beneita! Mai m'ho vai pensar, que fos mut. Era que
es bo de s'homo no sabia què contestar; emprò, quan li vai haver fet
sa mateixa pregunta unes contes vegades, mireu de quina carta se'n
va anar. Va i diu: «-A vore: camineu, noes.»
-Jo vai pensar que ens engegava a sa porra.
-Res d'això: ja el vai filar de seguida: volia veure quin pas
portàvem. «-Caminem, petita», vai dir. I, quan vàrem haver pujat a
un tossalet, s'homo ens va cridar des de sa llaurada: «-Hi teniu una
hora! Hi teniu una hora!...» Mireu si en sabia, de matar puces.
-I que no va errar-ho d'un cort de rellotge. Vatua! Vàrem arribar a
Pedra-Ferral amb es peix cuit i sa roba muiada. I, tot d'una, sento
que aquesta desvergonyida m'allarga un espinguet de trompeta:
«-Sardines!... Sardina de Blanes! Ànsies, noes, que és fresca i pica
com un pebre!» Vatua sa mossa boja! Jo cop de pessigar-la: «-Calla,
calla! no en vendrem cap!» I ella, sense fer-me cas, amb aquell crit
d'Israiel, esbombant que sa sardina picava com un pebre. Com no li
vai flocar ses balances pes morros!... Sort que em va donar per
riure, que fins ses costures des sac se'm descosien: que si no...
-Jo entenia es negoci, beneita des cabàs. Segons es vent s'han de
trempar ses veles.
-Què havies de sebre tu lo que et pescaves! Enraveixinada que
estaves, i ganes que tenies de remolejar i esqueixar sa grua: vet-ho
aquí.
-Sigu com vulgu, no va anar bé? Mira lo que va dir, aquella pagesa.
-Uix! encara me'n fai creus, pubilla!
-Doncs sí, carets: me ve una pagesa i diu: «-A vore si m'enganyareu,
mala bala! Com un dia a Massanet, que hi vai menjar unes sardines
que ni escoïssor de peix tenien.»
-Jo em rebatia de riure. I aquesta, tan encirada, fent s'article:
«-Us varen enganyar, mestressa. Aquelles sardines devien èsser
d'aiga dolça. Aquestes són atra cosa: ja m'ho sabreu dir: no n'heu
emprades de millores. Són ajades as paratge més salat de sa mar
salada; i, si les feu amb arròs, podeu ben estalviar-hi es bitxo.
Això flaira com unes flors, filla. Sardina!... Sardina de Blanes!
Fresca i coenta, noes!» No ens en vàrem veure ses mans.
-Lo qual que resulta, verbigràcia, que ses dones de Pedra-Ferral són
reconsagradament enteses a s'objecte des peix. Cap de punyings! Si
mai pujo per aquelles terres... anem a cercar... (lo qual que no
fóra estrany a s'objecte des meu comerç)... de primer m'amorro a
menjar fonois i llacsons per ses margeres, verbigràcia, que no
m'arrisco a tastar lluç a s'hostal. Per consevuent, cap de
punyings!...
Aquest darrer apartat és una mostra de la brillant oratòria d'en
Xacó, que solia resumir la parola de les Xanguetes i treure'n la
sentència moral. ¡Llàstima que no es pugui donar tan fàcilment una
mostra de la veu enrogallada i de les maneres aristocràtiques del
taverner! No acabava mai de parlar que no etzibés per sota l'ullal
una escopinyada a trenta passes de distància; i Déu i ajuda, com
deia l'avi Sàssola, que no ensopegués amb el tret cap ull mirador,
que bona desfeta hi hauria encastat. Però aquest detall no pinta pas
encara l'home: era precís veure'l; perquè no arrufava el nas, ni
reia, ni parpellejava, ni tossia, que no ho fes d'una manera
afectada, diferent de la de totes les persones.
Altrament les converses eren quasi sempre variades, quasi sempre
interessants, sobretot per a mi, que hi sotjava les paraules de la
terra amb la mateixa afició amb què un botànic herboreja en una
comarca ufanosa i poc visitada. No calia pas que em queíxés d'haver
de raure en alguna cosa grollera: recollia, en canvi, unes fineses
tan fresques, tan flairoses! i a més a més, el lloc, l'hora i la
tempura eren tan placèvols!
Si escassejava la matèria de conversa, no mancava pas una
endevinalla a rumiar, un problema a resoldre o una cançoneta a
cantar. I ¿com dir l'encant que hi havia en uns goigs senzills o en
una cobla popular cantats a mitja veu per la Rosó, amb
l'acompanyament de baixons que li feia la ressagada ronxadora, i amb
la ruixada de notes de saltiri amb què els rossinyols que nien en
els jardins del poble florejaven els compassos d'espera? I quan una
veu llunyana, eixida de les obagors del mar, responia simpàticament
a la canticela de la platja, ¿com dir la melangia que s'apoderava
del cor, i el sentiment germanívol amb què un hom se delia pels
navegants invisibles, perduts en la fosca immensitat de les aigües?
