Tots els sotracs de la vida passaven per la família Buxareu d'una
manera normal i pacífica. En els parteratges no hi havia tràgics
incidents i es batejava les criatures amb tots els ets i uts;
s'imposaven noms familiars; les malalties casolanes feien de les
seves; la mort venia plena de vulgaritats: es plorava el
suficient; les esqueles no cridaven l'atenció; en els funerals hi
anaven totes aquelles cares que després de vistes no es recorden.
El diumenge de Rams es comprava el palmó; per Nadal es rostia el
gall i s'adquirien torrons a l'Abella. Es cultivaven les coques de
llardons i les encasades al Forn de Sant Jaume. De tant en tant es
fruïen les nates del carrer de Petritxol.
Tot això es feia amb generositat, amb una certa finor i amb
aquella amable gràcia que respiren les famílies barcelonines on no
hi ha pretensions però on no hi falta mai un duro per gastar.
La tia Paulina, branca estèril de l'arbre dels Buxareus, feia
també totes aquelles coses, però en petit i donant-hi més
importància.
El casament d'en Víctor, fou l'hora àlgida de felicitat de la
família: dinars i festes, convidats a l'estiu, joia dels primers
infants... Però passà aquella fumarella de glòria i no tardà gaire
a presentar-se la mort dels pares.
Aleshores es remenaren testaments, es portà el dol reglamentari i
es féu la divisió de la família.
En Víctor tenia dos germans i dues germanes. El germà segon
continuà treballant en el negoci juntament amb en Víctor, i el
petit anà a estudiar la carrera d'enginyer agrònom.
Una de les germanes es maridà amb un tal Josep Claramunt.
Resta consignar que la germana petita, ja coneguda amb el nom de
Lluïseta, visqué amb en Víctor i la seva dona, i fou la nina de
l'ull dret de la tia Paulina.
Les relacions entre els germans eren inmillorables; però com que
cadascú anava per les seves, s'apartaren els uns dels altres,
units tan sols per les lleis de cortesia, com sol passar en
gairebé totes les famílies.
La tia Paulina, després de la mort del seu cunyat i la seva
germana, mostrà una sol·licitud més intensa vers els seus nebots,
i el lloc d'acció predilecte per ella fou la casa d'en Víctor, que
per això era el més gran i el continuador del prestigi de la
família.
La tia Paulina no simpatitzà mai amb la dona d'en Víctor. Ella ja
ho havia dit moltes vegades, entre les seves amigues, que el
casament del seu nebot era un desencert. Trobava els pares de la
Maria de la Mercè massa poc senyors i amb massa pretensions. Demés
estava segura que no tenien tants diners com feien veure.
El veritable motiu del seu disgust era el no haver pogut
manifassejar en aquest casament; perquè s'ha de confessar que tot
es va fer a espatlles de la tia Paulina, i ella no se n'adonà fins
poc temps abans de demanar la noia. I el més trist per a la tia
Paulina és que ja es tenia mig empassada una altra neboda
política, i ja havia fet qui-sap-les combinacions per lligar el
destí d'en Víctor al d'una senyoreta no tan rica com la Mercè,
però d'una família més distingida i més apropiada al nom Buxareu.
No cal dir que l'angelical tia Paulina, quan s'adonà que el seu
nebot anava trona avall, no pogué menys d'esterioritzar una
ganyota i fer una mica el paperot amb els seus germans; i digué al
seu nebot, mig seriosament, mig de per riure, que no li faria
present perquè havia estat tan mala persona. Però s'hi repensà
després, i acabà per comprar-li dos canalobres d'argent a can
Carreras del carrer de _Fernando_, que li costaren un ull de la
cara.
Quan tenia de venir al món el primer fill del jove matrimoni, la
tia Paulina perdia les nits i s'espatllava la vista brodant una
capeta per a la cerimònia baptismal.
I el dia del naixement es multiplicà i compartí la felicitat de la
seva germana, que allò de ser àvia la feia tornar boja.
