Les amistats estivals solen durar com les papallones. La ciutat i
la rigidesa del vestit d'hivern modifiquen les ànimes. Adéu,
generoses i elàstiques llibertats! Aquella senyora de la bata lila
i les espardenyes, que vas veure venir, un dia, de cal forner, amb
un pa de barra sota l'aixella; aquella apreciab1e senyora que et
va explicar la confecció d'unes sopes i et va dir que el seu marit
estava trencat; ara passa per la teva vora i fa veure que no et
coneix. La simetria dels pisos i els carrers, la policia urbana,
han eixugat tot aquell doll d'afectes que corria per les fontetes
i les rieretes, i ja no queda res de l'intercanvi i la sol·licitud
mútua de les famílies.
Jo em temia que amb els Buxareu passés una cosa semblant, encara
que, en despedir-nos, en Víctor va obrir-me el seu domicili
barceloní, que era a l'Avinguda de la República Argentina. No cal
dir que em pregaren molt, que hi anés; però els primers temps
d'estar instal·lat a Barcelona, tenia altres coses que em
distreien i m'interessaven més que el record d'unes hores
estivals.
Un dia vaig trobar en Víctor Buxareu al tramvia. Va parlar-me amb
una amabilitat tan viva, que jo vaig prometre formalment anar a
casa seva.
Però és allò que passa: un deixa les coses per a l'endemà, i mai
arriba el moment de fer-les; fins que vaig trobar una altra vegada
els Buxareu en unes funcions d'abonament organitzades per una
senyora molt lletja i on es feien comèdies castellanes d'aquelles
tan ensopides. Jo els vaig saludar una mica avergonyit, però amb
el ferm propòsit d'anar-los a veure el primer dia que pogués.
Era un diumenge a la tarda. Feia una temperatura deliciosa:
estavem en ple estiuet de Sant Martí. Vaig agafar el tramvia de
l'Avinguda, i cap a cals Buxareu falta gent!
Vaig baixar al peu mateix de la casa. Era una torreta de dos
pisos, amb reixat de ferro i un bon tros de jardí al darrera. Una
cambrereta em va obrir, em féu entrar i va abandonar-me en una
sala plena de discreció i bon sentit, amb comodíssimes butaques i
confortables catifes. Però aquella franquesa que jo sentia els
dies estivals se m'havia encongit de mala manera: em trobava sol
dins de l'habitació, i sentia unes ganes instintives d'anar-me'n;
tenia les mans engavanyades pel barret; no sabia com posar les
cames; i esperava els esdeveniments amb la respiració una mica
accelerada.
La meva situació s'anava fent cada vegada més enutjosa; fins que
vaig sentir un grinyolar de portes, uns passos decidits, i la cara
de bonhomia i franquesa d'en Víctor Buxareu em tornà la
tranquil·litat perduda.
-Què tal!... Segui.- I no cal esmentar que entre nosaltres dos hi
hagueren aquelles encaixades, i tot allò que es diu i tot allò que
es fa.
-No és veritat que pendria una tassa de cafè?
A tal pregunta d'en Víctor vaig respondre amb somriures; però eren
excuses que no sortien del cor, perquè a mi el cafè m'agrada molt.
Tornà a comparèixer la cambrereta; i en Víctor degué donar unes
ordres tan extraordinàries, que la cambrereta per tercera vegada
es presentà davant meu, amb una safata on hi havia un servei de
cafè, una capsa d'havans i una botella de curaçao vermell. Perquè
a en Víctor li agrada viure bé, i jo, per la meva part, li havia
fet alguna confidència alcohólica.
No cal dir que vàrem pendre el cafè amb tot el respecte degut, i
fruirem el cigar i el curaçao, coses que, totes plegades,
predisposen a la bona humor, a la cordialitat, i a sentir la joia
de viure en les puntes de tots els nervis.
