No sabia pas quina hora era, ni tenia certesa de que fos vespre o
matinada; però em semblava que no feia gaire que m'havia llevat. Un
ensopiment estrany, pesat, morbós, entorpia el meu cervell. Al
mateix temps sentia cert disgust fondo, certa pena aclaparadora; mes
no en podia recordar les causes. No em recordava de res, de res
absolutament. En va m'esforçava a escorcollar les foscors de la meva
imaginació, cercant-hi alguna no ben apagada remembrança. Era
inútil. No aconseguia més que augmentar el meu neguit, la meva
fonda pena.
El dia era trist. Ensostrava el cel una nuvolada d'un gris fosc, que
sols deixava passar una claror esmortuïda.
M'esdevingué la sospita de que estava nevant, i, per assegurar-me'n,
vaig sortir a la finestra i escampí per defora la mirada de mos ulls
tèrbols. Bella estona vaig haver d'ullejar per assolir el
convenciment de que no hi havia neu enlloc. Les meves percepcions
eren sordes i penoses. Romanguí contemplant la negror dels boscos,
que s'estenia davant meu, i vaig pensar: -Són els boscos de
Montnegre. És que sóc al mas.- I, com si no n'estigués ben segur,
vaig repetir-me en alta veu: -Sí, sí: sóc al mas Sàbat.
Pensant que tal volta la soledat me corprenia, vaig anar a la
recerca de gent. Vaig entrar a la cuina: una cuina gran, negra,
fumosa, amb el pis de roca i terrer, i el sostre altíssim i de
canyes ensutjades. Allí, sota l'ample vogi acampanat de la xemeneia,
vaig veure asseguts en el banc escon el masover i la masovera.
Ambdós estaven amb els braços plegats sobre el pit, sense dir-se un
mot, seriosos, capbaixos i grocs, molt grocs. Pel moviment quasi
imperceptible de sos llavis comprenguí que resaven. ¿Seria un rastre
de llàgrimes la lluentor que serpejava per la galta de la masovera?
Allí es passava un gran disgust, un disgust que jo el sentia encara
que no en recordés els motius.
Mentre examinava aquella escena amb un esporuguiment inexplicable,
vaig reparar en el fons d'un passadís la figura esvelta, grave i
melangiosa de la meva mare. Tota traspostada i esblanqueïda, la
simpàtica dama vingué cap a mi, m'abraçà i estampà en mon front un
llarguíssim petó. Sos llavis eren freds com una flor d'aloc mullada
per l'aigua-ros del novembre. Sos ulls grossos i serens expressaven
una tristesa incomprensible. Jo em posí a plorar en sos braços...
mes no sabia pas per què.
-No podem entretenir-nos més- va dir-me a mitja veu. I ambdós
sortírem de la casa, i caminàrem... caminàrem... Recordo que no
feia un alè de vent. Les fulles seques dels polls i carolines, al
rompre's de les branques, queien a plom com ocells morts. ¿A on ens
encaminàvem, per la ribera d'aquells torrents solitaris?
Les boscúries s'anaven acostant. Entràrem dins un bagueny rònec,
ombradís, poblat de grossos suros vells i esparracats. Era la
sureda vella de Montigalà; una sureda improductiva, que no s'era
carbonada perquè els carretatges hagueren pujat més que la
mercaderia. S'havia deixat que aquells arbres gegantins anessin
morint per llur saó, i tal volta feia més d'un segle que
malaltejaven. Prou que la coneixia, jo, la sureda vella de
Montigalà, paratge paorós, on no havia sentit mai refilar cap moixó
ni cantar cap llenyataire. Allí l'aire era humit i estava impregnat
de fetors de rescloïment i de floridura, semblants a les que es
perceben en una cambra habitada per miserables.
La mare, apartada de mi algunes passes, caminava silenciosa, vessant
avall de la muntanya. Jo la seguia contorbat, llambregant amb
basarda aquells surassos caducs, que caragolaven sobre mon cap
llurs branques malgirbades, cobertes d'una llarga molsa, blanca com
els pèls d'un jai. Ratats molts d'ells arran del sòl pels ricards,
bosellats pels corcs, escorxats i escorpitats a trossos; minats
alguns per podridures que els convertien el cor en una massa groga i
tova, que es desfeia, al més petit fregadís, en una serradina
impalpable com tabac de pols; abonyegats altres per monstruosos
tumors, que es rebentaven i regalimaven formant en terra sinuosos
xaragalls; aqueixos buidats per esvorancs espantosos, aquells
esberlats de dalt a baix i amb la meitat dels feixucs membres
caiguda a llurs peus; tots colossals, nafrats, enteranyinats i
polsosos; presentaven un aspecte grandiós de desolació que esfereïa.
Se diria que eren condemnats per Déu a un sofriment terrible sense
gemegor ni esplai de cap mena.
¡Que extensa, que interminable era aquella sureda! Mai m'ho havia
semblat tant. I la claror del dia anava minvant com si es desmaiés
la tarda part d'allà de la nuvolada. ¿Érem, doncs, cap al vespre? Jo
tenia intenció d'enraonar, de fer alguna pregunta a la mare; mes la
meva voluntat, balba i esmaperduda, no trobava el ressort secret que
la comunica amb els sentits, i, a pesar dels meus esforços, la veu
no es formava en ma gargamella contreta. Quin patir, Déu meu!
Mentre anàvem baixant, vaig reparar, per entre la brossa dels
arbres, lluny, cap avall, un home que davallava amb una maleta a
coll. Aquesta visió em va suggerir la idea d'un viatge, d'una
absència penosa, de quelcom d'inevitable i desconsolador. Pobra
mareta meva! ¿Seria ella la que marxava? I a on?... Aquell cap gris
tan estimat havia d'apartar-se de l'escalf dels meus petons? I per
què separar-nos?... Per què?... I, pesadament, anava donant voltes a
aquestes qüestions en la meva imaginació, i mentrestant vaig veure
que ens atansàvem a una planura blavosa i emboirada; i la mare
apressà el pas i jo també.
No sé per quins camins hi entràrem, però lo cert és que al cap de no
gaire estona érem al mig de la planura i al davant d'una estació i
d'una via de ferrocarril que es perdia al lluny del lluny. En aquell
mateix moment arribava el tren fent tramblar la terra. Aleshores la
mare m'abraçà tota tremolosa, i, sobtadament, deslligant-se de mos
braços, d'una corregudeta es precipità dintre un vagó. Jo volguí
entrar-hi darrera d'ella; però em mirà amb terror, i, tancant la
portella d'una revolada, cridà: -No, no!- Vaig restar esglaiat. El
tren es posà en marxa, anaren desfilant els vagons davant meu, i
vaig obirar darrera els vidres de llurs finestres unes figures
encarcarades, unes cares pàl·lides, uns nassos blavosos, uns ulls
envidriats... Després, tot soledat!... Vaig sentir rodolar una
gota de gebre a lo llarg de ma espinada, i m'assaltà la idea de la
mort.
Aquesta idea clara, esborronadora, em va despertar. Tot això no
havia sigut més que un somni; però em va impressionar tant, que vaig
afanyar-me a marxar del mas on l'havia tingut. Vaig tornar, doncs, a
marina, a la meva casa pairal (i molts creuran que ho dic per
produir un efecte artístic, mes no és així), vaig trobar la mare
malalta, i la vaig veure finar al cap de pocs dies. El somni ¿havia
sigut una suggestió, un avís misteriós? No ho sé; però estic
convençut de que avui com en temps de Hàmlet, els cels i la terra
amaguen moltes coses a la miòpia dels savis.