Paulina sentia arreu del seu cor una benaurança veritable: el
matrimoni havia estat per a ella el que se'n diu posar oli en un
llum. El qui estava cohibidíssim, sobre tot davant de la gent, era
el pobre Melrosada. La seva dona l'omplia de manyagaries i
atencions, el presentava a les seves coneixences, molt satisfeta;
però ell era tan tímid de natural, que no sabia acostumar-se al
paper de marit.
Ara, íntimament, era tot un altre home: menjava tan de gust,
dormia tan satisfet, es despertava amb el cor tan ple d'harmonies,
que tots els matins plorava com una criatura en contemplar els
preparatius que feia la seva dona per rentar-se i pentinar-se.
La companyia femenina li anà polint una sèrie de detallets íntims:
Paulina el tractava com si fos un infant; però a estones li
agradava fer el paper de nena, i aleshores en Melrosada es veia
perdut. Feien tantes ximpleries i tantes postures, que la minyona
s'escandalitzava cada dos per tres.
-Ai Reina! Quines senyoretes! Tan grans, sembla que no els escau!-
deia la carnissera comentant els escarafalls de la minyona.
Al barri arribaren a fer-se populars: tots els veïns parlaven
d'aquella dolça parella. Algun cop els miraven passejar-se pel
jardinet, agafats de bracet i partint-se una cirera.
En Melrosada no sabia administrar els béns de la seva dona: ella
tenia de fer-ho tot; i el pobre home estava admiradíssim del seu
talent.
-Jo no sé per què Nostre Senyor ha volgut fer-me tan feliç,
Paulina!
La seva dona somreia, i li posava les mans, grassonetes, damunt
dels ulls:
-Qui és, el reiet de casa?
* * *
Un dia vaig visitar la parella encisadora. Era pel mes de març.
Feia un sol agradable i una temperatura tèbia. Els dos esposos
acabaven de dinar.
Jo no havia vist Paulina des d'abans del seu casament. La pobra
dona s'esverà una mica, i en Melrosada no sabia què dir-me. Em
tractaren com a una visita de pur compliment; però jo vaig cometre
diverses indiscrecions i vaig fer certes referències a llur
idil·li. Aleshores Paulina perdé la fredor, i es va desfer en un
torrent de confidències.
Paulina m'ensenyà la casa: de primer el menjador; després
penetràrem a la cambra de dormir. Paulina estava visiblement
emocionada. Encara que tot ho tenien molt endreçat, no deixaven de
descobrir-se algunes coses íntimes. En Melrosada seguia sense dir
res: feia la cara satisfeta i repugnant d'aquell que totes li
ponen.
Després anàrem al jardinet. Hi havia fruiters florits i algunes
roses. Estava tot molt ben cuidat. Al cap d'una estona tornàrem al
menjador. Paulina parlà de la seva neboda, casada recentment, d'en
Víctor... d'una pila d'incidents familiars...
La Paulina volgué que prengués xocolata, i jo no em vaig fer
pregar. Des del menjador es dominava una bella vista. Paulina lloà
la situació de la seva casa:
-Diguin el que vulguin, això és sa: aquí es respira millor que en
un piset. Pots sortir a passejar amb el vestit de casa i ningú et
diu res.
S'empal·lidí la conversa. Paulina reposava en un sofà. El seu
marit la guaitava abstret, com si no s'adonés de la meva
presència. Jo vaig acomiadar-me, i vaig adonar-me que la meva
visita els havia proporcionat una bona estona. Em varen pregar que
anés a dinar-hi un dia, i Paulina em digué moltes vegades que jo
era un amic de debò i que no tenia de fer cap compliment.
Paulina havia perdut una mica del seu to doctoral i de la seva
conversa exaltada: s'havia endolcit no poc, i era tota una altra
dona.
Confesso que en Melrosada em va repugnar, i, no sé perquè, em
semblà que el matrimoni havia idiotitzat la seva insignificança.
Després vaig rectificar aquesta opinió, i em semblà senzillament
la bona persona de sempre. En canvi Paulina Buxareu, em va donar
una tan pura sensació de joia limitada i honesta, que el seu
record em perdurà una pila de dies. Paulina Buxareu era, als meus
ulls, com una figa de coll de dama, tota de mel per dins, sense
malícia de cap mena; una mica emfàtica i pretensiosa, però
amorosida per un sol auster i velada per una finíssima boira
tardoral.