Jo, primerament, vaig preguntar per la família. No hi havia
novetat. Un dels nois, el petit, estava una mica malalt; però a mi
em vingué de nou que no sortissin a rebre'm ni la Maria de la
Mercè ni la Lluïseta. I dels altres nens no cal dir res, perquè
eren a casa els avis. Mentre durà la influència de les begudes, jo
vaig anar parlant sistemàticament de coses sense cap interès; però
havien passat tres quarts d'hora, i ja no sabia què dir. D'altra
banda no gosava preguntar més per la dona i la germana: potser no
em volien rebre, o no en tenien ganes; potser en aquells moments
els era enutjós i molest. Vaig decidir anar-me'n; però feia tan
poc temps que durava la visita... Es pot dir que tota l'estona
l'havia passada ingerint, i em semblava de molt poca delicadesa
anar a una casa per primera vegada, acceptar sense escrúpol el què
se m'oferia, i tocar el dos, com es diu vulgarment. Així és que
vaig fer esforços, i, encara que pàl·lidament i ensopida, vaig
continuar la conversa amb en Víctor.
Ell es feu càrrec de tot: val a dir que, en qüestió de proposar
temes per a dialogar, encara hi tenia més poca traça que jo.
Havien passat cinc quarts d'hora, i llavors ja no vaig creure
prudent allargar la visita; i en Víctor, comprenent el meu
propòsit, digué:
-Pugi un moment a dalt. La meva dona tindrà molt de gust de
veure'l, i el _nano_ està ensopidet: fa dos dies que és al llit.
No gran cosa: una mica d'indisposició.
Jo vaig agrair en silenci l'atenció i la franquesa fent una
lleugera inclinació de cap i un somriure una mica ruborós.
En Víctor em féu passar per un _hall_; després pujàrem unes
escales, arribàrem al primer pis, s'obrí una porteta blanca, i jo
vaig entrar darrera d'ell en una habitació una mica fosca,
lleugerament perfumada de paper d'Armènia.
Un cop avesat a la penombra, vaig distingir perfectament les
persones i les coses de l'habitació. En un llitet de metall daurat
hi havia en Ramon, el petit dels Buxareu, bastant pàl·lid i amb
una lluentor als ulls, conseqüència de la febre. Al seu costat,
respirant una fina negligència, hi havia la senyora Buxareu, que
em va semblar més bella que mai; i la Lluïseta conversava amb una
dama vestida de fosc, baixeta, bastant grassa, d'unes faccions ben
apreciables encara, i de pentinat pretensiós. Aquesta senyora em
mirà amb uns impertinents al moment d'entrar a l'habitació.
El nen fou el primer de cridar-me pel meu nom. La Lluïseta em
saludà dolçament, i la Maria de la Mercè, molt amable, però amb
aquella hipòcrita confusió de la mestressa de casa quan el
foraster sorprèn una intimitat de la família. La senyora
inconeguda restà en silenci, fins que en Víctor digué: -No es
coneixen? La tia Paulina,- i de seguida hi afegí el meu nom. La
dama va fer un -Tantíssim gust- molt afectat, i jo vaig estrènyer
una mà petita, fresca i rabassuda com un porcellet.
La tia Paulina va mirar-me de cap a peus. Jo estava decidit a
anar-me'n, però la Maria de la Mercè em pregà que segués una
estoneta; i, com que el seient que tenia més a prop estava al
costat de la senyora que m'acabaven de presentar, per cortesia,
per curiositat i per avinentesa vaig col·locar-me a tret de
conversa íntima amb la dama dels impertinents, a qui, en sentir el
meu nom, se li enrojolà la cara de satisfacció, i exclamà tot
seguit: -Ai, Víctor! Poc m'ho podia esperar!- Amb perdó sigui dit,
la tia Paulina era una admiradora meva.
Ara veuran en què consistia la seva admiració. Quan jo anava al
col·legi dels Jesuïtes, vaig fer uns versos en castellà per a ser
llegits en presència d'un senyor bisbe que ja és mort. Recordo que
aquests versos varen fer plorar els meus companys de col·legi; i
un pare jesuïta, el nom del qual no està bé que retregui, tingué
la pensada de publicar-los a la _Revista Popular_. Aquells versos
duien una empenta formidable. Recordo que, entre altres coses
divertides, n'hi havia una que deia:
«Oprobio vil, de que Satán blasona». Doncs bé: la tia Paulina, es
veu que, en aquella ocasió ja llunyana, va emocionar-se amb el
fruit de la meva musa infantil, i l'emoció fou tan forta, que, en
conèixer-me a mi en carn i ossos, no pogué menys de manifestar-ho
tot seguit.
