Per esdeveniments que no són del cas, he tingut de viure llarga
temporada lluny de Barcelona: això ha fet que deixés de freqüentar
algunes de les meves relacions.
La família Buxareu ha estat una d'aquestes. Fa quatre o cinc anys
que no visito la seva casa. Darrerament vaig informar-me de la
mort de Paulina, víctima d'una recent epidèmia, quan finia
l'estiueig en un poble de la província de Girona.
He sabut que en Melrosada ha renyit amb els parents de la seva
dona: Paulina morí sense haver fet testament, i el pobre don
Gaspar ha continuat sent professor de dibuix. Alguns dies el veig
al Continental. Està desmillorat i envellit que fa llàstima.
Guaita amb tristor el seu doble de cervesa, i no abandona mai una
punta de cigarreta que s'acaba.
En Víctor Buxareu ha guanyat molts diners amb la guerra. Quan el
trobo em saluda rialler, fent grans demostracions d'afecte; però
no s'atura mai a parlar-me.
A qui he deixat de saludar és a la Lluïseta: no sé si és que ja no
em coneix, o si ho fa veure. S'ha engreixat molt, i té tres
criatures.
La mort de Paulina va revifar-me una sèrie de records, divertits
per a mi, còmics i sentimentals. Jo volia homenatjar d'alguna
manera aquella dolça vida femenina, que ja s'ha aclucat sense
deixar rastre de cap mena. Poc podia pensar Paulina Buxareu, quan
em feia víctima de la seva oratòria, que restés dins de la meva
ànima un tan agradable perfum de la seva persona.
Perquè no es perdi del tot aquest perfum vaig decidir-me a
començar la història de Paulina Buxareu. M'ha sortit una història
desgavellada i desllorigada.
L'ombra de Paulina em perdoni, i cregui que l'únic esperit que ha
inspirat aquestes ratlles és aquell esperit clar, rosat i tebi que
es diu _simpatia_.