El menjadoret de Paulina és, aquesta nit, ple de batecs
invisibles. La llum malva deixa endevinar tot just els objectes.
El canari canta frisós dins la gàbia, i no vol adormir-se de cap
manera. Paulina ha deixat les plates gairebé intactes. La cambrera
ha insinuat tímidament:
-Senyoreta: que no es troba bé?
-No és res, no és res- ha contestat Paulina; -ja podeu anar a
sopar.
Paulina ha pres una pera de confitura, i l'ha mastegada d'esma
sense trobar-li cap gust. Després ha plegat el tovalló i ha begut
un glopet d'aigua.
-Déu meu, Déu meu!- exclama Paulina. -Però és possible? Com s'ha
atrevit a dir-m'ho? I jo no he sabut contestar-li res? Però és que
ha perdut el seny? és que s'ha tornat boig? ¿De quina manera la
nostra amistat ha pogut convertir-se en una cosa que jo no
sospitava mai?
El que passava a Paulina era verament per a preocupar-la una mica.
Des de la mort d'aquell poca pena d'en López Mantecón, ningú (el
que es diu ningú!) havia dirigit a Paulina una paraula d'amor.
Ella, malgrat el seu escepticisme matrimonial i malgrat les coses
que s'han contat en aquest llibre, havia mentit tota la vida, i,
sense voler, de vegades li sortia a flor de llavi el veritable
neguit de la seva ànima. Paulina no va renunciar mai a l'amor: si
aparentment s'hagués pogut creure en aquesta renúncia, eren els
fets, i només els fets, qui la imposaven.
La persona que havia intimat més amb ella, encara que ens sembli
absurd, era en Melrosada. Paulina no sentia, pel professor,
solament un afany de manefleria i de fer el mestre-fanguet: alguna
cosa més lligava les dues ànimes.
És segur que, si ella no hagués furgat l'esperit del professor i
no li hagués desenrotllat coses mortes, ell no hauria estat capaç
de sospitar, ni un moment, que el seu matrimoni amb Paulina
arribés a ser altra cosa que un somni.
La figura de la Isabel havia estat una mena de pantalla: sense
saber-ho, Paulina, s'havia sacrificat ella mateixa: el que hauria
volgut per a ella mateixa i no hauria gosat mai a demanar-ho, va
intentar exigir-ho per a la seva amiga.
Quan ella somiava en la figura del professor una mica idealitzada
al seu gust; quan el veia casat i feliç amb la Isabel, i
s'imaginava la seva pròpia persona al marge de la intimitat
d'aquell matrimoni; és seguríssim que el seu altruisme no era res
més que una mentida, i que per dignitat, per por, o pel que sigui,
ni a ella mateixa s'hauria confessat que el personatge que li
hauria plagut jugar en la comèdia d'aquell matrimoni no fos
precisament el de l'amiga, sinó el de l'esposa.
Però és natural que aquestes coses no s'atrevís ni a pensar-les.
Encara que el professor li fos simpàtic i trobés un especial gust
a fer-lo confident del seu migrat sentimentalisme, no podia
oblidar, Paulina, la condició una mica inferior d'en Melrosada, el
prestigi que ella es pensava tenir dins la família Buxareu, la
seva posició social i les seves relacions: ella no podia ser altra
cosa que una protectora, una amiga si es vol, d'en Melrosada. Però
d'això a ser la seva esposa, a emparentar-lo amb els seus nebots,
hi havia un veritable abisme. Demés Paulina no podia sospitar mai
que en Melrosada arribés a enamorar-se d'ella, i fins sentia forts
remordiments d'haver desgavellat la vida d'aquell bon home amb
tots els equilibris que li va imposar per casar-lo amb la Isabel.
Decididament, la seva boda amb en Melrosada era una bogeria; i
podem estar seguríssims que Paulina Buxareu no havia pensat mai en
tal cosa.
Però des d'aquella tarda els fets havien canviat. La tranquila
resignació de les dues ànimes havia sofert sotragades de revolta:
el que mai s'haurien confessat havia sortit a plena llum i havia
estat clarament dit per unes paraules plenes d'emoció. Tot això
potser era un disbarat molt gran; però ja estava fet, i calia
pendre una determinació o altra.
De primer, Paulina Buxareu va fer amb l'imaginació un anàlisi
detingut del seu pretendent; el seu instint anà perdonant els
defectes físics, i anà ennoblint les qualitats espirituals. Aquest
anàlisi va durar una bella estona, i Paulina en va treure, com a
conseqüència, que, pel que feia referència a l'aspecte d'en
Melrosada, no hi havia cap inconvenient en acceptar-lo com a
espòs.
Després va voler endinsar-se en tot el que feia referència a les
condicions conjugals, fins a despullar-les dels vels més íntims.
Aquí la pobra dona s'hi va perdre una mica. De joveneta l'havia
preocupada, tot això; però de seguida la seva consciència s'en
ressentia quan hi aturava massa els pensaments. Després passaren
els anys; i, encara que alguna amiga casada li havia fet certes
revelacions, eren coses aquestes que sempre li enrojolaven la
cara, i no n'havia vist mai el desllorigador. Després de donar-hi
voltes i voltes, va deduir que ella no era pas diferenta de les
altres dones; i, en fi, Déu sobre tot. Demés, a can Subirana venen
un llibret que ella només coneixia per les cobertes; però li
constava perfectament que una cosina seva en tenia un exemplar
guardat entre l'íntim embalum de la roba blanca.