Quan jo vaig veure que l'admiració era purament i exclusiva per
aquest motiu, vaig tranquil·litzar-me.
Després que la tia Paulina hagué ponderat els versos i la meva
persona, val a dir que la família es quedà un xic esverada; i en
Víctor fou l'únic que s'atreví a posar aquest comentari, amb una
mica de satisfacció i una goteta de dolça ironia:
-No li estranyi: la tia Paulina llegeix molt.
Jo estava perplex. ¿Com, aquella bona dona, havia anat a retreure
els versos del bisbe? No hi havia dubte que jo estava en presència
d'un ésser essencialment pintoresc, de l'individu més curiós de la
família. A la tia Paulina, estic cert que l'havia pressentida, que
l'havia olorada en alguna paraula que en Víctor Buxareu em digué
el passat estiu: La tia Paulina necessàriament devia existir i jo
devia conèixer-la i l'instant de la presentació fou un moment
felicíssim, revelatori. Jo em trobava davant d'ella sense saber a
què atenir-me, completament desarmat. És clar que ella sentia per
mi una admiració sincera; però quina llei d'admiració!
La tia Paulina ¿era un ésser despreciable? Ben segur que no: una
ràpida consulta a les mirades femenines i als ulls mateixos d'en
Víctor m'hauria fet veure que a la tia Paulina se la respectava,
se li donava una certa valor, se la tenia per alguna cosa.
-Llegeix molt- és tot el que en Víctor havia dit d'ella, però prou
sabreu el que en certes ocasions i en certs llavis té de valuosa
una afirmació com aquesta.
Tot el prestigi que es concedia a la tia Paulina era pel fet de
llegir, i llegir molt. I ¿què és el que llegia, aquella dolça
dama? Aquests i altres consideracions se'm rebolcaren pel cervell
durant el curt silenci que precedí el comentari d'en Víctor.
S'ha de dir que no vaig encaparrar-me-hi gaire, i vaig decidir
guardar una prudent reserva i deixar la tia Paulina que
s'expansionés. La Lluïseta callà tota l'estona que durà la visita;
i la Maria de la Mercè, només de tant en tant digué alguna
d'aquelles coses buides per les quals ella es pensava tocar amb el
dit el cel. En Víctor, una mica resignat, però no absolutament
desproveït de respecte, va deixar que la tia Paulina s'engegués
amb tots els cavalls de la seva fantasia.
La tia Paulina era una dona meravellosa i feia honor a les seves
lectures. Molt aviat va fer-me saber la seva indiscutible
competència en una mena de _psicologia experimental_ que ella
s'havia empescat i que atenyia solament el sexe femení. Ella, amb
els homes, no volia saber-hi res; però el que és el cor de la
dona, el coneixia pam a pam. Des del primer moment vaig veure que
la tia Paulina havia trobat en mi un interlocutor que ella
judicava a la seva altura, perquè semblava que no tenia temps per
a etzibar les oracions, i de tant en tant tenia de fer un sospir,
cosa que demostrava el gust i la necessitat que sentia de fer
paleses les gràcies del seu cervell.
Tot això va motivar les protestes del pobre Ramonet, que adesiara
me'n deia una de les seves; i jo em veia amb grans treballs per a
conciliar la meva atenció a la tia Paulina i a la cridòria del
malalt.
Aleshores jo me la vaig anar mirant amb detenció. No li feia més
que uns quaranta un o quaranta dos anys, i molt ben portats,
encara: ni un solt filet d'argent podia trobar-se per remei en la
frondosa selva de cabells negres que revelaven una experta però no
distingida pentinadora. Era molt blanca de pell, tenia uns ulls
negres bastant considerables, un nas rodonet i petitet, clots a
tot arreu de la cara i posats amb no poca gràcia, una barbeta
sortida, un sotabarba lleu, dolcíssim, ondulat, i una gorja
bastant escollada, on duia una cinteta de vellut negre amb un
camafeu antic. Les mans, que ja havia apreciat pel tacte, tenien
les ungles acurades, i els dits curtíssims i grassonets; els
braços nús fins al colze, i un d'ells afavorit amb un braçalet
d'or. No duia cap anell de boda, ni cap anell amb fastuós excés de
pedreria: solament una baga en l'índex esquerre amb uns petits
diamants de montura antiga, joia familiar sens dubte.
