-Víctor: pots creure que la primera cosa que he volgut escoltar ha
estat la paraula de Déu, i el director espiritual ja està al
corrent d'aquestes coses: a tu et parlo com a cap de família i res
més.
-Doncs, jo, tia Paulina, com a cap de família, no poso cap
inconvenient que vostè es casi: el senyor Melrosada és home de
totes les meves simpaties, i el crec persona honrada i decent.
-Prou, prou, Víctor, fill meu: tota la vida t'agrairé aquestes
paraules.
La tia Paulina, amb gran torbament d'en Víctor, s'abraonà al coll
del seu nebot i plorà llàgrimes d'infinita tendresa.
En Víctor no hi veia de cap ull; però, encara que es rebel·lés
contra el sentimentalisme, s'arribà a posar tou com una cera.
-Pobra tia Paulina!- pensava en Víctor. -Pobra tia Paulina! A quin
extrem de guilladura ha arribat!
La tia Paulina impressionava l'ànima d'en Víctor de dues maneres
distintes: l'una manera era francament grotesca; l'altra manera
era francament sentimental. Ell, com tothom, veia en la tia
Paulina aquella color extraordinàriament còmica que la
caracteritzava tan bé; però en Víctor no podia oblidar tampoc la
tia Paulina de quan era petit: la que es sacrificava per tothom;
la què havia fet de mare a la seva germana; la que havia vetllat
els seus nens quan estaven malalts.
Aquests dos aspectes es barrejaren tèrbolament i enutjosa: el plor
sincer de la seva tia li causava una certa indignació, i una
tendresa instintiva que li feia espurnar els ulls.
-Tia Paulina, calmi's, calmi's; calmi's; assereni's; deia en
Víctor, afadigat, col·locant la dolça Paulina, mig desmaiada, en
una butaca confortable.
Paulina Buxareu es calmà. Aleshores cap d'ells dos no sabia què
dir. Ella inicià amb veu feble:
-Víctor...
-Digui, tia, digui.
-Tu comprens, Víctor, que les nostres relacions han de ser molt
curtes. Però... a casa meva... Jo no voldria que ningú pensés mal
de nosaltres. Si tu no hi tinguessis inconvenient...
-Vol callar, tia Paulina! Em faig càrrec de la seva situació; i a
l'hora que vulgui, a totes les hores que els sembli bé, ja sap que
a casa meva...
-Gràcies, fill meu, gràcies. Ja ho he dit sempre, que eres un
àngel.
-Per Déu, tia Paulina!...
-Sí, sí, Víctor: d'homes com tu no en corren.
Paulina Buxareu, amb els ulls vermells i amb la respiració
afadigada, es despedí del seu nebot. En Víctor, quan es trobà sol,
tancà la porta del despatx i va estirar-se en un sofà, com si
estigués rendit per un esforç enorme.
-Però és possible? Ai carat de Melrosada!
En Víctor no sabia ben bé si tot allò ho havia somiat. Després
rigué com un beneit. Després posà la cara seriosa i anava
repetint:
-Pobra tia Paulina! Pobra tia Paulina!
Encengué una pila de cigarretes, i va llençar-les totes a mig
fumar. S'estirava els punys; s'agafava el nus de la corbata;
començava una carta i l'estripava tot seguit... En Víctor no podia
treballar ni estar quiet. Agafà els guants, el barret i el bastó,
i sortí disparat a pendre l'aire.
Quan en Víctor arribà a casa, la Maria de la Mercè va dir-li:
-Què tens? Què et passa?... ¿Que no t'han escrit de Bilbao?
-Què Bilbao ni què romansos! Escolta, i et quedaràs sense sentit.
-Víctor!
-La tia Paulina es casa.
-No pot ser!
-Es casa: es casa amb en Melrosada!
-Però... Víctor!... avui no som als innocents!
-Desgraciadament no som als innocents; el que t'he dit és la pura
veritat.
La dona d'en Víctor va fer uns escarafalls, unes rialles i uns
comentaris que el seu marit li tingué de dir prou.
Més de pressa que la llum va córrer la notícia fins a les últimes
ramificacions familiars, fins a les relacions amicals més febles:
no es parlava d'altra cosa.
-Paulina Buxareu es casa.
-Paulina Buxareu es casa amb un professor de dibuix.
-Paulina Buxareu s'ha tornat boja.
Quan la Isabel va saber-ho, no se sap ben bé per què, sentí un
despreci molt gran per la seva amiga. Tothom s'ho va pendre
malament: la pobra tia Paulina va ser retallada, estripada,
esmicolada, per tota mena de befes i paraules d'impietat.
En Víctor fou l'únic a compadir-la, encara que no s'atreví a
defensar-la davant de ningú. El festeig s'inicià de seguida. A una
hora discreta, anava don Gaspar a veure la seva estimada. El
menjador dels Buxareu fou l'escenari d'aquell idil·li trist.
Els nens, un dia s'amagaren darrera les cortines i escoltaren la
conversació dels nuvis. Després, a taula, la referen amb una barra
espantosa. La seva mare els volia fer callar, però ells estaven
esvalotadíssims; fins que en Víctor bramulà com un lleó i va
deixar-los sense postres.
A la Maria de la Mercè li venia molt malament el festeig de
Paulina, i se'n queixava sempre al seu marit. En Víctor deia:
-Què vols fer-hi? No tinc altre remei.
La tia Paulina trobava la seva situació la cosa més natural del
món. Com que ningú gosava riure-se-li'n a la cara, s'envalentonà
en el paper de núvia: es posà bruses clares i cintetes al coll;
volia fer postures, i la pobra dama cada dia agafava un aspecte
més deplorable. Estava radiant de satisfacció: si les gràcies
fugien del seu cos, la seva ànima era la mateixa que a divuit
anys. Aquest contrast produïa un efecte desagradable a en Víctor
Buxareu, que no sabia com fer-s'ho perquè la seva tia procedís
d'una manera més discreta.
El pobre don Gaspar Melrosada oferia un espectacle encara més
trist: el seu amic Puntí li posava fre a les corbates, però ell no
en feia cabal. A la dispesa li prenien el pèl de mala manera, i
ell no se n'adonava: estava tan satisfet, tan satisfet, que fins
contava detalls del seu festeig a la dispesera.
Aquelles relacions duraren un parell de mesos. En Víctor acabà
d'arreglar algunes qüestions d'interessos que hi havia pendents
entre ell i la seva tia. Després es tractà de solucionar-ho tot.
Moblaren la casa amb mobles de Paulina i alguna cosa
imprescindible que compraren a corre-cuita. Llur niu era una
torreta del Putget, amb una mica de jardí, molt ben orientada i
amb sol a bastament.
Vinguè el dia desitjat. Es casaren a la parròquia de la Bonanova,
i el pare Tudó va beneir-los. Fou una boda íntima, celebrada de
matinet, sense dinar i sense invitats.
En Melrosada anava de levita; la tia Paulina duia mantellina
negra. Actuaren de padrins en Víctor i un germà del pare Tudó.
La nit de nuvis la passaren a Montserrat. Fou cantada una salve
expressament per a ells. La tia Paulina estava boja. A en
Melrosada l'havia estabornit l'emoció. Quan ja eren dins de la
cambra no s'atrevia a abandonar la finestra, encantat amb un bé de
Déu d'estrelles que coronaven els geps sinistres de la gloriosa
muntanya.