Paulina Buxareu era nada en una trista caseta del carrer de
Ripoll. El seu pare, don Carles Buxareu, modest corredor, havia
passat els goigs de Sant Prim; però a la fi es pogué veure una
mica les orelles, i d'aleshores ençà la seva vida fou una mena de
bassa d'oli. De molt jovenet festejà una noia fina com un
rossinyol i s'hi casà de seguida que va poder arreplegar quatre
quartets. La vida amb la seva muller li anava com una seda; però
vet aquí que la pobra morí de sobrepart, i va deixar-li una
mosseta espavilada la qual batejaren amb el nom d'Elisa.
Passaren uns quants anys, en què el senyor Buxareu suportà la seva
viduesa d'una manera tranquila; però (el que són les coses!) el
trobar-se sol, i els consells d'un oncle beneficiat del Pi, i una
ocasió que se, li presentà, li feren contraure de nou el Sagrament
del matrimoni.
L'agraciada era una noia d'aquelles que ja han festejat i que una
certa malenconia i una dolorosa desil·lusió condueixen en fer un
casament per interés.
El fruit del nou matrimoni fou una altra nena, que no va fer gens
de gràcia al senyor Buxareu, perquè esperava un noi, però que, com
un rajolí de sol, va il·luminar l'ànima grisa de la seva pobre
mare, que suportava els enfonys casolans i les fredes carícies del
marit amb una santa resignació.
A la nena li posaren els noms de Paulina, Leocàdia i Maria de la
Mercè: Paulina perquè l'àvia se'n deia, Leocàdia perquè la seva
mare era una mica romàntica, i Maria de la Mercè perquè va néixer
el 24 de setembre.
La infantesa de Paulina no va ser molt regalada, que diguem.
A deu anys es quedà gairebé sola, perquè la seva germana Elisa,
que aleshores en tenia divuit, va contreure matrimoni amb un tal
Buxareu, fabricant, que, encara que duia el mateix cognom que
elles, no els era parent ni hi tenia res que veure.
Dos anys més tard Paulina perdé el seu pare; però aquesta dolor,
com que era molt criatura, no va trasvalsar-la gran cosa.
La vida de col·legi li omplí els primers anys d'una manera
idíl·lica. Anava a unes monges de la Sagrada Família, que tenien
un convent amb un gran jardí, no gaire lluny de casa seva i al
bell mig de la Riera de Sant Joan.
De bon matí ja la despertaven les campanes de Santa Marta, de Sant
Just, de Sant Sever, del Pi, de Santa Maria i de la Catedral. Es
vestia de pressa una mena d'uniforme morat que duien totes les
noies del col·legi. Feia bonic, amb les mítges ben estirades, la
cua de cabells a l'esquena, la boca com una cirereta i el nas
estarrufat, escorrent-se pel carreró de l'Infern amb una dona
vella que l'acompanyava.
La Paulina era molt bona minyona, i les monges li tenien tota mena
d'atencions. Per això els matins anava escapada, i més eixerida
que un pèsol, a fi de no perdre el premi de puntualitat. Aquelles
monges de la Sagrada Família donaven fins classes d'ornament; però
no eren com aquestes monges d'ara, que ensenyen a totes les noies
a fer una lletra igual, a dir les mateixes coses i a pensar de la
mateixa estúpida manera: les monges que educaren Paulina, sense
donar-se'n compte, tenien una especialíssima gràcia a no ofegar
les qualitats individuals.
El que ella estimava més que tot era el jardí del col·legi; perquè
el seu pis era tan menut i amb tan poca llum, que allò de
trobar-se entre arbres grans i de debò, i trepitjar la sorra, li
feia perdre el seny. Les monges també n'estaven cofoies del jardí,
i procuraven explotar-lo no sols per a les estones d'esbarjo de la
canalla, sinó per a unes classes on es barrejava l'oci i la
disciplina, i eren una mena de duels, combats i combinacions
estratègiques les més absurdes i divertides, que de vegades tenien
per objecte apendre les taules de multiplicar o els rius
d'Espanya, i altres vegades tenien una veritable importància
apologètica i eren matisades i amenitzades per cançonetes com
aquesta:
«¡Fuera, fuera protestantes!
¡Fuera de nuestra nación,
que queremos ser amantes
del Sagrado Corazón!»
Aquestes cançons, la Paulina les cantava. amb una indescriptible
fúria: la seva animeta apassionada hi posava tots els ets i uts, i
barrejava les sensacions del cant amb una sèrie de records
d'històries de santes, de martiris i accions heroiques: i, com més
bèl·lic era l'aire de la cançó, mès plena de foc es sentia, i
s'imaginava ser una petita Emerenciana o una blanca Agnès davant
de les rodes de ganivets i les calderes bullents.
En aquell temps era tan dolça i tan innocentassa, que feia les
delícies de la seva mare. Pel seu natural decantat al
sentimentalisme, l'entendrien els éssers febles i les criatures de
bolquers. Mostrava una sol·licitud maternal a criar gafarrons i
lluerets. Els gossos li feien una por terrible. Però el que li
feia més por, de tot, eren els capellans. Quan tenia de
confessar-se, era tant el que patia, que una vegada es va desmaiar
abans que li donessin l'absolució. I això que el capellà del
col·legi era un santet: només li donava una avemaria de
penitència.
