A l'estiu, després d'haver sopat al pati de casa a la claror del sol
ponent, me n'anava a ca la viuda Rovellona. Allí acudien altres
veïns: la Rosó de la fleca, una xicota alta i grossa que ja devia
haver menjat forment de trenta anyades, per més que no semblés
indicar-ho son dentat colossal, blanc i atapeït, que brillava amb
el llustre d'una eina nova de trinca; l'avi Sàssola, un antic
boseller, vell de bon regent, ample de cara, cella-canut, de nas
carnós, parpelles amb gires vermelles i boca esqueixalada i afable;
en Pere Retort, un corder més alt que Sant Gim, amb una ossada
monumental, tot ell angles i ressalts, i amb unes manasses llargues,
nuoses i esgrogueïdes, que tenien el palp fred i callós d'una pota
de gallina; les noies Xanguetes, dues peixataires menudes,
desnarides, fines com mosteles, amb més ulls que galtes, més boca
que ulls i més paraules que un diccionari; en Xacó de la taverna, un
solter de quaranta anys, molt reixinxolat, que les festejava i que,
segons indicis, no sabia encara per quina decidir-se, enamorat de
les bones dots amb què l'una i l'altra podien fer-li prosperar el
negoci; i, per fi, alguns no tan entrants de la casa, que venien
quan tenien humor o lleure. Era una reunió divertida. Cada u deixava
els mals de cap a darrera la porta i procurava fruir de la bona
hora, com aquell qui entra a la benaventurança, i que ni es recorda
del mal temps passat ni desconfia de lo que està per venir. Fèiem un
Sant Bruno de vi de la terra, ens agafàvem a bracet, i, tot
escampant pels carrers una riallada esvalotadora, tira cap a la
platja, que a casa hi coven ous.
No érem pas nosaltres sols, que hi anàvem. Ne voleu de gent, pel
sorral!... Certament, a la vinguda de la nit, quan manca la marinada
i encara no ha entrat l'oratge, la xafogor no deixa viure sota
cobert. Tothom surt a cercar la fresca, i llavors la platja convida
la gent com la llar a l'hivern. Cada u s'ajunta amb els coneguts que
li són més simpàtics, se formen colles a la vora del mar, i, mentre
el cos se retorna gaudint la bravada de l'aigua, s'enraona, se riu,
se canta i es passen xaladament les hores.
Les dones s'asseien a la moda turca, aclofant les anques en terra i
encreuant les cames. Nosaltres, els homes, ens ajaçàvem a tot plaer,
rabejant-nos amb la sorra fresca, estenent-hi els membres i acabant
per adoptar les actituds més pròpies, segons les aficions de cada
qual, ja per a contemplar les estrelles, ja per a ullejar el mar, ja
per a sotjar les fesomies de les nostres alegres companyones. L'únic
que es tombava de boca terrosa era en Retort, que no s'interessava
pel mar, pel cel ni per les noies, i que sens dubte d'aquella manera
trobava més bon jaient per a l'ensacada d'ossos que portava dintre
la pell.
De seguida les dones se posaven a articulejar elles amb elles. No
podien pas aguantar més temps al pap l'arreplec de notícies que
havien estat remugant durant el dia. Que si en Pau Morros se casa
amb la Reixaca; que si ell és un infeliç; que si ella és una
bandarra; que si el senyor Guillem festeja la dona d'en Cresta; que
si en Baldiró s'ha barallat amb la seva sogra; que si en Faluga s'ha
jugat la barcada; que si naps, que si xerevies; que dali, que
tomba-li... Era precís deixar-les desfogar.
Després l'avi Sàssola començava a moure fressa.
-Això no ès viure... ¡Llampus, quina rampa en es clatell!...Sí... ja
podeu riure, ja ¿Que us penseu que no hi heu d'arribar mai, a veis?
Pena de mort hi teniu. Vaja, jo no m'hi puc estar, amb es cap baix;
no puc! M'esmaluco, m'enrampo, m'ofego... Si aquesta mala pua de
Rosó tingués cor de cristià, no em deixaria patir així.
-I ara, l'avi! Ja hi som? ¿Ja em cerqueu es cos?
-No, es cos no, filla: un bocí de cama... res: Ja ho saps, tu. Vaja,
no siguis des morro fort: deixa'm posar es cap a sa teua falda.
-Mireu quin peletrís, aquest homo! ¡Cada dia sa mateixa dèria!
-Oidà! pot èsser que sí, que et penses que de dia en dia se
m'enforteixen ets ossos! Ells no se'm corquessin més, mala negada!
Cada dia més vei, noa. No hi puc adobar res, jo.
-I què hi hai d'adobar, jo? Aneu a can Pep de ses barques, que us
posi una quilla nova i unes costelles ben revingudes.
-Però, dona, si sa meva carcassa ja està ensorrada i no li manca més
que un puntalet a sa roda de proa. ¡Vaja, no sigus esquerpa, pitera,
salada!... un pamet de falda!
-Mireu, avi- saltava, tal volta, una de les Xanguetes: -no
basquegeu tant, per coixí. Aquí, as vostro costat, hi ha en Retort,
que és homo de paciéncia i us deixarà aprofitar de ses seves molses.
