En Melrosada guaitava la lluna.
Aprofitant la nit primaveral, se n'havia anat fins a l'Avinguda
del Tibidabo.
El professor respirava un aire ple d'olors optimistes, assegut a
una tauleta de la terrassa, contemplant l'or i l'escuma del seu
vas de cervesa.
De tant en tant admirava l'estesa de llumets, i volia endevinar
les vies de la ciutat, i fins volia endevinar l'indret precís on
vivia ell. Completament oblidat de tot, i capficat en aquella
feina pueril, s'hi passava una bella estona, sense adonar-se de la
gent que el voltava.
Després de beure i pagar la cervesa, donà un tomb, cada vegada més
satisfet del panorama nocturn ; i una mica allunyat de la gent, en
plena ginesta i aconsellat pels pins, engegà un cop d'ull per les
rutes dolorides del seu esperit.
Des que abandonà la casa de Paulina, aquella tarda de la seva
desgràcia, havia romàs com un conill dins del cau, sense cara ni
pit per a presentar-se davant de la gent. Aquell desmai portà cua.
L'endemà del fracàs es sentí tot desballestat, amb una llengua
espessa i un mal de cap entorpidor. En Melrosada estava
positivament malalt, encara que sense gaire importància. Ell no
s'hauria atrevit, per res del món, a fer sabedora Paulina del seu
estat; però Paulina mateixa, sol·lícita i maternal, anà a
visitar-lo i a aconsolar-lo.
Paulina fou sotragada pel desllorigament estúpid que el destí
havia donat a tots el seus plans; però els que la coneixien i els
que havien esmentat l'interès que l'atrafegava per assolir el
pintoresc casament, quedaren una mica meravellats en veure la
resignació de Paulina davant dels implacables manaments del destí.
Sabia ella perfectament que era ja inútil tot el seu esforç.
Conversà amb el pare Tudó, i va anar a veure la seva amiga una
pila de vegades. Isabel, amb la valentia que li donà l'incident de
la lligacama, es negava a tota solució de concòrdia; i, a cada
consideració que feia la seva amiga, hi afegia sempre: -Ja ho veus
tu mateixa, Paulina: en aquest cas, em sembla que obraries com jo:
ja te'n fas càrrec-, i altres paraules per l'estil, que, encara
que ferissin mortalment a Paulina, la feien impotent per a
imposar-se com abans. Paulina ho veia ben clar, que la Isabel no
era per al professor: Déu havia volgut la cosa d'aquesta manera,
i, desgraciadament, la seva bona amiga passaria les nits d'hivern
sense altre consol que l'escalfallits, i el digníssim Melrosada no
tindria al seu costat aquella veu per a dir-li, de tant en tant:
-Mira, demà és dia de peix.
El professor estigué una setmana sense sortir de casa. Mentre durà
la curta malaltia fou visitat dues vegades per Paulina. En
Melrosada patia de debò en presència de la seva amiga: era tan
ridícul el paper que havia fet, que no s'atrevia a aixecar els
ulls de terra. Estava molt, però molt avergonyit. Pensava que els
nebots de Paulina ho sabien tot, i que mai més tornaria a
veure'ls. ¿Amb quin dret es presentaria davant d'en Víctor
Buxareu, després d'haver-se desmaiat per una lligacama? I, el més
trist, per al pobre don Gaspar, era que seguia estimant la vídua,
que la seva passió no s'havia apagat, i el seu desig de matrimoni
era més intens que mai.
Paulina Buxareu animà una mica don Gaspar. Li digué que el que li
havia passat era naturalíssim: un home del seu cor i dels seus
sentiments sempre està exposat a escenes així; i que tot plegat,
en lloc de rebaixar-lo, l'ennoblia.
Però en Melrosada prou veia que Paulina era insincera, i
exclamava, ple d'amarga malenconia:
-Paulina, vostè és un àngel, vostè és una santa; però no vulgui
enganyar-me d'aquesta manera; no m'amagui la veritat; prou sap
vostè que ella no m'estima, que ella no pot estimar-me!