Tots es pensaven que la Paulina tirava per monja; però, quan
arribà l'edat de fer el tomb, el seu misticisme fou greument
perjudicat, i la Paulina enyorava aleshores una felicitat
terrenal. Com que era tan tendra i tan sense malícia, no sabia ben
bé el que s'empescava; però a les nits ja no va somiar més
angelets i jardins celestials. Quan va abandonar el col·legi per a
sempre, hi hagueren plors; però els plors eren completament
fingits. El darrer any de ser-hi, a la Paulina tant se li'n
donaven les cançonetes; i, encara que per res del món hauria
deixat la seva fe arreladíssima, una ànima d'adolescent, ofegada i
encongida i àvida de tot, feia moure aquell cosset amable i
bellugadís.
La seva germana, que ja feia temps que era casada, li dispensava
tota mena de proteccions, i els nens de l'Elisa desvetllaren en el
cor de Paulina un sentiment maternal, un desig d'una pila de coses
que, si ella no sabia ben bé de què anaven, les pressentia, en
aquella cambra petita del seu pis del carrer de Ripoll, després
d'haver fet les oracions del matí, quan es rentava i es pentinava,
i es posava un llaç ben eixerit. I el pressentiment i el desig
eren més vius després de la buidor del dia, quan li entrava una
son dolça i s'esmunyia, protegida per la tènue camisa de dormir,
entre els abrigalls del llit, on s'amagaven tots els dimonis
temptadors, aleshores Paulina passava un bracet sota el coixí, es
tapava ben bé, sentia a les galtes el frec de seda dels cabells i
la frescor de la tela blanca, se li enfonçava el cap dolçament, i,
quan aclucava els ulls, es despertaven i sortien de pertot arreu
de la cambra les larves rosades que besen a les donzelles quan
dormen i fan volar damunt de llur front puríssim la tempestat de
l'amor.
Aquells somnis eren tan deliciosos, i el despertar tan fred i tan
amarg, sobretot els matins d'hivern, que amb prou feines s'atrevia
a treure el nas dels llençols i tenia una peresa terrible arrapada
al cos! Però no hi havia altre remei: la seva mare estava molt
delicada, i, com que només tenien una minyona, Paulina feia un
esforç, es llevava, es pentinava i corria a ajudar la seva mare. I
era tan trista, la cambra de Paulina! Una calaixera negra, un
paper horrible amb uns rams de flors de color de xocolata, i tot
petit, esquifidet, tronat, relíquies familiars, estampetes
carrinclones; i aquell fred i la llum que entrava per la
finestreta! I comparava aquell desori amb la casa de la seva
germana, on hi havia benestar i no hi faltava res, perquè al seu
cunyat li anava d'allò més bé la fàbrica, i es feien passar tots
els gustos; i ella i la seva mare tenien de fer la viu-viu,
aguantant-se amb la rendeta que els deixà el senyor Buxareu i
estalviant el que Déu sap per poder semblar alguna cosa i fer una
mica de bon paper el dia del sant de la tia Enriqueta o quan
s'obrien els salons de donya Montserrat amb motiu de veure passar
la processó de Corpus.
Les diferències de fortuna entre la germana casada i Paulina eren
per a aquesta un neguit espantós, i li despertaven una mena
d'enveja involuntària. Per altra banda Elisa mai havia pogut
suportar a la madrastra; i, encara que les dues germanes
s'estimaven, aquella situació de l'una, tan diferent de la de
l'altra, tenia de posar, per força, una tivantor en llurs
relacions. Elisa procurava invitar la seva germana quan anaven al
teatre; la tenia a casa sempre que es presentava l'ocasió
oportuna; els nens d'Elisa se l'estimaven molt: tot el que
vulgueu; però Paulina es consumia d'un mal que no tenia cura, d'un
desig de ser com la seva germana.
Arribà aquell any de l'Exposició Universal. Paulina n'havia
complert dinou. Era al bo de fer goig, i la seva mare procurà, per
tots els mitjans possibles, que no li faltessin emocions ni
diversions. Aquella febre que agità la ciutat de Barcelona, aquell
llençar diners i renovar fatxades, aquell daltabaix de festes i
vestits i enrenou de totes les famílies, i la forta alenada
cosmopolita que despertà els bons barcelonins, no deixà de
commoure també l'ànima de la vídua Buxareu i enlluernar la dolça
Paulina.
Ella, que ja havia llegit un feix de novel·les d'amagat de la seva
mare, estava convençuda que aquell any seria el de la seva
alliberació, i el cor de Paulina no s'enganyava. Una nit que era
al teatre amb la seva germana, li presentaren l'heroi somiat. Feia
poc que havia acabat la carrera de medicina, i era metge d'un
transatlàntic. Estava colrat del sol i els aires de la mar, tenia
un bigoti negre i un aire de vulgaritat insuportable; però a
Paulina li semblà l'home més bell i més noble de la terra, i
aquella nit no pogué dormir.
