L'avi Guixer era un jai baldat de les cames, un antic pescador,
cantaire, malparlat a voltes per deix de l'ofici, devot a estones,
bon home sempre i candorós com una criatura. Anava més polit que un
lliri de platja, i donava goig de veure'l, a l'estiu, en el pati de
sa casa sota l'emparrat, amb sos cabells blancs com una bromera de
sabó, sa carassa fresca i vermellosa, sa camisa de fil groller,
resplendent de netedat i flairosa de la bugada, els braços
arregussats i les mans llestes, entreteixint joncs o conjuminant
cordes. No n'hi havia un altre de més entès en ormeigs de pescar.
Feia nanses, garbitanes, palangres, cels... I ell amb aquestes arts,
i la seva dona, xacutant en el coixí tot el dia de sol a sol, sense
destorbar-se més que lo precís per a enllestir les altres feines de
la casa, es campaven la vida sobradament.
Jo, que era aficionat a la pesca, amb excuses de fer-me arreglar
un volantí o adobar la faç d'una nansa, visitava sovint el bon home,
i vaig acabar per ser-hi amic de debò.
Lo que és a l'estiu no deixava cap dia d'anar a passar l'estona a
casa seva. S'hi estava bé. M'asseia en el fresc pedrís del pati, a
l'ombra dels pàmpols, i ja, fumant un cigarret, m'endormiscava amb
les cançons del jai, ja parlava amb ell de les coses de la mar tot
guaitant-me-la per la portalada, sempre oberta. La mar! Jo n'estava
enamorat. Ell no; i amb tot i això se l'estimava com un marit se pot
estimar una dona de males entranyes, que li ha ocasionat molts de
disgustos, però que al cap i a la fi no deixa d'haver-se-li arrelat
a l'ànima. No en deia mai bé. -Sa mar! Mal foc que l'assecu.! Ès
maleïda, sa mar.- I li sobraven motius per a odiar-la, perquè li
havia robat un fill, un fill únic, que a la flor de la seva jovenesa
s'era negat amb sos companys de barcada. De vegades l'amenaçava amb
el puny clos. Lladre!- li deia. Però, si no l'hagués poguda veure,
l'hauria enyorada. No calia dubtar-ho, perquè, així que tenia lleure
d'alçar el cap, ja estava menjant-se-la amb els ulls, i totes les
seves distraccions consistien a resoldre de quina barca era una vela
que tot just s'obirés, i a desxifrar en les lleus boirines els
pronòstics dels canvis de temps.
Un dia que, com de costum, me vaig encaminar a casa seva, vaig
restar estranyat de trobar la porta tancada. A pesar de que vaig
sentir trepeig per dins, no vaig voler trucar, pensant que tal volta
faria nosa, i vaig posar-me a passejar pel carrer amunt i avall.
Queia un veritable xàfec de sol; però bah!... Me vaig entretenir
contemplant el lluminós paisatge: aquell cel d'un blau ferm,
aquelles cases blanquíssimes, arrastellades al peu d'una muntanya
penyalosa d'un to bru formentós, en la qual les ginestes en flor
brillaven com els joiells sobre el pit ossut i colrat d'un gitano; i
després el mar, i el ros sorral, i els llaguts amb llurs veles
esteses a secar, i les serralades llunyanes, blavisses, com
transparents...
El dia era esplèndid. I ¡quina quietud de poble ensopit!... Quasi
ningú enlloc. Aclofades en la platja roent, unes dones, amb els
mocadors de llurs testes tirats endavant a tall de vela de carro,
repassaven silencioses els esvorancs d'una xarxa. Més lluny, un
mestre d'aixa, a la vora d'una barca tombada, feia bullir en un
fogaret el seu cassó de quitrà. Un xicot pescador havia arreconat la
seva canya i s'era allargassat al cim d'una roca, adormint-s'hi
tranquilament. Tot se veia a través de la bravada que s'exhalava de
la terra, una fumarel·la comparable a l'ombreta bellugosa que
produeix un vidre passat ràpidament per un raig de claror. I ¡quin
cant de cigales més seguit seguit davallava de les garrotxes!
Al principi vaig amarar-me de sol amb certa gaubança, desafiant-lo:
-Apa, torra'm que això és salut.- Però al cap de no gaire me'n sentí
molestat. La roba em cremava... i vaig pensar: -Bé t'atraparé prou:
no em mancaran ombrelles ni cobricels.
Efectivament, els llaguts, amb llurs veles esteses, m'oferien
estatges obacs, temptadors. Sobretot una parella del bou. Les seves
velasses havien sigut lligades com uns cobricels de l'una a l'altra
de les dues barques bessones. Allí no hi traspuava una gota de sol,
i, en canvi, per escàs que fos, l'alè de la marinada havia
d'esmunyir-s'hi, fresc de ruixims així que deixava l'ona
esgavellada sobre el sorral. Jo que me n'hi vaig; i, al punt que hi
arribo... vatua!... vet allí l'avi Guixer assegut en unes esparcines
dujades.
Era ell, sí... Per més que estava girat d'esquena, no podia
desconèixer-lo ningú: son caparràs blanc, descobert; ses, amples
espatlles sense més vestimenta que la camisa i els elàstics... Ja
anava a cridar-lo, quan me vaig adonar de que estava passant el
rosari.
Llavors vaig compendre el cas. Era el dia catorze de juliol,
l'aniversari de la negada del noi Guixer. El bon avi estava complint
amb un degut piadós. Força vegades li havia sentit a dir que per
aquella diada no treballava; i jo sabia que, mentre pogués valer-se
de les cames, no havia mancat cap any a l'església a oir una missa
de difunts (i això que molts diumenges se la jugava). Pobre vellet!
té, quina se n'ha pensada! De cara al mar, a la presència del
poètic cementiri del seu fill, ve a resar-li les seves oracionetes.
Ah! Si la candidesa és amable al bon Déu...
Instintivament me vaig llevar la gorra i em i vaig posar a borbollar
parenostres. ¡Quina emoció m'esdevingué! El món s'anava ombrejant,
ombrejant, davant dels meus ulls enllorats. No veia més que el
bombolleig de foc que produïa el sol a l'arruixar-se sobre el mar.
Però per a mi, en aquells moments ja no hi havia sol ni realitat.
Una il·lusió se m'imposava. Totes aquelles llumenetes eren mil
flames de candeles que cremaven en un ofici de difunts, dintre
d'un temple immens amb les fondàries perdudes en vagaroses foscors.
Se sentia el trèmul d'orgue, solemne, baix, devotíssim, creixent a
poc a poc, tornant a minvar dolçament... L'èxtasi de quelcom de sant
s'apoderava del cor.
El vell, que m'havia llucat a cua d'ull, així que acabà el rosari
digué una salve en veu alta perquè jo la pogués seguir; i després,
girant-se, em saludà afablement: -Gràcies, gràcies, i visca molts
anys.- I jo no li vaig contestar paraula, perquè l'emoció
m'ennuegava; però li vaig estrènyer fortament la mà.
Puc fer un juri de que mai he pres comiat de cap dol amb l'ànima tan
commoguda. Mes el vell no s'immutà gota: estava tranquil, serè; no
es donava compte de lo que a mi em sobreexcitava. Era un home així:
tenia cops de poeta sense haver-ne esment, sense perdre mai aquella
simpàtica ignorància que el feia incapaç d'artificis.