-Llamp que t'abrusi, Xangueta! a quines molses me tires! Déu ens
guard de ventar-hi un cop de cap, que prou ens hi estaborniríem. No
estic tan desesperat, no!... ca! Ja sé com l'hai d'amoixar, a na
Rosó. En contant-li una rondaia... Oi, salada?
Ne sabia un sarró, de rondalles; i en oferint contar-ne alguna, o
revelar el secret d'alguna tafaneria que fes set a les dones, l'avi
Sàssola se sortia sempre amb la seva. Afofolava el seu caparràs a la
falda de la Rosó, creuava els braços damunt del ventrell, i baixet
baixet, seriosament, com qui diu de cor una lliçó, vessava la
xerramenta més saborosa i divertida que s'hagi sentit mai a la
platja. Això sí: quan la donava pel cantó de la potinería o de la
verdor, no tenia brida; però ho deia tot amb un enginy tan
estrafolari que, quan un hom li llucava les males intencions per
entremig de l'enlluernament i l'ombreig de les seves figures
retòriques, no podia menys d'esqueixar-se de riure. I, per lo que
toca a les rondalles populars, les arreglava de manera que llur
acció passava gairebé sempre a la nostra encontrada i molts de llurs
personatges eren fills de cases conegudes del nostre poble. Així,
per exemple, en Joan Alós resultava fill de can Trompa, que era gent
molt peluda i ferrenya; en Pere Sense-Por havia sigut campaner de la
nostra parròquia; el pou de les Princeses encantades estava situat
en una casa de pagès ruïnosa i deshabitada, coneguda amb el nom de
_la Casa de les Bruixes_; el castell d'en Vas i No-en-tornaràs
s'havia aixecat al bell cim de la muntanya de Sant Joan, i «carets
de
Déu!, heu's aquí perquè de resultes d'aquell embruix sa muntanya,
s'ès enxorquida en tanta de manera que, amb tot i ses benediccions
que Sant Joan hi tira des de sa seua capelleta, no s'hi han pogut
arrelar més que tomanyins í volivardes»; en fi, ens mostrava als
nostres voltants els senyals que restaven, encara, de les meravelles
que ens contava, i els seus prínceps i fades i encantaires parlaven
en un llenguatge tan netament blanenc, que no era pas de dubtar que
s'haguessin escalfat a les nostres llars i haguessin anat de
grifolda amb la nostra gent de la vellura. La Rosó, que era força
càndida, s'ho empassava de tan bona fe, que algunes vegades, mentre
el narrador explicava les gallardies d'algun de sos personatges
imaginaris, interrompia el parlament per preguntar, amb la més
natural curiositat:
-Que l'hauríeu conegut, vós, l'avi?
Aquestes narracions s'emportaven bona part de la vetlla.
De vegades, quan l'àvi Sàssola es cansava, en Xacó de la taverna
intentava substituir-lo explicant alguna anècdota; però el seu estil
mig superflorídic mig murriesc, pretensiós i laberíntic, era més
propi per a marejar que per a divertir. Deia molts _per consevuent_,
molts _a l'objecte_, molts _lo qual_ i _verbigràcia_; i lo pitjor
era que els entatxonava en el discurs tant si venien a tomb com si
no
hi venien. En Retort se l'escoltava com a un savi de Grècia,
admirant-
lo tant més com menys l'entenia; però ni en Retort ni ningú es
divertia amb les gràcies del taverner, que se les havia de riure
sol en mig de les cares macilentes dels seus oïdors.
Més agradosa era la vèrbola de les Xanguetes. Havien corregut molt
per la muntanya, de poble en poble, a vendre peix; se n'havien
vistes de totes, i havien fet més tarambanades i entremaliadures que
un murri de carrer; i quan ho contaven amb llur cridòria
escardalenca, llur xafardeig i llurs ganyotes expressives, era cosa
de que un hom se cregués transportat a l'escenari de llurs facècies
presenclant a lo viu els esdeveniments. Com que sempre havien anat
plegades, no podia explicar l'una res que l'altra no sabés tan bé
com ella i que no li fes pruïtja a la llengua: així és que a cada
moment es prenien la paraula de la boca. Era una mena de comèdia.
-¿Te'n recordes, pubilla, de quan vàrem pujar a Pedra-Ferral?
-¿No me n'hai de recordar, petita, si encara en gordo cria,
d'aquelles terres? Dos uis de poi que no me'n deixaran desoblidar en
tots es dies de sa meva vida.
- Quins rostos! Es menuts d'en Cundo els devien inventar, aquells
camins.
-No me'n parlus! Allò no són camins: són esgarrapades de dimoni
obertes en sa penya nua.
-Hi queia un sol de Maria Santíssima.
-Es peix, a sa panera, aixecava una fumarada que ni que estigués a
sa fogaina.
-Aquesta es volgué descalçar perquè ses botes li feen mal; però...
-Mala negada! No hi havia manera d'agontar es peus nus en terra. Ses
pedres cremaven com brases vives.
-Oidà, pubilla: ¿te'n recordes, d'aquell homo que llaurava sa vinya?
Era com un vedell, gras, roig de pèl, taujanàs, amb un posat de
nyonya...
-Sí, diga-li ximple! Li haguessis ficat es dits a sa boca.
-¡Pesta et sec, pubilla! Tenia una ferramenta de salvatgina que
me'ls hauria ben capolats en un dir Jesús.