L'endemà, en sortir de missa, el subjecte meravellós, que
l'esperava en una cantonada, li donà una carteta, i la mirà tan
tendrament, que a Paulina de poc que li agafa un cobriment de cor;
però reaccionà, agafà la carta corrents, i fugí escapada cap a
casa seva. Paulina en mig de tot, era prudent, i no volia
exposar-se a les converses del veïnat.
Aquella carta era per a incendiar una estàtua de marbre. El jove
doctor, que era de Múrcia i es sabia les _Leyendas_ de Zorrilla
com el parenostre, va fer-hi tanta filigrana i es va travessar el
cor tantes vegades, que la pobra Paulina estava com boja, no sabia
ben bé el què es feia. Es tancà en la seva cambra, caigué
bocaterrosa damunt del llit, i, no podent aguantar l'emoció que la
dominava, es posà a plorar com una magdalena.
La seva mare sentí els plors. En trobar la porta tancada, s'esverà
molt. Paulina, més esverada encara, saltà del llit, amagà la carta
com va saber, obrí la porta, i digué a la seva mare, per excusa,
que li havia agafat un dolor terrible, i assenyalà l'indret de
sota el cor. La seva mare li dugué aiguanaf, que li va venir de
primera per als nervis; i, ja reposada i una mica refeta, tornà a
la seva habitació, llegí de nou la carta, la rellegí quatre, cinc,
sis vegades, i es lliurà a les més dolces fantasies.
Si no sabeu què és l'amor, i si no sabeu què és una donzella de
dinou anys, és inútil que m'escarrassi ponderant i ponderant,
perquè allò de Paulina anava més enllà de tots els límits; però el
veritablement esglaiador era que Paulina no tenia cap amistat per
a confiar la seva situació volcànica. Això, encara que sembli
impossible en una noia com ella, desgraciadament era veritat:
Paulina no tenia amigues, i allò que la devorava s'hauria de dir,
no es podia aguantar dins, perquè si no, una mort fulminant
l'hauria calcigada per a sempre.
El dia de la carta se'l va passar com Déu va voler. En ficar-se al
llit no podia dormir de cap manera; però després de donar-li el
cervell voltes i voltes, arrencà un son profund.
L'endemà, com sempre, va anar a missa a Santa Marta. El seu novi
l'esperava; i ella, tirant el barret al foc (com es diu
vulgarment), creient-se l'heroïna de _El Collar de Perlas o El
Talismán del Pirata_, i desafiant la societat sense cor féu una
veritable bogeria; la bogeria consistí a tolerar que el doctor
dels bigotis l'acompanyés una estoneta pel carrer del Sant Crist,
després pel carrer de la Tapineria, i varen anar a treure el nas,
finalment, a la Plaça de l'Angel. Tot allò, que durà uns dotze
minuts, semblà a la Paulina la suprema emancipació; i el que es
digueren els dos enamorats no està bé que ho reprodueixi. La noia
arribà a casa. La seva mare era al menjadoret amb la xicra de
xocolata a punt d'estrenar. Paulina li saltà al coll com una boja,
i la besà moltes vegades dient: -Mamà! Mamà!- La pobra dama, que
ja no s'havia fiat gaire del mal de ventre anterior, es feia creus
de tot allò, i temia per la raó de la seva filla. Paulina decantà
la seva expansiva fúria; i, per molt que la seva mare li preguntés
i la recomanés, es mantingué en una reserva absoluta, pretextant
una alegria o unes ganes de bromejar.
Com he dit abans, allò rebentava per tot arreu, i Paulina se n'anà
després a casa de l'Elisa; i, quan es veié sola amb la seva
germana, li ho digué tot, però tot.
Al cap de dos dies ho sabé la mare, i al cap d'una setmana ho
sabia ja tothom. No cal dir que la vídua Buxareu va fer un sermó
terrible a la seva filla, recomanant-li prudència i prohibint-li
que anés pel carrer amb el seu novi; i no cal dir, també, que la
tempestat romàntica que bategava dins del cor de Paulina s'ho
escoltà tot com qui sent ploure.
Paulina sentia una aversió per tota mesura burgesa, i es creia una
víctima de la gent sense cor, que no comprenien les passions
transcendentals i els sacrificis heroics.
El marit d'Elisa, home pràctic i de gran rectitud moral, procurà
informar-se una mica sobre la conducta del nou pretendent. El
metge murcià es deia López Mantecón, tenia deu anys més que la
Paulina, i era un perfecte tarambana. Havia engalipat la pobra
donzella; però ell, en la passió de Paulina, no hi cercava res més
que allò que se'n diu passar l'estona. Se l'havia vist de nit,
molt ben acompanyat (com diuen les dames); i, dat i rebatut, era
un minyó que no feia per a la casa.
Tot aixó, veladament, es digué a Paulina; però ella, en lloc de
creure i ajupir el cap, es rebel·là com si estigués boja: digué
que tot eren mentides i enveges i entrebancs criminals que
s'oposaven a la seva felicitat. La pobra vídua Buxareu no sabia
com calmar-la: havia adoptat el procediment del càstig i el
procediment de la dolçor, i tot havia estat inútil. Passaren els
dies, i Paulina s'aprimà com un clau, que feia llàstima de debò.
