Per fi era arribat el dia d'anar a la fluixa amb l'oncle Ventura.
Ell m'ho havia anunciat a hora de dinar, i des de llavors jo no
pensava en altra cosa. -Aquesta nit hi anirem- m'havia dit amb aire
de secret i tot acaronant-me. -Ans de sortida de lluna hem de mirar
de ser a sa fonda: entens? Cap allà a vuit hores vina-te'n al gussi.
Endemés, jo no sé pas de cert quin parentiu tenia amb mi, l'oncle
Ventura; però sempre li havia dit oncle. Crec que era fill d'un cosí
d'alguna de les meves àvies. Després de molts anys de navegar, havia
adquirit un capitalet i s'era retirat a fruir-lo a casa seva, fent
de pescador, mig per afició, mig per ajudar a la rendeta i a
l'estalvi. Home d'habituds solitàries, no solia acompanyar-se amb
ningú. Sol varava i treia el gussi, sol se'l governava i sol calava
i llevava els palangrons, que eren l'ormeig més usual de la seva
pesca. També es dedicava a la canya llargues temporades, i ja és
sabut que la canya no vol companys: sense comptar que al oncle li
haurien servit de poc, perquè no s'agradava d'enraonar amb ningú.
Era tan eixut de paraules que quasi sempre que havia d'intervenir en
alguna conversa ho feia amb la senya d'un somrís, d'un arronçament
d'espatlles, d'una girada d'ulls o d'un balandreig de cap
expressius. Tenia la cara llarga, les galtes flaques, vorejades de
dos grans sécs que li baixaven del nas a les boqueres; els cabells
fluixos, desmaiats; els polsos amb balma, i els ulls fets de manera
que en posició normal semblava que miressin en l'aire i deixaven
veure el blanc per sota les nines. El seu aspecte era el d'un home
evangèlic: dolç, sofert, resignat. Quan pescava a la canya solia
seure amb el cos tirat endavant, les mans junyides a l'entorn dels
genolls i la vista perduda cap al lluny. S'hauria dit que estava en
oració, i que tal volta obirava ales i caparrons d'àngels allí on
nosaltres no descobrim més que boirines daurades i calitges de color
de carn.
Estic segur de que, si em va convidar a la pesquera, fou obeint a
insinuacions de la seva dona. Però, fos com fos, a les vuit havíem
de varar i jo no desitjava res més.
Que es fan llargues, les hores, quan un hom no n'espera sinó una!
Són vagons d'un tren llarguíssim que van passant lentament,
lentíssimament, i que no ens interessen sinó perquè sabem que
n'arrosseguen un en el qual esperem que ens arribi la felicitat.
Aquell dia, l'única hora digna de ser per mi viscuda era la de les
vuit del vespre, i totes les altres no servien més que per a anar-
me-
la portant. ¡Si un hom les hagués pogudes xurriaquejar com a
cavalls!...
De seguida d'haver sopat me'n vaig córrer a la platja a fer guarda
al gussi. Fins que em vaig haver ajagut davant del seu estrau no em
creguí ben assegurat de que no marxaria sense mi. Mentre que el
temps no s'emboliqués... Però, ca!, semblava que no. Hi havia
ressagota... res, fressa pura. Molt bé que els sardinalers havien
sortit sense por.
¡Que a poc a poc el rellotge del poble va comptar els instants!
Cauen set hores, cauen vuit hores, i l'oncle no venia. Per fi, quan
la meva impaciència arribava al desesper, va comparèixer l'home,
caminant xano-xano, a llargues i lentes gambades, amb l'olla del
grumeig a una mà i un feixuc roc al cim del muscle. Gràcies a Déu!
Aleshores me vaig acostar alegroi a les ones. ¡Redimontri, com
bramulaven! ¡I que era ombrívol, el mar, estès sota un cel de nit
sense lluna! Aneu, fieu's-en... A pesar de les il·lusions que
m'inspirava l'expedició, el cor se'm va tornar tan petit que... Qui
sap!... La diversió es podia pagar prou cara.
-Què me'n dieu, d'aqueix temps?
L'oncle va examinar atentament els quatre punts cardinals, me va fer
senyal de que pugés a la barca, la varà calmosament, i, després
d'haver donat fusa i mentre armava els rems, me va contestar,
esforçant la seva veu entelada:
-Bon carés de temps.
Bon carés de temps! Bé, sí: no hi havia pas gota de vent, i el cel
estava serè; però... Déu m'ajudi!... mai hauria dit, des de terra,
que les ones fossin tan grosses, tan espantosament grosses. Venien
sense rompre's ni remorejar, embotides, muntanyoses; s'esmunyien amb
suavitat sota la nostra carena, i s'allunyaven escumejant lleument
amb tot l'aire d'una ira tenebrosa i retinguda. Sens dubte hauria
regnat temporal enfora i en conservaven la sinistra emoció.
