El piset agençat amb mobiliari propi; la catifa vermella que ha
escollit després de comprar un ram de violetes i un parell
d'encasades tendríssimes, nevades de sucre; la trista ranera de la
gorja fracassada, acompassant-se amb un soroll de cullereta i amb
la blancor d'un tovallonet brodat; l'estrenyacaps que s'endormisca
vora una cabellera femenina sense pompa ni crepè, ni agulles
torturadores: tot això somnia don Gaspar; i aquest pensament
amable se li posa al coxí on dorm, i li fa pessigolles al nas com
un dimoniet temptador. Però don Gaspar pensa: -Com assolirem això?
De quina manera?
Ell prou s'ha engrescat, en mig de dubtes i desenganys: en mig de
la seva celibatària foscor, prou ha obirat la cuca de llum, i la
cuca de llum es deia Isabel; però ara ja és impossible assolir-la.
Sí, sí, és impossible; però les ganes encara són més vives que
abans. Però en Melrosada es pregunta, cada matí, en despertar-se
una mica esverat pel somni turbulent que acaba d'abandonar-lo:
-Com t'ho faràs, Gaspar?- I el positiu és que no sap com fer-s'ho.
I, amb una desesperació callada, per sobre dels calçotets de punt
es cenyeix les tràgiques lligacames.
Un dia es llevà don Gaspar amb una gota d'optimisme a la punta de
la llengua, i el cafè i la torrada de tots els matins li varen
semblar més sabrosos que de costum. Era diumenge, feia molt temps
que no havia estat al Parc, i va pensar: -Anirem a veure les
bèsties.- Un artista com ell s'engrescava sempre amb els gestos i
els moviments d'aquells animals exòtics.
El sol, meravellós, s'enganxava com una mel tèbia per tot aquell
bé de Déu d'arbres, i feia més suportable la humitat del lloc. Don
Gaspar caminava embadalit, contemplant les criatures verdes,
vermelles, grogues i violetes, menudes, grasses, saltadores,
rialleres i comprometedores, que rodaven d'un cantó a l'altre com
una mena de flora paradisíaca.
A ell la canalla li tenia el cor robat: els instints paternals se
li exacervaben feia una temporadeta. -¡Que feliços són els homes
que tenen fills!- pensà don Gaspar. En aquest moment només en veu
la part dolça, dels pares de família: no l'esgarrifen les
malalties, les rareses i les sabatetes estripades; i allò de dir:
-Moca't!-, i allò del riu filial sobre els pantalons. És clar que
ell no les ha passades, aquestes coses, ni sap el pa que hi donen:
ara només veu les cares vermelletes, els nassets estarrufats, les
trenes rosses i les mitges estirades.
Tot caminant, don Gaspar ha anat a raure davant mateix de la gàbia
del tigre. La bestiassa ferotge ronca, ajaguda impúdicament, i
fent amb els llavis un moviment d'orgull instintiu.
-Que és bonic!- exclamava el professor. -¡Quina majestat!
El tigre de Bengala suggereix a don Gaspar una carrera de
pensaments heroics: Les selves tropicals, les palmeres, els
elefants, els negres, els prínceps vestits de diamants; tot allò
que ell ha vist en aquells cromos que porten, a sota: _Caceria del
tigre_. Si aquesta bestiassa pogués parlar, ¡que en contaria, de
coses extraordinàries!
El tigre s'ha despertat, i mira en Melrosada amb una gran
indiferència, esternuda, badalla, mostra les dents, i va d'un
cantó a l'altra fent amb l'os del rosari veritables prodigis de
flexibilitat.
Al professor l'entusiasma cada cosa que fa el tigre. Pensa que és
una tonteria de no anar-lo a veure més sovint. Un divertiment que
costa tan poc i que la gent no se'n sap aprofitar! Tot mirant el
tigre li entra un pensament d'horror: aquella bèstia que sembla
tan pacífica, tan resignada, imagina't, si sortís de la gàbia, les
desgràcies que faria! A quatre passes hi ha tot un chor de
criatures, i al bon home se li posa la pell de gallina veient per
un instant, com el tigre s'empassa aquell vol d'angelets de Nostre
Senyor igual que si fossin fruites i cireres.
Després del tigre ha anat a veure els lleons. Els lleons no li
semblen tan perillosos. En el país on viuen, el lleó ha arribat a
ser una bèstia casolana: s'ha abusat tant del lleó espanyol, que
fins sembla que ja no té de mossegar. Aquesta és la idea que té en
Melrosada del rei del desert.
Demés en Melrosada sap aquella història d'un sant que va treure
una punxa de la pota d'un lleó, i troba natural aquesta història.
Ell, en un moment donat (un moment com aquell que va agafar el
lloro en el jardí dels Buxareu), s'atreviria a fer una cosa
semblant; però... amb un tigre!... ca! No hi ha sant, per sant que
sigui, que s'atreveixi a acostar-se a un tigre. Recorda una
vegada, don Gaspar, que va veure un domador de feres que se les
havia amb aquesta mena de bestiotes, i don Gaspar va patir molt
d'esperit i li fou precís anar-se'n del local i sortir a pendre
l'aire. Després va llegir en el _Brusi_ que el tal domador morí
víctima de les urpes d'un tigre.
La visió dels animals de la selva li ha donat, aquest matí, una
concepció una mica estranva de la lluita per la vida.