En López Mantecón, per la seva banda, no deixà d'embolicar el
cabdell en l'ànima de Paulina totes les ocasions que d'una manera
secreta podien veure's. La cosa va anar tan amunt, que una nit la
vídua Buxareu sentí un sorollet i un trepig misteriós, es tirà
qualsevol cosa a sobre, sortí de la seva cambra i anà fins al
recibidor. Un xiscle es sentí en la fosca, i la vídua Buxareu
s'adonà del que passava: Paulina havia decidit fugir amb el seu
novi. Allò era esglaiador. La bona vídua entrà a la cambra de la
seva filla: la trobà vestida, tremolant com una fulla, groga,
esverada, sense saber què dir.
El cas era seriós de debò. La mare apel·là a la seva màxima
autoritat; li féu veure el precipici d'ignomínia que
inconscientment havia vorejat; amb llàgrimes als ulls, li parlà de
la deshonra de la família, de l'irreparable pecat i de la seva
mort imminent. Paulina ho escoltà tot, plorant a estones, sense
descloure els llavis; s'anà despullant a poc a poc, i es ficà al
llit. La mare no es mogué del capçal fins que ja era de dia.
Mossèn Pinyol era l'home de confiança de la vídua Buxareu, i no
cal dir que la seva intervenció venia aleshores com l'anell al
dit. Mossèn Pinyol ja tenia un ramat d'anys, era primet i baixetó,
i d'adobar consciències i apedaçar famílies en sabia un niu.
Revestint-se de la seva autoritat, va anar a trobar en López
Mantecón.
Li fulminà el càrrec de seductor, i en Mantecón protestà amb tota
l'ànima: digué que Paulina l'havia regenerat, i que pel seu amor
escalaria la glòria.
A mossèn Pinyol li agradava molt sentir parlar el castellà ben
parlat; i d'això en Mantecón en sabia, i a poc a poc guanyà el cor
de mossèn Pinyol. En fi, tots plegats varen fer un garbuix que
ningú s'hi entenia; i les coses haurien acabat Déu sap com, si un
esdeveniment no ho hagués solucionat tot.
El vapor _El Cano_, en el qual estava de servei en Mantecón, se
n'anava a Cuba: en Mantecón era esclau dels seus deures. La
Paulina suplicà que se l'endugués amb ell, que sense ell no podria
viure. En Mantecón, que no deixava de calcular, li va treure del
cap com va saber. El comiat fou per a no ser descrit, i passaren
dies d'angúnia per a la pobra donzella.
Al cap de poc temps la vídua Buxareu llegí una notícia, al diari,
que li féu fer un xiscle agudíssim.
El vapor _El Cano_ se'n havia anat a fons, i no s'havia salvat
ningú.
Va topar amb una d'aquestes monstruoses catedrals de glaç que es
passegen silenciosament pel Gran Oceà. La topada fou de nit i
entre boires, i l'enfonçament ràpid.
D'aquesta manera tràgica finí el primer amor de Paulina Buxareu.
V
Paulina Buxareu envejava la glòria. És a dir, Paulina hauria
volgut passar per la Rambla i sentir a dreta i a esquerra:
-Mireu-vos-la: Aquesta és Paulina Buxareu!
Per assolir això hauria fet qualsevol disbarat. Una temporada
l'entendrí la idea de ser cantant d'òpera; però tenia una trista
veueta que no arribava enlloc.
Aquest afany de celebritat és cosa molt corrent entre les
jovenetes, però a Paulina se li donava més pujat de to: hauria
desitjat ser una víctima memorable, patir una gran tragèdia i en
fi, ser alguna cosa superior a les noies que la voltaven.
En aquesta època de somnis, li arribà el seu enamorament: i ella
ultra lliurar-s'hi com una noia apassionada, va voler-ne treure
tot el suc, i no cal dir que la mort del seu novi, li va venir com
l'anell al dit per als seus plans de glòria.
Quan es va informar de la desgràcia, va fer tota mena
d'escarafalls. La dolor i la desesperació la percudiren de cap a
peus, tant i tant, que semblava que fes comèdia. Acabava la
paciència de la gent. El metge de la família, que era tot un sucre
candi, ja no sabia per quin cantó girar-s'hi. Des d'aleshores
Paulina inicià la tanda dels atacs de nervis. I, quins atacs de
nervis! La tenien d'aguantar sis persones.
Aquesta situació no podia durar gaire temps. A poc a poc s'anà
calmant, i aleshores adoptà la calculada posició de donzella
tràgica.
Quan parlava amb les noies de la seva edat se les donava
d'escèptica en qüestions d'amor, deia que no valia la pena de
viure, i que ser dona era la més trista condició; i de tant en
tant feia uns sospirs estudiats, i una líquida perla se li
entretenia una estoneta pel blanc del ulls, i es precipitava,
finalment, i moria en la fina convexitat de les seves galtes.
Ella no parlava mai de la seva desgràcia ni del seu amor, però de
tant en tant hi feia al·lusions simbòliques que deixaven la gent
amb la boca oberta sense entendre'n un borrull, i, quan li
presentaven una nova amiga, la tenia per informada del seu cas: es
creia que tothom era obligat a saber-ho, a compadir-la, a
admirar-la, perquè el que li havia passat no deixava de ser una
cosa extraordinària.
