I
En el cor de la Lluïseta hi florien les coses més rosades; els
seus pensaments eren un vol de colomes blanques. Lluïseta
ostentava ja l'anell de prometatge: un brillant com un cigró que
enlluernava tota la família. Els pares del novi volien demostrar
que no els venia de mil ni de dues mil pessetes: era l'únic noi
que tenien, i el fet de casar-lo era per a ells la més gran de les
felicitats.
A la Lluïseta el matrimoni li feia molta il·lusió. Sabia que el
promès no allargava gaire: ben plantat, elegant, una mica tronera,
incapaç de guanyar-se la vida; però, malgrat aquestes qualitats,
no era generós excessivament per a deixar de pensar en el dia de
demà, ni per a tirar a perdre la fortuna que els seus pares li
tenien reservada.
Encara que l'amor no la tingués folla, la Lluïseta s'estimava el
seu promès. Al principi que el noi va dedicar-s'hi, a la Lluïseta
no li feia ni fred ni calor. Després, amb el tracte, amb
l'assiduïtat per part d'ell, amb els petits sacrificis que
s'imposava per veure-la i per parlar-li, amb algun present de bon
gust, el cor de la Lluïseta s'anà amansint; i la primera vegada
que abandonà les seves mans dins de les mans del novi, sentí un
goig deliciós, un desig de lliurar-se amb reserves, i arribà a
creure que estava positivament enamorada.
Els primers dies foren tot allò de perdre la gana i dir paraules
d'una tendresa infinita. Després el festeig es regularitzà, la
flama primera s'anà apagant, i el tenir novi era ja una cosa tan
sense emoció com menjar ostres o anar a missa. És clar que dins
del costum hi havia alts i baixos, petites topades, moments
fèrvids, passatgers entusiasmes.
Entre la Lluïseta i el seu novi s'havia creat una mena de relació
falsa. Ella només pensava en ella i en ser agradable al seu
promès; i ell només pensava en ell i en ser agradable a la seva
promesa: ni l'un ni l'altre perderen cap estona meditant sobre la
complicada perspectiva del matrimoni, i el límit de llurs
preocupacions era la nit de nuvis.
No es trencaren el cap a descobrir-se mútuament les ànimes:
passaven el temps badant i dient: «-M'estimes? -T'estimo!»,
s'agafaven les mans, i es besaven d'amagat.
Aixi transcorregué un curt prometatge, i la Lluïseta estava a punt
de lliurar-se en cos i ànima a un minyó brutalment vulgar, la
manera de ser i de sentir del qual desconeixia.
És clar que foren vigilats amb prudència; que es feren les visites
de reglament; que el noi aparentà una conducta impecable, i, si de
tant en tant i hi havia una relliscada, es dissimulava i la
Lluïseta no en sabia res; es mesurà i es ponderà l'estat econòmic
de les dues famílies; i, per fi, arribà el moment que la Lluïseta,
tota blanca i perfumada, sortí de bracet amb el seu espòs, desprès
d'haver escoltat la prèdica castellana d'un frare caputxí.
L'opinió dels concurrents a la festa fou unànime: tothom creia que
serien molt feliços. Estaven enternits per la cerimònia i per
l'àpat que els esperava.
El nostre amic don Gaspar no fou invitat a la festa, però restà a
la porta de la Mercè per veure passar la comitiva.
Feia ja dos mesos del tràgic incident de les lligacames, i el
professor no s'havia aconsolat encara, ni havia apagat aquell
encenall eròtic que li feia fer un seguit de papers ridículs.
Paulina Buxareu, amb el casament de la seva neboda alleugerí el
feix de disgustos que la consumien des que fracassà tot allò que
duia de cap amb la Isabel i en Melrosada.
La tia Paulina féu un paper importantíssim: el paper de mare de la
núvia; però com que no es resignava a semblar vella, exhibí un
vestit fabulós de poca solta, ensenyant els tresors de la seva
pell, encara sense arrugues. Moltes senyores invitades la varen
pendre per la germana gran de la núvia, i més d'un senyor li va
dir que estava seductora.