Després, quan anà passant el temps i esdevingué la mort d'Elisa,
la tia Paulina, a part del seu sentiment que la dominava, va
quedar rica en efectes teatrals; digué meravelloses sentències als
seus nebots, resà oracions, i volgué aguantar el pes de tot:
vetllar, rebre visites, avisar parents, i aconsolar tothom, però
fent esgarrips horribles i restant ella sola inconsolable.
Per distreure els nens d'en Víctor (que, pobra canalla no es
donaven compte de la dissort), els amoïnava de mala manera, es
posava a plorar; i, quan jugaven a cavalls o a fet, els acoblava
al seu volt, els feia agenollar, i començava un rosari per l'ànima
de la difunta. Aquest rosari no s'acabava mai, perquè les
criatures finien la paciència i la deixaven amb les avemaries a la
boca.
La víctima de debò fou la Lluïseta, que aleshores només tenia
catorze anys; i, com que la seva germana ja es distreia amb el
novi, la tia Paulina fou l'únic recurs. Però la tia Paulina només
estava per lo patètic, i la pobra criatura es feia uns tips de
plorar espantosos, i a la nit somiava ànimes i dimonis, i es
despertava cridant la seva mare.
En Víctor, que ja era tot un home i tenia un natural excel·lent,
deixà fer la seva tia i la seva dona en tot el que fes referència
a les manifestacions externes del dol. Feia un any i mig que havia
mort el seu pare, i la mort sobtada d'Elisa va emocionar-lo encara
més; però com que no hi hagueren dificultats econòmiques, i tots
els assumptes pogueren solucionar-se i el negoci continuà de la
mateixa manera, a poc a poc en Víctor trobà un gust apreciable a
la vida, tot amoixant la cabellera rossa de la seva dona i fent
saltar la canalla damunt dels genolls.
Com que no volia raons de cap mena i considerava la seva tia
inofensiva, la deixà ficar a casa tant com va voler, que, ben
mirat, el que feia Paulina era d'agrair, i no tenia preu la
sol·licitud que es prenia per la Lluïseta. Paulina Buxareu ja era
al bo del seu proteccionisme jovenívol. Totes les noies, en
general, l'emocionaven; però la Lluïseta especialment. Sempre que
veia un noi que no s'hagués dirigit encara a una donzella d'una
manera oficial, la tia Paulina li deia: -Vaja, home! Què pensa?
Sembla mentida! Miri que els anys passen!- Si veia un noi promès,
les seves paraules eren aquestes: -¿Ja sap què és, el cor d'una
noia? Ja està preparat, per al matrimoni? Ja sap com s'han de
tractar, aquests tresors? Si el veia distret un dia per la Rambla,
o bé mirant en un quiosc un periòdic d'aquests que duen retrats
d'artistes, ja feia mil escarafalls i embolics: anava a avisar la
família de la nòvia, i deia que la conducta del promès era dubtosa
i que vigilessin molt. Quant a les noies, si eren encara per
merèixer, els recomanava que no es fiessin dels nois, que
tinguessin compte amb la llibertat, sobretot en el ballar i que es
dominessin i els deia que tots els joves eren uns desvergonyits i
que es volien aprofitar de llur innocència. Si la noia era
promesa... Mare de Déu!... li omplia el cap de tenebres; i si era
casada jove, fins es volia ficar en les intimitats conjugals i en
una pila de coses que ella, pobra tia Paulina!, no sabia de què
anaven.
I, amb tot i aquest tarannà, Paulina Buxareu no podia veure un
mascle i una famella que no li vingués l'idea del matrimoni, per
absurd que fos de vegades l'aparellament.
Com s'ha dit abans, totes aquestes manifestacions de l'ingeni de
Paulina queien a l'hora sobre l'animeta blanca i esquifida de la
seva neboda. La Lluïseta no era pas noia de novis, ni d'aquestes
que de seguida ho saben tot i s'encenen repentinament: era una
innocentíssima col·legiala amb una sang tèbia i tranquila, que no
pensava en festeig ni cosa semblant; i la tia Paulina la voltava
de tantes precaucions i li administrava unes prèdiques tan
inadecuades, que la pobra noia anava a redossar-se en els seus
germans per fugir de la turbulenta i ascètica Paulina, que li
deixava veure de tant en tant, enmig de ciris i cucurulles, un cel
blau amb un amor infladet.