La seva germana, dona eminentment pràctica i burgesa, procurà
domar-la tot el possible, treure-la de les parets de casa seva,
tan impregnades de pessimisme malaltís, i evitar-li aquells sopars
callats i tristos en companyia de la seva mare, que es resolien
amb quatre cullerades de sopa i amb un ou passat per aigua,
engolit amb mitja dotzena de sospirs i amb molt poca gana. Els
istius sobretot, la retenia una temporadeta al seu costat, i
Paulina s'anava distraient a poc a poc, i anava normalitzant la
seva ànima.
Aquella mena de tivantor que hi havia abans entre les dues
germanes anà desapareixent; perquè, si abans Paulina es creia
inferior a la seva germana per la seva posició social, després de
la mort d'en Mantecón, encara que la posició era la mateixa
d'abans, la inferioritat de Paulina quedava compensada per la
tragèdia, i la desfeta del seu amor era una cosa cotitzable, i
espiritualment Paulina s'havia enriquit no poc, i ella gaudint del
balanç del marit d'Elisa, es creia posseir aquella superioritat
que senten els genis tronats quan alternen amb els milionaris.
Paulina Buxareu tornà a ser una noia com totes; una mica trista,
perquè passaven els anys i l'amor no venia. Paulina feia uns grans
escarafalls dels homes: deia que mai més, mai més; però, per altra
banda, cap pretendent tantejà el cor endurit. I aneu a saber, si
tenien raó aquelles ànimes xafarderes que aplicaven a Paulina allò
de la guineu: que quan no les pot haver diu que són verdes!
Naturalment que en aquestes coses no ens hi hem de ficar: tot el
que jo he pogut recollir sobre el passat de Paulina no revela sinó
que era una donzella dolça, piadosa, una mica esmorteïda,
senzillament amable, gran llegidora de literatura i excel·lent
dansarina de rigodons: no recordo ben bé si de rigodons o de
llanceros.
Un matí del mes de febrer, que feia molt fred i hi havia a
Barcelona no sé quina mena de passa, la mare de Paulina Buxareu,
després d'una curta malaltia, morí, relativament jove encara. El
seu gendre es portà com un home: es cuidà de tot amb una
sol·licitud digna d'elogi. Per a l'enterrament i els funerals no
s'hi estalvià res, i la parentela quedà admirada i satisfeta.
Encara que Paulina no s'havia estimat gran cosa la seva mare,
aquesta mort l'afectà molt, però molt. Com és natural, anà a viure
amb la seva germana, i les experiències que es varen fer per
animar-la i distreure-la no donaven un resultat plenament
satisfactori. Es reproduiren en els nervis de Paulina Buxareu
aquells fenòmens inquietants que l'alteraren per la mort del novi;
no tan aguts, naturalment, perquè Paulina ja no era cap criatura i
havia après a viure una mica.
Si abans fou una dolor cridanera i irascible, ara era una dolor
reposada, i la color dramàtica que la informava era de donzella
abandonada i de verge solitària. Però es pogué veure prontament
que d'una gran part dels mals de Paulina en tenia la culpa aquell
carrer de Ripoll, i aquell pis, i aquella cambra amb les flors de
color de xocolata; perquè el domicili d'Elisa (aleshores vivien al
Portal de l'Angel) més que cap altra cosa, i la cambra que se li
destinà i se li empaperà de color blau cel, obraven com una
magnífica medicina sobre el seu sistema nerviós. Com que era d'un
natural diligent i tenia bastant de traça en tot això que saben
fer les dones, es dedicà a ajudar de ferm la seva germana, i no
parava en tot el dia, ja sia brodant mocadors, ja empescant-se un
camí de taula o fent el fistó a les calcetes de la canalla.
Paulina tenia vint-i-vuit anys. Una tranquil·litat incolora
l'endolcí a poc a poc, i li fugiren en part totes les cabòries;
perquè les petites feines immediates de la casa l'entretenien
tant, i ella hi posava tanta afició, que no li donaven lloc a
pensar sobre el passat i el futur de la seva ànima.
Aquella nova vida va refer el seu cos una mica malaltís, i una
vermellor de poma acolorà les seves galtes fines, envellutades per
una mena de borrissol invisible.
Aleshores semblava perfectament resignada i fins contenta, de ser
la tia Paulina; i els seus nebots la preferien a la mare per una
pila de coses. Tenia una il·limitada paciència per a aguantar
totes les trapaceries que li feien. Els dos petits, que eren un
nen i una nena, no paraven d'inventar entremaliadures: fins li
varen sucar dins d'un tinter el respallet de les dents, cosa que
va disgustar-la; però li passà de seguida el disgust. Un altra dia
varen fer entrar a l'habitació de Paulina un home que venia a
cobrar el gas, en el precís moment que la tia s'estava rissant els
cabells i no duia res més que un _refajo_ i un pentinador
descordat. Aquestes fetes eren severament castigades pel pare de
la canalla; els nens hi tornaven, perquè la tia Paulina era tan
bona que se li podia fer tot i no s'enfadava mai.