Estàvem a darreries de setembre, i no calia pas esperar les bonaces
delicioses que la caiguda del garbí dóna a les vesprades del juliol
i de l'agost. El mar sentia ja les males humors de la tardor; en el
moment més impensat podia pegar-li una rauxa de mal gènit. No, jo no
les tenia pas totes, però em tranquilitzava al notar la placidesa de
l'oncle Ventura i la calma i el compàs amb què vogava. El bo de
l'home no deia res, ni es cuidava d'adreçar-me cap mirada. Estava,
segurament, absort; movia els braços d'esma. El caient del seu cap
indicava prou que la seva pensa se n'anava pel corrent d'un somni.
Però ¿què seria lo que li robava així tan sovint el cor? M'hauria
agradat esbrinar-ho.
Vàrem fondejar davant per davant de la punta de Santa Anna, no gaire
lluny de sos penyals. El roc que havia portat l'oncle, lligat amb un
caramell, ens va servir d'àncora. Suràvem a catorze braces de fons.
Quina soledat! A dalt, la nit fonda i estrellada; a baix, el mar
immens fet una tenebra. L'aigua no s'afigurava sinó pel guspireig
d'alguna bombolla que hi pipellejava i pel llustrejar esborradís,
quasi imperceptible, de les ones, que a l'estufar-se reflectien la
celístia. Quan hi vàrem tirar el grumeig, hi fulgurà
blanquinosament, formant una boireta fosfòrica, que s'anava
esparpellant i esmortuint en sa davallada a l'abisme.
La costa, en la mitja foscor regnant, simulava un tortuós carrer
d'edificis enderrocats: piràmides, cúpules, torres gegantines i
malgirbades, arcs, muradals... tot esquerdat, malmès, embolcallat de
pins i bardisses. Si un hom escoltava cap allí, sentia créixer el
soroll de la ressaga, més fort i retrunyidor com més hi parava
l'atenció. Si en canvi escoltava cap a la banda de fora, la ressaga,
desatesa, semblava allunyar-se i emmudir, i l'orella sentia venir
d'allà d'enllà, entre el silenci, els sospirs vagarosos del mar
immens i desert.
Després d'haver abundosament grumejat, escàrem les flueixes amb
sardina fresca, i les descapdellàrem tot amollant-les a l'aigua.
Com que són guarniments quasi sense plom, segueixen el corrent que
regna i van gairebé a l'ensurada. Aquell dia el corrent era de
gregal. El meu ham, doncs, com portat per un riu, s'allunyà cap a
garbí, posant tivada la llinya que l'aguantava. No ens calia altra
feina que la de l'aranya: pendre paciència, esperant el moment de
sentir les batzegades de la víctima en el fil de la nostra
teranyina.
Jo, novell en aquella pesca, hi posava tota l'ànima. A cada moment
me semblava sentir la picada del peix, llevava la fluixa
emocionat... i res. M'enganyava el moviment de les onades,
m'enganyaven les estremituds dels meus nirvis mateixos
sobreexcitats. En canvi, l'oncle, ¡que tranquil! Les seves manasses
immòbils semblaven de pedra. S'era recolzat a la banda, i, amb el
cap decantat sobre el muscle, alçava una mirada tendra i sostinguda
a les estrelles. Sens dubte estava resant... sens dubte les
estrelles li semblaven la lluminària d'un altar, d'un gran sagrari
encortinat d'ombres. ¡Qui pogués seguir els seus pensaments! Perquè,
vaja, aquell home era del fust dels apòstols, o almenys en tenia el
posat i l'expressió.
Espera i esguarda, no agafàvem res. Vaig grumejar sis o set vegades.
M'avorria en gran. A l'últim, jo que sí, em lligo el guarniment al
canell perquè no se m'escapès en cas d'acodormir-me, i m'ajec de
panxa en l'aire en el banc. Hi estava força malament. Vaig recordar-
me amb recança del llit tou i calentó que haguera pogut fruir a
casa.
Mentrestant apuntà el crepuscle de lluna, una resplendor rogenca que
envaí a poc a poc l'orient i s'anà intensificant de color fins a
arribar al to més rogent de porpra. Els grops i sacsons de la
calitja es transparentaven amb fluctuant ombreig. Aquella aurora no
era com la del dia, que, així que apunta, ja la nit pal·lideix,
perdent quelcom del seu imperi, i les estrelles se desllueixen; sinó
una aurora llòbrega, que es coloria sense quasi resplendir. Dilatava
la seva vivíssima taca vermella en mig del si de la nit, sense que
en lo restant del cel s'esblaimés l'ombra en lo més mínim, ni que
cap estrella perdés gens la seva lluïssor.
Res tan melangiós com un crepuscle de lluna sobre el mar. En la
llunyania, les siluetes dels sardinalers simulaven una processó de
Setmana Santa. Llurs veles se destacaven sobre la roentor del cel,
negres i punxegudes com cucurulles de congregants. N'hi havia a
centenars, totes acorruades... I un filet d'ombra que s'estengué per
l'horitzó bastà a esborrar-les en menys temps que dura un
parpelleig.