Una vegada resolt aquest punt, esguardà l'aspecte social del seu
matrimoni. Això és el que més la preocupava. ¿Quina cara farien
els seus nebots davant d'aquesta decisió? L'efecte tenia de ser
fatal: no calia dar-li voltes. Era impossible que els seus nebots
trobessin bé aquest matrimoni. Ella, la invulnerable, la
respectada tia Paulina, la consellera i la predicadora, la que
semblava que estigués per sobre de les contingències passionals,
¡amb quins ulls fora mirada, amb quines paraules comentada! quines
amargues ironies despertaria el seu casament amb el professor!
Però Paulina pensa, de seguida: -Tota la vida t'has sacrificat per
ells; la teva persona no ha estat mai per a tu: ha estat per als
altres; les teves llàgrimes han plorat la dissort d'altri; les
teves paraules han aconhortat la tristesa dels altres! I t'ho
agraeixen? ¿Es recordaran de tu, quan et moris? És que que no tens
dret de respirar l'aire amb els teus pulmons?
Paulina es va enfortint amb un egoisme eloqüent: val més la
felicitat d'ella que tot; la seva felicitat està per sobre del que
pugui dir la gent. Després de molts anys, Paulina recobra el gest
de romàntica rebel·lió. En definitiva, Paulina decideix dir que sí
a en Melrosada: un sí ple d'esperances.
No cal afegir que Paulina ha passat la nit en blanc, i que
infinites vegades aquests temes van i vénen per llevar-li la son i
per donar-li un estat d'inquietud semblant a la febre.
L'endemà, abans de llevar-se, la cambrera li anuncia una visita:
és don Gaspar. La presència d'aquest home, que mai l'havia
torbada, l'omple d'angúnia i d'esverament. Paulina es lleva. És
clar que no va arreglada per a rebre ningú; però pensa: -A ell no
vull enganyar-lo: vull ser sincera en tot.- I al cap d'un quart
d'hora surt a la saleta per rebre el seu promès.
En Melrosada està més emocionat que ella. Paulina el saluda, i li
diu, tremolosament:
-Melrosada: què ha fet?
-Paulina, digui'm que sí: no allargui més la meva tortura!
-M'és impossible negar-li res. Sí: les nostres ànimes han nascut
per estimar-se...
Després d'aquest diàleg curtíssim, els dos enamorats han quedat
sense paraula. En Melrosada voldria dir moltes coses, però no sap
per quina començar. Senten una gran vergonya l'un de l'altre. Don
Gaspar no s'atreveix a abraçar-la. Per fi s'insinua; i ella, sense
fer-se pregar gens, s'abandona a damunt l'americana del professor,
i es posa a plorar dolçament. Han passat alguns minuts, i els
sembla que per avui ja n'han fet prou. En Melrosada se'n va. Es
diuen que es veuran, que s'escriuran, que seran molt feliços...
Paulina Buxareu, davant del mirall, una estoneta després, es mira
i es remira i, amb una llangor d'enamorada, es decideix a
rissar-se els cabells, encara abundants i negres.
De seguida pensa Paulina que una situació com la seva no pot
aguantar-se gaire temps i que els fets s'han de precipitar per
força. I, una vegada vestida, se'n va a missa, i després al
despatx del seu nebot.
En Víctor, en veure-la tant de matí, s'esvera una mica. La tia
Paulina, amb gran cerimònia, comença a engegar aquest discurs:
-Víctor: tu ets el més gran dels meus nebots i tu ets el cap de la
nostra família; a tu t'he estimat més que ningú, i el teu consell
ha sigut sempre escoltat per mi. Mira, Víctor: creuria faltar si
no comuniqués a tu primer que a tothom una nova que estic segura
que ha d'estranyar-te.
En Víctor Buxareu resta amb la boca oberta. Encara que acostumat a
les extravagàncies de la seva tia, no les té totes en sentir
aquelles paraules i en veure-la excitada i tremolosa de cap a
peus.
-Víctor: he de fer-te saber que em caso. Em caso amb en Melrosada.
En Víctor ha quedat perplexe. Ràpidament, hauria esclatat en una
rialla brutal; però en Víctor, encara que impulsiu, veu de seguida
que la cosa és una mica massa seriosa.
Resta mut uns segons, es conté, dóna una forta pipada a la seva
cigarreta, i, mirant Paulina amb els ulls esveradíssims, contesta,
lacònicament:
-Expliqui's, tia Paulina; expliqui's.
V
La tia Paulina es va explicar. En Víctor ja va veure de primer
moment que tot era inútil: ell coneixia Paulina, i no fóra cosa
gens fàcil desviar la direcció impulsiva de la seva voluntat.
Naturalment que a en Víctor se li escapava el riure a estones, i
tenia de fer veritables esforços. Altres moments es mirava la seva
tia amb uns ulls de pietat profundíssima, com si volgués dir:
-Mare de Déu! Tot està perdut!
La tia Paulina contà, amb tots els pèls i senyals, la gènesi de la
seva simpatia per don Gaspar. De tant en tant s'aturava per pendre
alè o per eixugar-se una llàgrima.
Un cop hagué finit la seva confessió, en Víctor, amb una gran bona
fe, li va dir aquestes paraules:
-Miri, tia: el que vostè m'acaba d'exposar em ve tant de nou, que
no sé què aconsellar-li; però davant d'un cas com aquest, després
de tot el que vostè m'ha dit, em sembla que el millor conseller ha
de ser vostè mateixa. I què li diré, pobre de mi!... Altres
persones més autoritzades... Vostè té el seu director
espiritual...
En Víctor no era home de directors espirituals; però va pensar que
a la tia Paulina, en aquells moments solemnes, un toquet religiós
li vindria com l'anell al dit.