Els éssers humans tenen de vegades una època, a la vida llur, que
podríem dir-ne _angèlica_. És l'època en què la forma corporal
adquireix el grau màxim de virtut expressiva; que els ulls són més
clarament el reflex de l'ànima; que en el gest s'hi harmonitza
tota la finor i tota l'energia, que la veu és matisada i
vibradora; que una secreta amargor vela totes les alegries, i una
gota de mel inefable llueix com una perla en mig de l'odi, de la
dolor i de l'enveja. És l'època que l'home s'ha superat a si
mateix, i el buf diví que hi ha dins de nosaltres s'ha endut, per
un instant només, la pols terrenal que ens alimenta.
Paulina tingué el seu moment _angèlic_. Era a les nits d'hivern.
El marit d'Elisa, aclaparat per la feina, llegia el diari, i de
tant en tant aixecava els ulls i, amb una mirada només, restablia
la seva absoluta autoritat paternal. Els cinc nebots esperaven el
moment de seure a taula. El gran, en Víctor, ja tenia disset anys,
i volia fer l'home i ficar cullerada a les converses. La mare
seguia atentament tots els gestos del seu marit, sense dir res; i
la tia Paulina tenia a la falda la seva neboda petita, que només
s'estava quieta a la falda de la tia Paulina, i li agradava molt
reposar la seva cabellera rossa i estarrufada contra la casta
tebior del coll de Paulina, i imaginar l'enorme sopera blanca que
aviat vindria de la cuina, tota coronada de vapor; i, després de
sopar, pensava la menuda que la tia Paulina la ficaria al llit
(perque només volia que la despullés la tia Paulina), i abans de
dormir li contaria una rondalla ben dolça, que no fes gens de por
i li fes venir la son a poc a poquet.
Paulina es cregué, un moment, que la seva via ja era signada; però
després de les nits angèliques vingueren les nits dels diables.
Paulina tenia de lluitar una mica: la seva joventut, que
agonitzava, volia fer el darrer cant i el dolorós esgarip abans de
restar per a sempre i no ser altra cosa que la tia Paulina, i
això, li arribà quan el rellotge de la seva vida marcà l'esclat
fatal dels trenta anys.
Aquest drama s'inicià de la següent manera. Ella havia assolit el
màximum de felicitat, complia els anys per la Candelera, i el fet
de complir-los no la inquietà el més mínim. Potser res hauria
succeït, si un fet de caràcter purament fisiològic no hi hagués
contribuït. Paulina es posà malalta: una airada forta, rebuda en
sortir d'un concert, li perjudicà l'aparell respiratori, i va
jeure uns quants dies atacada greument per aquella malaltia que
els metges en dieuen una bronco-pneumònia. En sortir de la seva
malaltia li reconegueren un petit focus d'infecció al pulmó
esquerre. Això li donava una mica de temperatura; i, si el cas
s'hagués abandonat, hauria produït, sens dubte, fatals
conseqüencies. S'hi posà remei deseguida, li varen prescriure un
tractament, i a la vinguda de les primeres orenetes Paulina
Buxareu anà a passar una llarga convalescència en un lloc una mica
solitari i elevat, on l'aire puríssim li tornaria la salut
perduda.
Encara que es procurà fer-li tota la companyia possible, Paulina
es sentí sola, i, més que sola, es sentí privada de les dolces i
petites feines que la distreien d'ella mateixa; i això, ajuntat
amb aquella certa malenconia i aquell egoisme de les persones
malaltes, produí dintre seu un descontentament de tot i un desig
d'allò que semblava haver renunciat per a sempre. Aquest
descontentament degenerà en enveja i en mala humor injustificada;
i, com que el desequilibri dels seus nervis era absolut, no sabia
dissimular aquells mals imaginaris i aquelles dolors absurdes que
la torturaven.
La seva germana, que anava a la ratlla dels quaranta anys, i que
la condició de mare de família una mica egoista, també, i
interessada només pels seus, posava en una situació tan diferenta
de la de Paulina, no la pogué aconsolar com altres vegades. S'ha
de dir que les crisis anteriors que havia sofert Paulina eren per
ser més compadides. Aleshores ella era criatura, encara, i Elisa
vivia un estat de tendresa i desequilibri sentimental produït per
les gestacions i els infantaments: es comprèn, doncs, que els
corrents efusius entre les dues germanes fossin més naturals. Però
ara la cosa havia canviat molt, i (per què negar-ho?) el drama de
Paulina, als ulls d'un desinteressat, semblava una cosa grotesca:
en el cas d'aleshores Paulina no tenia ningú, ningú que la
comprengués, ultra ser la tia Paulina. Aquest qualificatiu portava
dintre seu el fred, la solitud i el desamor.
Un cop curada completament del mal físic, tornà a la casa de la
seva germana. Però que diferent era, aleshores, Paulina, de quan
en va sortir! Els nebots l'amoïnaven i aquella dolça paciència es
convertí en sorruderia irascible. La pobra canalla, que no hi
tenia res que veure i sentien una alegria gran de tornar-la a
tenir a casa, repetiren les bromes i les impertinències com si tal
cosa; però els efectes que produïen en l'ànim de Paulina
desconcertaren els petits de mala manera. La seva germana se
n'adonà. Recomanà als petits que no la molestessin ni la
importunessin: que estava malalta, i per això tenia aquell mal
gènit; i els amenaçà amb càstigs severs si desobeïen aquestes
ordres. Paulina anà més endavant. En les converses era d'una
acritud estemordidora. La seva germana dissimulava i prenia tota
la paciència possible. Els nebots grans veien que a la tia Paulina
li passava una cosa molt grossa. Naturalment que no es podia
concretar què era ni a quin motiu obeïa; i ningú no comprengué que
la pobra Paulina Buxareu endevinava l'agonia de la seva joventut,
sense que pogués substituir-la per una cosa més alta.