La tia Paulina no tenia costum de beure xampany, però un dia és un
dia. En va beure, no gaire que diguem: el necessari per que dues
rosetes se li adormissin a les galtes molsudes i li
proporcionessin un estat ultra sentimental. Va esbravar-se amb el
pare del nuvi. El pobre senyor, que també estava tou amb allò del
casament del noi, va correspondre bestiesa per bestiesa; i entre
els dos en digueren a l'alçada d'un campanar.
En aquell àpat, que va ser a la Maison Dorée, tothom va voler
col·locar dues paraules. El frare caputxí que actuà en la
cerimònia, i que seia en lloc preferent de la taula, féu una
segona edició de la _plàtica_, i a la tia Paulina li desgavellà
tot el parament de polvos d'arròs de la seva cara, a conseqüència
d'un plor torrencial.
Un senyor gras, usurer, oncle valencià d'en Víctor, que formava
part del consell de família de la Lluïseta, engegà un discurs
inacabable.
Amb un to patètic, evocà els pares de la noia, que des del cel
beneïen aquella unió ; recordà l'escena de la mort de la mare, amb
detalls de mal gust. A en Víctor i a molts concurrents els va
semblar excessiu i impropi.
Els nuvis menjaven poc, perquè, és clar, no tenien gaire gana, i
en un dia com aquell s'havia d'evitar tota complicació gàstrica.
La tia Paulina besava la seva neboda amb fúria, amb plors i amb
exclamacions.
Els invitats ballaren, digueren inconveniències i lloaren el
menú; passaren la tarda plens de la joia animal i divina del
menjar i el beure, i a les set de la tarda començaren a desfilar
molt satisfets.
La tia Paulina s'havia entendrit, i desitjà sopar amb els seus
nebots. Anà primer a casa seva a treure's el vestit i a posar-se
més discreta. Quan es trobà sola, sospirà; les llàgrimes no se li
estroncaven del tot: decididament aquelles noces l'havien
desconcertada.
El sopar a casa d'en Víctor fou trist. Els nens no tenien gens de
gana: s'havien atipat com uns lladres a la Maison Dorée, i la seva
mare només els deixà pendre una sopa. Interpretaren a llur gust la
cerimònia del casament, el fet i les conseqüencies, i no ho
acabaven de veure clar. Els dolia molt que la tia Lluïseta se
n'hagués anat, però els feia molta gràcia tenir un oncle nou.
En Víctor estava capficat: una cosa d'aquestes sempre desgavella
les famílies. La més serena era la Maria de la Mercè.
La tia Paulina, tot sopant, volia fer el cor fort i dir paraules
optimistes; però, sense voler, afluïen els records a la seva
conversa: parlava dels morts, de la seva bona germana Elisa...
Com que era tard, a en Víctor li va fer llàstima que la seva tia
se n'anés sola a casa, i li demanà que es quedés a dormir: la
cambra de la Lluïseta era buida.
La tia Paulina no es féu pregar gaire. La bona dona se n'anà a
dormir després d'una conversa enutjosa. Pobra tia Paulina!
Aquella nit sentí tota la fredor del seu viure. La cambra on
dormia accidentalment, el llit que aguantava el seu cos, el mirall
on la Lluïseta esguardà el seu coll de neu, el lavabo, la catifa,
totes les coses intimes que vetllaren la virginitat de la
neboda... li complicaven els pensaments i li enterbolien els
sentits. La tia Paulina s'ho mirava amb una amargor infinita, i
pensava en el que devia passar lluny d'ella, aquells moments
precisos.
Es tornà vermella, s'esfereí, i acabà dient:
-Déu meu! Feu que ella sigui ben feliç! Feu-la una bona esposa i
una bona mare!
En Víctor estava preocupat: la sort de la seva germana, el viatge
espiritual que acabava d'empendre, les sorpreses que el matrimoni
reservava per a ella... tot plegat eren coses que no podien
deixar-lo indiferent.
La Maria de la Mercè el va treure de les preocupacions.
-Els nens ja dormen- va dir-li.
La Maria de la Mercè s'havia desfet els cabells i duia una bata de
seda. Un perfum adorable fluïa de la seva pell.
La Maria de la Mercè, ruboritzada, tímidament, evocà la seva
primera nit de nuvis; els records més dolços, els moments més
fèrvids de llur vida rodolaren per la imaginació del dos esposos;
i en Víctor, emocionat, va besar la seva dona.