En Víctor s'instal·là, amb la seva dona, les criatures i la
Lluïseta, en una torre de l'Avinguda de la República Argentina.
Tenien un jardinet bastant entretingut, amb gran profussió d'unes
flors que la sogra d'en Víctor en deia _Diegos de noche_. Al mig
del jardí hi havia un brollador amb una mena d'oca de pedra que
tenia el coll enravenat i treia pel bec una misèria d'aigua, però
aquell jardinet era excel·lent per a la canalla. La tia Paulina en
deia «el meu jardinet». Aquelles quatre flors, aquella mica de
sorra, el balancí o una cadira feta amb vímets i en forma de
confessionari, que en Víctor va comprar-li expressament, li
semblaven a Paulina un reconet de la glòria celestial on es fes la
més agradosa de les feines, que al seu entendre era xafardejar
infinitament, posar-se sentimental a estones i engolir orxata de
xufla, a la caiguda de la tarda, quan feia una mica de calor.
La casa era de construcció moderna, no gaire estirada pels
cabells, en comparació de certs immobles veïns que poden
admirar-se encara. En Víctor la moblà decentment i amb discreció,
la dotà d'una higiene perfecta; els nens l'ompliren d'alegria i de
desordre, la Lluïseta de moderada dolçor, i la Maria de la Mercè
de tebiors i de fragàncies, quan, els matins, una mica ensunyada
encara, donava les ordres al servei, es preocupava del govern de
la cuina i dels vestits de la canalla, tremolant dins una bata de
seda, amb la cabellera d'or malgirbada i mig desfeta, tota plena
de misteris nocturns i tranquiles besades.
La tia Paulina hi anava molts matins quan encara no s'havia llevat
només que en Víctor, de vegades per dur la notícia d'una mort,
d'un infantament o d'un prometatge; de vegades perquè havia anat a
missa als Josepets i per reposar una mica; i altres vegades,
simplement, per pendre cafè amb llet, perquè la seva minyona li
feia molt malament i a casa en Víctor tenien una cafetera russa
que no podia anar millor.
La cambrera, quan la veia venir, ja tremolava. Solia anar de dret
a la cambra de la Lluïseta; la feia vestir de seguida; li
criticava la roba interior: deia que aquelles camises, amb tantes
cintes i amb l'escot quadrat d'aquella manera, en el seu temps no
es duien, i sobre les mitges exposava unes teories emocionants. La
Lluïseta la deixava dir i es vestia tranquilament, encara que la
molestava una mica aquella presència de la tia Paulina, i moltes
vegades no podia aguantar les impertinències del seu cervell de
majordona.
Amb la Maria de la Mercè, Paulina no hi gastava tantes franqueses,
i els nens se li descaraven a lo millor o li deien rata, i li
exigien llaminedures d'una manera molt franca i molt poc delicada.
A ella això li feia gràcia, i quan les indirectes eren massa
seguides solia comparèixer amb un pa de pessic ben gros. Aleshores
els nens l'omplien de petons, i entre unes coses i unes altres
s'hi passava tot el matí, fins que venia en Víctor del despatx i
li oferia que es quedés a dinar. Ella deia que no i que no, però
sempre acabava sent que sí.
A la tarda se'n duia la Lluïseta: anava a fer visites, a berenar,
a les Quaranta hores, i algun cop a la Sala Mercè.
Després la Lluïseta es deseixí una mica de la tutela de la seva
tia, arribà el moment de posar-la de llarg, i l'any en què això
succeí fou el mateix en què jo vaig tenir el gust de fer
coneixença amb l'apreciable família Buxareu i de presenciar de ben
a prop una sèrie d'esdeveniments deliciosos que han de ser el pot
de la confitura d'aquesta història.