La tia Paulina s'omplí d'estranyeses. El seu vestir era ridícul;
el seu parlar afectat. Li vingué una febre per fer obres piadoses,
per anar a ensenyar la doctrina a la canalla, per visitar malalts,
per aconsolar vídues. Es confessava tres i quatre vegades al dia.
Li agafà una afició terrible per un cert frare agustí que
predicava molt bé i feia furor entre les devotes. Quan era l'hora
de dinar, exposava, a taula, les seves doctrines de fraternitat i
d'humilitat: era presa d'una filantropia malaltissa que no li
passava de la llengua, perquè tot allò ho tenia per fer alguna
cosa, i al fons cada dia es tornava més egoista.
El cunyat de Paulina ja en començava a estar tip, i li gastava
bromes referents a les seves prèdiques, la contradeia, i procurava
fer-la botar, com es diu vulgarment. Aleshores es tornava roja, i
suava i cridava que era un gust. Els nebots es reien de les
estranyeses de Paulina, i entre les dues germanes hi havia un
abisme, i sols un corrent de cortesia freda lligava aquells cors
que s'havien estimat, un dia.
La vida comuna de Paulina Buxareu amb els seus germans es feia
cada vegada més impossible. Paulina fruïa d'un petit capital que
li deixà la seva mare, i havia heretat, feia poc, d'un oncle
matern. Tots aquests béns els hi administrava el seu cunyat, i
ella en percebia puntualment la renda. No sé com fou que un dia la
mala humor de Paulina es decantà pel pendent dels interessos; i,
com que tenia molt poc tacte, digué algunes coses que molestaren
el seu cunyat. Aquest proferí alguna paraula dura, i, com a
conseqüencia, hi hagueren plors i un petit escàndol familiar, que
Elisa procurà finir de la millor manera.
Allò fou el presagi de posteriors tempestes: es reproduïren tots
els dies les escenes desagradables, quasi sempre provocades per
una estranyesa de Paulina; fins que a la fi, Paulina, molt
seriosament, parlà al seu cunyat i li proposà la forma de sortir
de casa i anar a viure sola amb una minyona, sense que això
signifiqués renyina de cap mena: solament que una incompatibilitat
de caràcters i una diferent apreciació de la vida l'obligaven a
fer aquell pas, que ella creia que seria beneficiós per a tots.
El seu cunyat, fredament, intentà dissuadir-la sense insistir
gaire, perquè no desitjava altra cosa. Elisa simulà un disgust.
Però al cap i a la fi, la separació es dugué a terme, i la tia
Paulina pogué respirar una somiada independència, mirant les
estrelles des del balcó d'un tercer pis del carrer del Bruch.
Aleshores començaren uns nous treballs. Paulina entrà en la plena
administració dels seus béns. Ella no sabia el que era sumar ni
restar, ni sabia tampoc com es duia una casa, ni com es revisava
una compra, ni quanta estona tenia de bullir tal cosa o tal altra.
Perquè, encara que Paulina s'havia fet la víctima i s'havia
atribuït tot el pes de la casa quan encara vivia la seva mare, el
fet és que, fora de cuidar-se de la seva roba, Paulina no feia
res, ni entenia de res; i, mentre va viure a casa dels seus
germans, no cal dir que aquesta feina administrativa no li
pertocava. Però, en la situació que es trobà aleshores Paulina,
era més greu el seu paper: no es tractava solament de distribuir
la renda, sinó de vetllar pel capital. Paulina s'informà d'unes
coses que en deien accions i obligacions, de les quals no havia
sentit a parlar mai; i el que l'esverà més era que aquestes
accions i obligacions pujaven i baixaven. Tot això li va explicar
un felipó que n'estava informadíssim. Ella coneixia també un agent
de canvi, amic de la família, i un advocat mallorquí que no tenia
cap assumpte i es donava importància. I, entre el felipó, l'agent
i l'advocat, la posaren al corrent i en condicions de fer produir
d'una manera segura i honrada la seva petita fortuna.
Després d'aquestes trifulgues vingueren les de l'ordre intern de
la casa, i el cavall de batalla eren sempre les minyones. Ella
volia una noia fiada que li servís per a tot, que no anés als
balls i no tingués novi; però això era demanar massa, i el servei
li durava una setmana a tot tirar. La preocupació de la minyona
arribà a ser el mal de cap més gran: com que no tenia cap feina,
es dedicava a torturar la pobra desgraciada que es llogava per a
servir-la. En passar el compte, li mirava fins un quart de cèntim;
s'empescava una sèrie de preguntes estranyes per fer-la cantar, la
minyona li deia haver esmerçat mitja pesseta en oli i ella
sospitava que fou aplicada a adquirir pastanagues. Els diumenges,
si retardava cinc minuts a tornar a casa, en el cervell de Paulina
ja s'hi havia format la imatge de vint-i-cinc drames passionals i
cinquanta violacions.