Per altra part, el silenci no era tampoc mai pesat. En aquells
paratges la pensa es decantava tan dolçament a la meditació!... Els
fenòmens que apareixien i passaven, xifres esborradisses d'algun
misteri, i movien tan poderosament la curiositat!... Tal volta un
llumet solitari que vagareja lentament per la llunyania del mar; tal
volta una ona que, carregada de peixets saltadors, guspireja
estranyament en mig de la fosca; tal volta un estel que guaita, com
un ull animat, per entre l'encortinada de calitges de l'horitzó; tal
volta una pluja de bòlids, que cauen assenyalant per un instant, amb
llur rastre fosforescent, els arcs secrets que Déu els ha marcat per
camí en la diafanesa del cel; tal volta la quietud mateixa,
l'extàtica immobilitat de les estrelles; ¿no són coses que conviden
a callar? Això àdhuc en les nits sense lluna; perquè, quan la lluna
emplataiava les aigües i descobria les siluetes dels penyals marins,
els objectes de contemplació, si no més impressionadors, eren encara
més nombrosos.
En fi, les hores de la vetlla passaven com un somni, amb aquella
davallada ràpida que pren sempre el bon temps a l'esmunyir-se per
entre els homes. Semblava que no havien transcorregut sinó breus
moments des de la posta del sol, i heu-vos allà que ja els
sardinalers tornaven de prima. -Ja vénen: sentiu?- Tal vegada no
s'obiraven encara llurs embarcacions, però s'oïa a lo lluny la
roncor basardosa de llurs corns. El paler s'afanyava a enseuar pals
i preparar palanquis. -Són aquí. Es noi Pitot ja ès a sa punta, hai
conegut es seu toc.- La gent ajocada en el sorral s'anaven aixecant.
Compareixien homes amb samals i dones amb paneres. Després se veien
blanquejar les veles esbandides de celístia, allà, en mig de les
ombres, o dilatar llurs taques negrenques damunt de la riuada
fulgurant del clar de lluna. S'oïa el xopollejar dels rems, la remor
de rierol manyac amb què s'escorria l'aigua, tallada per les proes,
el drapejar de les veles, que palpitaven sobre l'arbre, buidant-se
el vent que les havia inflades en paratges més oratjosos; els crits
breus dels pescadors i els alirets de la quitxalla, que havien
sortit a rebre'ls nedant i que tornaven a remolc agafats al timó de
les barques, amb l'esquena espurnejada de ruixims pipellejants i les
cames a flor d'escuma. I aquí amorrava un llagut, i allí un altre...
i altres i altres... El paler no s'entenia de feina.
Aleshores es desfeia la nostra reunió. Cada u tirava pel seu vent,
acostant-se a les barques, on tenia parents o amics. I les Xanguetes
les corrien totes, armant garola amb tots els pescadors, planyent-se
de la dissort dels que no duien res i celebrant amb grans
aclamacions i rialles la fortuna dels que havien fet bona pesca. No
mancava mai algun patró que els donés un grapadet de sardines per a
l'esmorzar de l'endemà. -Aquestes noes rai!- deia l'avi Sàssola.
-Saben pescar en eixut, i no esguerren mai sa calada.
Jo restava llarga estona recolzat en un penyal, en un recó de
platja. M'agradava l'aspecte frescal de les barques regalimants
d'aigua. M'agradava veure com els pescadors anaven desdujant la
xarxa, que es podia pendre pel ble gruixudíssim d'una cabellera
arrabassada del cap d'un gegant marí, sembrada de joiells
resplendents. M'agradava veure com l'estenien i la grapejaven,
arreplegant-hi a mans plenes aquells tresors d'argent, aquelles
sardines, que de vegades, vives encara, amb les ganyes palpitants i
la boca oberta, s'estremien d'espant entre les malles i, al sentir-
se opreses pels dits barroers, exhalaven una gemegor entelada i
fina: -fri, friii, friii...- Això, en mig del silenci dels
espectadors i dels operants, a la vora del mar, a la llum
blanquinosa d'una nit d'estiu suau i temprada com l'alè d'un infant,
causa un efecte màgic que jo no sé pas com explicar.
En fi, a la caiguda d'onze hores me retirava de la platja; però no
crec que un enamorat s'aparti amb més recança de la companyia de
la seva estimada, ni que, tot anant-se'n, s'embadaleixi més
fondament amb el deix agradós de què els encants d'ella li han
omplert els sentits: no, perquè la marina em tenia el cor robat.
Me'n anava a poc a poquet cap a casa, refruint les impressions de la
vetlla. Retrobava en el fons del meu organisme les frescors de
l'aigua i les seves flaires confortants, les carícies de la sorra
fina, la quinta essència dels cants i de les remors que havia
sentits, i la placidesa de les celísties. I se m'acudien uns
pensaments ensomniadors. Per exemple: si les fredelugues fan pensar
en les neus, els moixons en les prades florides, i les òlibes en la
feredat; la vestidura brillant, d'or, argent i púrpura, dels peixos,
¿què no ens obliga a sospitar de les belleses dels llocs amagats que
habiten? I jo les somniava despert a pler del cor. Deixava una mica
badada la finestra de la meva cambra perquè entrés l'aire pur, me
ficava al llit, m'adormia tot sentint la remoreta del mar, i bona
nit i bona hora.