No vacil·laré gens per a afirmar que en Víctor Buxareu era
superior a tots els individus de la colònia. Aquesta qualitat va
fer minvar els elogis, fins a arribar a una indiferència, fins a
arribar a una antipatia. Això sol passar per tot arreu, però en
les colònies estivals es perden i es guanyen els prestigis amb la
rapidesa màxima.
Molt aviat el trobaren tivat, poc sincer. Li discutiren la
fortuna; descendiren al terreny de la compra, del forner, de la
dona que porta els ous i de la que porta el peix. De la senyora
Buxareu en digueren a l'alçada d'un campanar, i els nens els
trobaren impertinents, enganxosos i mal educats. Tot això, com és
natural, es deia en veu baixa, i la família Buxareu seguia
aparentment en un lloc d'honor. En Víctor va adonar-se'n, i
procurà tenir el mínimum de contacte amb la gent: a ell
l'interessava que els nens fessin salut, i anava poble enfora a
cercar la llibertat dels camins, i en les petites excursions es
reduí el nombre fins a arribar a l'estricta família.
Tot això, a mi, no em va venir gens de nou, i vaig alegrar-me'n,
en el fons. La meva amistat amb els Buxareu no va decandir, sinó
molt al contrari. És clar que algú deia que jo hi anava per la
Lluïseta, i algú, més mal intencionat, afegia que el fi de les
meves ambicions era la senyora Buxareu. Però això, a mi, tant se
me'n donava; i en Víctor (que també una mica d'aquesta misèria li
arribà a les orelles) era prou noble per a fer-ne gens de cabal.
En fer afirmacions i en explicar esdeveniments cal comptar sempre
amb la malícia de la gent, i procurar que les nostres paraules
restin invulnerables; i no seria aquesta la sort de la meva
història si no parlés clarament sobre la relació parcial que jo
tenia amb en Víctor Buxareu, la seva dona i la seva germana.
No cal que insisteixi sobre la meva amistat amb en Víctor. En
parlar de la Maria de la Mercè, afirmo sincerament que sols una
justificada admiració de la seva bellesa va inspirar les nostres
cordials relacions. Aquí el punt més flac és el que fa referència
a la Lluïseta.
Aquesta donzella no era pas despreciable per al que podriem dir-ne
una combinació matrimonial, i em sembla naturalíssim que algú
pensés de mi: -Aquest va directament. a apoderar-se del cor de la
Luïseta.
Abans s'ha afirmat que la Lluïseta era una noia desconcertant, una
barreja de cosa viva i cosa dissecada. Això no és res
extraordinari. Si anem a mirar, la majoria de les donzelles que
coneixem, si fa o no fa pateixen d'aquest mal.
Jo no tinc la pretensió d'endevinar en un moment la complicada
psicologia de les persones, i totes les coses que fins ara he dit
de la Lluïseta no són sinó primeres impressions: a mesura que
passaren els dies en el nostre comú sojorn estival, s'anà definint
el concepte que jo em formulava sobre aquesta noia, i, ara que han
passat els anys, puc parlar-ne amb tota imparcialitat.
La Lluïseta no era una noia comunicativa: donava la impressió de
ser una persona callada, fins parada. Anava amb les altres
donzelles, i mai feia el primer paper, ni el segon: es tenia de
mirar molt, per veure-la, Però els ulls pacients i una mica fins
podien copsar un detall en el vestit, un graciós esborifament a la
cabellera o un tremolar indecís a les parpelles, que la feien
superior a totes les noies que la voltaven; i aleshores, encara
que un no volgués, solament veia la Lluïseta.
D'això, estic segur que ella no se n'adonà mai, com no se
n'adonaren les senyores de la colònia; i, si alguna de les seves
amistats efímeres va adonar-se'n (em refereixo a les femenines),
suposo que s'ho callaria prudentment.
Fora del que he dit abans, res extraordinari percudia en la seva
figura: tenia una mica de tot; no hi havia en ella cap contrast
violent; tot s'unia, es fonia i s'harmonitzava d'una manera
tranquila.
Pel que fa referència a les nostres relacions, estic segur que no
vaig estimar-la mai. Ara bé: els més grans esdeveniments depenen a
vegades d'una casualitat, d'una circumstància insignificant.
Alguna d'aquestes circumstàncies insignificants, ¿es presentà
entre la Lluïseta i jo? Em guardaré prou de negar-ho. Ara recordo
un fet, i el contaré tan bé com sàpiga.