En el seu vestit hi havia aquell no sé què una mica ranci, de les
solterones, que mai és antipàtic del tot, i sempre parla de coses
pretèrites que no hem vist però que ens imaginem. I la peça de
convicció de la seva indumentària eren els impertinents, que, si
obeïen en part a una malaltia dels ulls, no hi havia dubte que
obeïen quasi plenament a una idea que sobre ells es devia formar
la tia Paulina.
La tia Paulina, com s'ha dit, xerrava per les butxaques, i no
abandonava per res el tema de l'ànima femenina. Tenia la pretensió
de ser el director espiritual de totes les noies, i en
notificar-me això va dirigir una mirada a mi i una altra a la
Lluïseta; cosa que no va molestar-me, però que em semblà d'una
grollera innocència. Naturalment que vaig fer veure que no me
n'adonava, i no vaig interrompre per res el seu discurs.
No tardà gaire a manifestar clarament les seves fonts de cultura.
Eren aquestes, en bona part, les novel·les de Georges Ohnet i el
_Mensajero del Sagrado Corazón de Jesús_. Era una apassionada dels
versos, i confessà que plorava cada cop que llegia les poesies
d'En Cases i Amigó.
Em preguntà, amb gran interès, què és el que feia i el què
escrivia, si estava enamorat; i, finalment, em digué que havia
estat molt amiga d'una parenta meva que és monja en un convent de
les Indies Orientals.
Jo confesso que la tia Paulina em va desconcertar, de primer
moment: em semblà una mena de cacatua intolerable; però així
mateix he de confessar que vaig ser molt injust, perquè la seva
veu no era antipàtica, sinó tot al contrari, i ben aviat la
impressió de disgust va convertir-se en una muda joiositat.
A mi, el que més gràcia em feia, eren les seves pretensions de
directora espiritual; i sobre aquest punt vaig fer-li alguna
objecció (no gens seriosa naturalment), que fou subratllada pels
somriures i els escarafalls, una mica excessius, de la Maria de la
Mercè.
Aleshores, la tia Paulina, veient que jo podia dubtar del que ella
em deia, va escarrassar-se encisadorament.
Digué que ella, entre la joventut, s'hi trobava com el peix a
l'aigua i que una donzella fresca i plena d'il·lusions li semblava
un àngel, i que era el que l'acostava més a una mena de glòria
celestial. Estava en la creença que els homes érem unes males
bèsties perquè destruiem aquestes ànimes lilials; cosa que
ocasionà la protesta sorollosa d'en Víctor. La tia Paulina es
calmà, i confessà que no volia dir tant.
Segons les seves afirmacions, no hi havia donzella que al punt de
conèixer-la no li confiés tots els secrets; i moltes vegades, pels
seus prudentíssims consells i per la seva experiència, s'havia
decidit la sort d'una família.
Jo, amb una ardidesa potser inconvenient, i segur, per les meves
observacions, del seu estat de solteria, vaig preguntar-li si mai
havia estat enamorada de cap home.
Aquí la tia Paulina em contestà aquestes paraules: -Sóc dona i
tinc cor.- Naturalment que jo no vaig insistir més.
Encara que aquest bé de Déu de coses varen ser dites en no gaires
minuts, jo temia pel pobre malalt i per la mateixa força expansiva
de la tia Paulina: vaig aprofitar un moment de calma per a
acomiadar-me. La tia Paulina es manifestà molt joiosa de haver
feta la meva coneixença. Jo, per part meva, vaig correspondre amb
tota la cortesia de què disposava.
En Víctor Buxareu m'acompanyà fins a la porta el reixat, i mentre
baixàvem les escales jo li vaig dir:
-Caram, caram, Víctor! ¿Sap que té una parenta envejable?
En Víctor somrigué, i contestà, amb resignació:
-Pobra tia Paulina! És la germana petita de la mamà (al cel
sigui).
-I viu amb vostès?
-No, encara que tot el dia se'l passa a casa nostra!
I, després d'un silenci enutjós afegí:
-És una mica especial, com haurà pogut veure; però ens estima
molt.