Per fi la lluna aparegué com un muscle nu per damunt de les
calitges, que s'anaren escorrent a son entorn com draperies que
cauen. I amunt, amunt... rodona, grossa, colorida d'una vermellor
semblant a la de l'aram sense polir, se pintà sobre un fons de cel
cendrós i sense transparències. Al principi quasi no llumenava.
Després s'alluentà a poc a poc, i son besllum s'acarrerà per la mar,
vermellejant sobre el llom de les ones.
Estava més distret que mai quan vaig sentir al canell una
estiragassada tan forta que m'esborronà. Què era allò? ¿Qui podia
estirar-me d'aquella manera, des de la mar deserta? Me va fer un
efecte fantàstic.
L'oncle m'anava dient: -Lleva, lleva, marrec, que has fet estrenes.
-Jo me'l mirava esverat, i, amb tot i sentir clarament les seves
paraules, no l'entenia; però el vaig creure d'esma, posant-me a
llevar la fluixa nirviosament. ¡Rediastre! quina resistència havia
de vèncer! ¿Hauria agafat algun monstre, alguna morena d'aquelles
que, un cop tretes de l'aigua, cossen llurs propis pescadors? Per
dues vegades me vaig aturar esglaiat; però l'oncle m'obligava a
continuar: -Cobra, cobra.- El guarniment vibrava com una corda de
guitarra. Per fi, vento revolada i alço un peix preciós, un sard de
gairebé tres pams de llargada, que cuetejava sorollosament sobre la
banda del gussi, espurnejant-me la cara de ruixims. Quina alegria!
Des d'aquell punt el meu cor no va estar més que per la pesquera.
Vinga tornar a calar de seguida. Què ho fa que ningú plany els
peixos? La mort d'una cadernera ens entristeix, i en canvi ens
aturem a contemplar tranquilament el panteix anguniós del llobarro
que s'ofega sobre el sorral. No, mai n'he planyegut cap, de peix.
Com més forçudament debategaven, més viu era el meu plaer. Que em
vaig divertir! La pesca proporciona l'interès i les emocions d'un
joc d'atzar i les embriagueses d'una lluita triomfal.
De sard no n'agafàrem cap més, però en canvi les oblades no ens
deixaven temps ni de respirar. Mentre la lluna va anar de pujada,
picaven seguidament. Després semblà que s'haguessin fos. Jo, però,
m'entossudia a esperar-les. En volts de les tres de matinada,
l'oncle cabdellà la seva fluixa, es plegà de braços i em va dir: -No
cal maldar: es peix ha acabat sa gana. Quan vulgus farem proa cap a
casa.- Mes jo em vaig oposar al seu desig. -No: deixeu-me provar
unes quantes calades més.- I ell se va resignar a la meva voluntat,
somrient bondadosament.
Al cap de poca estona va entrar un oratge fred i molestós, que,
vestits com anàvem de rigorós estiu, i amb les robes mullades pel
degotall de les fluixes, era de ben mal rebre. Aleshores me vaig
penedir de no haver cregut l'oncle. -¡Pobre home!- vaig pensar. -No
el vull pas molestar més. Ara, per la meva culpa, deu estar patint
de fred com jo mateix.- I em vaig girar a mirar-me'l.
No, l'oncle no patia pas fred ni cap molèstia, ni es sentia,
probablement, del pes de la pròpia carn. Estava extàtic. Immòvil,
amb els braços plegats, la mirada en l'aire, tot ell arruixat pel
doll argentí de la lluna, ara enfonsant-se a poc a poc, ara
remuntant-se pausadament, segons el moviment de la barca, era
l'estampa d'un benaventurat. Però ¿què somniaria, aquell home
inculte i retret? ¿Realment rebia un raig de llum de l'Esperit Sant,
que tot sovint l'embadalia? ¿O, tal vegada, fruïa rememorant les
percepcions puríssimes i harmonioses de la seva vida marinera? També
podia ser que estigués senzillament encantat i que no pensés res...
Però no, no: vaig veure ondular en els seus llavis pàl·lids un
somrís ple d'expressió; vaig llambregar en les seves nines el
besllum dolçament tremolós d'una ànima que palpita d'alegria... No
em vaig poder contenir. Vaig emparar-me de les mans dures del bon
home, estrenyent-les entre les meves, i mig rient per disimular
l'emoció: -¡Posta va, que esteu pensant en una cosa molt bonica!-
vaig exclamar. Ell, de moment, restà sorprès; però, després d'haver
jo repetit la meva insinuació, se posà a balancejar el cap de dalt a
baix, fent que sí, que sí. Li vaig estrènyer més les mans, i li vaig
clavar una mirada insistent, interrogadora. Ell seguia balancejant
el cap. Per fi, va dir, amb la seva veu feble, inclinant-se cap a la
meva orella com per confiar-me un secret: -Sí, marrec: estava
pensant una cosa ben bonica, una cosa que fa pla salivera. Demà...
no, avui mateix, que ja hem tombat sa diada, mal que dura sa nit...
avui s'obre sa matança, i per dinar menjaré allò que en diuen «sang
i fetge i ceba de porc».
Mai més no he cregut en fesomies.