Era un dia que jo, prudentment, i una mica apartat dels altres,
sentia relliscar per la meva sang aquella torbadora satisfacció i
aquella picor amable que produeix una companyia femenina. Aquesta
companyia femenina era la Lluïseta. En les nostres estones de
col·loqui, hi havia dies que jo no sabia què dir-li: ella tampoc
podia desplegar les paraules de cap manera. Altres cops ens
entreteniem dient coses sense cap substància, repetint
combinacions de paraules fetes, manifestant sentiments
completament falsos. Altres vegades, tant ella com jo, dèiem
purament i simple el que pensàvem.
I vet aquí que aquest dia era d'aquells que les paraules fluïen
sense dificultats i sense afectació. Jo sé que vaig parlar molt i
d'una pila de coses: ella, per la seva part, xerrava com un ocell.
Érem a la caiguda de la tarda. Caminavem per un corriol una mica
pendent, la Lluïseta estava relativament cansada; i vàrem callar
una estona. Jo estic seguríssim que ella no va adonar-se de res,
que absolutament res de particular va veure en les meves paraules
d'abans, perquè de fet res de particular hi havia; però (el que
són les coses!) també estic seguríssim que aquella tarda jo havia
vist i havia sentit d'una manera diversa que les altres tardes. Si
em fessin dir per què, no podria precisar-ho justament. ¿M'havia
enamorat de la Lluïseta? Això no; però que el meu esperit estava
en una predisposició per a arribar-hi, això ja és més possible. En
fi, feia una estona que callàvem. Jo anava a dir alguna cosa; no
sé què anava a dir d'una manera concreta; però segurament anava a
_iniciar-me_. Però un esdeveniment insignificant, i extraordinari
al mateix temps, succeí aleshores. Jo vaig mirar a terra, i vaig
apreciar, a uns pocs mil·límetres de la meva espardenya, l'únic
ser que en aquell moment em podia fer perdre la serenitat: un
gripau. Instintivament, vaig fer un salt enrera, abandonant la
meva parella: una mena d'esgarrifor em va córrer de dalt a baix de
l'espinada, i vaig fer mil combinacions i mil escarafalls per no
veure una altra vegada aquell ésser humil que diuen que és tan
útil a l'agricultura. Això em va trasbalsar en absolut. La
Lluïseta, que havia apreciat finament la meva ridícula posició, va
riure per tot el succeït, i a mi no em quedà altre remei que
riure, també, i ponderar l'horror que em produïen aquesta mena de
bestioles. No cal dir que, després d'això, era ja inútil tota la
preparació d'abans. Quan vaig trobar-me sol vaig meditar una mica
sobre els fets d'aquella tarda, i em vaig esgarrifar pensant que
jo hauria pogut _iniciar-me_, és a dir, que, cedint a una lleu
emoció epidèrmica, hagués pogut jugar amb les nostres vides.
Perquè veia, aleshores, que allò no podia ser, que jo no estimava
la Lluïseta; que no podia estimar-la. El motiu d'aquesta
apreciació tampoc puc dir-lo. Són coses que no es raonen: se
senten com aquestes punxades que et sembla que et fiblen el cor,
que són molt vives, però que no saps com ni per què t'han vingut.
Tot això vaig pensar-ho ràpidament. Jo estava salvat, i dintre meu
beneïa el grotesc incident, i estava contentíssim de pensar que la
Lluïseta no s'havia informat de res.
Després d'aquest dia no es cregui que jo m'apartés de la Lluïseta.
No n'hi havia cap necessitat: el perill havia desaparescut d'una
manera absoluta, i jo podia apreciar més que mai la nostra amistat
transparent i sereníssima.
Tot el que succeí entre nosaltres està ja contat. Això fou el
màxim moment sentimental: després, una tranquil·litat agradable.
En Víctor dubtà, per un instant, de si jo estaria enamorat de la
seva germana; la Maria de la Mercè s'ho va arribar a creure;
encara que ben aviat s'esvaïren en ells aquests dubtes i aquestes
creences.
Aclarit aquest punt, es veurà que la meva amistat amb els Buxareu
no amagava cap interès sentimental. Potser va refermar les meves
simpaties el fet que observava entre la gent de la colònia:
aquella mena de conjura infundada i ridícula contra les adorables
persones. Era fatal que succeís: pagaven ells, com haurien pogut
pagar uns altres. Són coses que passen a l'istiu, entre gent
desenfeinada, quan apreta la calor i s'enverinen totes les
misèries espirituals. Ja podies anar allà on volguessis, que
sempre senties el mateix: que si la senyora Buxareu anava massa
escotada; que si l'altre dia va egenollar-se a missa, i se li
varen veure les cames; que si la Lluïseta tenia una conversa massa
lliure; que si la deixaven anar massa sola. Aquest _massa_, que en
les boques de les bones dames burgeses adquireix unes proporcions
incommensurables i monstruoses, era repetit sense fi. Tals
converses m'indignaven, i més d'un cop vaig tenir paraules agres i
violentes amb algú que em va ferir amb la seva impertinència o la
seva grolleria.
