-I pensar que tot és per culpa meva! que jo sóc la causant de la
seva desgràcia!...
En Melrosada, en mig del seu desesperat excepticisme, interrogava
Paulina: volia saber noves de la vidua, el que deia, el que
pensava; i Paulina ja no tingué cor per a mentir, i li digué la
veritat ben crua: la Isabel no seria per a ell!
Hem fet notar pàl·lidament que en l'ànima de don Gaspar no havien
finit les aspiracions matrimonials: el fracàs no duia el
renunciament; el cor lacerat no volia colgar-se dins l'oblit. I
aquesta era la desgràcia més gran que patia en Melrosada. A
Paulina no volia confessar-li-ho Havia fet manifestacions de
resignació; davant dels ulls de la seva amiga don Gaspar era un
home fins penedit de tots els actes que inspiraren les trapaceries
de Paulina; però en el fons del fons en Melrosada estava més
malalt del que semblés a primer cop d'ull.
Totes aquelles manifestacions que va fer al seu cosí jesuïta i a
la tia Paulina, la tarda mateixa que feu coneixença amb Isabel,
les podria fer ara molt més intenses; i ara, tristament, sense cap
esperança.
Si en Melrosada fos un home conscient d'ell mateix, potser
destruïria la seva vida miserable; però en Melrosada estimava
sobre tot, aquells cinquanta quilos d'ossos i pelleringues que
constituïen la seva persona; i que ell preservava del fred i la
calor i nodria amb el queviure vulgar, però sa i digestiu, de la
seva dispesa. I estirava la seva closca deprimida, confortablement
coronada amb el barret de palla, guardadora d'aquell cervell de
canari que percebia les agradables sensacions i, anant fent la
viu-viu, li proporcionava mitjans per a dur una vida decenta i
sense entrabancs.
Vet aquí per què en Melrosada, en mig de les seves desgràcies,
respirava l'aire dolç de la nit, i trencava una branqueta de
fonoll i se la posava a xuclar fent-se la il·lusió que prenia anís
del _Mono_.
S'ha de dir, en favor del nostre Melrosada, que aquella nit era
tan i tan dolça, que qualsevol es pren les coses a la valenta;
però el corcó, malgrat el fonoll esfilagarsat entre les dents,
existia en l'ànima del professor, i es manifestava aleshores amb
un engrescament tebi que don Gaspar sentia per la lluna.
Un poeta jaumí, que no recordo com es diu, ha dit que la lluna era
presó d'ànimes enamorades: ¿qui privava el professor de creure una
cosa semblant?
No hi ha dubte que les nostres alegries i les nostres dissorts
augmenten i disminueixen segons la situació en què ens trobem en
rebre-les. Per exemple, és molt diferent rebre la notícia que has
tret la rifa quan pateixes un mal de caixal intens, o quan estàs
besant la nuca d'una veïna graciosa; i així mateix segons
l'ambient que et rodegi, la dolor de la teva ànima serà
irresistible situació o una mena d'enllepoliment amb la pena.
El benestar que sent en Melrosada fa que la seva dolor li sigui
suportable, i s'esbravi tendrament amb la lluna; i això li passa
aquesta nit, per primera volta, després de l'incident fatal que va
malmenar els seus amors.
No sé per què sembla que aquesta nit, el bon professor, després de
rumiar i entristir-se, entre tanta ginestera d'or, hagi collit un
brotet esquifit d'esperança.
Esperança de què? Ara ens seria impossible dir-ho, però el
professor en porta una de cap. Es clar que serà empresa difícil,
perquè en un reconet del tramvia, ja passats els Josepets i molt a
la vora de casa seva, es veu el cos amable de don Gaspar com es
percudeix tot, per una mena de sospir nerviós.