-Ves si en són, de forts i poderosos, aquests animals! Imagina't
la calor del desert, amb una mena de plantes que totes tenen
punxes, com les atzavares i les figues de moro; imagina't, sense
una gota d'aigua, amb una fam tan espantosa, les hores que fan de
camí, saltant marges altíssims, sentint de lluny l'olor de la
carn, els perills que passen, els vols de mosquits que els punxen
els ulls! I ells, desafiant-ho tot, amb una valentia i agilitat
extraordinàries, saltant damunt de la presa, i empaiten els
caçadors, i es mengen els negres i els roben les criatures!
¡Ves si ens ensenya coses el Creador, per medi dels animals sense
intel·ligència! ¡Ves si n'hem d'apendre, de lliçons, d'aquests
irracionals magnífics que aquí tenim empresonats dins d'una gàbia!
¡I nosaltres, homes, que amb poca aigua ens ofeguem; i tu, Gaspar,
que vius limitat per la teva timidesa, i no ets altra cosa que un
conill casolà rosegant una fulla de col miserable!
En Melrosada gasta amb ell mateix una terrible eloqüència. Sort
que ha anat tirant caminal amunt, i ja és davant de la gàbia de
les oques.
Les oques, amb llur cridòria incivil i amb llur aspecte de
peixateres enfarinades han aigualit una mica la força del seu
soliloqui.
Don Gaspar pensa: -Ella és com les oques; ella és barroera i sense
comprensió, com aquests vils animals! Però què dius, pecador? No,
no: la venjança mai! Ella no és com les oques!
I guaita de seguida una grua de Numídia, lleugera i esbelta, tota
desdeny i distinció; i en Melrosada pensa que ella és com aquesta
au fina i flexible, i ell és un imprudent de sol·licitar-la. No
s'han fet, aquests éssers meravellosos, per als homes com en
Melrosada. Sí: ella és així, polida i saltadora, amb aquest tènue
plomall de la cua, que fa l'efecte d'una cascada de neu.
-Si jo tingués l'ànima del tigre, podria enamorar la Isabel!- diu
don Gaspar, tot convençut; -però jo tinc l'ànima del camell, i duc
el gep de la meva poca cosa a l'esquena: jo tinc d'inspirar
pietat. I qui s'apiadarà de mi?
Més amunt ha vist els galls i els pavons i els faisans com criden
i encalcen les famelles, i en Melrosada diu: -Coratge, Gaspar
coratge! _Audaces fortuna juvat!_- exclama, tot satisfet d'haver
recordat la sentència llatina.
Don Gaspar frueix la passejada i les meditacions perquè ja és hora
de dinar i se'n va cap a la dispesa.
Després de dinar es pregunta: -Hi aniràs? No hi aniràs? Bah!
anem-hi! Amb quina cara et rebran? _Audaces fortuna juvat!_- torna
a dir, més engrescat encara.
Feia dos mesos que no havia estat a casa els Buxareu. Hi va
arribar tremolant com la fulla a l'arbre. Va trucar feblement,
enretirant de seguida el dit del botó (com si hi haguessin posat
una punxa), i va esperar que la cambrera obrís.
Ell pensava trobar una cara coneguda; però feia pocs dies que els
Buxareu havien canviat de minyona, i sortí a rebre'l una mossa
castellana que no havia vist mai.
La noia tingué grans dificultats per a apendre el seu nom, i el
féu esperar al recibidor. Al cap d'un moment aparegué en Víctor
estossegant, amb una cara alegre, tot efusiu. Li dóna un cop a
l'esquena, dient-li: -Melrosada! ditxosos ulls! Ens pensàvem que
s'havia mort! Però què ha fet? Que ens té oblidats? Tot això ho
digué precipitadament, sense donar-li temps de contestar cap
excusa. Quan en Víctor va fer una petita pausa per respirar, en
Melrosada engegà una professó de compliments, i féu valer, com
atenuant de la seva absència, una malaltia que el tingué una
setmana al llit, i després la feina d'aquells últims dies.
-Entri, entri. Som encara al menjador. Pendrà una tassa de cafè:
no és veritat?
En Melrosada, vermell i atrafegat, sense saber on deixar el
barret, va seguint l'amo de la casa, fins a arribar al menjador,
on és rebut amb una amabilitat corprenedora.
Els nens són al jardí, cosa que tranquil·litza el professor,
perquè la sinceritat infantil el desconcerta. Hi ha la Maria de la
Mercè, la tia Paulina, i la Lluïseta i el seu marit, que fa pocs
dies que han arribat del viatge de nuvis.
El marit de la Lluïseta està gras: és d'aquells nois que el
matrimoni els prova. Parlen de llur viatge: han estat a Itàlia. En
Víctor, que també hi anà amb la seva dona, vol discutir tot el que
diuen, i vol estar més informat que ells dels hotels, de la color
dels tramvies, de les tendes de macarrons, de les cerveseries, i
de l'abillament una mica estrafalari, que duen els guardes suïssos
del Papa.
La Lluïseta parla de Venècia amb un tremolor emocionant. Al seu
marit, el que li agradà més, de la ciutat ducal, fou un plat de
petxinetes amb mostaça que els serviren a l'hotel, i aquells
grinyols incomprensibles que fan, a la nit, els gondolers.
La tia Paulina, que no hi ha estat mai, diu, tota commoguda:
-Itàlia! Itàlia!
I en Melrosada, que tampoc hi ha estat mai, repeteix, també
commogut:
-Itàlia! Itàlia!
En Víctor diu, dolçament, a en Melrosada: -Allò és la terra per a
vostè! Com fruïria!