Varen passar, d'una bufada, els dolços dies de setembre. En
Víctor, des que s'adonà que era possible que jo estimés la seva
germana, em va mirar amb un posat d'home gran, com si hi hagués un
abisme d'anys entre ell i jo; i, encara que no minvés la seva
cordialitat, va desaparèixer una mica aquell to confidencial dels
primers temps. La conversa amb en Víctor no podia tenir per a mi
gaires atractius: es repetiren els temes; hi hagué dies que em
vaig avorrir extraordinàriament. Però, malgrat això, cada dia
l'apreciava més: em semblava un home d'una noblesa excepcional.
La senyora Buxareu em tractava amb un aire proteccionista, com
solen fer totes les casades que encara tenen un peu en el verger
de les il·lusions. Era una gran conversadora. No em costà gaire
d'adonar-me que tota la seva aureola física obeïa a un miracle i
que la seva ànima, tan apreciable com es vulgui, era d'una
enternidora vulgaritat. A la senyora Buxareu li agradava molt
parlar de certs drames familiars, de certes relliscades femenines
i li agradava parlar-ne amb l'egoisme, una mica repugnant,
d'aquell que es plany dels qui es pelen de fred i s'està repapat a
la vora d'una estufa. Quan una dama, com la senyora Buxareu, està
segura del seu prestigi, s'entreté en aquests inofensius
refinaments. Li agradava també matisar les seves converses amb
alguna figura de les que estan a l'altra banda del pont: diguem
l'amiga de _fulano_, diguem la dansarina tal... La seva flaca era
parlar de vestits. Jo confesso (no és que m'en gloriegi) posseir
una dosi de tranquil·litat inexpugnable per a sostenir tots els
atacs sumptuaris: això m'ha fet ser simpàtic, sens dubte, a
algunes dames que quan no saben què dir es desboquen pel pendent
de la roba, i, si troben qui les escolti, es banyen en aigua de
roses. Quan la senyora Buxareu parlava de vestits, dubto que
trobés una víctima més pacient que jo. Era tan pacient, que no
semblava víctima i això, la senyora Buxareu, estic segur que m'ho
agraïa. Un dels seus temes predilectes era també parlar de la
canalla; però la senyora Buxareu no tenia gens de gràcia ni finor
a apreciar i judicar els seus nens. Raríssimes vegades parlava del
seu marit; i aquestes raríssimes vegades es manifestava tan
satisfeta, tan cofoia i tan intolerable, que venien ganes de
dir-li que en Víctor Buxareu era un criminal.
Qui no podia veure, la Maria de la Mercè, era la seva cunyada, la
Lluïseta. Ella procurava dissimular-ho tant com podia; però era
una cosa més forta que totes les seves ficcions.
Això era vell. En Víctor se n'adonà des d'un principi, però
procurà sempre conciliar-ho una mica. Ell estimava follament la
seva dona, però no podia ni volia abandonar la seva germana, i al
punt de morir el pare, en Víctor, com a germà gran que era,
procurà rodejar-la de tota llei d'atencions.
Aquesta mútua antipatia era un corcó dins l'ànima d'en Víctor;
però, com que no tenia solució, ho trampejaven tots de la millor
manera possible.
Quan la senyora Buxareu va adonar-se perfectament que les seves
suposicions sobre mí, pel que es referia a la Lluïseta, eren
infundades, no pogué fer-hi més: la satisfacció més viva se li
pintà a la cara. Això, a mi, em va molestar una mica, i vaig
procurar sempre fer veure que no me n'adonava, com si ignorés tot
el que s'havia pensat de mi.
La senyora Buxareu parlava molt de la seva família, del seu pare i
la seva mare; i en contava coses tan prodigioses, que jo ja tenia
ganes de conèixer aquesta parella. A1guna vegada vaig fer-ne
al·lusions an en Víctor; i, pel que va dir-me'n, em va semblar que
els seus sogres el molestaven intensament.
Els quatre nens m'agafaren una franquesa il·limitada: érem els
millors amics. Jo els vaig ensenyar una pila de coses sobre els
animals i sobre les plantes, i algunes cançonetes d'un grotesc
barroer que indignaven la seva mare i amb les quals ells es feien
uns tips de riure que refrescaven el cor.
Així passà aquell istiu. Jo vaig tenir d'abandonar el poblet. Era
l'endemà de la Mercè. A casa els Buxareu s'havia fet una mica de
festa, i jo em trobava malament a conseqüencia d'un petit excés
d'alcohol. Recordo que el dia que me'n vaig anar feia una pluja
desagradable, i vaig sentir una gran recança de deixar aquella
efímera joia de l'istiu, i sobretot la blavor, tan fina, de la
muntanya una mica velada per la pluja.