Arribà a l'extrem d'espiar les minyones quan les enviava a casa la
cosidora, la planxadora; els escorcollava el farcell de la roba;
inquiria per entre els matalassos i en tots els recons que
poguessin servir d'amagatall.
La tia Paulina es féu una dona impossible, i no cal dir que ningú
hi aguantava, a casa seva.
Una de les víctimes de Paulina Buxareu fou l'advocat mallorquí. Es
deia Timoteu Rosselló, i, com s'ha anunciat abans, no tenia mai
cap assumpte d'importància. Anava a escalfar cadires a tots els
convents de monges, i les bones dones li confiaven de vegades un
assumptet que ell allargava infinitament. Perquè, encara que se
les donés de molt piadós, tenia esperit d'aranya; i, com que només
podia embolicar gent infeliç i desconeixedora del món, quan n'hi
venia un a les mans el deixava sense suc. Però amb la tia Paulina
li caigué un os dur de rosegar, perquè el que és ella no es
deixava estafar un cèntim, i les consultes no tenien altre objecte
que planyer-se de la vida amarga que li feien dur la Pepeta, la
Marieta i l'Anneta, i totes les desgracies que s'anaven succeint
en l'administració dels fregalls i la cassola.
En aquests temps de neguit la tia Paulina es tractà molt poc amb
la seva germana. Hi anava sovint, però procurava ser diplomàtica.
Després, quan s'anà trobant bé, tot fent les seves cosetes i
vivint de les seves tristes preocupacions, la dolçor tornà a
confortar-li l'ànima. Aleshores les relacions foren més cordials;
i quan tenia un nebot malalt, o estaven amoïnats a casa la Elisa,
desinteressadament anava a prestar el seu concurs.
Es pot dir que fins aleshores la tia Paulina no es preocupà d'una
manera seriosa en tot el que fes referència al seu enriquiment
espiritual. Ja desenganyada del tot, i convençuda que no seria res
més que la tia Paulina, procurà adornar i complicar aquesta
personalitat que li concedia el destí.
D'aleshores datà la seva afició a la psicologia femenina. Els
primers assaigs els va fer en una pobra noia òrfena d'uns amics
seus, que protegí i volgué casar de totes passades. El casament
aquest fou una veritable desgràcia, però donà peu a la tia Paulina
per a creure's una autoritat en qüestió de matrimonis.
Ultra el casament, cultivà la vocació religiosa. Es féu molt amiga
de la Superiora d'un convent de monges, no sé si de les Salesses.
A aquesta piadosa dama li donà unes llaunes considerables, i li
referí espantoses xafarderies. Una tarda fins li contà que li
havia aparegut el dimoni en una mena d'uniforme com de guàrdia
civil.
Procurà també atreure gent a casa seva. A base de les seves
nebodes i d'unes tres o quatre noies més, organitzà una mena de
reunions on només es podia ballar d'una certa manera i es podien
dir tan sols determinades coses, sempre sota la inspecció i
vigilància de la tia Paulina.
A poc a poc aconseguí que es parlés d'ella; que, dins un cercle de
relacions, fos la tia Paulina una cosa important; i arribà a ser
imprescindible per a certes coses: quan es tractava, per exemple,
de fer una suscripció per regalar una casulla o per pintar un
pendó destinat a una determinada confraria.
La varen fer presidenta honorària de no sé quines filles de Maria.
Això li produí una gran satisfacció; perquè, amb motiu del
nomenament, va rebre no sé quantes visites, i fins el bisbe li
concedí audiència per tractar serioses reformes de l'associació.
Els anys i els esdeveniments li modelaren el cos i l'ànima tan
bellament, tan característicament, que arribà a ser una dama
deliciosa. Perquè a Paulina Buxareu totes aquestes coses no li
entenebrien gens aquella bondat nítida i dolça que guardava dintre
seu, i no li llevaren una goteta tan sols d'aquella mel
d'innocència, que era ben bé la mateixa de quan tenia deu anys i
anava amb la trena penjant i les cames en l'aire.
La tia Paulina havia cridat, havia patit, havia fet
extravagàncies, bogeries, incorreccions; l'havia encesa l'amor i
l'havia ennegrida la desgràcia; però en el fons, en el fons de
tot, era la tia Paulina, i això volia dir còmica gerdor i graciosa
infelicitat.
Anaven passant hiverns i primaveres, i la tia Paulina veié
repetir-se les joies i les desgràcies. Contemplà com canviava la
fesomia de la família, i es prodigà, es multiplicà, cridà, plorà i
féu tot el que va saber per romandre sempre ella, colorida d'una
originalitat inconfusible. I, quan li arribaven a l'orella
aquestes dues paraules: «tia Paulina», tremolava tota d'una emoció
profunda, i sospirava tan deliciosament, convençuda que complia a
la terra un ministeri importantíssim que li havia confiat nostre
Senyor per premiar-la dignament més enllà de les estrelles i dels
móns visibles.